No és cap secret: Ceremoney i el seu refrescant Psycho Tropic (Jarana Records, 2013) passen per ser una de les majors sorpreses d’enguany. Poques però bones: les seves vuit cançons –on hi trobem canonades com “It Girl”, “Baptism” o “Trending Tropic”– marquen una passa de gegant respecte a la seva primera referència, The CMY EP, publicat ja fa dos anys. Hi té molt a veure la incorporació de Gabi Simó (bateria) i Lluís Salvà (percussió), però també la mateixa evolució tècnica i compositiva de Diego López (veu, guitarra), Víctor Núñez (baix) i Álex Sancho (guitarra). Junts formen, com dic, una banda en constant moviment, en constant metamorfosi.
Ens reunim un horabaixa d’agost a Es Gremi. Potser que al bar ja els tenguin calats o que se’ls veu a la cara aquest tropicalisme que duen per bandera, perquè en lloc de dur-nos les típiques fritures per acompanyar la cervesa, la cambrera es presenta amb bocins de meló. “Això vol dir que se’ls ha acabat el menjar!”, bromeja Víctor. A l’altra banda de la taula es troben ell i Diego, fundadors i, en certa forma, els pilars mestres d’un grup jove però que té encara molt a dir.
40PUTES: Veniu a ser com la punta de llança de la Jarana: el grup més assidu del seu escenari i dels seus festivals, la seva primera referència discogràfica…
Víctor: Jo crec que la Jarana ha estat un estímul molt important per a l’escena d’aquí. I és curiós que hagi de venir gent de Segòvia, com ells, per fer una cosa així a Mallorca. Què ens passa, aquí?
Diego: Feia falta un lloc com aquest a Palma, on muntin concerts sense prejudicis. No s’hi cerca un perfil concret… Uns dies fan rollo cantautors, altres indie; un nit igual hi ha Aspirina Infantil i, el següent dia, un DJ…
Víctor: A més, que s’ha creat com un punt de trobada. Malgrat que hi vagis sol, sempre acabes trobant algú que coneixes…
Com començà aquesta aventura amb ells? Perquè, veient com estan de malament les coses, els han de tenir ben posats per ficar-se ara en un segell discogràfic…
Diego: Al principi, només era una broma. Tot va començar un dia que, xerrant amb ells, els hi diguérem: “Eh, ¿y si nos sacáis el disco vosotros?”. Al principi estaven en pla hihi-haha, sense fer-ne gaire cas… però un dia ens digueren: “Venga, lo sacaremos nosotros”. I així ha estat.
A mi se’m fa curiós que un segell que just acaba de començar es llenci de cap a per l’opció més costosa: el vinil.
Diego: És que tant a ells com nosaltres el CD no ens agrada gaire com a format…
Víctor: De fet, al principi de tot havíem pensat publicar-lo en CD, amb un digipack d’aquests de cartró tan guapo… Però al final ens deien que la tirada mínima era de 500 còpies. Era massa i, a més, ens hagués acabat costant més car que el vinil.
Diego: A més, ens feia il·lusió publicar-ho així, en vinil. És gros, el pots punxar, el pots tocar… No sé, no és com un CD, que si no el tens al cotxe no saps a on para…
Vos interessava reivindicar el format analògic just en uns moments d’abús de la digitalització?
Diego: Sí. Un poc per nostàlgia. Jo sóc un poc malalt del format vinil, la veritat.
Víctor: De totes formes, malgrat treure’l en vinil, no hem renunciat al format digital i a moure’l per Internet. El que no pot ser és en CD i en digital. Si la gent el vol en CD, nosaltres tenim Psycho Tropic en descàrrega lliure: que se’l gravin i així el poden dur dins del cotxe. Per això, no feia falta treure’l en CD. Posats a editar-lo, millor fer-ho en un suport 100 % analògic: el vinil és diferent. És… com una altra substància.
I què me’n deis, d’aquesta portada? Llegireu els comentaris a 40PUTES de gent que vos recriminava que era quasi un plagi dels The xx?
Diego: Sí! (Rialles). Tot això queda en família, perquè la portada la va fer en Carlos Castrillo, dissenyador de la Jarana i de tots els seus cartells, flyers i demés. Ell és molt fan dels dissenys de New Order, Happy Mondays i la moguda de Manchester, en general. Es va inspirar en tot allò. De fet, fixa-t’hi: la tipografia de la lletra ja l’utilitzaven Joy Division… I després mira, a la creu: hi va posar unes palmeres…
Ni m’hi havia fixat!
Diego: Sí! Són unes palmeres com a psicodèliques. De totes formes, a un disseny anterior, havíem treballat també amb aquesta creu, però posant-hi enmig al Papa amb una pinya penjada.
Ostres! I com així no la utilitzàreu?
Diego: N’Álex no hi estava d’acord! (Rialles)
Víctor: Afortunadament!
Ara que xerram d’ell: he quedat astorat de la seva evolució com a guitarra!
Víctor: Sí! Totalment!
Diego: De fet, en Púter –i això m’ho va dir com una espècie de secret– flipava fins el punt de dir-me que n’Álex era un dels tres millors guitarristes que havien passat pel seu estudi. No només per com tocava, sinó com les clavava a l’hora de gravar-les…
Només vàreu fer amb ell primeres preses?
Víctor: No. Me’n record que va estar vuit o nou hores per enregistrar una sola cançó. Però perquè, simplement, les preses no l’acabaven de convèncer…
Diego: És a dir: n’Álex cercava la perfecció…
Víctor: Sí. Sentíem les seves parts i et promet que eres incapaç d’adonar-te d’allò que no li agradava. Deia: “No, no… Vull tornar a gravar-la”. I aquí, tanta sort d’en Púter, que va ser a l’estudi el temps que fou necessari fins que n’Àlex sortia de gravar dient: “Cony, ara sí!”.
Diego: I tot això, amb cinquanta graus de temperatura! (Rialles). Allà dins hi feia una calorada…
Víctor: Sí. N’Álex sortia de gravar i semblava un munyeco de cera! La sort ha estat que ell s’ha centrat únicament en la guitarra…
Diego: Sí. Abans estava amb els teclats, els arranjaments, la caixa de ritmes …
Quina sort, que deixéssiu d’utilitzar aquella caixa de ritmes! Ja ho vaig dir, que una de les millors decisions que heu pres mai, com a grup, és arraconar-la!
Diego: Sí. Era molt fred, aquell sistema. Sobretot a l’hora de dur-ho als directes…
Bé, les caixes de ritme són un element molt corrent dins dels grups de post-punk…
Víctor: És que no només era fred, sinó que alentia molt el procés de creació i evolució d’una cançó. Endarreria el ritme del grup…
Diego: Per una cançó simple, de tres minuts i mig, era complicadíssim, d’adaptar les bases. Era una feinada brutal: un merder. Podíem estar més d’un mes per adaptar-la a un tema…
Llavors, segur que tu, Víctor, vares fer de celestí entre Ceremoney i el teu antic company de One Armed Drummer…
Víctor: Sí! Li vaig demanar moltes vegades. “Gabiiiiiiiii, Gabiiiiiiiii”… Es va fer de pregar! (Rialles).
Diego: Vàrem estar devers un any darrere ell. Ell es feia el loco! (Rialles) “Sí, sí, ja quedarem…”. Després de tocar amb One Armed Drummer havia quedat molt cremat de la música i li va costar bastant tornar-se a posar a assatjar, pillar la rutina del grup… La veritat és que també l’enganàrem una mica. Li diguérem: “Venga, va! Si total només tocarem un pic o dos o l’any!”. I ja anam a ritme de més d’un concert per mes!
I el temps que esperàveu en Gabi, no cercareu altres bateries amb els que tocar?
Diego: No. Ja ho teníem clar. Ell era l’única opció. També va coincidir que n’Álex estudiava a Barcelona, així que aprofitarem aquest temps buit per començar a compondre cançons noves en Víctor i jo. D’aquesta època sortiren tres o quatre cançons que estan al disc…
Víctor: A més, tampoc acabàvem d’estar segurs que en Gabi encaixaria. Ell era un bateria de punk… i clar, passar del punk a tocar això implicava esforç. Però es va adaptar a nosaltres… i també nosaltres ens hem adaptat un poc a ell.
És per això que, a alguns moments del disc, es perceben alguns tocs dels Clash?
Víctor: Sí, segur.
Diego: Sí. Es nota sobretot a cançons com “Before”, per exemple, que és on hi ha bateries més dures i no tan pop. A aquestes cançons és on més es nota la mà d’en Gabi…
I això de ficar un percussionista?
Diego: Això va sorgir a darrera hora, quan ja teníem Psycho Tropic pràcticament gravat…
Víctor: Faltaven les veus. Era l’única cosa que faltava. Pensarem que estaria bé ficar-hi un poc de percussió… i sabíem d’un amic nostro, en Lluís, que ho era. El cridàrem i es presentà a l’estudi: mai havia assajat amb nosaltres i, per suposat, no coneixia aquelles cançons que havíem gravat. Varem quedar astorats quan es va asseure i, amb dues o tres preses, ja tenia gravat tot allò que li anàvem demanant…
I com és que decidireu incorporar-lo a Ceremoney com a membre fix?
Diego: Perquè sonava molt bé. Nosaltres teníem clar que al principi volíem ficar la percussió només com a un petit detall… no a tots els temes, ficant per ficar. Però allò funcionava bé, així que se’l pot sentir a cinc o sis cançons del disc.
I en directe, ha encaixat bé, en Lluís?
Diego: Sí, molt. Ja és com el cinquè beatle! (Rialles).
Víctor: De fet, hem provat de donar-li un arsenal més gran, perquè pugui ficar congues, shakers i altres juguetes…
Diego: Ara, amb el concert acústic que férem a Xocolat, ficà també cajón flamenco…
Ostres! I què tal l’experiència acústica?
Víctor: Molt, molt, molt, molt bé. Molt contents.
Diego: Va ser diferent, però a la vegada molt guai…
Fou difícil adaptar les cançons a aquest format?
Víctor: Després de tenir experiències acústiques, semi-acústiques o com ho vulguis dir, que ens havien sortit bastant xerequetes, aquesta vegada varem dir: “Al·lots! Ho adaptam bé o no ho feim!”. Així que ens vàrem passar com a dues setmanes assajant-les així…
Diego: Algunes cançons, com “It Girl”, les hem canviades completament…
Víctor: Exacte. Canviàrem el compàs de 4×4 a 3×4 i vàrem fer tota la cançó així. Va quedar realment bé.
Diego: Després d’aquell concert, seguirem tocant-la rollo acústic, de tant que ens va agradar el resultat. Ara supòs que anirem variant. Ja veurem…
Víctor: També hem adaptat alguna de les antigues, com “The Gallow”, que ara sona més garatgera i ens dóna millors resultats en directe…
El fet de provar experiments com aquests fa que vos replantegeu la vostra actual direcció musical?
Diego: El rollo tropical d’ara no serà per sempre, això està clar. Pel segon disc, ja veurem… Ara tenim alguns nous temes i ens han sortit ben tropicals. Però supòs que algun dia s’acabarà i no sé si tirarem cap a una cosa més clàssica, rollo anys vuitanta…
Pensau que aquest rollo del tropicalisme és un poc com una moda?
Diego: No ho sé. En el nostre cas va sortir sense estar pensat. I això de posar-nos les camises hawaianes ha estat aquest any…
Víctor: No. Crec que nosaltres mai ens hem assegut a dir: “Bé, tio, hem de fer ara música tropical”.
Diego: Això va començar d’una forma un poc casual, quan jo vaig treure un ritme així, com a tropical… Com que molava, diguérem: “Què hi ficam aquí de base?”. I hi ficàrem un ritme rollo salsa…
Víctor: Utilitzàrem, de fet, un ritme de bossa nova del Mac, però fent que sonés un poc més lent.
Diego: Sí. I les guitarres de n’Álex tenen molt de color: tant poden sonar als Talking Heads com a africanes… Per això ve el rollo de post-punk tropical! (Rialles).
Bé, tot això em confirma l’idea que sou un grup inquiet i en continu moviment… No pensau que tants d’experiments, canvis i variacions poden acabar jugant en contra vostra?
Diego: Pfff, qui sap què acabarem tocant!
Igual acabau fent rock simfònic. O òperes rock!
Diego: No ho sé! (Rialles) Començàrem nosaltres dos. Després entrà n’Àlex, més tard en Gabi i finalment en Lluís. Al final serem com Arcade Fire!
Com duis el pes de l’etiqueta indie?
Diego: La paraula indie ha estat tan deformada que ja fa repelús i tot…
Pensau que la culpa és de la premsa? Al dir que The Strokes o The Killers són grups indies i tot això…
Diego: No dic que no, però jo crec que la culpa és d’una part del públic més mainstream que ha començat a consumir aquest tipus de música per fer-se el guay…
Jo he vist com es posa de tonta la gent quan a un bar posen els Undertones o els Sebadoh. Deixen de ballar, posen cara d’oi i se’n van escapats al DJ a demanar els Arctic Monkeys…
Diego: És per gent com aquesta que la paraula indie s’ha deformat.
Víctor: La paraula indie, ara mateix, fa com a urticària. I fa falta un públic educat…
Però aquí, tanmateix, el públic no ha canviat. Diria que empitjora. És com un mal endèmic, a Mallorca…
Diego: Estic d’acord. Això crec que només passa a Mallorca. Mira Barcelona: quan s’anuncia un concert de grups locals com Mujeres o Aliment, la gent es pega per anar-hi, encara que siguin del seu poble…
Víctor: El públic mallorquí no té aquesta capacitat de resposta. Mira, quan vingueren a Es Gremi Mujeres, The Parrots i Layabouts… Grups que s’han patejat un munt de festivals i que tenen un directe potentíssim. Quanta gent hi havia? 100 persones? 10 euros per veure quatre grups i DJ’s… No es va moure ningú.
Diego: I després alguns munten alguna festa amb DJ’s xungos i s’omple. La gent va on va la gent… i si hi ha ties, millor! (Rialles). Però es el que deia en Víctor: que fa falta educació musical, i supos que això ho veurem amb el pas dels anys.
Tocar a Mallorca és especialment fotut, perquè, a més, canses aviat a la gent…
Diego: Sí. A part, que hi ha pocs llocs on tocar…
Ara, als vostres hi va més gent d’ençà que heu tret Psycho Tropic?
Víctor: Sí. Ara vénen més familiars! (Rialles)
Diego: Bé, ara al manco ja se saben els temes i els canten…
Al disc només n’hi ha vuit. No vos diuen que són molt pocs temes?
Víctor: Sí. Jo, de fet, consider que no ens hagués vengut malament estar tres o quatre mesets a treure el disc. Així, a més d’estar més preparats, haguéssim tret unes nou o deu cançons…
Diego: Idò jo crec que no. No hauríem de mirar que Psycho Tropic tingui vuit cançons, sinó la seva durada: 25 minuts. Dura, de fet, un minut més que el de Beach Beach, per posar un exemple. I, a part, als anys vuitanta els discos tenien vuit cançons: els primers de New Order, per exemple, tenien vuit temes. Del que es tracta és que en vulguis més: això és bo!
Bé, a mi al manco em fa la impressió que, dins Psycho Tropic, no hi ha cap tema que ens hagueu colat com a farcit…
Víctor: Clar. Sincerament: tot el que es va gravar és el que hi ha aquí…
No teníeu cap tema més preparat a la recàmera?
Diego: Sí. N’hi havia una més, però la descartàrem… A part, que abans d’entrar a gravar no la dúiem gens preparada.
Tampoc teníeu cap versió que haguéssiu pogut gravar?
Diego: No. A part, nosaltres mai hem estat massa de versions…
I si ara poguéssiu ficar-ne una… Quina vos hauria agradat ficar?
Diego: No sé… Alguna d’Adam Green (Rialles).
Víctor: Jo crec que ens pegaria més alguna dels Talking Heads…
Vos pega més…
Diego: Sí, no? Potser “Psycho Killer”…
Víctor: Millor “Burning Down The House”!
Com està funcionant la promoció del disc?
Diego: Bé, ara de moment la cosa està una mica freda: les dates no són gaire bones…
És que, diguem-ho clar: presentar un disc a Mallorca durant l’estiu és una putada…
Diego: Això mateix: una putada… Hem tengut altres problemes, però, com el retard de la fàbrica. Ens havien d’enviar els vinils des de la República Txeca a principis de juny, i es torbaren un munt a enviar-los. Ara, l’agost, ja no és data de fer presentacions ni res: tothom està de vacances o a la platja. Confiam que ara, el setembre, tot es torni a posar en marxa….
Sou optimistes, però?
Diego: Sí. Enviarem el disc a un bon grapat d’emissores, i farem una llista de botigues de Madrid i Barcelona, a part de les poques de Mallorca que venen vinils. També els vendrem als nostres directes i per Internet. Som optimistes. Confiam que això anirà bé…