No ens enganem: de merda mal feta n’hi ha per tot i de portades aberrants també. Ara, tampoc és per tirar-nos pel balcó pel que fa a producció gràfica (específicament de portades de disc) a Mallorca.
Val a dir que aquesta selecció respon bàsicament a gustos personals a partir de criteris de concepte, execució i acabat. Pot parèixer que estic analitzant una obra d’art però mai no he pensat que el disseny gràfic sigui una categoria artística, bàsicament perquè del que es tracta, en aquest cas, és de cobrir una necessitat comunicativa: el disc fins que no el posis al plat, al reproductor de CD o pitgis play a l’Spotify no sonarà ni transmetrà res. És a partir de la portada, de la carpeta, del què passa quan treim el disc de la seva funda, que tendrem una primera aproximació sobre l’univers particular (estic obsessionat amb els universos particulars) que amaga cada disc.
Reiter que aquesta selecció és purament subjectiva, acceptaré gustosament recomanacions i betcollades; així continuaré gaudint com he gaudit amb les recomanacions de la gent de la redacció de 40PUTES quan he estat fent aquest article.
Maria del Mar Bonet
Fora des Sembrat (1969) / Fotografia: Toni Catany | Disseny: Francesc Guitart
Cançons de Festa (1976) / Disseny: Pérez Sánchez JC
Alenar (1977) / Fotografia: Toni Catany | Disseny: Francesc Guitart
Crec que aquestes portades (juntament amb el 7” Si vens prest i el directe A l’Olympia) són les primeres (i de les poques) manifestacions modernes de direcció d’art aplicada al disseny de portades de discos a Mallorca. A les tres fundes hi trobam un concepte, darrere, que fa que tenir el disc a les mans sigui una experiència. A Fora des sembrat (supòs que essent el primer LP, la producció havia de ser més senzilla) i a Alenar hi trobam sengles fotasses de Toni Catany amb una vigència aclaparadora pel que fa a estètica. A més, al segon LP trobam un joc d’enquadraments a tota la carpeta que fa que quan un la desplega descobreix el retrat sencer de la cantautora.
D’altra banda a Cançons de Festa hi trobam un cas cuidadíssim de concepte i producció de tot el packaging del disc: la funda, el llibret i el disc en si t’endinsen dins d’un univers molt concret que amplia l’experiència d’escoltar els discos; i d’això es tracta quan es dissenya una portada.
Phogo
EP 7” (2002) / Disseny: Gato
No exager si dic que vaig començar en això del disseny gràfic per culpa de dues persones: la primera (com molts col·legues) és Peter Saville. La segona és en Gato. Així de clar: em va demostrar que sempre es pot donar una volta més a una estètica, a una certa manera de comunicar les coses per molt sotmesa a clixés o avorrida dins l’autocomplaença que estigui. La primera referència de Phogo, a part que musicalment fou una entrada d’aire fresc a les aigües estancades del punk a Mallorca, és enigmàtica i a la vegada ben explicativa de l’univers que envolta el grup (cosa bastant important, crec). A més, tot el 7” gaudeix d’una factura impecable pel que fa a producció. Crec que Old Kids Brigade encara tenen alguna còpia d’aquesta joia.
Dog Day Afternoon
Fire Between Us (2006) / Disseny: Antoni Coll
No som gaire amic de les portades pictòriques; sempre les he trobat perilloses. El motiu principal és que consider molt difícil reenquadrar un llenç que no ha estat destinat en aquesta finalitat, aberracions tipogràfiques, conceptuals i compositives (pel que fa a disposició de la informació), a part provocades per la creença que l’art i el disseny són el mateix. En tot cas, res d’això passa a la portada d’un dels discos que varen marcar la meva adolescència. Sentiments a part, m’agrada la capacitat de transmetre el tremendisme que envolta la música d’un dels grups més infravalorats de Mallorca amb una paleta cromàtica molt restringida. Un encert.
Peor Impossible
Passion (1985) / Fotografia i disseny: Ouka Lele.
Encara sort que es tracta d’un disc de La Movida, on precisament el concepte de revival no s’havia inventat (o no hi havia gaire ganes de reivindicar allò passat). El Passion pot presumir de comptar amb l’actualització d’una pràctica antiga (acolorir una foto en blanc i negre) sense caure en la nostàlgia i el to naïf. Tot el contrari; el resultat és una portada ben llampant (una encertadíssima paleta de colors) a partir d’una excel·lent foto que torna a encertar a l’hora de reflectir el què és i representa un grup.
Peppone
Maxi (1983) / Disseny: No consta tot i que la llegenda diu que havia de ser la portada de la fallida revista Xocolat.
Si xerram dels 80 no hi pot faltar l’aerografia com a tècnica a l’hora de generar imatges. En el cas del Maxi de Peppone (tot i que, personalment, els colors no acaben d’encaixar amb la música) trobam una de les portades amb més força d’impacte de la dècada (juntament amb el Passion mencionat anteriorment).
Shenobi
Discharges (2008) / Disseny: Joan Roig
Si xerram de grups infravalorats, Shenobi n’es el perfecte exemple en el que duim de 2000. Ambaixadors d’un so que no va arribar a calar mai i responsables de dur grups com Nueva Vulcano o Half Foot Outside a Mallorca i rebentar-los a arròs brut a Es Cruce. Varen treure dues referències ben interessants embolcallades en una gràfica magistral firmada pel mateix frontman, Joan Roig. Pulcre i perfecte però gens fred. Pictòrica però sense anar-se’n per les branques pel que fa a concepte, l’skyline de Felanitx de la portada del Discharges crec que és un dels icones que qualque dia s’acabaran reivindicant, o s’haurien d’acabar reivindicant. Camí de convertir-se en un clàssic.
Amigos
S/T (1972) / Fotografia: Martin J. Louis
Som fan de les portades fetes a partir d’una bona foto i aquesta em va captivar. Una altre exemple de que si la matèria prima és bona, no fa falta maquillar la portada amb elements de més. Tot i arriscar-se amb una foto de grup a la portada (cosa que, per altra banda, sempre reivindic) l’execució encara conserva una vigència i una estètica gens estantisses avui dia.
NeoTokyo
S/T (2000) / Portada per MAX
Crec que és la única portada d’un grup mallorquí i feta a Mallorca que he vist dins d’una vitrina d’un museu. Un clar exemple de la mescla perfecta entre música i univers visual. Tot en un i sense fissures (tot i que és una llàstima que no hagi evolucionat tot el que hom esperava) és un experiment (molt típic de l’època, però sense deixar de tenir un valor altíssim) que ens ha donat grates experiències. Un nou clàssic i tot un símbol d’una època a l’illa.
Crudos
Fuckin’ Up My Brain (1995) / Portada per MAX
Tal vegada un altre exemple de Max com a bon “portadista” és la que va fer per al Fuckin’ Up My Brain de Crudos. Els dissenyadors tenim el mal vici de deixar-nos endur, moltes vegades, per conceptes massa metafòrics (palles mentals, es diuen) i no sabem com jugar amb el concepte literal del disc. És una de les coses bones que tenen els il·lustradors i, en el cas de Max, aquí ho broda.
Bonus Tracks:
Joan Bibiloni
Born (1989)
Quan la vaig proposar en Celestí Oliver me va dir: “pareix feta pel Negociat de Cultura de Cort d’un temps”. Cert, però aquí ens avergonyim de la que, en una època determinada, va ser la línia general de la gràfica més o menys institucional. Crec que ja ha passat temps abastament com per revisar, analitzar i reivindicar aquest material i aquest estil. Hi ha autèntiques joies com aquest disc o la portada del llibre d’Antonio Rubio 8 anys de Concurs de Pop Rock a Palma de l’any 1991 que va treure el mateix ajuntament.
Miquel Serra
Música Útil (2010)
Un altre exemple de portada pictòrica ben resolta, m’agrada la paleta de colors utilitzada, que la transforma en una portada bastant icònica (de Miquel Serra m’estim més la portada del Roses Místiques com a exemple de lletgisme intencionat i molt ben resolt, però quan estava preparant aquest article me varen ploure betcollades del sector avantgarde d’aquest web; ja veis cap a on tira la modernor trendsetter).
Per cert, em recorda a una altra portada molt recomanable que és la del mini-LP de Furnish Time de 1986, obra de Miquel Barceló.