Cau el sol. Arribam amb en Tià, l’ull fotogràfic, a Valldemossa. El dia ja s’ha acurçat. És finals d’agost, tres dies abans que ells tres actuïn al Flow, el festival recent nat que té una cama seva: en Paco Colombàs està darrere l’organització. Feim temps en el mirador de la Miranda esperant que acabin d’assajar, mirant a l’horitzó. Feim voltera per arribar al camp de futbol. Ens asseim a les grades, com tota bona afició. Mentre, treim els fores dels seus companys de pilota que juguen. La seva és al seu terrat ja que amb Mokragora (Foehn, 2013) s’han superat i han sobrepassat les expectatives, erigint-se en únics en la seva espècie en tot l’Estat. La particularitat ha acabat aflorant. Contesten tots tres; en Xavi Marín i n’Eusebio Alomar també fan grades.
Tenc la sensació que en format trio haurien d’encaixar millor les cançons del primer disc que no les d’aquest, tot i el canvi de formació, també d’instruments i de ser un disc més minimalista.
Xavi: També les cançons s’han compost a partir de dos o tres. Abans la base era bastant buida. No hi havia molts d’elements i aquest àlbum tampoc està molt carregat. Simplement distribuïm les parts. El que té tocar cinc és que no has d’estar tan pendent de fer segons quines coses que amb trio, que feim més loops o tiram més de samples.
Paco: Les bases: els llits serien loops.
Xavi: I també amb trio ens donam la llibertat d’experimentar una mica més o d’allargar segons quines coses o improvisar que si som cinc.
Euse: Potser et dóna més control en petit comitè. Fins i tot les cançons estan compostes per nosaltres tres a diferència del primer que era entre ells dos i en Ruspell.
Tenc una sensació contradictòria quan vos veig en directe. Mokragora és expansiu, indòmit, és creació lliure. En canvi, tenc la sensació que el directe està ben pensat, calculat, mil·limetrat, definit. No sé fins quin punt aquesta falta de delimitacions és real.
Xavi: Home, és que en directe si no delimites una mica l’espai a vegades és complicat i l’àlbum també està súper pensat. Clar, jo ho he viscut de prop, no, però en realitat és súper meticulós i quasi obsessiu.
Euse: Molt dur. (riuen). Una obsessió.
Paco: Unes quantes mescles, uns quants màsters…
Euse: Vàrem mesclar el disc tres o quatre vegades, no?
Idò el primer disc va reposar molt, es va allargar si més no l’edició, i tenia la sensació que era molt més digerit i repensat. De Mokragora pensava que és un disc molt més espontani, instantani, immediat, fresc; més fluïd.
Xavi: Per mi està súper pensat. A l’altre hi ha guitarres com a “Fire” gravades com deu cops fins que vàrem trobar el que volíem, i en aquest sí que ens quedàvem amb les primeres preses. En aquest sentit va ser bastant diferent perquè també ha estat més d’estudi i teníem un temps determinat. Vàrem estar-hi dos mesos.
Paco: Tot està més comprimit. Amb en Ruspell ens vàrem columpiar molt.
Xavi: S’allargava, jo me n’anava a Barcelona perquè estava vivint allà, va ser molt caòtic, saps? I tampoc no teníem gaire pretensions amb el CD; no sabíem ni el que estàvem fent. Aquest nou disc jo el veig més un primer disc que no l’altre, que el veig més com una maqueta o demo, una primera presa de contacte.
En Marc de Foehn va quedar astorat esperant trobar una continuació del folk del primer disc?
Xavi: Bé, ja havia escoltat versions casolanes d’alguns temes.
Paco: Record que a l’Emergència vàrem tocar temes i va venir corrent quan va acabar el concert dient: “hòstia aquestes cançons són l’hòstia, hem de gravar ja!”. I, sí, va ser la reacció. Jo crec que el va sorprendre, que no s’ho esperava. Clar, ja és un procés quan la banda ja està feta, quan ja hem madurat, hi ha hagut canvis, entra en Joan… Les idees estan més clares sobre com concebem aquest darrer disc o com concebem la música a partir d’ara.
Euse: Jo crec que el quid de la qüestió entre el primer disc i aquest és la formació.
Xavi: Bé, jo tampoc ho veig…
Euse: Bé, no és tan diferent…
Xavi: Les cinc persones és per al directe. Compondre mai no componíem els cinc. La base no ha canviat gaire.
Paco: De fet aquest disc va sortir quan havíem de tocar a Barcelona els tres.
Xavi: Per exemple hi ha temes que tenen molt temps. Vàrem treure el primer disc i només varen passar uns mesos i ja va sortir, per exemple, “Ficus”, que la vàrem compondre n’Euse i jo amb una base. Varen evolucionar molt les cançons. Cada dia les canviàvem més.
Quan vaig sentir en directe les primeres cançons de Mokragora, molts mesos abans que es publicàs, les cançons eren més denses, tenien moltes capes, amb crescendos. Després, una vegada el disc a les mans, aquest està desvestit de tot, resulta ser absolutament minimalista i esquelètic.
Xavi: Sí, ens vàrem menjar molt el cap amb el tema de les capes. Primer hi havia temes que en tenien i després vàrem decidir buidar més. Vàrem tenir aquesta obsessió.
Euse: No sé què dir perquè és un procés creatiu i és molt difícil prendre perspectiva. Era com si fos el nostre primer disc amb una discogràfica posant pasta…
Xavi: Simplement les inquietuds varen canviar i hi havia una sèrie de conceptes i coses que volíem transmetre. Després veus que és molt complicat. Mentre hi hagi una mínima part que transmetis ja et quedes satisfet.
Euse: Estam xerrant de minimalisme per res com si fos pejoratiu… (Ric)
Xavi: En el primer disc totes les veus estaven doblades, hi havia moltes capes de veus, i en aquest no hi ha doblat cap instrument ni cap veu; és més cru, no està tan postproduït.
Una altra paradoxa curiosa. Mokragora tot i tenir bateries electròniques, passatges ambientals, i sonar a moments als 80, i cru, com deies, és molt més orgànic que el primer, que ho hauria de ser més en essència per ser folk bucòlic.
Paco: Tot i que hi hagi el pad electrònic, està tocat, són sons, però fet de manera orgànica com una bateria. En directe sí que es loopeja més.
Euse: És per la manera de veure la cançó. No sé per què sona orgànica la nostra música, supòs perquè consideram cada cançó com una cosa que es mou, una entitat independent de tot, sense una estructura pop establerta.
Xavi: Sí, hi haurà temes en què es pot intuir una estructura un poc més convencional però mai no ens hem guiat pel mateix patró. De fet, el que em pareix interessant és que cada tema té un procés.
Paco: Són cançons llarguíssimes. Dues cançons en una.
Xavi: Sí, fins i tot n’hi ha que no tenen ni final, que podrien seguir. Quan feia lletres no pensava en una tornada, en un resultat, fins i tot mesclàvem frases. Ens interessaven les composicions com inacabades, com una casa en construcció. No saber si estava acabada o podia ser un esquelet que ja de per si funcionàs. Ens passava ja quan escoltàvem demos gravades amb el mòbil quan assajàvem. Érem incapaços de donar per acabada una cançó.
Per tant, ha estat difícil deixar una cançó?
Euse: El disc és: “Fins aquí, això és la foto de la cançó”.
Xavi: Per exemple “Sanseviera”, que és una guitarra, un baix i un sample, sí que sabíem que havia de ser així, que no podia tenir més elements. Ens agradava que fos com un esquelet, pur i primitiu. Cercàvem sempre això, que les cançons tenguessin un punt un poc primitiu.
I ara que ja fa uns mesos que el disc és al carrer no heu pensat en donar mil voltes a cada un dels temes?
Tots: Sí.
Paco: Ja ho sabíem.
Xavi: I amb trio sí que a vegades quan tocam els temes pensam: “Hòstia, això hauria molat més mantenir-ho quan gravàvem que no ficar aquí un canvi de ritme”. I amb trio ho feim.
És més difícil improvisar quan sou els cinc? Insistesc: està tot molt assajat i calculat?
Xavi: Essent els cinc, sí. Perquè ho veim com una peça.
Paco: Comença així i acaba així. Una obra. Saps?
Xavi: Abans sí que era un caos. Un dia queda de puta mare i l’altre dia és un desastre, i a vegades sí que has de delimitar una mica.
Paco: És qüestió de connexió i això.
Xavi: Entre cinc és molt més complicat. Entre tres és més fàcil connectar.
Ja heu assimilat que estareu en el top del millor de l’any?
(Riuen)
Paco: Déu t’escolti.
Xavi: No sé.
Paco: Seria un gran premi perquè hem fet molta feina.
Em referesc al rànquing del millor de l’any pels mitjans especialitzats.
Paco: Això seria increïble. Ho aniríem a celebrar.
No tan increïble…
Paco: Tant de bo també es tradueixi en un any bastant ocupat de tocar molt.
Xavi: Sí, en realitat és el que volem, perquè del CD ja ens hem oblidat completament. Ara no pens en el procés que va passar.
Paco: Sí, ja ha passat. Està bastant difuminat.
Xavi: Obscur.
Paco: És que és això: tenies estudi, hores, dies, i quasi no tenies temps ni de respirar…
Xavi: També hem après molt; és la part positiva. Perquè de cara a coses noves ja tenim molt clar com fer-ho. Volem fer-ho nosaltres, tenir més temps i no estar-hi tan fermats. També és el moment perquè quan estàs gravant estàs immortalitzant un moment. És una foto. Si estàs fotut…
Paco: Joder, jo estava amb obres…
(Ric)
Xavi: No és el mateix que estar a casa que et graves les veus quan vols. Així t’has de conformar. També si ho haguéssim fet d’una altra manera no haguéssim acabat mai.
Paco: Això és el que anava a dir ara… Encara hi seríem.
Xavi: Sí, i la figura den Toni Noguera ha estat clau. Ens donava bastanta canya quan tocava…
Paco: Ens posava firmes quan tocava… però també rèiem molt quan tocava…
Curiós va ser que en Toni Noguera produís el disc quan les seves produccions poster encaixarien més amb el primer… D’entrada, desconcertàreu… El domàreu?
Xavi: Sí. Quan vàrem xerrar amb ell per gravar li vàrem deixar bastant clar: nosaltres volíem controlar-ho bastant tot. La seva figura va ser més de coproductor, de tècnic: “utilitza més aquest micro…”.
Paco: És un tio que duu molts anys ficat dins un estudi, que ha escoltat molta música, que ha llegit molt… Ens donava lliçons cada dia…
Xavi: A vegades estàvem tres hores de gravació xerrant i quasi no gravàvem…
I amb una producció tan diferent en el seu currículum l’heu notat amb cara de satisfacció?
Xavi: Ell està súper agraït. Va disfrutar.
Paco: Per a ell era un repte. Es veia que tenia ganes de fer qualque cosa així. Ell venia de fer un poc sempre el mateix. El que gravava era un poc del rotllo i amb aquesta producció nosaltres teníem clar com fer-ho i per això era un repte perquè hi havia coses que ell no estava acostumat a fer i ho vàrem desenvolupar mentre gravàvem.
Les celebracions del disc i les bones crítiques fan que hi hagi pressió per a un tercer disc?
Tots: No.
Paco: No ens ho hem plantejat.
O pressió vostra, sou més autoexigents?
Paco: No, temes nous n’hi ha i segueixen evolucionant. Crec que aquest moment de tenir pressió ni ha arribat. Hauríem d’estar més enfeinats tocant cada cap de setmana com per estar pressionats…
Xavi: Per ara és bastant light…
Paco: Pareix que funcionarà i si surt en llistes millor…
Xavi: El que tenim clar és que volem sortir d’aquí…
Euse: No és pressió, sinó que et dóna confiança…
Mokragora, però, ha marcat un abans i un després en crítica, públic… Fer concerts i que et contractin no és indicador de res. Un exemple que fins fa res es menjava l’agenda de concerts i ara pràcticament la té buida el tenim ben a prop, d’ençà que viu aquí: Joe Crepúsculo. De tenir concerts cada setmana a veure’ls reduïts pràcticament a l’illa amb, potser, un dels seus millors discos i el que té més potencial. No es venen discos tampoc…
Paco: Sí, és rar.
Xavi: Aquí a Espanya. És el que ens passa a nosaltres, que estam ansiosos de sortir i tocar a fora.
Paco: A Brighton va ser una sensació… De trobar-te amb gent que va a escoltar música nova i a viure-la…
Xavi: Acabaves de tocar i venia gent a xerrar i dir-te que eres el millor del festival. Coses que te xoquen.
Oso Leone té un caràcter particular i diria individualista. Com a grup teniu el vostre propi univers amb més vida a fora que no a Mallorca. Però, tot i això, des de fa dos estius muntau la vostra festa particular a Sa Possessió en què feis d’amfitrions d’altres artistes-amics. No sou tan autistes…
Xavi: Ens costa sempre tocar aquí.
Paco: Són concerts compromesos: vénen els amics i ja saps… La sorpresa enguany ha estat sobretot Barcelona i Madrid.
Xavi: També hem dit que no a concerts perquè no ens sortia rendible essent cinc.
Però connectau i posau arrels amb l’escena d’aquí? Per dir-ho d’alguna manera perquè l’escena és nul·la; només es pot parlar de microescenes…
Xavi: És estrany perquè mai no ens hem sentit lligats a cap escena… Amb grups més de Foehn potser com GAF.
Euse: Però una escena pròpiament dita, no.
Defled, amic vostre, a qui convidàreu a la vostra festa d’aquest estiu, me va confiar (l’he traït) que vos feia una remescla d’un tema del disc.
Paco: Sí, està pendent.
Xavi: N’hi ha bastants de pendents. Tres o quatre.
Hi haurà remescles?
Tots: Sí.
Paco: Tenim gent que s’ha interessat.
Euse: Defled.
Paco: En Miquel de Boreals. Veurem com pugui quedar i que poguem tenir decisió. Hi ha el debat del remix d’una cosa nostra de si és beneficiós per al grup. Hi ha moltes bandes també que s’han donat a conèixer a partir d’un remix.
I sortirien? Amb Foehn?
Paco: En Marc ho havia dit alguna vegada.
Xavi: Però depèn. Si trobam que el material és bo per editar-lo, idò es fa, però encara no ho tenim molt clar.
Euse: La música de ball de cada vegada ens interessa més però no hi ha res decidit de si ho editarem o no.
Pot ajudar perquè els noms que heu donat es mouen amb segells digitals i això et pot fer moure per altres circuits.
Xavi: També hi havia la idea de remesclar nosaltres el disc.
Euse: Alguna cançó.
Xavi: Tenim bastantes idees noves i cançons noves.
Paco: Sí que hi ha la proposta de Foehn de treure-les en un EP.
Xavi: I també de qualque tema del disc que està gravat i que es va quedar fora, a mitges, i que no està mesclat.
Si en Marc vos proposa fer un EP és perquè està més que content amb el vostre estat actual.
Xavi: Sí. De fet en Marc havia escoltat aquest tema. El vàrem deixar perquè no hi havia per on agafar-lo. Sempre es queden coses fora que no funcionen i després les agafes i les veus més potents.
Ja les feis en directe?
Xavi: Amb trio sí, perquè també les hem compostes d’aquesta manera, amb pocs elements…
La majoria de les cançons de Mokragora tenen nom de plantes. L’encertat símil de Joan Cabot amb el procés de floració, retratat als vostres vídeos, fins a quin punt era una idea mental preconcebuda a la qual es volia arribar amb la música o hi heu arribat com a procés atzarós?
Xavi: Tot va sorgir de manera molt intuïtiva: el concepte del títol, la portada, els noms de les cançons… Amb les cançons va ser una mica acotar: “seguim per aquí”. Va ser que més que res vèiem els temes de manera molt visual i el fet d’atorgar-li una imatge d’una planta o d’un element natural ens agradava, la idea que una cançó fos una imatge. Interpretàvem aquestes cançons amb plantes. No totes però són noms de plantes. Hi ha una ovella negra: “Alçària”. No és gens pretenciós.
Hi ha hagut inspiració amb plantes o imatges concretes, com les que els donen nom?
Xavi: No ho sé. Hi ha una idea de rompre amb la tradicional manera d’anomenar les cançons relacionada amb la lletra. Volíem sortir d’això, que no estigués tot directament relacionat.
Per tant té certa conceptualitat el disc…
Xavi: Sí, després amb la portada, el llibre, sí…
Paco: La deconstrucció de la construcció.
El projecte global va sortir posteriorment a tenir les cançons? Ja amb la idea de Mokragora, la regió on hi ha Drvengrad, el micro poble de barraques de fusta que Emir Kusturica va construir a l’oest de Sèrbia per fer la pel·lícula Life Is A Miracle (2004) i que és el motiu de la portada i del llibre.
Xavi: Primer va sorgir el llibre, d’unes fotos que vaig veure d’un col·lega, Gabriel Haberland. El vaig conèixer a París i em va mostrar les fotos. I jo tenia la idea de treure el CD amb un llibre i després vaig veure les altres fotos de la portada que són de Mokragora i vaig pensar que havia de ser la portada, i tot es va fermar un poc: tot aquest procés d’immortalitzar una cançó, de donar-la per acabada… El mateix amb aquestes cases que estan a mig construir… On és el límit del que està acabat o en procés? Ens interessava la idea de donar-li importància al procés més que al resultat.
El llibre Belle-île és físic i en descàrrega digital. Perquè però no heu fet pack de CD + llibre?
Xavi: No ho hem fet. Podríem fer-lo. És fotut perquè ho treus i te’n vols deslligar completament però no, li has de donar canya perquè sinó te n’oblides, li has de donar promoció perquè sinó no té molt de sentit…i a nosaltres ens costa, només pensam en fer coses noves i te n’oblides…
Fotos: Tià Urrea.