Som els darrers del Güell a Lluc a peu, però la gola està seca i la set espitja. Guiats per en Jaume, entram al Bar Way, a escassos cinquanta metres de l’antic Minimax (jo encara li dic així, tot i que des de fa quinze anys hi hagi un Eroski). Un catxondo, assegut a una taula, bromeja amb nosaltres: “Però què és això? Fareu darrers, al·lots!”. Demanam tres canyes més, i ens donen també un bon assortit de fruits secs i cotnes. Agafam taula i ens posam a xerrar del pas de La Casa Calba –on Oliva Trencada edità Perleta negra– a Discmedi…
Pep Toni: En Miquel Àngel Sancho, de Blau, va flipar, segur, veient com ens botàrem un escaló.
Vengueren a vosaltres, o vosaltres anareu a ells?
Pep Toni: A veure, ells ja sabien que noltros treballàvem en un nou disc. Però també ho sabien altres segells indies, que havien estat fent com de calientapollas… Ara, que hem tret Orsai!! amb Discmedi, la penya ens diu: “Ei, per què no ens heu duit el disc a noltros?”. I em qued: “Perdona, col·lega, tu ja sabies que estàvem gravant un disc…”. Gravàvem Orsai!! i, arran d’un concert on ens varen veure, Discmedi ens vengué a fer la proposta. Noltros estàvem aleshores amb La Casa Calba…
Jaume: Teníeu contracte, amb ells?
Pep Toni: Aquí està la història. No teníem contracte, simplement un acord verbal. Però, abans de fer res, primer vaig xerrar amb en Francesc de La Casa Calba, i tot i que al principi es va mosquejar un poc, després res, súper col·legues i molt bon rollo. Perquè vàrem treure Orsai!! amb Discmedi i no amb altres sellos que poguessin estar interessats? D’això hi ha un exemple molt clar. Entres a una discoteca i et trobes tres ties que estan súper bones amb camisetes de Nirvana. Què guai, no? Però després hi ha una tia que també està bona, però que du una camiseta de Coldplay. Cap de les que du la camiseta de Nirvana fa res o diu res, però la de Coldplay et ve i et diu: “Eh, venga, vamos a mi casa”. Clar, tu dius que sí… I saps què passa al final?
Què?
Pep Toni: Que, tanmateix, folles sense camiseta. M’entens?
Que la qüestió és treure el disc…
Pep Toni: Exacte. Llavors, vendido? Què dius, de vendido, col·lega? El món de la música és complicat. Viure de la música és complicat…
Puc interpretar, però, que és bastant positiu que un grapat de segells de fora estiguin interessats en vosaltres…
Pep Toni: Sí. Donam gràcies a Déu d’això. Però, clar, després els discos van on van…
Jaume: Però, les discogràfiques també vos demanen un tant per cent dels concerts?
Pep Toni: Cobrar un tant per cent? Sí…
Jaume: A mi em sembla asquerós, això. Però és el que hi ha ara.
Pep Toni: Abans es feien les coses d’una altra manera…
Jaume: Les discogràfiques només es dedicaven a això: a treure discos. Ara, és això: treure discos i també dedicar-se al management, a la vegada…
Pep Toni: Que això és el que fa, bàsicament, Discmedi. Ells és queden amb un 20 % de la xifra que ens puguin pagar per un concert. I a mi em sembla bé: és a dir, noltros ja deixam ben clar que si anam a tocar a la Península demanam un preu tancat. Si Discmedi vol afegir una mica més, que ho faci. Si no hi ha aquests doblers que demanam, no ens mourem, i ells són els qui ens cerquen els concerts. Ara, per exemple, hem d’anar a tocar a les festes de Sants, i si no fos per Discmedi no hi estaríem, al cartell. O també, actuar a la festa del quinzè aniversari de l’Heliogàbal, amb qui tenim bon rollo. Noltros, al 2008, vàrem fer 52 concerts: pràcticament un concert per setmana presentant Lluneta del pagès. I no són concerts com tu, Jaume, amb Sexy Sadie, sinó concerts batalleros d’aquests que fas a garitos petits, a bars de camioners, a llocs on, potser, després de tres dies de batalla, acabes només amb 70 euros guanyats a la butxaca. Quan començàrem a fer bolos per Orsai!!, així, a festis i llocs més grossos, en Michael va dir: “Tios, a mi me mola més fer concerts en aquest pla”. I davallàrem el llistó: ser selectius, i més pocs concerts, però millors. I si vull seguir fent concerts de batalla, per això ja tenc Lost Fills. En Joan em diu: “Tio, tu ja no fas tants de concerts amb Oliva Trencada”. I és vera. Però és que jo, amb només dos concerts d’Oliva Trencada guany molt més que amb vint-i-cinc concerts de Lost Fills. Anar a tocar per 30 euros, amb els 37 anys que tenc… Si ho faig és perquè m’agrada molt la música.
Has notat el canvi de La Casa Calba a Discmedi? Han augmentat tant la feina com les exigències en directe?
Pep Toni: Emmmmm (Pensa). Sí. Però el que passa és que el circuit musical ha davallat molt. L’altre dia ho deien, a TV3, que la cosa està de capa caída. Manel, fins i tot, ja no fan tants de concerts com feien abans. Bé, ara tot és diferent i tal: has d’estar currant com un negre, és una lluita constant… És com el Güell a Lluc a peu. Tu arribes allà, amb el premi de pensar que hi has arribat sencer. I és difícil, a una època com aquesta, sense haver de xupar-li la polla a algú. Perquè al món de la música has d’anar a moltes bandes a xupar polles…
Jaume: Jo me’n record que, de fet, quan et vaig conèixer, tu venies del món del disseny…
Pep Toni: Sí; el manual de seguretat de vol d’Air Europa el vaig fer jo…
QUÈ? Quantes vegades l’hauré tengut a les mans sense saber que era obra teva!!!
Pep Toni: Sí, és vera. Quan puges als avions i veus aquella fulla plastificada de la butxaca aquella… Sí, això ho vaig fer jo. I també un parell de logotips d’Air Europa. Però vaig deixar-ho per problemes de vista…
Jaume: Tantes hores d’ordinador et fregien els ulls, no?
Pep Toni: Jo no podia estar més de vuit hores davant d’una pantalla. I, sovint, m’hi havia de quedar més temps…
(A tot això, ja ens hem aixecat per reprendre la marxa).
Per tant, Jaume, quan fou que conegueres al Pep Toni músic?
Jaume: Era quan tocava a Trailer… Fa com uns deu anys…
Pep Toni: Sí, devia ser el 2002 o 2003. Érem un grup molt estrany. Mesclàvem post-rock amb bossa nova i bases electròniques…
Jo pensava que havies començat tocant amb Polydor…
Pep Toni: Sí, exacte. Això era abans de Trailer…
I després muntares Nova Ternura, abans d’Oliva Trencada?
Pep Toni: Sí. Nova Ternura va ser la continuació de Trailer. Canviàrem el nom i llevàrem tota la part electrònica…
Jo pensava que vos coneixíeu des dels anys noranta, idò…
Jaume: Ens coneixíem de vista.
Pep Toni: Sí. Jo ja el tenia vist de l’època dels Crudos…
Una vegada, en Xisco Vargas em comentà que tu, Pep Toni, eres el primer indie de Mallorca: que tenies discs de Nirvana quan ni Cristo els coneixia; que et sabies cançons dels Smashing Pumpkins quan la gent no sabia de què anava la història…
Pep Toni: Ufff! (Rialles). Mira, el primer disc de Daniel Johnston que arribà a Mallorca el vaig comprar jo. Me’l va comanar en Peter, a Runaway!
Jaume: Jo tenc una història similar. El primer disc d’Elliot Smith que es va vendre aquí, l’havia comanat jo a Runaway!
Pep Toni: Hòstia, què dius?
Jaume: Aquell disc m’encantava. I de fet, quan el nominaren a l’Oscar per aquella pel·lícula li vaig enviar un correu per felicitar-lo… i el tio em va contestar i tot. En Peter m’havia parlat d’ell i va comanar-lo directament des dels Estats Units. Per això, Runaway era tan important per noltros…
Pep Toni: Jo me’n record quan va sortir l’Slanted and Enchanted de Pavement… Anava pràcticament tots els dies, desesperat, a Runaway, demanant: “Ja ha arribat? Ja ha arribat?”. Molava molt, tot allò. El primer concert que vaig fer a la meva vida va ser com a teloner de Sebadoh…
Amb quin grup, va ser això?
Pep Toni: Imagina’t si érem tan súper indies que ni teníem nom. Quan al cartell ens posaren “Artistas invitados” ens va parèixer molt guai…
Jaume: Jo hi era. Això va ser a Muro. Va ser una nit brutal: el baixista de Sebadoh tocava tan fort que va rompre una corda i tot…
Pep Toni: Exacte. Al Teatre de Muro… Anys després, Oliva Trencada hi férem allà el nostro primer concert.
Amb tot aquest currículum, Pep Toni, pots dir que ets d’aquests afortunats que viuen de la música?
Pep Toni: Jo estic a l’atur des de l’any 2007. Vivim a un moment molt fotut, més de sobreviure que de viure, però és emocionant també: no saps què pot passar. No pots fer plans. Has d’improvisar. Quan la gent se’n va de vacacions a fora… jo me’n vaig a casa de la meva sogra. La música, però, té unes compensacions que no són ni econòmiques ni materials sinó… Com ho diria?
Espirituals?
Pep Toni: Sí: espirituals. La música és la única tia que mai no et deixarà tirat i, per poc que pugui, et donarà molt més d’allò que li hagis donat a ella… Fer coses, o viure coses, que d’altres formes no podries viure: anar a tocar a fora, amb els amics, conèixer gent… Tot això ho converteix en una cosa molt guapa. Hi ha molts de grups que es cremen amb això, d’anar a tocar, fer gires…
A tu mai t’ha passat, això? No sé si llegires la recent entrevista que férem a Miquel Serra. S’hi qüestiona si realment li compensa seguir tocant i fer concerts…
Pep Toni: Sí, no sé… Supós que això té més a veure amb la forma de ser de cada un que no pas amb l’ingeni compositiu i tal. Són massa factors. Clar, en Miquel és un crack fent cançons, però també és una persona súper tranquil·la. Fa una feina sacrificada, com és la feina al camp, i després haver de dedicar-se a la música, que també és igualment sacrificada… Jo l’entenc, que pensi així. Jo, el que vull, és sentir-me esplaiat amb la música i no pressionat…
Però t’hi has sentit així, pressionat? Amb ganes de dir: “Tios, a ca una puta: deix la música i me’n torn al disseny…”
Pep Toni: És que la música no és tan idíl·lica com pareix. Bé, tu ja ho saps com és, tocar a un grup i tal. Clar, tots tenim dies d’aquests en què ho enviaríem tot a la merda. Dies d’aquests, on estàs a un poble perdut, plovent, amb pocs doblers a les butxaques i dius: “Tios, però que cony esteim fent aquí?”. Evidentment, a alguns moments et planteges les coses. Però després dius: “No passa res. Demà anirà millor”. I jo som molt kamikaze, però també molt optimista. La música és sacrifici, però són coses que dones i després et tornen…
El valor de les petites coses…
Pep Toni: Sí. Com el que esteim fent ara mateix: caminar, xerrar, fer unes canyetes… O conviure amb en Jordi i en Michael. Fa sis anys que tocam junts, cada setmana. I entre tots ens complementam. En Michael, per exemple, és un crack en tot allò que fa; qualsevol cosa que fa la fa bé, i si no la fa, com a mínim intenta fer-la bé, que ja és molt. És súper estable mentre que jo som més dispers. Si fossim l’Equipo A, ell seria n’Hannibal i jo en Murdock! (Rialles). Ell és qui em pega bulles…
M’estàs dient que Oliva Trencada no és sinònim de Pep Toni Ferrer…
Pep Toni: Si en Michael, per exemple, se n’anés d’Oliva Trencada, possiblement ja ni estaríem tocant. Si un dia ell o en Jordi ho deixen, Oliva Trencada no seguirà més. Jo seguiria fent música, clar, però amb un altre nom i tal. Ells han fet molta feina a l’ombra i passen molt de la tele, de les entrevistes i totes aquestes mogudes. Ells són com en Pujol: són com els defenses d’un equip. Ells no són els que marquen els gols, d’acord, però gràcies a ells no et fiquen gols, a tu. I això és igualment important, no? A ells els mola això: jugar… i que les entrevistes les contesti el capità de l’equip, no ells.
I a l’hora de compondre una cançó… Sou també com un equip?
Pep Toni: Jo vénc amb una llavor, amb una petita idea que no està acabada i després l’anam modificant. Perquè, a la gent, li mola poder aportar coses seves. Per tant, vaig al local amb quatre acords i, sobretot, una petita idea…
Vora la pizzeria Venetto, un grup de nins desvetllats, d’aquests que pareix que escriuen alternant majúscules i minúscules, ens animen a crits: “VAAAMOH, VENGAAAH!”. Podem dir, oficialment, que ja som a la barriada de Vírgen de Lluc.
Pep Toni: Idò és això, partir d’una idea bàsica. És feina de tots, i entre tots decidim. Jo no som molt partidari, ni cap de noltros, de posar-se a tocar en pla: “Venga, tios, a veure què surt d’això!”. A ells els mola que vengui algú a posar la primera pedra… I aquest equilibri que tenim mola molt. La meva al·lota, que controla del tema de l’astrologia, ens va dir que som un grup amb un equilibri perfecte perquè, segons ella, cada un té un signe diferent: terra, vent, agua i foc. Cada un aporta allò que pot i, de fet, dins d’Oliva Trencada, cada un fa coses que la resta no podria fer…
Idò és vera: sou com l’Equipo A…
Pep Toni: Exacte. O com els Transformers aquells, que quan s’ajuntaven feien una súper excavadora… Però és curiós, perquè em recrimina la gent això que no ens veuen junts, que no sortim plegats de marxa… Diuen que no som molt col·legues, però, tu veus germans que surtin sempre junts, de marxa? Ens coneixem massa bé!
Supòs que, si no, seria com una d’aquestes parelles que van junts per tot i no tenen espai propi… Seria claustrofòbic.
Pep Toni: Sí. Exacte. Cada un té la seva vida, i més en aquesta edat, tio…
I arribats a un punt com aquest, en què s’han complit molts dels teus somnis… Quins et queden per complir?
Pep Toni: De somnis?
Sí.
Pep Toni: Emmm… (Pensa). Hòstia, molt bona pregunta, tio. Guau! En realitat em molaria que el darrer disc d’Oliva Trencada sortís amb una discogràfica americana, i anar allà a fer una gira de 40 bolos a 150 dòlars cada un d’ells. Seria el darrer gran somni. Però el gran somni, en si mateix, seria que tot això no acabés mai, saps? Vull seguir viu amb això, perquè no hi ha una cosa més injusta que la mort. Per què conyo hem de morir? Per què hem hagut que venir aquí a morir?
Ufff, la idea d’una vida eterna fa un poc de vertigen, no?
Pep Toni: Ja, però imagina’t que ets una persona optimista i penses que, en algun moment, hauràs de morir. Jo crec en la vida. I crec també que, una vegada haguem mort, no serà el final de tot. Passarem a un altre joc i no recordarem què hem estat. No estic parlant de reencarnació i tal, però no sé… Sent que la vida realment no mor, sinó que es regenera.
És cosa meva o estic descobrint la teva vessant oculta i espiritual?
Pep Toni: Ja, tio. Ahir, els de Jansky, em deien: “Joder, és que tu, Pep Toni, t’ho prens tot a catxondeo”. I no és vera. A la vida hi ha d’haver un punt de catxondeo necessari perquè puguis valorar el punt seriós de les coses. L’absurd és una forma de veure les coses des d’una òptica diferent. I després et trobes aquesta gent tan mística, tan perfecta, que et fan pensar que, realment, estan buits dins seu…
Algú va dir que alguns esperits remouen les seves aigües per fer-les parèixer més profundes….
Pep Toni: Ve a ser això, sí. Quan intentes treure la part absurda o humorística d’un tema, és fàcil que et diguin que ets superficial. Jo crec que, un dia, publicaré un llibre amb les lletres d’Oliva Trencada explicades, rollo anàlisi…
Oliva Trencada for dummies…
Pep Toni: Sí… I no voldria pecar de capullo, però l’únic periodista que m’ha pillat el rollo, l’únic, ha estat en Nando Cruz, perquè es llegeix profundament cada línia. I si no ho entén, em crida o m’envia e-mails i tal. No sé, el poder de la paraula és increïble…
Com el de la música.
Pep Toni: Com el de la música, exactament. Però sí, no som tan subnormals com pareixem que som, saps?
Començam a veure, lluny, gent amb motxilles que descansa a les cunetes. Som al tram que separa Son Bonet fins el restaurant Tío Pepe, a uns dos-cents metres de la farmàcia del presidente Bauzá. Arribats aquí, en Pep Toni es demana la pregunta del milió: “I com tornaré, a casa?”. Crida a la seva al·lota: “Paula, això pareix Carretera Perdida. Tot això és molt Lynch”. Seguim caminant, passant pel costat dels que ja sembla que han abandonat l’aventura.
Pep Toni: A on esteim, ara?
Mira, estam passant per devora Cas Capità. En uns 10 minuts serem al restaurant Ses 3 Germanes…
Pep Toni: Què dius? Ses Tres Germanes? Els meus cosins i jo vàrem pegar-li foc, a Ses Tres Germanes, quan teníem deu anys!
Espera, espera… Què? M’estàs dient que aquell mític incendi el vareu provocar vosaltres?
Pep Toni: Aquell MÍTIC incendi va ser provocat pels meus dos cosins, en Miquel i n’Ismael, i jo. Havíem sortit a jugar amb un grapat de coets a fora i… el sostre era de palla. Aquell dia s’havia casat la meva cosina, però també hi havia tres bodes més al restaurant. Per tant, quatre bodes. Sortim a fora, en pla “¡Vengaaaaa, vengaaaaa!” i un dels coets va caure damunt del sostre de palla. Va començar a sortir foc. I quan veim que es comença a cremar, no sé per què, amollarem una nova ràfega de coets… Ziuuuu! Ziuuuu! Ziuuuu! Vàrem crear, en temps rècord, deu punts de foc… Deu! Allò es va convertir, en res, en un Súper Fuego! Llavors la gent va començar a sortir escapada d’allà i es va armar aquell Cristo…
Què fort, què fort! No t’ho creuràs…
Pep Toni: El què?
En sèrio, tio. És molt fort. Jo era molt, però que molt enano, i m’enrecord d’allò. Aquella mateixa nit, havíem anat a sopar a cals meus padrins, al Pont d’Inca, i quan anàvem a casa, cap a Pòrtol, passàrem per davant Ses Tres Germanes. Ja te dic, era molt petit, però record l’escena de passar per allà davant amb el cotxe i veure, per la finestra, el pifostio aquell… Camions de bombers, policies, gent sortint d’allà tota mudada, a tota velocitat…
Pep Toni: Però què dius?! És vera? (Rialles)
T’ho jur!
Pep Toni: Allò va ser… ufff! Ens varen pegar tantes paperines que no te’n pots fer una idea. Ens agafaren als tres i… PLACA! PLACA! PLACA! Tio, havíem destruït quatre bodes… QUATRE. Arruinàrem els trajes, les tartes, tot. La meva cosina em va fer la creu i l’entenc: ens havíem carregat la boda de la seva vida. Teníem deu anys, però ens volien denunciar. Va ser… ufff! Què t’he de dir? Vàrem pegar foc a un puta restaurant.
Mai has fet una cançó d’això? De com et carregares quatre bodes en una sola nit?
Pep Toni: No. Però crec que podria fer quatre discos d’això. O un disc quàdruple. Un, per cada boda que destruírem…
Es podria dir Bodas de sangre…
Jaume: O Bodas de fuego…
Pep Toni: Bodas de fuego és molt guai, tio. No va ser l’únic que vàrem fer, però…
M’estàs dient que hi va haver més incendis accidentals?
Pep Toni: No. Accidentals no, premeditats. Quan anàvem a Alcúdia a fer skate, no en teníem ni puta idea de patinar. Volíem fer trucos i no ens sortia res. Per tant, el que fèiem era gravar vídeos nostros patinant, cremant coses darrera perquè quedés més espectacular. Pegàvem foc a cortines d’hotels i parets de mimbre, i sortíem amb les tables, fent el subnormal. Eren espectaculars. Se’ns en va anar molt l’olla, en aquella època. Jo me’n record que, aleshores, patinava amb unes sabates Victoria i em deien que era un friki. Qui patinava, amb unes sabates Victoria? Ara tothom patina amb elles, amb cinta americana enrollada… Tot molt a lo Flaming Lips…
Jaume: Tot això, a Alcúdia?
Pep Toni: Sí. Mon pares són d’allà. I me’n record que, amb els amics d’allà, anàrem a robar a una tenda d’skate. Teníem just dotze anys i els nostros pares no ens podien comprar una tabla de 10.000 peles, saps? Per tant, decidirem que havíem de robar allà. Rompérem el vidre de l’escaparate, disposats a fer un gran desfalco. Es veu que pillàrem moltes coses, perquè deixàrem tot un rastre d’objectes robats que no sabíem com dur a casa. Va ser un cop molt mal organitzat. Molt intel·ligentment, anàrem al dia següent a una competició d’skate organitzada per aquella tenda, amb tot el material robat: tables, sabates, roba… Llavors, quan ens va veure el propietari, ens assenyala i crida: “¡Son esos!”. Començàrem a córrer com a desesperats. Me’n record, però, que el meu amic Vicenç, en lloc d’escapar, se’n va anar amb la seva tabla robada cap a la rampa, per això d’amortitzar-la abans que el pillessin. No va poder arribar. Un municipal li va fer un placatge brutal, mentre el tio, tot encabronat. cridava: “¡Cabrones, cabrones!”.
Jaume: Teníeu dotze anys. Segur que no vos varen fer res…
Pep Toni: Bé, ens dugueren al cuartelillo i allà ens varen pegar una soberana manta d’hòsties…
Vaja currículum, Pep Toni: incendis, assalts…
Pep Toni: Però és que és normal: érem el pitjor d’allà. Érem com els Critters d’Alcúdia. Quan ens ajuntàvem amb els inqueros, s’armava la de Déu: agafàvem aquelles motetes grogues del Med Ped i les anàvem a tirar a la mar. O quan passàvem per devora el llac, pegàvem empentes a la gent que passejava tranquil·la per allà i la vèiem caure dins l’aigua. Espitjant-los, saps? Érem uns súper fills de puta. Arrasàvem allà on anàvem, fent putades de tot color. Ens agradava molt pegar foc. Les geleres abandonades, sobretot. Agafàvem sprais buits, uns quatre o cinc, i després hi ficàvem un pedaç humit amb esperit. Li preníem foc i ens anàvem pitant. I… BUMBA! Saps que és això, que t’exploti una gelera a pocs metres de la teva esquena mentre vas corrent? És molt Bruce Willis, tio. Clar, després venien els policies, i com que ens veien tan jovenets deien: “Eh, al·lots! Heu vist algú sospitós per aquí”. Però després em vaig calmar mogollón i vaig aturar de fer aquestes putades. Ja em va bastar. Alguns dels meus amics d’allà acabaren a la presó, quan ja varen ser un poc més grans. Vaig saber aturar al millor moment, crec.
Ara que xerram dels teus orígens, quin fou el primer grup o disc que et va fer obrir els ulls? Tant com per dir: “Ufff, pas de fer explotar geleres o enfonsar Med Peds: jo vull fer música”.
Pep Toni: (S’ho pensa bé) Els anuncis de televisió. Tenia set anys i em posava amb el Casiotone davant de la tele, a tocar les melodies que sortien als anuncis.
Jaume: Sí! Tothom tenia Casiotones d’aquests!
Pep Toni: Idò jo em posava a intentar treure la música dels anuncis, perquè, de petit, pensava que tots els sons que sortien per la tele es feien amb un Casiotone… Però no podia.
Jaume: Casiotone PT1! Eren monofònics! Pitjaves dues tecles o tres per fer un acord i només sonava la primera tecla que tocaves…
Pep Toni: Exacte. Jo em tornava loco, perquè era incapaç de treure aquells sons. Pensava que li faltaven piles, al meu Casiotone… A molts d’al·lots els regalaren el Casiotone quan feien la comunió, però a mi no. Em digueren mon pares: “Si vols un Casiotone, hauràs d’estar tot un estiu sense menjar gelats”.
Per aprendre el valor del sacrifici, tal vegada?
Pep Toni: Sí. Jo cada dia, en lloc de comprar-me un gelat, posava les monedes, aquelles de 50 pessetes del mundial España 82, dins d’una hutxeta groga de Correus. Me’n recordaré sempre. Anava posant monedes i monedes… I jo crec que tot allò va ser com un acte simbòlic per ensenyar-me el valor de les coses. Em vaig quedar amb la història tot d’una… Mon pares, des d’aleshores, mai no em posaren traves amb la música, i si he tengut problemes amb ells va ser quan mon pare em va tirar la meva Jaguar pel balcó. De totes formes, passats els anys, quan va veure que jo seguia amb la música, mon pare va fer una cosa súper guapa i entranyable: va comparèixer per ca meva amb una Gibson, la que toc, encara ara, dient: “Jas, Pep! T’he fet un regal”.
Jaume: Ton pare sabia que era una Gibson, però?
Pep Toni: Sí, perquè s’havia compinxat amb la que, llavors, era la meva al·lota. Li va dir: “Mira, Pep hace cuatro años que va a Casa Martí a tocar esta guitarra”… Perquè jo, si vull una cosa o no, m’ho he de pensar molt. Així que vaig estar quatre putes anys anant a tocar aquella Gibson. Així que quan va aparèixer mon pare amb ella em vaig quedar pensant: “Joder, papá, tot i les putades que hagi pogut fer i les mogudes que hem tengut, t’estim molt, joder!”.
Aleshores, ens capficàrem amb l’eterna discussió de què mola més: Fender o Gibson? Però, caminant, a poc a poc en direcció al Figueral, començam a sentir música a tot volum, atronant per la carretera buida. Rick Astley i el seu “Never Gonna Give You Up” comença a fer-se perfectament audible. Què cony passa, aquí? Ens acostam a un camp de futbol estibat de gent. Juan Campos fa ballar multitud amollant una ràfega de hits discotequers: Michael Jackson, Chic, Kool & The Gang… Això és com trobar un oasi enmig del desert. Entram per fer unes cerveses i uns gin-tònics, convençuts que seríem els únics pelegrins quan, sorprenentment, ens trobam amb més gent que ha passat del Güell a Lluc a peu per unir-se a la festa. Com mola, això… Supòs que és vera i que, després d’un llarg camí, sempre acabes trobant la recompensa.
…
Un epíleg.
Després del ‘subidón-verbenero’, ens acomiadam a la rotonda del Figueral. La seva al·lota l’espera just allà amb el cotxe: “Veis? Jo ja he aconseguit el meu premi!”. Bona nit, senyor Pep Toni! Al dia següent, m’escriuria per dir-me que ja havia decidit quin era, finalment, el gran somni d’Oliva Trencada: “Musicar una pel·lícula de Walt Disney… evidentment en mallorquí. Ho dic en sèrio: enc la carrera de Dibuixos Animats: 4 anys i un dia…”. Mentre, en Jaume continua decidit en completar el recorregut, així que l’acompany fins Santa Maria. Per les voreres trobem gent, que sembla haver-se aturat per no tornar a arrancar. Potser som els darrers, però al manco seguim caminant. Ens deim adéu i jo vaig cap a Pòrtol, a peu, pel mateix camí que faig tots els dies en cotxe. La idea em mola. No em vull rendir ara, que estic a punt d’aconseguir-ho. M’entren com a calfreds quan pas per davora del cementiri de Santa Maria: què voleu que vos digui? Mai no havia caminat davora d’un cementiri a les tres de la matinada. Quina por, joder. I si em compareix d’allà un membre del G.A.B. rumiant amb veu espectral allò de: “No mos fareu catalaaaans?”. Alluny aquests pensaments i, a les fosques, sent els grins, les òlibes i els moixos vigilant-me dins matolls secs. Me’n vaig a casa cansat, però feliç.