Sorgit de l’underground més estricte del drum’n’bass i el dubstep, Jordi Calviño (A Coruña, 1985) s’ha convertit en la figura de referència a nivell local de dos estils que han acabat conquerint certa quota de popularitat. Productor incansable, duu anys col·locant els seus tracks a segells internacionals i fent temes amb artistes de referència com Broken Note, Balkansky –amb qui va fer un àlbum sencer- o, més recentment, el rei del moombahton Munchi o Foreign Beggars. Punxava arreu del circuit europeu, però aquí a Mallorca pocs sabien que existia fins que va començar a col·laborar amb les festes Casino Royale.
Darrerament ha concentrat els seus esforços en Voltage, el projecte que va crear amb Zonter (Xisco Cabello) i el VJ Javi Cadavieco, amb els quals intenta obrir-se pas en la hipercompetitiva escena nacional de l’electro –a principis de setmana publicaven un primer avançament del que serà el seu àlbum de debut-, però l’habitació on fa música delata un tio capaç de passar-se 48 hores davant l’ordinador fins a aconseguir el so que vol, fumant-ne un rere l’altre. Si el dubstep necessitava un heroi local, aquest és Loop Stepwalker.
40Putes: Tampoc dus tants anys fent música, des del 2008, però en poc temps has produït molt de material.
Loop Stepwalker: Sí, però és que som un friki i quan m’enganx a una cosa ho he de fer o no fer-ho directament. Som competitiu, molt competitiu, però sobretot amb mi mateix.
I com vares començar? Primer va ser el DJ o el productor?
Jo patinava molt, durant molts anys. Un dia em vaig rompre una cama i no tenia res a fer en tot el dia. Un col·lega em va passar el Fruity Loops i vaig fer un primer tema i vaig veure que allò era per mi, m’hi vaig enganxar. Combina el frikisme d’haver d’investigar, d’haver de treure el teu so i provar i provar i tornar-hi, mirar tutorials… I després la música. La música sempre m’havia agradat però no havia trobat una manera de fer-ne. Havia tocat la guitarra però mai havia tocat a un grup, ni tampoc se me donava molt bé.
Però ja te molava aquest tipus de so o t’ho vares trobar?
Vaig començar escoltant dubstep, el dubstep d’Skream i tot això. Això ja era abans de xapar-me la cama. Des del principi vaig començar amb les coses un poc clares. Ja vaig començar fent temes: copiava l’estructura de cançons de dubstep i intentava donar-li el meu rollo, fer-ho amb cap. Crec que això també m’ha permès evolucionar molt ràpid: tenir un objectiu clar. S’han de fer les coses bé i no fer temes per fer temes. Tenc col·legues que fan 800 tracks, però que no arriben a tenir un estil definit.
Me fa gràcia això que dius de compondre damunt el que han fet altres, perquè, al cap i a la fi, el ritme de house és el ritme de house: no te l’inventaràs. El mateix passa amb el dubstep…
Sí, però en aquells temps el que tenia el dubstep era que encara no estava molt definit. Hi havia el so de bombo i de caixa i després el drop, que això sí que era inevitable, el que definia l’estil. Però tenies dubstep com el d’Skrillex, o dubstep com el d’Skream, o dubstep com el que feia jo. Quan jo vaig començar, l’estil que jo volia fer no estava molt desenvolupat. Vaig tenir la sort d’estar entre els que vàrem desenvolupar-lo, i això és una sort, perquè quan ets dels primers en fer un rollo no és tan important fer-ho bé o malament, perquè estàs trepitjant un terreny nou.
Aquí a Mallorca vares ser el primer, sense cap mena de dubte.
Sí, a Mallorca no coneixia ningú que ho punxés. Jo havia d’escoltar les sessions de la BBC… A mi no m’agradava la música electrònica abans de descobrir el dubstep i el drum’n’bass. En el dubstep vaig descobrir-hi elements més rockers que havien desaparegut de la música de ball, com una tornada més marcada, una introducció més pausada…
De fet els DJ de dubstep copien fins i tot els ticks de les rockstars en les seves sessions.
Totalment. És que les rockstars d’ara són els DJ.
Però és que fins ara això dels DJ era una cosa sobretot europea, però ara que ha pegat fort als EEUU tens a tios com Steve Aoki o Skrillex que són com els nous Led Zeppelin.
Sí, Steve Aoki és pur show, el concepte de rockstar en estat pur, i té avantatges i carències, perquè n’Aoki com a productor no és res de l’altre món. En canvi n’Skrillex és diferent. D’entrada, té al darrere Noisia, que també estan darrere d’Amon Tobin i molts altres. Escoltes el darrer que fa Amon Tobin i flipes. Skrillex va començar a molar de bon de veres a partir del moment que se va associar amb Noisia. Però s’ha de reconèixer que el tio té unes idees brutals. Tu les idees no les pots falsificar: pots prendre la idea d’un altre, però això colarà només un o dos cops. Un artista no pot viure d’això o dels ghostproducers. La majoria de tios que fan servir ghostproducers duren ben poc. Els artistes bons d’electrònica que duen anys se fan la música ells mateixos. Jo m’ho planteig també així: jo el que vull és viure de la música i fer les meves produccions.
I ara mateix hi vius, de la música?
Sí, duc així dos anys.
D’on te venen més ingressos?
Dels bolos, sobretot dels bolos, per desgràcia. Mira, del vinil que vàrem fer, vàrem publicar-ne 600 i 600, entre vinil i CD, i es varen vendre totes després d’un any i mig, i d’això n’hauré tret 1.200 euros. I ja me sembla que n’he tret molt, també perquè vàrem fer camisetes i demés, però vendre discos està clar que no dóna per viure mes a mes. Amb un poc de sort, el que sí dóna doblers és el publishing, ficar la teva música en un anunci o un videojoc. Amb un videojoc te forres.
Però haver de viure de les sessions implica estar en moviment contínuament, no?
Sí, i és complicat, i, de fet, ara mateix jo he deixat un poc de banda el de Loop Stepwalker per impulsar el de Voltage i ha estat un poc idiota, perquè ja no estic punxant tant. Però vaja, que ja sé com funcionen les coses i fins que no tengui nous releases i demés, no vénen els bolos. Primer la gent ha d’escoltar la teva música i li ha d’agradar.
Com vares notar que el que estaves punxant havia deixat de ser un rollo underground per convertir-se en un producte de consum massiu?
Però és que com a Loop Stepwalker jo punxava el més underground de l’underground, res a veure amb el dubstep que s’ha comercialitzat. Sí que he tengut sort perquè dins el meu estil he pogut publicar en els segells que he volgut i punxat a totes les festes importants del circuit, però encara així, essent un cap de cartell, estava cobrant 500 o 600 euros. Hi ha penya de l’electro que te cobra això i són uns matats. Però és que aquí a Espanya se va canviar molt ràpid del dubstep a l’electro.
És que l’electro a Espanya ha pegat molt fort, des que varen aparèixer The Zombie Kids.
Sí, The Zombie Kids varen fer osca, però a mi m’inspiren molt de respecte, han mogut una escena i són dels pocs artistes espanyols que els pots dur on sigui i te fotran un munt de penya. Això no ho pot dir tothom. I els temes almanco els fa un d’ells, n’Ikki. A l’escena espanyola hi ha coses molt pitjors…
A mi que venc del rock me sorprèn el canvi de paradigma, com els concerts s’han buidat i s’han omplit les sessions d’aquests DJ, i el seu públic és eminentment rocker, però que ja no va a concerts…
Sí, totalment. Aquí a Palma ho va fer Casino. De fet, jo no punxava aquí a Palma fins que em va cridar en Javi Isern per anar a Casino i va ser un honor i una responsabilitat. Però això també està decaient. Han estat dos anys molt bons però està canviant. Però sí és cert que abans la música electrònica era per a qui li agradaven els bombos i la música amb unes estructures molt concretes, però en canvi el drum’n’bass o l’electro d’ara tenen una energia totalment diferent: té canvis, bombos i envers de guitarres se fan servir sintetitzadors, però té un rollo completament diferent. Jo me vaig enganxar al drum’n’bass precisament per això, per l’energia que desprenia. Era brutal. De fet, el dubstep que la gent coneix, el d’Skrillex i demés, ve més del drum’n’bass que del mateix dubstep, perquè varen agafar el so més estrident del drum’n’bass i el varen aplicar al dubstep. I en això hi varen tenir molt a veure gent com Noisia o Feed Me/Spor. De fet, ara mateix, dels artistes més importants que hi ha d’aquest rollo, molts venen de fer drum’n’bass: Feed Me, Noisia, 12 Planet abans feia d’n’b com a Infiltrata, Alex Metric… Molts venien d’allà mateix, perquè el drum’n’bass és un estil molt exigent, molt més complicat que fer techno. Al drum’n’bass i al dubstep ja hi ha més elements, hi ha les estructures, la composició… Tots els estils són difícils, però els temes de Feed Me o Noisia són increïbles a nivell de composició. Jo si pogués me ficaria en una acadèmia. A nivell tècnic no crec que me puguin ensenyar molt, però sí que m’agradaria aprendre a nivell de composició.
Parlàvem del tsunami de l’electro, i és precisament aquí on apareix Voltage.
Bé, a mi sempre m’havia agradat molt l’electro, sobretot aquest que estava venint. Ja havia escoltat alguns dels meus artistes preferits de drum’n’bass fent electro i em semblava guapíssim i volia fer alguna cosa del rollo. A mi sempre m’ha agradat fer de tot, però necessitava un àlies diferent que no fos el de Loop Stepwalker. No volia confondre la gent que venia a les meves sessions. El de Voltage va néixer com una festa i després va acabar convertint-se en un grup. Jo tenia ganes de promoure una festa, per fer escena, perquè només hi havia Casino, però vaja, costa molt iniciar un projecte com aquest, perquè les coses estan molt malament: la gent no surt.
Fins a quin punt les teves sessions són “en viu”, amb la teva música, o ho duus preparat tot des de casa?
Jo no duc mai una sessió preparada. Duc una carpeta amb temes i temes, la majoria meus i alguns de col·legues que me conec molt bé. Jo som DJ, m’agrada punxar. No som de posar un tema i deixar que soni cinc minuts. Quan faig una sessió és tot a veure meam com me surt. Sí que tenc un parell de mescles que me funcionen, però la resta és intuïció, inclús a nivell melòdic, on no tenc formació, però més o manco d’oïda veus que dues melodies queden bé. És el mateix que quan produesc: faig melodies sense saber-ne realment, només sé que me sona bé.
I on te sents més còmode? Dubstep, electro, drum’n’bass?
És estrany: jo me sent còmode quan la gent està entregada. M’és igual el que estigui punxant. Si hi ha un bon públic m’és completament igual, perquè m’encanta la música. De vegades la gent me diu “tio, estàs punxant molt comercial”, però jo no punx res que no m’agradi.
Fins a quin punt ha estat important soundcloud per a moure’t a nivell internacional?
Soundcloud és genial, però a dia d’avui està completament saturat. De fet, la majoria de segells han tancat el seu dropbox del soundcloud, perquè estaven cansats de rebre merda. Jo mateix rep un munt de material cada dia, molt de xavals que acaben de fer el seu primer tema, i intent escoltar-ho tot, però la gent ho satura. T’envien clips de deu segons, o tracks fets en cinc minuts, i, clar, ja no te prendràs la molèstia de tornar a escoltar res del que t’enviï. Al final li has de dedicar moltes hores al dia.
Però a tu te va servir, has fet feina amb molts de segells i amb molts artistes internacionals. N’hi ha algun que t’hagi fet especial il·lusió?
Com a Loop Stepwalker sempre m’ha fet il·lusió perquè he acabat col·laborant amb tots els meus ídols. Amb tothom que pensava “quin puta crack!”, he acabat fent música amb ells. He tengut molta sort. Amb Broken Note em va fer especial il·lusió, perquè per a mi és tot un referent del dubstep underground. De fet, ara està amb Ninja Tunes. Amb en Munchi. Vaig punxar amb ell a una festa a Holanda després d’ell, li va encantar el que vaig fer i em va proposar fer un tema amb ell.
Mola aquesta espontaneïtat, i és una cosa que també ha afavorit internet.
Internet el que ha permès és que qualsevol faci música. I això és bo i és dolent. Satura, però també dóna oportunitats a un munt de gent que no hagués fet música mai si no hagués estat per això. Com jo: no hagués fet res si no hagués conegut a qui vaig anar coneixent a través d’Internet. Jo vaig tenir la sort de conèixer en Koo. Fent temes amb ell vaig pujar molt ràpid, tenia una carta de presentació que me va obrir moltes portes, sobretot entre els segells del rollo.
A Voltage vos ha pillat Universal com a publishing…
Sí, però va tot molt lent. Encara s’estan pensant si publicar-nos alguna cosa…
Dóna la sensació que els segells grans estan badant, com sempre.
Sí, però és que ho fan molt malament: en lloc d’agafar penya que faci bona música, i mira que n’hi ha a Espanya que fa temazos, estan agafant penya que ni tan sols fa música. Gent que no sap ni punxar… Tens un producte que és una puta merda. És difícil que en treguis res. The Zombie Kids almanco són bons. Tenen un bon producte, bones idees i bona imatge, encara que a mi el que fan no me flipi. És complicat. De mi a Espanya passen moltíssim. Vàrem agafar un manager, però no feia res. També és que jo som molt exigent, perquè aquesta és la meva feina, visc d’això: no puc estar aturat. Però és que a Espanya triomfa la penya que és dolenta de collons.
Jo pens que el que passa aquí és que les discogràfiques cerquen productes ja definits, amb una imatge ja molt desenvolupada, tot molt arrodonit.
Però amb Voltage sí ens vàrem preocupar de desenvolupar una imatge! El que passa és que després aposten per penya que no en té ni idea de res i es dediquen a copiar descaradament altres DJ que funcionen, i ni tan sols se fan els seus propis temes.
De totes maneres, supòs que tenir un passat en l’underground sempre suposa cert coixí. Sempre hi pots tornar.
Sí, a més, tot el que he estat fent amb l’electro aquest darrer any m’està ajudant molt amb Loop Stepwalker. Ara quan comenci a fer el nou disc, crec que serà tot molt fresc, perquè agafaré el millor que he fet en l’electro, el millor que he fet en drum’n’bass i dubstep, i sortirà una cosa fresca. Amb Voltage m’està costant més, perquè sempre costa arrencar un nou projecte, però amb Loop Stepwalker m’estan esperant un parell de segells. Serà més fàcil.
Ja hi estàs pensant en el pròxim disc de Loop Stepwalker?
Volia consolidar primer Voltage. Som molt caparrut, i això que no som mallorquí. Duc massa anys aquí (riu).