Li agrada pintar i tractar la fusta, com vàrem veure a l’exposició de Pomar Flores. També ho va deixar clar amb la portada del Los Invisibles. L.A., NeoTokyo, Doctor Martín Clavo i Orquídea són tan sols alguns dels noms dels grups que confien en les seves imatges. A més, fa renou amb Alt/F4, F/E/A, The Space of Seven Breaths i en acabar aquesta entrevista, de ben segur que ja suma un altre nou projecte.
40PUTES: Tens una doble vessant: artista visual i músic…
Tià Mas: Tant com a músic, no, però sí.
Estàs associat a un munt de coses, les darreres que em vénen al cap són el projecte de Los Invisibles i la portada de MallorcaNochentas…
Sí, i els gràfics que vaig fer per Téntol?
Sí, a Toni Brasil…
Sí, i en David. Idò m’hi he tornat implicar i hem enregistrat uns temes. En David coneix una gent que té un galeria al polígon, no sé on. Catavinos? Tenen un local molt gros. I el que volem fer és, aprofitant el que hem enregistrat i que faré una expo allà, mirar de muntar un format gros compost per plantilles o base per fer capses de cds, que es pintaran. Volem fer-ne entre vint i trenta perquè tampoc no en podem fer mes. I el dia de l’exposició tocam, i si vols la maqueta del grup, podràs triar el tros de la portada que més t’agradi. Només n’hi haurà una, com la que te’n duràs.
Quants projectes…
Sí, però tot això s’ha de dir que és perquè estic a l’atur. Si no, no podria. L’explosió d’activitat ve simultàniament a haver-me quedat sense feina. Abans, quan en feia, estava més limitat. L’horabaixa treballava al diari i el dematí estava amb les nines, escoles per amunt i per avall. També pintava i feia les meves coses. Però ara fa dos anys que estic “a tope” perquè no tenc res més a fer, riu. Sí, és així. Això va per temporades.
Però hi ha gent que encara que estigui a l’atur no mou un dit o molt poca cosa…
El meu problema és que tenc molts hobbies. També és tenir-ne ganes. Si no, no ho fas.
Hem comentat el teu vessant artístic, de passada el gràfic però també hi ha el musical…
Sí. La música, si te dic la veritat, me ve més de la part del vídeo. Sempre he estat en grups i fent cosetes. Tothom té o ha tengut algun grupet amb els col·legues i jo en tenc un parell. Però si no hagués estat per en Ginés de Neotokyo… Jo feia beneitures a ca nostra, amb vídeo i tal. I ell me va dir que perquè no feia coses pel grup, i així em vaig ficar a Neotokyo. I encara hi som.
Coincideix la teva època de fer projeccions a Neotokyo amb la d’immersió en la música?
Ben bé no, diria que és posterior. El que faig és tot electrònica. No sé tocar instruments i si vas a tempo és mal de fer equivocar-se. Som molt ignorant en el tema però se’m dóna bé. O això em diuen. Jo no m’ho acab de creure perquè ara, saps Alt F4?
Sí…
El concepte va sortir amb Manu, de Fura, amb qui teníem ganes de fer alguna cosa però totalment improvisada. Vàrem pensar: establim el tempo, ens amollam i ja veurem què passa. I realment hem fet tres assajos i cinc concerts. Quan hi érem, ens miràvem i pensàvem que mai més ens tornarien a cridar. En acabar, però, venia la gent i ens deia: “Eh, de puta mare!”. Llavors, la fórmula és correcta. No importa el que facem. De moment, no ens han tirat pedres pel cap. Bé, sí. Una vegada, al Jarana. Estàvem al lloc equivocat. I no ens tiraven exactament pedres…
Vos varen ploure cubates?
No, un hooligan ens deia too bad, too bad… Bé, vàrem buidar la sala en trenta segons. El que va passar és que el dia que tocàvem, justament havien posat un The Space of Seven Breaths, que té collons el noms, riu. Són rotllo tranquilot però aquí, si la cagues, sí que se nota. Perquè si van tots poc a poc i fiques la pota… Se sent! I m’està costant un ou. Faig cosetes que són detalls, que estan darrere del tema, però m’he de concentrar moltíssim. Per això et deia que jo, que de música, no en sé.
Idò de fer renouets, sembla que en saps…
Sí, però a nivell de composició és el trauma que tenc sempre als assajos. Ara hem muntat un grup amb en Joan Cabot i amb en Toni Toledo i també amb en Tomeu Canyelles, en Llorenç Balaguer i en Jordi Martínez. I aquests moments en què s’aturen enmig de l’assaig i diuen, aquí hauríem de fer do o re, i per mi és com si xerressin en xinès. Em sent fatal però mai m’ha arribat la motivació de dir, vaig a aprendre’n. No és que passi però…
Potser perquè tens altres motivacions…
Sí, però m’agradaria entrar a les converses… Bé, no, més bé entendre-les. Saber a què es refereixen. És igual que el pintar. Ningú me n’ha ensenyat, mai he anat a classe.
Ets un autodidacta total?
Sí, total i del que sigui. Dels programes d’edició de disseny, també. Al diari vàrem fer intercanvi: ells em varen ensenyar Illustrator i jo a ells, Freehand. Per això tampoc no puc dir que ho hagi après tot, cent per cent, tot sol. Sempre hi ha algú que et guia: una persona, vídeos, tutorials. La pintura, el vídeo… per mi, tot ha estat així. Menys tenir filles! Pel demés, tot ha estat casual.
També estaves fa temps a un grup que es deia Ctrl+Alt+Supr
Sí, també. Era el mateix concepte d’Alt/F4 però enlloc de fer renou, fèiem macroambient. Teníem les pautes fetes del que es podia fer. Bé, en Víctor Moragues feia tant electrònica com guitarres.
Dius que improvisau amb Alt/F4 però alguna pauta deveu tenir…
No, només el tempo. Un dia fa les bases en Tià, un altre dia en Pere i en el moment que l’amolla 150, 120, 95 ens ho diu. És el més divertit del món.
I teniu bolos o vos odien per tot?
No, en Tià està molt liat ara. Entre que estudia i que l’han agafat els caps de setmana al Barbero… I hem de ser realistes, no ens paguen. Ens donen barra lliure i mira. Bé, sí. A Manacor, una vegada ens pagaren, però s’ho varen quedar els que havien posat benzina. En Manu baixa d’Inca i jo m’apunt a un bombardeig però no puc estar tot sol. Tampoc n’hem cercat. Potser a l’estiu, que sempre surt alguna cosa. Ah! I també posam música amb en Llorenç, ens deim Too Ugly To Prostitute.
Anem a la part artística, em deies que l’havies començat a promocionar a partir d’estar a Neotokyo amb en Ginés, que et va animar. Perquè amb ells, a banda de fer projeccions feies música?
No. Bé, en qualque concert versió electrònica potser. És que de vegades faig vídeo i estic damunt l’escenari. Però en el set electrònic sí que he fet renou. I amb en Ginés, no és que fos Neotokyo. Va ser abans, en l’època en què va sortir el Freesong, un programa per fer música molt bàsic. I era quan en Jose també estava amb allò. Pedro Trotz començava a fer cursets i en Ginés venia per la tenda. Jo era fan de Neotokyo des del primer concert de Ses Voltes, amb les projeccions d’en Mazinger Z i n’Omi vestida de geisha. Em vaig demanar però aquesta puta penya, qui són? I arrel de venir per la tenda i que fèiem cadascú la seva cançó i ens les mostràvem, ve tot això. En Pedrito Neurona també hi duia les seves. Aquest home em va ensenyar tot el que sé de programació. Vivíem aprop i fèiem feina junts i estàvem tot el dia plegats. I entre en Jose i en Ginés que venia i ens donava quatre lliçons, ens vàrem començar a fer amics, però jo encara no era al grup. No sé en quin moment va ser, que es varen quedar sense qui els feia les projeccions, que era na Núria. I en Ginés em va dir de fer-ho. Ell havia vist les meves collonades penjades a la pàgina de Pasatiempos. Al principi, a Neotokyo només agafava els seus loops i els anava tirant. I també feia els pòsters del grup i fins ara, que també faig els de Doctor Martin Clavo, Orquídea…
Com fas els pòsters? És una feina purament gràfica i digital o fas dibuixos preparatoris, esbossos sobre paper…
No faig mai esbossos i això em dóna molt problemes. Amb el col·lectiu Fuzk per exemple no, perquè pintàvem més a l’aire però amb n’Oscar, que és l’amo de l’esbós i que no fa res enlloc si no el té… Jo pens que només et dóna opció a fallar.
Ara que ho dius, quadra amb la teva idea de fer música…
Si no hi ha ganes, ja pots tenir esbossos, que no et sortirà. No estàs inspirat o no tens el dia. A mi me’n peguen brots exagerats i estic tres o quatre dies pintant. Igual no acab el que estic fent i ho deix. I no sé quan m’hi tornaré a posar. No trii el moment. I no faig feina mai amb esbossos. Una altra cosa és el meu quadern de dibuixets. I de vegades, no vol dir que no n’aprofiti qualque cosa, tot i que potser no tendrà res a veure amb l’original, però no són esbossos. M’agrada dibuixar en pla sketch. No és el mateix.
Penses que tens una forma de fer, quant a la teva línia gràfica? O el client sempre té la raó i prima l’encàrrec?
És el que me demanen els grups. La idea principal és l’encàrrec i per a què va destinat. Però també m’influeix moltíssim el darrer que he après a fer. Però és que em passa amb tot. Mir un paper que he fet ara i un quadre que tenc penjat per ca nostra dels meus principis i hi veig molta diferència tècnica. I no sé si m’agrada més i tot, el d’abans. Pel que fa als pòsters, en el cas d’Orquídea, va ser free. El de 13 drums, en Ginés me va dir quiero el logotipo de Neotokyo, foc i amb això ja arranques amb les teves idees. En Lluís LA, en el cartell, me va dir que li agradaven les caricatures, els retrats en cartró, que li molen molt les balenes i que havia de sortir el nom de grup, evidentment, i el Dualize Tour 2013. Jo pensava en el pòster de la gira però vaig fer un quadre de gran format. En acabat, vaig anar a fer la foto amb en Carlos, pensant que seria una tirada en impressió digital i quan arrib allà amb el trasto, en Carlos me diu però esto para trazarlo ahora, saldrá carísimo. Però això no és un póster de foto? I me diu, no, no. I m’ho mostra i eren tirades com de luxe, cartolina serigrafiada i al final vaig fer el procés en digital. En Lluís em va donar referències i això de vegades és un problema. Perquè amb els heavies, els de Marasme, anam de cul. Riu. Amb tant de rotllo del metal… i per fer una camiseta, jo no sé quants de canvis m’han fet! Reim els dos. En Lluís és un capritxós, però al manco ho té clar. Però bé, en Lluís és un. I aquells, són cinc. Metaleros… En el procés de creació del logo pel cartell, en Lluís es va enamorar de l’esbós. Mira, hi ha vegades que sí que faig esbossos.
Ueeeep…
Però és un cas especial, que vaig haver de fer tipografia i mai n’havia feta. Aixecar vectors és una cosa súper xunga.
Però sí hi ha una forma de fer de Tià Mas, pensant en l’expo de Pomar Flores o en la portada de MallorcaNochentas…
Per la fusta? És que és on més m’agrada fer feina.
Com t’arriba l’encàrrec de Mallorca Nochentas?
Va ser en Lluís Imperiale. Una cosa súper guai. Ara t’explicaré perquè: em crida i em conta que faran un recopilatori de temes dels anys vuitanta i que els agradaria que els fes la portada. I li vaig dir, què vols que et faci?. I me diu que alguna cosa rotllo urbà. Una etiqueta que me toca un peu. Però em va dir que li agradava el que feia en fusta. I per quan és? Tenim un mes i la setmana d’entregar-lo, em diuen que els hi molaria tenir-la per mostrar-la i que seria un punt. I si era dilluns, quedam divendres. Setmana de locos, assajos, mil coses. Arriba dijous i em diuen, ens veim demà. No tenia ni puta idea de què havia de fer. Vaig muntar la fusta i no em sortia res. I de cop, caic en les cintes. Llavors no teníem res. Ni discos. L’únic que jo tenia eren cintes, i tothom es feia recopilatoris amb les de 90. Ho vaig canviar per 80 i ara veig que sí, que faig esbossos, de vegades. I se’m va ocórrer treure la cinta i fer la forma d’illa.
Anem al projecte Los Invisibles, quina ha estat la teva implicació?
En Jordi Pallarés ens va convidar a uns quants i vàrem fer l’expo. Ho diu mentre fa carusses. No n’estic gaire content del resultat. Bé, estic content perquè he conegut en SOMA , en Garló i gent amb qui m’he sentit súper còmode fent feina. Que també és cosa meva perquè vaig a les reunions, dic que sí a tot i de vegades, és no. O no escolt. O no ho retenc. En un principi, la idea que tenia jo, era que fèiem una expo sobre el còmic dels Invisibles, que record haver-lo comprat i haver-lo deixat de llegir perquè no l’entenia, fa anys. Jo som més d’Spiderman i me va fer il·lusió per això, tot i que el tebeo és superpolític i jo no tenc un discurs polític. No és que m’importi una merda però no el tenc. I no és una cosa que influeixi en el meu fet artístic. I hi va haver coses que a les presentacions i a la roda de premsa que es va fer, amb les que no em vaig sentir gaire identificat.
També vares estar fent renouets allà a Alaró…
Sí, amb en Jordi Martínez, el dia abans de la presentació. Sí, va venir en Grip i em diu, tenc un curt i molaria que hi fessis renou i el curt eren… Tres segons! Al final el vàrem posar en loop i hi vàrem anar tocant a damunt, uns vint minuts. En Grip se va presentar amb una guitarra i flautes d’aigua. Apoteòsic. He vist el vídeo i pareix que ho vàrem fer bé i tot. És que aquestes coses, si no les enregistres… quan acabes, no saps què has fet.
Tornant a l’art urbà… Se pot dir que el que feies amb Fuzk ho era?
Per què?
Pintàveu al carrer, no?
És que a Fuzk hi vaig entrar tard. Ells eren grafiters. Bombardejaven i feien molta peça per defora però jo hi vaig arribar quan estaven més calmats. Entre multes i qualque ensurt, hem fetes coses al carrer però corrent. I després, allò de la galeria Berlín i a Brossa, que això sí que va ser guai. Ens vàrem penjar a la porta de la paret i vàrem pintar. Però al carrer no he fet gaire cosa. A mi m’agrada estar tranquil. El puntasso de l’adrenalina, em pleguen no em pleguen, el sentir que estàs fent alguna cosa d’il·legal, té la seva gràcia… Però fer-ho al carrer, per exemple, quina gràcia té posar firmes pertot? Són com pixerades de canet. És com marcar territori… Et fa falta això realment? O que la gent et digui que ha vist la teva firma a ca una puta. Quin valor té això? No ho sé. Ara, els que fan grafits, encara que siguin lletrotes, tenen un munter de mèrit. Aquest tios són uns artistassos. A nivell de proporció, el que arriben a fer amb els potets… Ara, no els mostris els pinzells, reim els dos. Jo ho faig a ca meva per aferrar però per fer-ho al carrer, ho faig a ca meva i m’ho qued.
Ets un artista indoor, de portes endins…
No. Però no tenc la necessitat que es vegi el que faig. Si et juntes amb algú i vas a fer una fàbrica, també disfrutes. Podem embrutar enterra i tenim tot l’ample que vulguis. Mentre tenguis pintura pots pintar. Però fer-ho a un lloc amb presses, que si et pleguen, et multen i això, ja no. I que em diguin que el que faig és art urbà… No sé, pens que és pel xurretó. És que si no, no sé. Què és l’art urbà? El que es fa al carrer?
I també te dius Pskee…
Això ve del personatge d’Arale. El que demana autògrafs amb la gorreta.
I ets tu quan fas què?
Depèn del moment. Firm com Tià Mas i altres noms. No és perquè cada àlies es correspogui amb una faceta. No, no està tan pensat. Lo de Pskee és perquè tot lo dia mirava els dibuixos i després vaig afegir un 133 al darrere. I així. No li don gaire importància. De fet, no firm res del que faig. En Pinxo se va quedar el quadre de Mallorcanochentas. Un dia me crida i me diu: “Tio, me lo tienes que firmar, que no está firmado!”.
I per què no firmes?
Perquè no. No ho veig necessari. Posar una dedicatòria darrere o alguna cosa, si vens el quadre o el regales, sí. Però la rúbrica davant perquè sí… Ja sé que l’he feta jo i ja està. Per què firmar? El que sí m’agrada és anar a cercar la fusta. Té la banda romàntica, si vas al polígon i és divertit. Bé, ara ja és fins i tot perillós. Hi ha furgonetes de romanesos, bé no sé què són, però et demanen què agafes. Quan dius fusta, te diuen, ah bien i segueixen. Cagondéu, tio. A mi m’agrada. És guai fer neta la fusta. Desmuntar-la, tornar-la a muntar. Com el cartró. Que és un format que és mal de vendre però no faig les coses pensant en si es vendran o no. Si està ben fet, si agrada, què té més amb què ho has fet? Com quan fas música. Què t’és si t’has gastat vuitanta mil euros o toques amb la pandereta del teu germà? I tot això de pintar, em va venir quan vaig anar a viure al carrer Brossa i el meu germà sortia amb una pintora, na Margalida. I quan partiren, vaig entrar a viure al seu pis. Ella havia deixat una quantitat de material brutal en pigments. Jo sempre havia fet cosetes, però mai m’havia plantejat fer-les seriosament. Però amb tot allò i la casa que era grossa… I feia a feina a Pasatiempos. En aquell moment en què te’n vas de casa que tot és la puta òstia…
Sí, que vàrem coincidir uns anys
Sí, tu vivies davant del Savoy. En aquella època tan fantàstica. Tenia temps, tenia aigua i vaig dir, a veure què passa… I tot va ser així de casual. Però crec que no m’hi podria dedicar professionalment i suportar la pressió de produir per una expo en un temps limitat. En tema de formats, me va sortir una cosa a França en 10×10. M’escarrufa quan pens amb el temps que ha passat. Fa quinze o setze anys tenia un grup de hardcore i tenia amics a França. Vaig conéixer un tio que tenia un segell a través del nostre Myspace. Es va interessar en el grup i vaig fer la primera portada cobrada. Aquest al·lot ens havia de treure en disco la maqueta que era un EP de vuit minuts. Estava tot preparat i enregistrat i li enviam el CD perquè el masteritzàs… I el bateria ens diu que se’n va a viure a Galícia. Va ser una tocada d’ous perquè ens enteníem molt bé. I ja no vaig enviar el CD. Després vàrem perdre el contacte molt de temps i ara fa un parell de mesos, en Jean em va entrar per Facebook. Ha deixat el segell i les coses de punkies. Manté l’estudi però s’ha posat a fer feina a una galeria i ara està com a curator. S’ha comprat una casa de devers tres-cents metres en el bosc a Toulousse, ha habilitat una zona per viure-hi i una altra per anar a crear annexa a ca seva. I també hi té l’estudi de gravació. I xerrant, xerrant em diu que munten una expo en un final de curs d’una escola de Belles Arts amb molts artistes en format 10×10 i em va demanar trenta millor que vint. Buf, i a mi fer feina en petit format, no vegis, que ja no tenc el pols… Al final, vaig enviar-ne vint i n’han venut un parell i els altres van a una altra expo per França. Això va ser el novembre, vaig veure fotos i l’efecte era brutal. I també m’ha sortit el tema d’una possible residència allà quinze dies. Mira, si no tens feina, te’n vas amb la dona, però amb infants ja t’ho has de pensar una mica.
Com veus l’escena artística aquí? Es generen moltes coses, tu mateix en fas moltíssimes però sembla que l’escena s’esgota ràpidament…
Sí, perquè som quatre moixos. Si ens ajuntàssim no seríem més de trenta. És igual si ets dels que pinten o fan renou. I molts coincidim en diferents mogudes. Hi ha molta escena però és que som els de sempre, fent coses. I què n’hi ha trenta? Quaranta? Cinquanta? No n’hi ha més. O és que som hiperactius i no tenim res que fer, així com està tot. I anam i muntam un grup i surt F/E/A. Què hi té a veure musicalment en Toni Toledo amb en Joan Cabot? Zero. I jo amb en Tomeu Canyelles? Res. Això surt de xerrades de bar, eh podríem fer un grup i t’hi poses. Abans era, no puc perquè tenc feina… En part és una putada grossa. Ara tens més temps per pensar perquè quan ets a la feina, vulguis que no, són vuit hores. Tenim més temps, més ganes, potser, i ens surt de forma natural. I és millor o pitjor? No ho sé. El temps ho dirà. Mira en Ginés, què du? Vint anys de banda amb Neotokyo? Qui cony ha durat tant? Reim Val que de la banda original només hi queda ell, però el concepte… En Clavo ja du temps i també hi arribarà… I mira, ara coincideixen.