Feia un any que no visitava Cala Morlanda. L’anterior cop que vaig estar allà, Miquel Serra acabava de rebre les còpies en vinil de l’antologia amb què obria una nova època, el seu primer treball editat per Foehn. Un any després el cantautor manacorí i la seva banda han passat pel Primavera Sound i el PopArb i tot just acabaven de tornar de tocar a la Universitat de Barcelona. També han publicat l’ambiciós Roses místiques (Foehn, 2013), un disc produït per Pep Toni Ferrer (Oliva Trencada) en el qual exploren totes les possibilitats de la seva música en un calidoscopi fugaç i fascinant. Serra és un personatge peculiar, sense cap dels tics habituals del músic de rock: un home senzill que cultiva maduixes i espàrrecs eco, que reconeix obertament les seves influències i que té clar que el que més li agrada és fer música, tengui o no cap mena de ressò. Asseguts a la porxada de ca la seva padrina parlam d’art, de la vida i com ambdues coses s’entrellacen misteriosament.
40Putes: Essent una persona tan senzilla i tranquil·la, com duus això de sortir cada dos per tres de viatge per tocar en directe i anar a festivals?
Miquel Serra: És ver que el fet que una discogràfica te publiqui el teu treball suposa una difusió molt més àmplia, però això també duu uns compromisos que has d’assumir. I és ver que precisament aquesta setmana m’aplegues en una semicrisi amb això. Fa que te qüestionis si val la pena, perquè jo som d’una condició més tranquil·la. M’agrada estar amb tot una mica controlat i m’estrés fàcilment. Quan surts a tocar a fora les condicions no sempre són agradables. Per ara compensa, però meam què passarà.
Què és el que duus pitjor?
Que per fer un concert de 40 minuts hem d’estar un dia o un dia i mig pel món, amb la motxilla i la guitarra. La logística mos falla i el nivell de benestar és baix, perquè just començam. El que treim de catxé ens ho gastam en bitllets de vol. Però, bono, això és la part dolenta. La part bona és conèixer en Bradford Cox de Deerhunter o tot el trullet de backstage del PopArb, on t’atenen bé, conèixer gent… Això està molt bé. Però mira, això m’hagués passat fa deu anys ho hagués gaudit molt més.
Molta gent munta grups només per viure aquestes coses.
Jo també ho hagués fet fa quinze anys però ara no. Jo del que pas gust és de fer música. Interpretar-la en viu ja no és tan segur que passi gust i tot el tragí que implica és una trava per a mi.
De fet, tot i tenir un luxe de banda d’acompanyament, no ha estat fins ara que se t’ha començat a veure tranquil i segur sobre l’escenari.
Això són les tables d’acumular concerts. Sí, vas agafant més soltesa. No passes pena. Te pots arriscar i incloure coses noves.
T’ho passes bé tocant en directe?
Depèn. Si hi ha bon rotllo sí. Si no, buff, no. La veritat és que no.
Aquest disc nou és encara més complicat de dur al directe.
Sí, s’ha d’assajar molt. Els altres parlen de preparar-lo i fer una presentació com cal. Jo entenc que això seria la passa lògica, però la dificultat d’emular els sons i ambients del disc i també donat que ja ha passat temps, que fa devers un any que vàrem començar a gravar-les i fa encara més temps que estan fetes… Jo perd l’interès aviat. Una vegada gravat, per a mi és com una feina feta. Haver d’insistir sobre això no me motiva molt. A mi el que m’entreté és començar a parlar del nou que voldria fer. Parlar del passat… Pensa que la gent fa dues setmanes que el té, però jo ja fa més temps i més encara que l’he gravat i més encara que el vaig composar.
Llavors te demanaré pel següent disc envers de per aquest… Què tens en ment?
No ho sé. És una cosa que estic pensant fa poc. Per ara les cançons que estic composant veig que són de caire més tranquil·let. A Roses místiques tenia unes referències més clares: Animal Collective, Radiohead, incloure més la banda en les cançons… Ara veig que les següents no van per aquí. No sé què passarà però sí me fa moltes ganes fer una feina molt assossegada, el menys poc estrident, el menys poc extrovertida que pugui. Una cosa molt delicada, molt subtil… És un poc el que tenc en el cap. Però no tenc totes les cançons.
Té certa lògica, en contraposició a Roses místiques, que és un treball molt complex. És un disc que ha suposat molt de temps i treball, amb moltes pistes, amb cançons que no estaven del tot clares fins el darrer moment… Hi ha hagut molt de risc.
Sí, però en aquest sentit jo sempre me sent segur. A mi m’agrada molt la improvisació, aquella espontaneïtat a l’hora de gravar, els arranjaments que surten quan estàs fent feina. Jo me referesc més a profunditzar en textures i ambients i no tant dins la instrumentació més clàssica de banda. Llavors també en contraposició a Roses místiques, que va començar amb 25 cançons, que vàrem haver de cavil·lar… Són dos discos gairebé. Quan estàs en marxa no ho veus, però quan vaig acabar vaig veure que havia estat molt llarg. Ara me fa ganes que sigui una cosa tranquil·la. A més no hauré acumulat tantes cançons, perquè des de després de Música útil, excepte el single per a Bubota, no havia gravat res. Me fa ganes que sigui una cosa fineta i concentra-m’hi més.
Amb Roses místiques has comentat que tenies molt clars els referents…
Sí, però no només musicals. Qualsevol cosa te fa prendre en una direcció o en altra. Anava mesclant coses que sí que sabia que eren la influència d’aquell moment, però tot era un veure meam què passava. També amb en Pep no havia gravat mai i s’havia de veure què passava, si ell era capaç d’ajudar-me a l’hora d’aconseguir els sons. Tot això va anar-se veient sobre la marxa. No crec que puguis encarar la gravació d’un disc amb els termes molt clars. Crec. O és el meu cas.
De fet, jo comentava que el disc és com a molt volàtil, molt eteri…
Sí, aquesta és la percepció de molta gent. Estic veient que a alguna gent se li indigesta un poc el disc.
Jo no ho dic pejorativament…
No, no, jo tampoc ho dic pejorativament, però sí crec que ha sortit un disc més difícil d’escoltar del que pensava. També perquè jo volia amagar les coses.
Sí, hi ha cançons en què la millor part, la part més efervescent o efectiva, dura segons…
Però és que a mi m’agrada que sigui així. Intent fer-ho, no repetir molt les tornades o el que sigui.
Jugues amb l’estructura de les cançons.
Sí, perquè quan trob una idea intent no repetir-me sinó esplaiar-me en el que va sorgint a partir d’allà.
Però de la mateixa manera que hi ha cançons que podries haver-ne fet dues d’una, també hi ha moments en què tres o quatre cançons semblen com una sola.
Sí, per això: són com minicançons que s’ajunten. Jo el que trob molt xulo quan escolt una cançó és que sigui orgànica, que vagi creixent, que dugui la seva evolució. Això és el que intent. El que no m’agrada molt són les repeticions. Després també me trob que de vegades tenc cançons que no donen més de si però que juntes les puc fer encaixar i també ho aprofit.
La paraula orgànic és perfecte: és com si volguessis trobar una manera molt espontània i natural de gravar cançons, tot i que el procés de gravació no té res de natural ni d’espontani.
Ni d’orgànic, de fet. Que va! Ho pot ser quan, jo a ca nostra, me pos a gravar amb el que tenc a mà. Però el procés de gravar un disc no té res d’espontani: és ardu, feixuc, premeditat…
De fet he tengut l’oportunitat de veure les pistes de la gravació i mareja sols pegar un cop d’ull a la pantalla.
Sí, hi ha cançons amb 90 i fins i tot 100 pistes, encara que aquesta darrera no ha sortit al disc: una cançó amb quatre bocins distints entre ells, però al final vàrem decidir que no entraria.
On està l’equilibri? Com compenses trobar aquest pols natural i passar per aquest procés, que també deu desgastar?
Es tracta de no perdre la fe. L’experiència, a més, te fa entendre que la primera escoltada, la primera interpretació, mai serà massa agradable, mai serà el que tu tenies pensat com a primera pedra per aixecar el castell que és una cançó. Sabent això, llavors ja veus que has de tenir fe i que has d’anar omplint: vas afegint noves idees per omplir els buits sobre la marxa. Vas improvitzant.
Què tal la relació amb en Pep? Comentaves que va ser un poc un experiment…
Ha estat excel·lent. En Pep m’ha ajudat en tot, ha tengut una paciència de sant i ho ha posat tot a la nostra disposició. Un 10, la veritat. I m’agradaria gravar amb ell el pròxim disc també.
Me feia gràcia que una part del disc també fos una sorpresa pels teus músics.
Som un grup atípic en això. A l’hora de gravar som una banda a mitges, perquè a mi m’encanta continuar en la meva línia de muntar i desfer i jo fer-ho tot… En aquest sentit és normal que els sorprengui el disc perquè hi ha quatre o cinc cançons que ells no havien sentit mai i d’altres que els havia tocat un poc al local però ja ningú no recordava. En això som un poc raros. Però llavors també hem de parlar de la feina que han fet ells, en Jorra, en Simó i en Miquel, que han aconseguit arrodonir cançons que jo tot sol no hagués estat capaç de dur a terme. “Hem perdut” mateix. El sentit del drama que li donen i la seva interpretació és excel·lent.
I a més de musicalment, tenies clares les fites emocionals del disc? Quin tipus de vivències volies incloure en el disc…
Homo, jo sempre peg per allà mateix. La reinterpretació que faig de la meva vida contínuament, tant del que he passat o estic passant o fins i tot el que intuesc que me passarà, el que m’envolta, els amics, l’amor… A partir d’això vas formant les lletres i formant les cançons, però els episodis vitals no es tanquen amb un disc. Se mesclen coses passades, coses que s’estan resolent ara que varen començar fa uns anys… Realment no puc definir una sensació concreta ni un sentiment concret.
En realitat, les lletres són prou obertes com perquè qualsevol les interpreti com vulgui.
Sí, clar. Hi fic coses que per a mi tenen molt de sentit però dins un tipus de lletra que no és tancat. Ara per ara és com m’agrada fer les cançons.
Sí que és cert que sempre hi ha present aquest bucle temporal, entre passat i present. De fet, comences el disc dient “i sé que som a 1986…“
Sí, ja veus. Això és una cosa que vaig posar sense pensar-hi molt, però, mira, el 84, 85, 86, són com els anys daurats de la meva infància. També he posat allò de “estaria molt bé haver nascut fa 36 anys“. Ara hauria de dir “fa 37“. No és un retorn, és una mirada enrere. És una relectura, una manera nova d’encarar les coses que he passat i que m’ajuda a definir-les millor des del punt de vista que tenc ara sobre aquestes coses.
A Roses místiques sembla que cerquis una bellesa sublim. Hi ha un punt grandiloquent. Opilions era un disc més humil.
Sí, Opilions era un disc més ingenu. És un disc fet dins l’enamorament, un món en color. En aquell moment era senzill mostrar-se obert, innocent i despreocupat. A Roses místiques les coses han madurat més. Amb Opilions vaig començar una etapa molt important de la meva vida i ara alguns d’aquells fils iniciats en aquell moment s’estan acabant. És una cosa més madura i meditada. De fet, jo pens que una de les millor cançons que he fet mai està a Roses místiques, que és “Hem perdut”. Per jo és una cançó bella.
Per a mi també: quan entres en el clímax la cançó te colpeix amb l’acceptació de la derrota. Hi ha un moment de resignació i bellesa sublim.
Sí, aparcant la modèstia, pens que està ben aconseguit aquest tros.
Vols dir que Opilions era un disc d’enamorar-se i Roses místiques un disc de conclusió?
De conclusió, no. D’ampliar els horitzons cap endavant, en tot cas. Treu la frase “hem perdut“, que té aquest punt de derrota. No deixa de ser un disc que mira cap endavant. No és un disc que digui que les coses eren millors abans, sinó que les coses eren així i ara les veig d’aquesta manera. Amb aquest joc estic preparant el terreny per anar cap endavant. Supòs que és per això que ara me fa ganes avançar-me i veure ja com serà el nou disc i de cap a on me durà tot això.
De fet, a nivell anímic el disc també és molt complex. Hi ha de tot. No hi ha cap sentiment que romangui tot el temps, així com a Opilions hi havia aquest optimisme gairebé naïf en alguns moments.
És normal. Aquí hi ha ja més factors vitals per explorar. Opilions me va aplegar en un moment únic de la meva vida. Hi havia un doble enamorament. Això no m’havia passat mai ni sé si me tornarà a passar. Enamorament de la meva parella i d’Animal Collective i eren dues coses anhelades que se varen ajuntar. Va ser un moment únic.
A mi em fa gràcia la teva obsessió amb Animal Collective. També estàs obsessionat amb Radiohead…
Sí, no me’n puc desfer. És que són molt bons. Són únics, l’arquitectura de les cançons… Per això m’agrada tant el seu darrer disc i és el que vaig intentar fer en un parell de cançons de Roses místiques: aquesta aparent falta d’estructura…
A “Pregària” afuselles un ritme seu…
Sí, és Radiohead total, els sintes, els dobles ritmes… Li vaig demanar a en Pep que sonés així.
He entrevistat a prou músics i la majoria intenten amagar aquestes evidències. De tu sempre m’ha sorprés que reconeguis tan planerament aquestes coses.
Home, perquè de vegades tampoc són tan evidents. Te’n podria anomenar més: hi ha un poc d’Arcade Fire, a lo millor… Atlas Sound… Si grates. Però per a mi tant Radiohead com Animal Collective són com els dos grans grups de la primera dècada dels 2000. És com tot, com quan fas feina: ho fas perquè ho has après o t’ho ha ensenyat algú.
Te veus fent això durant molt de temps?
Gravant? Sí. Fent música, sí. Amb aquest ritme o augmentant aquest ritme de concerts i demés, no. Jo és que crec que no compensa, sincerament. Per una altra banda, la gent me diu, “hòstia, Primavera Sound, PopArb…”. I jo tenc el meu punt de vanitat que se creix amb això. Però no sé. A la llarga…
Amb el fitxatge per Foehn ha arribat cert reconeixement. Era una cosa cercada?
Sí, clar. Un reconeixement sempre el vols. De fet, a mi, quan vaig al local d’assaig amb una cançó i als del grup no els agrada, aquesta cançó ja no va més enlloc. Hi ha uns quants exemples. És a dir, que sí que assaboresc el reconeixement de la gent i Foehn ho permet això, i sí m’agradaria que vengués més gent als concerts i més gent conegués les meves cançons, però és una música que per la seva pròpia naturalesa no és per a cercles molt amplis.
S’ha acabat allò del “secret més ben guardat de Manacor“, que dèiem nosaltres fa un temps.
Aquesta cunya me la vares posar tu. Després vaig ser el més ben guardat de Mallorca i fa no molt un periodista va dir que era el secret més ben guardat d’Espanya, què te pareix? És curiós perquè, quan t’hi poses, te sembla que les coses seran més senzilles, però has de passar per molts de graons. Primer sortir de Manacor, després de Mallorca… Ara som entre Palma i Barcelona. Tot això és molt llarg. Si hagués de venir un èxit realment no haurà estat ni instantani ni a prop fer-hi.
Realment t’agradaria tenir èxit?
No ho sé. M’angoixaria molt. Per una banda sí, però per la de la meva manera de relacionar-me amb la música i la intimitat que sent amb les cançons no me fa gaire ganes. Però sí que m’agradaria arribar a un públic més ampli. Hi ha estones que pens que si ara això esclatés, la banda es desfés i ningú volgués tornar a escoltar les meves cançons, no me sentiria massa intranquil. Seria un descans i tot. Jo seguiria fent música. Però vaja, tampoc és que ara mateix senti una gran pressió, no te pensis. És un poc tot: a nivell personal de cada vegada tenc més ganes de ser un observador i no intervenir tant.
Potser està tot relacionat. Parlaves de crear cançons que creixen de forma orgànica. Potser cerques el mateix a la vida.
Sí, és això. Jo el que pens és que molts cops no pots intuir com es resoldran les situacions que engegues a partir de les decisions que prenguis. L’únic que pots fer és iniciar-les, crec jo. Això és el que jo faig. També acceptar les conseqüències de tot allò que inicies: és el que faig amb la música, la feina, l’amistat, les relacions… I mirar de no caure en cap victimisme ni un. Si les coses no van bé, no van bé, però pens que no és massa important. Com et comentava, si ara tot el de la música es desfés no ho sentiria com una injustícia sinó com que el món s’ha d’equilibrar d’alguna manera i no pots anar demanant comptes. No pots exigir que, perquè facis bé les coses, les coses te vagin bé. Això ja no ho crec. Pens que t’has de sentir satisfet per haver tengut la voluntat de voler-les fer bé.
Aquesta és la clàssica moral cristiana: si te portes bé, les coses t’aniran bé. Curiosament, pens que madurar significa aprendre que les coses no funcionen així. De vegades per molt bé que facis les coses, tot pot sortir malament.
Exactament. I te poden anar molt malament.
I te demanes “perquè jo, oh Déu, perquè me castigues?“.
Sí, tens raó, ens varen ensenyar malament. Haguéssim guanyat un parell d’anys de saviesa amb una altra catequesi.
Parlant d’això, ets creient?
No, no… En què?
En Deú.
No. I tu?
No, en absolut.
Jo crec en aquest equilibri. Però crec que és un equilibri que noltros no podem abastar, que només podem assumir.
Jo pens, per contra, que l’estat natural de les coses és el desequilibri i el caos.
Sí, jo també ho pens de vegades, però també que la nostra feina és mantenir controlat aquest caos durant el temps que estam aquí.
O aprendre a mantenir l’equilibri enmig del merder.
Sí, també pensa que la gent que ha vengut abans que noltros, tot el bagatge cultural que arrossegam, ens ajuda a que sigui més fàcil mantenir aquest equilibri i pens que potser la nostra feina és fer-hi la nostra contribució.
Supós que el fet que la pèrdua, amb la mort dels teus pares i el teu germà, hagi estat tant present a la teva vida t’obliga fer aquesta mena de reflexions…
No ho puc dir. No sé com seria la meva vida si això no hagués passat. Evidentment coses així te fan cavil·lar molt i amb els anys vas aprofundint i mires d’arribar a idees bàsiques. Veus que aquesta és la solució. Una de les coses que estic pensant és que com més senzilla és una conclusió més vertadera és, ja sigui una idea o una cançó. També com menys vulguis convèncer la gent… Jo això ho crec molt. Per això de cada vegada som més contrari a les estridències, al renou i la verborrea. A l’agressivitat verbal.
Crec que estàs parlant amb la persona equivocada.
No, home, tu ets una persona assossegada. A mi aquestes coses m’esmussen de cada vegada més.
A mi me fascina que no te convertissis en una persona rancorosa amb el món.
Mira, va passar el que va passar, però dins la desgràcia compt amb un medi extraordinari. A part de tenir salut i que cavil un poc, tenc la resta de família que sempre m’ha ajudat molt i, després, viatjant un poc pel món, veus que nivells de desgràcia n’hi ha moltíssims. Hi ha gent que ha viscut el mateix que jo en situacions de guerra o pobresa o fam, pestes… La meva família se va portar molt bé amb jo, sempre. La vaig perdre prest, però el seu record me durarà sempre. Crec que això val molt. Jo també li don molta importància a la cultura, a tenir accés a ella i tenir el gust a recrear-s’hi. Vaig fer un llarg viatge per Sudamèrica i el que més me va entristir era això: la pobresa de curiositat, gust i estètica.
Sí, t’entenc. De vegades quan parles d’estètica la gent pot pensar que estàs sent frívol, però el gust estètic és un símptoma de cultura.
Sí. Te diria que és el més important que hi ha: un poble educat. És molt necessari, precisament pel que comentàvem abans del caos.
Creus que és possible crear una cosa bella sent completament infeliç?
De manera inconscient sí, però crec que cercar una cosa bella implica a cert nivell cercar la felicitat. I per tant no parteixes d’una infelicitat completa. És a dir, per a mi la infelicitat és aquesta manca d’accés, fins i tot desconèixer que existeix aquest accés, a la cultura. Per a mi això és la infelicitat total.
Enguany vares dedicar-li una exposició al teu germà, que va ser una influència molt important, a nivell personal però també musical.
A nivell artístic en Joan va ser la influència màxima que hauré tengut mai, més que qualsevol altre grup o qualsevol altre persona, perquè va ser el que me va ensenyar tot aquest món, el món de la música, el de la literatura, la pintura… Me va educar, perquè jo crec que el sentit del gust és una cosa que s’ha d’educar. No vull dir que un ho tengui o no ho tengui, només que amb el temps ho vas refinant, i en Joan va ser qui me va obrir aquesta porta. Probablement no hagués tocat mai la guitarra si no hagués estat per ell. Per això el de posar les seves il·lustracions en els discos, anomenar-lo sempre que puc… Per mi és un reconeixement etern.
Record que més d’un pic m’has dit que ell era el bo de tots dos.
És que ho era. Jo vaig fer cançons a partir que ell va deixar de ser-hi.
No havies composat abans?
No. A lo darrer feia les cançons amb ell. Ell duia la idea i jo li feia un riff o un arranjament. Aquí va ser quan em començava a dir que jo era bo. Va ser el primer pic que algú em va dir que alguna cosa creativa que jo havia fet era interessant. Però en Joan va deixar cançons molt xules. I estic segur que hagués fet grans cançons i hagués estat una persona important si hagués tengut l’oportunitat.
A Roses místiques de nou has fet servir un dibuix seu per a la portada, un dibuix que romp completament amb el contingut del disc.
Sí, tens raó. També volia utilitzar una il·lustració de mon pare, que també va pintar durant molt de temps, i que apareix en la contraportada. Però per a la portada volia alguna cosa xocant, que tengués un punt d’humor i fins incongruència. M’interessava aquest contrast entre el títol, el contingut i la portada.
De fet, és l’únic punt d’ironia que hi ha en tot el disc.
Sí, tens raó. És un disc molt seriós. Jo no sé ser divertit amb la música. No som com en Pep, que cerca la extravagància constant. Jo no ho sé fer, això.