Foto: Adriana Petit
Un projecte a Addaya nomenat Galeria a Casa i també a una mostra sobre collage i moda que s’inaugura a Fran Reus.
40Putes: Fa poc més d’un any que has tornat a Mallorca… què has fet fins ara?
Julià Panadés: He viscut onze anys a Barcelona perquè hi vaig estudiar i també vaig produir allà. Abans d’arribar, vaig estar vivint un any a Shangai i uns mesos a Londres. A Shangai he estat fent feina en el meu sector, en una empresa de comunicació i també en una galeria, creant i vivint la cultura xinesa, que és molt xula. La idea era venir l’agost passat i tornar-me’n a la Xina però el meu padrí me va cedir un espai, un estudi que està molt bé. A més, me varen sortir quatre cosetes a l’estiu i me vaig emocionar un poc. A Shangai ja no hi tenia ningú i vaig pensar que potser era el moment de quedar-hi, després de viure tants anys fora de Mallorca. Sobretot que a Shangai, la ciutat és molt gran i hi ha molta pol·lució, i el contrast de tanta gent i tanta contaminació me va fer valorar més que mai la illeta. I aquí estic. Crec que ha estat bona idea. N’estic molt content.
Sembla que l’etapa de Shangai va ser prou fructífera…
Sí, sobretot per la part de direcció artística, no tant per la d’art. Va ser una oportunitat. Aquí, si fas disseny gràfic i no has fet feina quinze anys a una empresa, per exemple, i no tens la titulació de director artístic, és impossible accedir a un lloc així. Allà hi vaig arribar, varen veure la meva feina a través del web i me varen oferir el càrrec que implicava gestionar una revista de moda, editar-la… Me varen posar dos “xinitos” al meu càrrec. Impressionant. Surrealista. També he creat molt. Fins i tot vaig fer una petita exposició. Vaig tenir relació amb una galeria i me donaven un espai. Hi ha moltes possibilitats i molt a fer, no com aquí. També hi ha molts doblers per a invertir. La Xina té això.
I com te defensaves allà?
L’empresa era de Hong Kong i allà parlen anglès; si no, impensable. La revista era tota en xinès i m’havien de explicar el que significava el text i jo m’havia d’encarregar de la maquetació. Era molt graciós tot.
Des que estàs aquí t’hem vist en algunes col·lectives…
Sí, n’he fetes un parell. A la galeria Fran Reus. A Bang Big perquè ma mare fa mòbils i vàrem fer feina plegats. I també vaig participar a l’Open Studio. La proposta m’agrada molt però no va venir gaire gent. Potser s’havia de gestionar d’una altra manera el tema de la comunicació. Però és una primera edició i els hem de donar marge perquè vagin creixent.
I aquest mes, tens dues col·lectives més. El dia de la Nit de l’Art estàs a Galeria a Casa, iniciativa de Tolo Cañellas dins del festival Cultura a Casa, i inaugures a Fran Reus, una mostra de collages però no en sé molt més…
Sí, una interrelació del collage amb la moda. Jo tampoc en sé molt, no te creguis. Som quatre artistes. Dos som d’aquí, de Mallorca. Hi ha Ernesto Altillo i un altre. Som bàsicament joves, que feim servir els collages a les editorials de moda, per fer la nostra feina i les nostres peces.
I què et sembla la idea de muntar una Galeria a Casa?
A mi m’agrada molt aquesta cosa. Som bastant crític amb l’art elitista i pens que està sobrevalorat. I això que la gent pugui comprar obra a preu normal, que diguéssim, a preu just, me fa il·lusió i moltes ganes. El que passa és que si treballes amb un galerista, de vegades no ho pots fer, perquè et pot dir que no hi ha una correspondència de preus, entre el que tu vens per un costat i el que ven ell per un altre. Però pens que és una cosa especial. Hi hauria d’haver més propostes com aquesta i que els galeristes aprenguessin i pensessin que igual han de baixar del toro i fer coses més assequibles.
I què és el que hi presentes?
Un poc de tot. Les obres no han de valer més de 50 euros. És un dels requisits. Hi ha collage digital intervengut, algun pòster i altres sorpreses.
Has fet moltes col·lectives però per quan prepares una individual?
La tenc en ment des que vaig arribar. Potser serà finals d’any o principis del que ve. Serà a Fran Reus, segurament. M’acab d’enrecordar que també vaig anar a JustMad i me va agradar l’experiència: sortir, veure altres coses. Tornant a la individual, com que me surten tantes històries, no acab d’enfocar tot el que estic fent sota un concepte que ho englobi.
T’has centrat molt en el collage, de vegades combinat amb fotografia, d’altres amb il·lustració o altres llenguatges com a forma d’expressió. És una obsessió teva?
Crec que va amb la meva forma de ser. Quan estudiava art, estar molt de temps amb la mateixa pintura m’avorria i me cansava. El collage és molt immediat. Aquesta immediatesa m’agrada molt i pens que no la té la pintura. El collage, el treball no només amb paper, si no també a partir d’objectes i amb les possibilitats d’unir moltes tècniques, fer mescles de conceptes estètics diferents… Una llibertat que m’agrada molt. Jo els anomen “bodegons”. Estic un poc malalt, diu en broma, recull objectes que em diuen alguna cosa i tenc les estanteries plenes d’objectes. Ara faig fotos i les tenc a Instagram. Pens que són com una extensió del collage.
També has fet vídeo…
Aquest darrer any no n’he fet cap. Però m’agrada molt el vídeo. Vaig estudiar animació i il·lustració i me mola molt.
Pràcticament són les teves obres en moviment. Jugues amb les mateixes estètiques.
Sí, totalment.
També has fet camisetes…
És que tornam al tema de l’avorriment. Quan duc molt de temps fent collages amb paper, per exemple, he de canviar, fer una altra cosa. M’agrada molt anar d’una banda a l’altra per no avorrir-me i que això em mantengui creatiu. És la meva rutina. Tenir un parell de coses en marxa.
Què hi ha darrere d’això que tots estam connectats? Fas servir imatges dels Cosmos de Carl Sagan… Què hi ha al darrere de la metafísica de Panadés?
Explicar-t’ho és una mica complicat sense tenir una obra davant. Però estic constantment pensant-hi. Els temes metafísics m’atreuen molt i veig que tot està relacionat. La metafísica de la reencarnació, l’espiritualitat… La gent es queda amb el que és estètic i tampoc no pretenc que n’entenguin el significat. No sé si vares veure l’expo del desè aniversari de Fran Reus. Hi havia una obra, una instal·lació, que era una porta negra, un flexo i un tapís amb una trunyella. Fa un parell de mesos vaig anar a una xamana a Ses Salines. Jo no hi crec ni hi deix de creure però volia tenir l’experiència. La xamana et desprograma. Un hi va amb el seu problema i ella t’ajuda, des de l’accés als registres akàsics que és on hi ha tota la informació. La informació no està al nostre cervell si no que existeix. És com una xarxa i quan morim no queda al cervell, està a l’aire, als registres akàsics i aquesta dona pot accedir-hi. Baixa la informació i te dóna la solució. És una quinta dimensió, una porta. En aquest sentit, hi ha símbols que utilitz molt, com l’ona. L’ondulació. Perquè tot és vibració. Els darrers estudis de Física Quàntica ho diuen, tot i que ja ho avançava Einstein. Hi ha buits entre nosaltres però estam interconnectats i d’aquí, la corba, que també faig servir molt. Tubs, energia, xacres, connexions amb el cel, transcendir l’ego, transcendir a una cosa no terrenal. Li don voltes a aquests temes constantment. D’altra banda, la natura també és molt important en la meva obra i a més, la necessit. M’inspira molt: pedres, pals… Estam tots connectats. Som la natura. Som els arbres, som les fulles, som la mar.
Reflexiones sobre aquests temes o més bé t’interessen com a espectador? Ho dic pel tema de xamana, quan has dit que ni hi creies ni hi deixes de creure…
No, hi reflexion. I hi tenc molt d’interès. No som un gran meditador ni un predicador. Però m’atreu perquè a més ho he tengut molt pròxim. Mon pare es podria dir que és un gurú. Ma mare és professora de ioga. De menut ho he mamat. Ells meditaven, llegien molt, hi havia molts de llibres a casa…
Projectes que se puguin contar…
De moment he posat la base aquí però sempre amb ganes de viatjar. Ara m’he apuntat a això de les Veintitrés també m’han demanat una col·laboració, que crec que no surt a final d’estiu… I particip a Tabula Rasa, un projecte col·lectiu de Fernando i Pau. Som uns setze de Balears, de la generació dels 80 i principis dels 90. Començam exposant al Baluard i la mostra itinera per Europa i Amèrica. S’edita un catàleg, un llibre, es farà un web. És un projecte subvencionat. Per mi ha estat molt xulo. Me fa molta il·lusió. S’inaugura el juny de 2014.
Com veus el panorama cultural i artístic d’aquí, ara mateix?
En un any, no puc ser molt crític ni molt negatiu. Veig que se fan cosetes, hi ha moltes iniciatives. No està malament. Veig molta gent amb moltes idees i ganes. Això hi és. El germen hi és. Hi ha artistes, comissaris, però això ha d’estar recolzat de qualque manera i no ho veig. A nivell d’ajuts és una merda total. Veig la il·lusió i que es fan coses sense suport institucional però amb aquest Govern que tenim…
Però tu nedes en aquest panorama…
Que va. Me va fatal, jo no hi visc. Ni té pinta que pugui fer-ho en anys. No hi ha duros, no hi ha col·leccionisme. Aquells moments en què els constructors tenien pasta i compraven tant d’art, han passat. I no venem com venien els pintors de fa unes quantes generacions. Això no tornarà a passar aquí. A d’altres països sí que hi ha inversió. Però per mi, l’art és com una teràpia. Si ho faig realment és per amor a l’art.