Vaig descobrir la pintura d’Alice Oplatková aka Alice Norman Bates aquest estiu, de rebot. Havia anat a passar uns dies a la casa que Miquel Serra té a Cala Morlanda i em va mostrar un pòster que li havien fet per anunciar la venda dels seus discos en alguns establiments de la localitat, una cosa molt loca, plena de color, naïf però amb una mala llet que te feria les retines, molt en la línia del pitufo satànic que apareix en la portada del seu darrer disc, Roses místiques (Foehn, 2013).
Em va contar que la seva autora era una al·lota txeca que vivia a Cala Millor i que treballava a una tenda de souvenirs on tenia exposada i a la venda part de la seva obra, unes pintures estrafolàries que a ell li recordaven Daniel Johnston. Ell havia de passar per allà a recollir un quadre que havia encarregat per a la seva al·lota, que feia els anys, i ens va convidar a acompanyar-lo, cosa que, òbviament, vàrem fer.
Cala Millor no és precisament un destí molt glamurós ni especialment conegut entre els aficionats a l’art, així que és poc habitual trobar-se obres d’art exposades entre cinturons i sabates i jocs de Lego. Menys encara coses tan peculiars com les obres d’Alice Oplatková, com un remix personal del pòster de Malditos bastardos o una escena on els turistes alemanys surten retratats com un estol de porquets que es passa el dia bevent pixat. N’Alice va viure a Alemanya i no els estima gaire, els alemanys. “¿Es que a ti te gustan?”, amolla a boca de canó quan li comentes el tema. No hi ha resposta.
Exposar a un souvenir és també poc habitual –tot amb n’Alice ho és, està clar-, però és que el propietari del lloc és Xisco Fuster, un d’aquells culs inquiets que ha estat involucrat en projectes com el llibre Pollamari amb Miquel Orlandis i Toni Planissi, que també eren els responsables de les tires psicotròpiques que vàrem estar publicant a 40PUTES durant un temps sota el títol Com tugueda. També Planissi té unes quantes obres a l’aparador de la tenda, clar aspirant al souvenir més estrambòtic de Mallorca (encara que hi ha una dura competència només amb els productes habituals). En general, mola tot molt: el context, les obres, la personalitat de n’Alice… Tot té un punt surrealista: aquella dona amb aquell accent dur com una roca pintant aquells quadres genials i divertidíssims enmig d’un ressort turístic ple de guiris amb xancles, just al costat d’un Burger King. I en té cents més a casa seva, on vàrem anar a xafardejar i flipar.
“Empecé a pintar en la guardería: animales, caras, etc.”, diu ella sobre la seva obra. “Más tarde me fascinó el mundo de la moda, y dibujaba modelos inventándome la ropa. Ahora pinto de todo. Hace algunos años me fascinó el mundo mexicano, sus colores, los mariachis, la mezcla de calaveras con santos, este mundo loco… Cuando pinto intento combinar muchos colores para llamar más la atención. No me gustan los cuadros aburridos con paisajes. Para mi un cuadro siempre ha de tener vida, color, humor, escenas raras, suspense, erotismo, para que el espectador se quede pensativo, asustado, sorprendido, atraído… Me gusta provocar, sacar a personajes raros y elegantes tomando copas, como en las películas de los 60 (Hitchcock, Blow Up), mujeres en lencería, personas y ambientes de viajes que he vivido (México, Nueva York, Londres, etc.) A veces saco el tema de los nazis, para que no se olvide, por mi mala experiencia en Alemania”.
M’estendria més, però crec que les seves obres ja són prou eloqüents. En general les seves pintures, algunes realitzades amb la col·laboració de Fuster, són un repte per a les teves diòptries, una bogeria cromàtica de traç infantil i mala bava gegantina. I que tot això t’ho trobis dislocat en aquell entorn no fa més que fer-ho tot encara més estrany i meravellós.