“Obriu tots els forats”, digué Biel Mesquida en aparèixer a l’escenari, en equilibri entre els llums i la fosca. La potència de Mesquida sempre trontolla entre la poètica i la sexua, i la setmana passada el dubte va romandre, com sempre, intacta. “Obriu tots el forats”, va dir assenyalant cada un d’ells al seu propi cos. Va saber esser un excel·lent mestre de cerimònies i un bon director enmig d’una organització difícil de manejar.
Al Teatre Principal de Palma, el dimecres 05 de juny, es va celebrar la quinzena edició del Festival de Poesia de la Mediterrània. Tretze poetes (dotze finalment, a causa de l’absència per malaltia d’un d’ells) convidats a fer ressonar els propis versos, a passejar-se en autocar durant tres dies de recitals sense aturall. Passaren pels jardins de Son Oliver a Sant Jordi, per la Fundació ACA de Búger, pel Centre de Poesia Contemporània Blai Bonet de Santanyí, pels jardins de la Misericòrdia i finalment per la presó de Palma (d’on, tranquils, tots aconseguiren sortir). Desplaçar-se i recitar foren les dues activitats bàsiques d’aquest equip momentani de la poesia contemporània. També hi va haver dinars i sopars, què voleu? Els poetes són humans i necessiten alimentar-se.
S’ha de celebrar que aquest Festival hagi pogut arribar a la seva quinzena edició, així com s’ha de celebrar que just després Mallorca hagi pogut acollir un altre Festival de la Paraula, aquesta vegada a Lloseta, a l’escenari idíl·lic del Palau d’Aiamans que va donar acollida a altres poetes.
Els dotze autors, de cos present, de la Mediterrània foren: Basen Al-Nabriss (Han Yunis, Gaza, 1960), perseguit a la seva pàtria i acollit pel PEN Català a Barcelona des de l’any passat, de vers concís i melancòlic; Rose Alice Branco (Aveiro, Portugal, 1950) introspectiva i fidel a la seva formació en Percepció, Neuroplasticitat i Estètica; Maria Do Cebreiro (Santiago de Compostel·la, 1976), d’un vitalisme profund i sensual; Pau Faner (Ciutadella, 1949), narrador, de paraula escrita més que dita; Andreu Gomila (Palma, 1977), la quotidianitat feta poema; Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986), d’una intimitat que no cau, es tira; Leticia Luna (Ciutat de Mèxic, 1965), mística i teatral; Jordi Llavina (Gelida, 1968), efectiu i calibrat; Marko Pogačar (Split, Croàcia, 1984), un descobriment literari molt interessant; Maria Victoria Secall (Barcelona, amb any de naixement no present a la biografia), dama que sondeja altres dames; Kirmen Uribe (Ondarroa, Biscaia, 1970), líric i pausat; i Pau Vadell (Calonge, 1984), amb el vers a raig de la rebel·lió contundent.
La varietat nacional i lingüística es pot ben agrair tot i ser un dels fonaments mínims de cada festival que es pugui anomenar com tal; però és suficient recordar la Setmana de la Poesia de Barcelona d’enguany per veure com, no sempre, les obvietats queden respectades. La Mediterrània no ha fallat en aquest aspecte, però sí en la falta de traducció a l’hora de recitar: un Teatre com el Principal de Palma no pot projectar a l’escenari la traducció al català dels poemes llegits en altres llengües? Estaven molt bé les imatges de foc i flames que homenatjaven a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, però entendre el contingut d’un poema, i no tan sols la seva sonoritat, no hauria sobrat de cap manera. Les traduccions d’una selecció de poemes dels autors participants apareixen al llibre editat en ocasió de tal esdeveniment, però bé… que de paret n’hi havia a bastament per pensar en una projecció de les traduccions i així agafar de la mà tots els espectadors.
El recital va tenir la justa durada i la majoria de gent va sortir contenta del teatre. Hi va haver de tot perquè en el món existeix de tot; Biel Mesquida ha tingut present aquesta veritat inqüestionable a l’hora d’escollir i convidar els escriptors. Potser no cal, a la quinzena edició, repetir invitacions perquè de poetes en el món n’hi ha, imolts, però, mirant la banda positiva, dels tretze convidats només dos repetien.
Que sobrevisqui la poesia i que no morin els poetes, ni els bons, ni els dolents. Amén.