Aquest ha estat el meu primer Güell a Lluc a peu. Si no l’havia fet fins ara no era per falta d’ànims, sinó perquè mai no se m’havia plantejat l’ocasió. Per això, quan en Pep Toni Ferrer em va demanar que féssim l’entrevista just aquí, caminant, vaig pensar: “Oh, oh, on m’he ficat?”. Ell m’intentà tranquil·litzar repetint que, segurament, ni passaríem de Can Barato. En tot cas, agaf aire i em prepar: Challenge accepted.
3 d’agost de 2013. Carreg la motxilla amb barretes energètiques, aigua i la meva gravadora, i començ a obrir-me pas, a poc a poc, dins de la multitud. Mentre, Madò Pereta està pujada a l’escenari, crivellant els assistents amb gracietes tan dolentes que, segurament, només li feien gràcia a ell/ella. Si això és l’expressió de la mallorquinitat que tant s’ha estat anunciant, ja ho he vist tot avui vespre. Gràcies. Cap a les 22 h. em trob amb en Pep Toni i en Jaume Gost, company de 40PUTES i autor de pràcticament totes les fotografies que veuràs en aquesta entrevista.
40PUTES: Com recordes el bar Güell, Pep Toni?
Pep Toni Ferrer: El Güell era com la zona zero de la barriada. Era molt guapo, tot de fusta, amb la seva terrasseta, els dards, les quinieles, les cartes… Si avui dia estigués obert seria súper hipster: segur que en Toni Pla ho pillaria i ho convertiria en el local de referència. Els típics bars mallorquins no tenien terrassa, però el Güell sí i allà s’hi asseia la gent major i tal, fumant els puros, jugant a truc. T’hi trobaves tant els personatges més freaks com penya il·lustre, com en Josep Maria Llompart…
Venia molt al bar, en Josep Maria?
Pep Toni: Sí, bastant. Vivia molt a prop d’aquí. Me’n record que, just davant ca seva, hi havia una pintada rollo “Aquí vive un renegado español” i coses per l’estil. Clar, allò eren els temps de l’Espanya-Malta… i com que jo era petit pensava: “Ah, igual és que no li agrada el futbol”. Perquè quan ets petit ni entens les coses ni saps de què va el rollo…
Em digueres que aquí vares veure el teu primer concert…
Pep Toni: Sí. Va ser, a més, un concert d’en Tomeu Penya. Ens agafaren, als meus cosins i a mi, perquè érem petits, i ens posaren damunt l’escenari. Estàvem asseguts veient en Tomeu Penya, que ens feia molta por.
En Tomeu és d’aquestes figures que imposen!
Jaume: En Tomeu venia a cantar pràcticament cada any.
Pep Toni: Sí, amb aquella veu i tal… flipàvem. Era com veure n’Espinete, no sé… L’escenari mirava cap al bar. Tota la meva família vivia en aquest carrer: padrins, cosins, tios… Noltros passàvem moltes hores pel bar, anant a tirar les quinieles dels majors…
Feia, encara, olor de barri i no de ciutat…
Pep Toni: Sí. Noltros vivíem, com aquell que diu, entre el bar Güell i Pere Garau. Era com si vivíssim a un poble. I aquí vèiem aquests concerts muntats per en Tolo Güell, amb copeos i ball de bot i tal… Perquè això del Güell a Lluc a peu, al loro. Sabies que li va pegar a sa mare un càncer, no?
D’en Tolo? Bé, jo havia sentit a dir que qui estava malalta era la seva filla…
Pep Toni: Ufff, la filla no ho sé. Igual sí. El tema és que en Tolo muntà això per una promesa, que si es curava la mare, la filla o qui fos, ell se n’aniria a Lluc a peu. Clar, molta gent fa promeses d’aquest tipus dient que farà el Camino de Santiago. Ell degué pensar: “Camino de Santiago? Jo partiré des del meu bar, fins a Lluc”. I fer una cosa així era un poc surrealista al seu moment.
La gent s’ho degué prendre a broma.
Pep Toni: Sí, clar. Era l’any 73. Molt mallorquí això, de partir des del seu bar fins allà. El miracle va ser doble perquè, a més de la curació, ell va arribar d’una peça. Bé, diuen que hi ha la llegenda que el varen veure amb una Vespa…
Què dius?
Pep Toni: Sí. La gent digué que ell va pujar les costes de Lluc amb una Vespa que tenia, i que el darrer quilòmetre el va fer, pim-pam, a peu. Tot això va ser un boom per al bar Güell. El tio era molt excels en tot, molt generós. Pareixia el típic aventurer en pla: “¡Ueee, vamos!”. L’any següent el tornà a fer, però aquesta vegada acompanyat per un munt de gent. N’hi havia moltíssima. Però ara (Aixeca el cap i mira al voltant) veig això i crec que ha perdut bastant de fuelle, perquè jo me’n record que de petit, ufff…
Jaume: Això solia estar petat de gent. Ara n’hi ha ben poca, en comparació…
Tu l’has fet alguna vegada, Jaume?
Jaume: Sí, però només una vegada. No sé si va ser l’any 87 o 88. I aleshores hi havia unes 50.000 persones. Ara, què n’hi ha, 3.000?
Potser que actuacions, com les de Madò Pereta espantin la gent!
Pep Toni: És que això és molt rollo hotel, no? L’horterada aquesta és molt representativa de la Mallorca actual…
Jaume: Allò era brutal. Ja te dic, hi havia molta més gent. Avançaves els primers quilòmetres, amb tot aquell mogollón de gent i després, en un moment, es desfeia tothom. Me’n record que els meus amics abandonaren abans de pujar a Lluc i vaig fer els darrers quilòmetres completament sol. Aquell tram estava ple de corbes i corbes… No duia ningú davant ni darrere. No hi havia més llums que les estrelles, i un silenci brutal. Era com una experiència un poc mística.
I tu, Pep Toni, l’has completat?
Pep Toni: Jo, com a molt lluny, vaig arribar al Foro de Mallorca.
Jaume: A partir d’allà és on començaven les complicacions, amb la pujada.
Pep Toni: Allò era l’any 92. O sigui, han passat vint-i-un anys d’allò. Saps per què ho feim, però? Fer aquesta entrevista en el transcurs del Güell a Lluc a peu?
Bé, segur que això, segur, és el que s’estan demanant molts dels nostres lectors…
Pep Toni: Mira, molt fàcil. El Güell a Lluc a peu té un punt de sortida i un altre d’arribada. El punt de sortida, precisament, comença aquí, quan vaig veure aquell primer concert d’en Tomeu Penya a la meva infància. I, abans del punt d’arribada ve tot això: caminar, xino-xano, sofrint una miqueta i tal. Saps per on vaig, no?
És curiós, sí. No m’havia aturat a pensar que descriu, en certa manera, el cicle vital d’un músic. Comences des d’un punt de sortida, fas companys pel camí i en perds, mentre vas cap a una destinació concreta…
Pep Toni: Exacte. Però, al loro, amb aquest destí. Aquesta ruta a peu té un final a Lluc i, quan hi arribes, tens un premi que no és extern, sinó intern. No, no ve un tio felicitant-te i donant-te 6.000 euros, sinó un bocata i un diploma. Tu penses: “Eh, que guai, he arribat!”. Vull dir, que el premi està dins teu. No és: “Ei, he sortit avui a la Rockdelux”. Allò que guanyes queda dins de tu, i això és una cosa que la gent, avui en dia, no aprecia. No aprecia el valor de dir: “Hem fet el camí, hem fet quaranta concerts i, encara que no ens hem fet famosos, ho hem viscut, ens hem divertit…”.
Això em recorda una pel·lícula que vaig veure fa un temps, que es diu Galasataray-Depor. Està formada per vàries històries i, en una, apareix un pelegrí que ha fet el Camí de Santiago a peu, fent-se fotos per tots els llocs on ha passat. Quan just està arribant a la catedral per adorar l’apòstol, li roben la càmera i, per tant, perd totes les imatges del seu viatge. Quan se’n va, mig plorant a la comissaria més propera, per denunciar el robatori, el policia de torn el tranquil·litza dient-li: “Peregrino, lo importante no son las fotos, sino el camino…”.
Pep Toni: Sí, ve a ser això. Reivindic aquesta recompensa personal que té el camí. I no, no és una anada d’olla meva, sinó que darrere hi ha una explicació. Perquè, si ho penses, tot és absurd. Que vint-i-dos milionaris en calçons curts es posin a córrer darrere d’una pilota, no és absurd? El que passa és que tot es resumeix amb convencions socials.
Com la convenció social de fer una entrevista “normal”? I quan dic “normal” m’estic referint a fer-la asseguts a un bar, tranquils, prenent un refresc….
Pep Toni: Exacte. A més, també vull fer-la aquí, perquè m’agradaria que aquesta fos la meva darrera entrevista…
Com?!
Pep Toni: És que crec que és el que vull fer a partir d’ara: passar d’entrevistes. Faré com en Joan Miquel Oliver i començaré a dir que pas i tal. Que ho faci algú altre del grup, si vol…
És que sents que has dit tot allò que havies de dir?
Pep Toni: Pfff, és que és complicat tot això. S’arriba a fer pesat.
Potser em dius això ara perquè estàs cremat de fer entrevistes promocionant el vostre darrer disc…
Pep Toni: No només és això. És que he arribat a un punt que em crema molt una cosa. Dius coses i la penya te’n posa unes altres que no tenen res a veure. Així que, tio, jo ja pas. Així, no. Mira, aquell periodista de Diario de Mallorca… Com es diu? Ara no em surt el nom.
Gabi Rodas?
Pep Toni: Sí, aquest mateix. He comprovat que és un autèntic crack fent titulars. Saps quin ens va posar, quan presentarem Orsai?
No…
Pep Toni: “Si pudiéramos, cantaríamos con bombas”. Tio! Això és un titular molt Intereconomía! Ni de conya hem volgut dir això! La penya no sap captar ni bromes ni ironies. I és una llàstima molt gran que després de l’esforç de tot un any, de compondre un disc, de gravar-lo, etc., vengui algú i et posi un titular tan cap de fava… i au! A la merda! Per això mateix vull deixar de contestar entrevistes. Una cosa és sortir a la tele uns minuts o xerrar una estona a la ràdio. Però, entrevistes d’aquest format? Mira, never, s’ha acabat.
Avui és com una nit històrica, no?
Pep Toni: Estaré com a mínim un any en aquest pla. És un catxondeo, això…
I l’any que ve, no vos agradaria tocar aquí, en aquesta placeta i davant tota la gent?
Pep Toni: Fa un temps ho xerràvem, en broma, amb en Joan Castells. I, més que tocar aquí, molaria que el dia que arribem a tenir vint discs gravats poder tocar tota la discografia d’Oliva Trencada fins arribar a Lluc. És a dir, anar caminant, amb la guitarra penjant, una webcam i una llanterna…
M’ho estic imaginant tot. En viu i en directe, a Youtube, en streaming…
Pep Toni: Exacte, tio. Però, al loro, perquè aquest dimecres tocarem al camp del Baleares a la presentació oficial de l’equip d’enguany. I saps que també faran un torneig a triple banda, amb el Baleares, el Reial Mallorca i l’Andratx?
No. La veritat és que no control gaire de futbol…
Pep Toni: Idò arran de l’incendi aquest, d’Andratx, la nova directiva del Baleares, que és bastant enrotllada, va proposar fer un torneig a tres bandes amb aquests tres equips, i així recaptar doblers per la moguda del incendi i tal. Així que ara, després de vint anys, tornarem a veure el Baleares contra el Mallorca!
Un bon moment per amollar totes les tensions acumulades al llarg del temps, no?
Pep Toni: Síííí! Ja era hora. Esclatarà una altra Guerra Civil (rialles). Potser poguem tocar al partit Baleares-Reial Mallorca… Ara, veig més difícil poder tocar a Son Moix, al Reial Mallorca-Baleares…
Jaume: Pep Toni, qui sap. Si el Baleares ascendeix i el Mallorca baixa podria passar de tot. Segona divisió és una categoria molt fotuda per al Mallorca…
I, aquí, un dels primers moments d’impacte de la nit. Just per davant nostre, acaben de passar tres putes uruk-hais de metro cinquanta: tres retacos just entrant en la maduresa que lluïen unes camisetes xunguíssimes del G.A.B. (Grupo d’Acció Báleà). Flip, flipam: aquesta gent existeix de veres. És la primera vegada que han fet una aparició a un esdeveniment públic com aquest. Es passejaven amb les seves banderes tribarrades, amb una expressió de triomf absolut a la cara. Es reuneixen davant tres personatges més que, al costat de la sortida, enarboren una bandera gegant. Només xerren entre ells, i fa la sensació que són en una festa totalment diferent de la nostra i de la resta de gent. Ens situam a pocs metres d’ells i cavil·lam quines possibilitats tenim de fer-nos una foto amb el seu president sense que ens enviïn a la merda en báleà estàndard.
Pep Toni: Ufff, no. No m’agrada, aquesta gent. Em passa el mateix que amb Manel. De fet, ho pots posar a l’entrevista: a Oliva Trencada no li mola ni el G.A.B ni Manel. El millor de tot és que aquest tios segurament han vengut per fer-se quatre fotos al costat de la bandera i després posar-se a fardar: “¡Mira, tío, hicimos una mani y estava petada de peña!”.
Un grup de xeremies passa pel nostre costat. La gent es comença a ajuntar al voltant de la sortida. A les 22.55 esclata el coet que dóna inici oficial a l’esdeveniment i la gent comença a caminar. M’envolta el renou i les cares desconegudes. Un killo tot suat comença a cridar i pegar manotades per tot, dient: “¡Abrid el camino, coño!”, mentre la seva al·lota comenta a crits, amb una amiga seva, que necessitarà un Tampax. Fantàstiques mostres de mallorquinitat, sí senyor. M’acost la gravadora a la boca per dir, un parell de vegades: “Això és un puta caos!”. Ens dispersam, però puc veure en Jaume un parell de metres davant meu i en Pep Toni també, seguint-nos, per darrere. Cent metres després de la sortida, ens aturam davant del Bar Murense, decidits a fer una cervesa, mentre la resta de participants se’ns queda mirant en pla: “I aquests? Què fan?”. El bar està ple de clientela llatina. De fons, sona a tot volum una compilació de bachatas i ballenatos, mentre el personal es dedica a engatar-se, cantar i aplaudir. La nit just acaba de començar. “Tres cerveses, per favor!”.
Bé, Pep Toni, anem per feines… Orsai!!. Com així triares aquest títol per al nou disc d’Oliva Trencada?
Pep Toni: Vale, mira: el nom fou idea d’en Michael Mesquida. Quan enregistràrem l’anterior disc, Perleta negra, jo volia posar-li de títol Coral Bistuer. No, en sèrio: ho dic de veres. Jo ho tenia claríssim. El cas és que a “Cançó de s’Eriçó” hi ha un moment en què xerr d’un al·lot que se’n recorda que havia trepitjat un eriçó quan era petit i ara, que és major, va a la platja i ja no veu eriçons i tal. I, amb ells, evoca aquesta infància perduda… Així que li diu a l’eriçó que és com una perleta negra amb el pentinat d’en Hellraiser. En Michael em digué: “Hòstia, per què no li posam al disc aquest títol?”. I així es va quedar: Perleta negra. Això, què significa? Que a mi, en realitat, el que m’agrada és fer cançons. Si faig discos és perquè s’han de fer, però a mi m’agrada crear cançons i escriure lletres. I si ve algú, com en Michael, i diu que hem de canviar el nom del grup idò guai, súper, de puta mare… Jo som molt obert en aquest sentit. Jo, primer, havia proposat fer-nos les fotos a l’estadi del Baleares i en Michael va proposar això d’Orsai… A tots ens va parèixer de puta mare, perquè no teníem títol per al nou disc.
Però, per què titular-lo amb una expressió futbolística? Perquè, realment, sents que el teu grup està com en un fora de joc permanent?
Pep Toni: Noltros no ens veim fora de joc. El fora de joc que resumeix la paraula orsai és per explicar una idea, que hi ha molta gent i moltes coses que s’han quedat fora de joc: el fora de joc el pita un linier… i a vegades, aquests fora de joc han anul·lat gols que eren legals. Jugam, per tant, amb un tema molt actual, que és aquest: hi ha uns senyors, els liniers, que es dediquen a pitar i que, perfectament, deixen gent fora de joc quan la seva jugada o el seu gol eren 100 % legals. Vull dir, que és una putada. I qui són, aquests liniers. Pot ser el poder fàctic, no?
Bé, extrapolant-ho al món de la música, podríem dir que són els crítics musicals: webs o revistes, i no diré quines, que es dediquen a generar opinions que, oficialment, passen per ser les bones, les vàlides… I tot allò que quedi a fora, directament, ni és bo ni és vàlid.
Pep Toni: Sí, exacte. Però el que vull dir és que la nostra filosofia, si és que en tenim una, parteix de l’ambigüitat, i de que es puguin fer moltes interpretacions d’una mateixa idea. La gent interpreta les coses a la seva manera. Per exemple, Orsai!! comença amb en Tomeu Penya recitant noms de medicaments… i a la gent li ha fet molta gràcia, això. Però se’n poden fer altres lectures: potser faci referència a la farmàcia d’en José Ramón Bauzá… o pels retalls en sanitat. Però no, ningú hi cau. I la veritat és que jo ho vaig planejar així: jo amoll les coses sense esperar si la gent ho pillarà o no. I m’és igual. Però, clar, és fàcil pensar que jo som bastant enrevessat i que la gent es quedi amb la part més superficial de tot això, que és sentir en Tomeu Penya recitant una llista de medicaments.
Amb la broma, vaja.
Pep Toni: Sí, amb la broma i tal. Però al futur videoclip que farem, on sortirà en Tomeu Penya, hi ficarem un frame subliminal, amb la farmàcia d’en Bauzà. Que la penya, quan ho miri, digui: “WHAT? Però què ha estat això?”. A partir d’aquí supòs que la gent ho entendrà millor i, potser, alguns d’ells comencin a pensar en la sanitat pública. O que, també, vegin el significat més poètic de tot això: que la música cura malalties, tant espirituals com anímiques o, fins i tot, físiques. La música és teràpia. A la lletra, xerram que en Tomeu estudià Medicina, perquè és una carrera ben considerada i un ofici “de bien”. La qüestió és que el tio no aconsegueix la seva fita i li entra una bajona grossa. Es posa a tocar la guitarra i, arran de tocar-la, la gent es cura només escoltant-lo. Llavors hi ha un altre missatge: un ha de fer allò que l’omple, allò que dugui la felicitat. No per currar a Sa Nostra ets millor persona, saps?
Bé, cerques diversos missatges dins d’una mateixa cançó…
Pep Toni: Sí. Pura ambigüitat. Abordar un mateix tema des de diferents punts de vista, mesclant-ho amb humor i dosis de surrealisme.
Com en Jaume Sisa?
Pep Toni: No crec que tenguem molt a veure amb ell, excepte en una sola cosa: la extravagància, el punt de locura. La duim de fàbrica. Però no, jo no he escoltat molt en Sisa. No faig com Antònia Font, que el reivindiquen i després se’n van a dormir a les 22h. del capvespre. Jo no crec que ells visquin les seves cançons, i amb això vull dir que les meves cançons són reals: són coses que jo he viscut. La gent pot dir que són surrealistes, però parteixen d’un fet 100 % real. Mira, per exemple, ahir dematí em va passar una cosa que, segurament, em servirà de punt de partida per a una nova cançó. Jo no tenc cotxo, així que la meva sogra m’acompanya amb ell. Anàvem des del Polígon cap a Favela quan, de sobte, un cotxo que havia de voltar… va i volta! La meva sogra pegà una súper frenada i, per instint, em pega una manotada… i “placa!”. Em posa mà de ple als ous! Jo em vaig quedar molt impactat: el cotxo, el susto, la manotada… I em diu, la sogra: “Oye, que me parece que te he cogido de los huevos!”. I jo, que no sabia ben bé que dir, li dic: “No, me has cogido de las llaves”. Ella es va quedar dubtant. I clar, quina cosa millor podries dir, quan la teva sogra et pega manotada als ous quan ets a punt de sofrir un accident de trànsit?
Apuram les cerveses i sortim del Murense: ja no queda ningú al carrer, excepte els clients de la terrassa i els uruk-hais del G.A.B, que els veim, des de lluny, plegar la seva bandera gegant. S’han rajat. Molta mallorquinitat i molt del Güell a Lluc a peu, però s’han rajat. Conscients que som els darrers, ens posam de nou a caminar…
Abans hem parlat d’en Tomeu Penya… T’anava a demanar: a qui se li va ocórrer la idea que participés a Orsai!!?
Pep Toni: Bé, a priori no era intencionat. No ho vàrem fer pensant, “Ey, peña, vamos a hacer una canción con Tomeu Penya y nos forramos” com han fet Els Catarres, que se’ls veu molt el plumero. No. Noltros duiem aquesta cançó feta amb un punt de partida tan poc seriós com pot ser mesclar Doctor en Alaska amb Tomeu Penya. La duiem tocant un any i mig fins que, un dia, en Michael ve i diu: “Sabeu què molaria? Que vengués en Tomeu a cantar-la”. Jo, al principi, no n’estava molt segur, perquè en Tomeu, amb la veu que té, em faria un traje…
El coneixies en persona, a part d’haver-lo vist en directe?
Pep Toni: Sí, vaig coincidir amb ell al Mercat de Música Viva de Vic, a un rollo d’aquests on conviden sis grups mallorquins. I, clar, has d’anar a la roda de premsa petada de periodistes i jo, com sempre, vaig fer tard. Es veu que ningú volia seure al costat d’en Tomeu: es veu que és un tio que imposa respecte. Només hi havia aquella cadira lliure. El cas és que, al loro, quan estic allà en Tomeu em diu: “Tsss! Pep! Pots seure aquí!”. I jo em qued: “QUÈ? Sap el meu nom!!! No m’ho puc creure!!!”. M’assec i em diu: “Tranquil, no et preocupis, jo també sol fer tard!”. I va ser com… hòstia, vale.
Jaume: Com contactàreu amb ell? Mitjançant Blau?
Pep Toni: Exacte. Una vegada sorgí la idea aquesta i tal, li dic a en Miquel Àngel Sancho la idea de fer un duet amb en Tomeu Penya. Jo ja coneixia en Sancho per la moguda del tribut MallorcaNochentas i la versió d’Ossifar. Ell ens confirmà que en Tomeu vendria a gravar “Doctor en Vilafranca”. Molt bé, però a priori ell venia per recitar una llista de medicaments: res de cantar, només recitar. Ni s’havia escoltat la cançó ni havia llegit la lletra: només sabia que era com un homenatge cap a ell. Quedàrem a la rotonda de Ràdio Balear, on vaig anar a esperar-lo. Quan arriba, em diu: “Bé, anem, on tens el cotxo?”. Jo vaig contestar-li que no en tenia. “COM? No tens cotxo?”. El tio flipava. Li dic: “No, me sap greu, però mira, podem anar-hi a peu, que tanmateix són cinc minuts a peu”. Ell em va dir que feia més de vint anys que no entrava el cotxo a Palma, i que quan hi anava, el venien a cercar. El cas és que d’un trajecte que podíem haver fet en cinc minuts, tardàrem a prop de tres quarts. S’aturava a algun lloc i començava a dir: “Jo m’enrecord que aquí, tal i qual”… i batalletes de les seves, a saco. I d’això, que estàvem aturats a un lloc i passen uns gitanos i diuen, cridant: “Ostiah tioooooo! Miraaah! El Tomeu Peñaaaah!”. Idò el tio es gira cap a mi i em diu: “Imagina’t que ho som, de famós, que fins i tot em coneixen els gitanos!” (Rialles). Jo em xapava el cul. Com després, que passant uns gitanos se’m queden mirant i, assenyalant-me, cridaren: “Tiooooooh, mira er payo ese, que parece el de… el de…”. Com ho va dir? Mesclaren en una mateixa paraula La Hora Chanante i Muchachada Nuí. Digueren una cosa en pla Muchachenuí o Muchachante. Els tios es tornaven súper locos cridant: “Payoooooh, Muchachanteeeeeeeh!!!”. El cas és que arribam al local i, allà, hi tenim vinils penjats. N’hi ha un d’en Tomeu Penya, amb un d’en Neil Young al costat. El tio s’hi acosta i diu: “Aquest disc el tocava jo, fa vint anys”. Jo dic: “Clar, Tomeu, si és teu, tio”. I ell contesta: “No, el meu no. Dic aquest, d’en Neil Young. Jo me les sabia totes. Ara l’hi he perdut la pista. Què deu fer ara, aquest homo?” (Rialles). Res, vàrem estar com una hora i mitja per fer una cosa que es podia fer perfectament en un quart d’hora…
Es pot dir que ho vareu fer a la mallorquina. Per què frissar?
Pep Toni: Ja veus. Ell estava allà, dient: “Eh, jo no puc cantar”. Molt bé. Jo vaig posar-li la cançó i vaig passar-li la lletra impressa, per a que la pogués entendre bé i tal. El tio es posa els cascos: li donam volumen, play… i al primer estribillo, se’m gira així, amb els ulls plorosos i em diu: “Aquest homenatge que m’heu fet és molt guapo: jo vull cantar també!”. El tio va i es posa a cantar pràcticament tot el tema. Vàrem gravar algunes frases més que, potser més endavant, a l’hivern, les fiquem a un remix discotequero de “Doctor en Alaska”. El tio és un catxondo de cuidado. És tremendo.
A tot això, només vull dir-te que ja hem passat Can Barato…
Pep Toni: Sí. Veus? Primera prova, superada.
Tornant a Orsai!!, com el veus, en comparació a Perleta negra?
Pep Toni: D’Orsai!!, en Joan Cabot em deia: “És un disc d’estadi”. Això és perquè moltes de les seves cançons les hem anat tocant a festis… Perquè, a veure, les cançons de Perleta negra, a un festi, no sé. No hi pots anar amb un ukelele, saps?
Són cançons plantejades per al directe.
Pep Toni: No són plantejades per al directe, sinó que han estat creades en directe. I, per això, les cançons d’Orsai!! que no hem tocat tant són les que han sortit més folkies…
Pel fet de mesclar temes més rockers i d’altres més intimistes, podríem dir que és el disc més variat d’Oliva Trencada?
Pep Toni: Sí, té com a dues cares, no? Una A i una B. A la primera arrancam rollo Bruce Willis i la segona és més en pla cinema francès…
Amb quina de les dues vessants ets sents més còmode, ara mateix?
Pep Toni: D’aquestes dues? M’agraden les dues, com les estacions de l’any. M’agrada la primavera, l’estiu, l’hivern… Crec que tot fa brou. M’agraden els canvis de cicle i la idea de varietat: que dins d’una mateixa obra hi puguis trobar coses més rockeres amb altres més tranquis…
Ficar més temes rockers, era com una manera d’oxigenar la fórmula d’Oliva Trencada? Publicar un Perleta negra 2 hagués estat com una patinada…
Pep Toni: Sí. En realitat, això ho explica molt bé en Michael: feim música, i no discos. I ja t’ho deia abans, que jo som més de fer cançons. De fet, ja tenim com a planejat com serà el nou material: molt africà. El disc es dirà Africa Attacks. La portada serà el mapa d’Àfrica i, on hi ha Madagascar, hi haurà les Illes Balears. El disc començarà amb un ritme molt tata-uoah-tata-uoah, saps? Molt africà…
Atura el carro: m’estàs dient que just acabes de treure del forn Orsai!! i tu ja em parles de com serà el següent disc, fins el punt de ja tenir una idea clara de la portada?
Pep Toni: Síííí! Això em fa recordar que tenim dos discos més, gravats a Favela i tal, que els treurem una vegada els membres d’Oliva Trencada estiguem morts. Són els discos amb els poemes musicats de Joan Alcover i Miquel Ferrà…
I això?
Pep Toni: Foren dos encàrrecs que ens varen fer, però no al mateix temps. Al final, per motius aliens al grup, no pogueren ser publicats. No van sortir. I com que tant n’Alcover com en Ferrà són morts, els dos discos sortiran quan noltros estiguem morts…
Bé, molts dels vostres seguidors també seran morts…
Pep Toni: Claro! El trull és aquest! (Rialles).
Jaume: Això són com aquestes entrevistes que feien a Canal Plus, amb gent que està a punt de morir i les emeten una vegada ja són morts. És aquest mateix rollo…
Pep Toni: És que amb això de les discogràfiques, tenim una història llarga… Noltros no som molt de senyeres, no sé si m’explic. No som Obrint Pas. Però, ara, no sé de cap grup que canti en català que hagi tret un disc amb una discogràfica de Mallorca, després amb una del País Valencià i després amb una de Catalunya…
Combo breaker…
Pep Toni: Ja. I després potser surt gent que es queixa dient: “Joder, cantan en catalán y no sacan la bandera de los Países Catalanes”. Crec que, això, ho hem fet d’una manera més aplicada i no tan teòrica. I me’n record que aquesta teoria li vaig plantejar a en Xisco Vargas, fa anys, quan va sortir el nostro primer disc: “Mira, mi ilusión con Oliva Trencada es sacar un disco con un sello mallorquín, otro valenciano y otro catalán”. Aquestes idees de bombero i en les quals ningú hi creu, cosa que jo entenc, perquè no deixen de ser idees de bombero, s’acaben complint. I tampoc passa res (Rialles). Com tocar al camp del Baleares, que ens feia una il·lusió tremenda: és com si a Miquel Serra li diuen que ha de fer de teloner d’Animal Collective… Un somni fet realitat.