Després de dues dècades de carrera, essent un dels DJ més importants i respectats de l’escena local, Àngel Costa publica el seu primer àlbum. Desorden (Brood Audio, 2013) reflecteix la seva evolució com a productor i les turbulències personals que ha travessat aquests darrers anys, mentre al seu voltant l’escena de la música de ball es transformava i el seu so es radicalitzava per endinsar-se en un terreny cerebral i obscur, però igualment colpidor. De fet, quan ens trobam s’emprenya un poc amb mi perquè li coment que esperava un disc encara més bèstia. Fins fa no molt definia les seves sessions com “el rodillo”, un assalt devastador que et deixava el cos, les orelles i els sentits desfets; ara també ataca el cervell. Ja sigui al capdavant del seu propi segell, Rez, a la cabina (el mes que ve punxarà per primer cop a la Tresor), a l’estudi o conversant al Bar Mavi, Àngel Costa és tot intensitat.
40PUTES: Aquest és el teu primer àlbum en vint anys de carrera. Com així has esperat tant a fer un disc?
Àngel Costa: Principalment, per una qüestió de coneixements de producció. També perquè estava molt còmode en la meva situació i no necessitava fer música. Ara, així com estan les coses pertot, he tengut el temps i els coneixements per fer la música que volia fer. Abans, per falta d’experiència, encara que treballava amb Pedro Trotz, no arribava a aconseguir-ho. Ara em sent més còmode dins l’estudi i ho gaudesc més.
De fet, vares començar tard a produir. Durant molts anys vares ser dels pocs DJ establerts a l’illa que no feia cançons i quan vares donar la passa semblava més que ho feies per obligació.
Vaig començar a produir fa deu anys, i sí, gairebé per obligació. Vaig muntar l’estudi, me vaig comprar tot el necessari, però els meus primers temes són horrorosos. En realitat li passa a la majoria d’artistes, a no ser que siguin uns genis o s’hagin canviat de nom. Els inicis solen ser tristos. Jo reconec que no tot el que tenc en el mercat m’agrada, però com jo gairebé tothom. Fa dos anys que m’hi he posat de bon de veres, amb una rutina diària de vuit a deu hores dins l’estudi. Ara puc dir que pas tant de gust de punxar com de produir, cosa que no hagués pensat mai que diria.
Ets molt autoexigent?
Sí. Som molt crític amb els altres però sobretot amb mi mateix. En el meu cas, em passava que no punxava els meus propis discos a les sessions. Això vol dir que alguna cosa passa. Ara a la fi estic posant les meves pròpies cançons. O el meu nivell d’exigència ha baixat o ha pujat el meu nivell com a productor. En general, som molt exigent. Quan li envii un tema meu a la gent que m’envolta no ho faig perquè em facin la pilota sinó perquè siguin sincers, així com jo ho som amb ells quan m’envien material. Si li he de dir a un amic que el que m’ha enviat és una merda, li dic, i ells tampoc se tallen. És necessari ser honestos. Sinó, t’estan fent més mal que bé.
És a dir, que el disc surt ara perquè a la fi t’has sentit prou segur. Però què significa per a un productor de techno publicar un àlbum avui en dia, en què el format ha perdut el pes que tenia fa anys?
És una passa endavant. És un format de respecte. Sí que és veritat que me sent molt segur a l’estudi, més segur que abans, encara que no al 100%.
El disc es diu Desorden i cada cançó rep el nom d’un mal mental…
Vaig passar per un moment bastant baix i vaig haver de prendre certes substàncies per no acabar malament. Som una persona bastant obsessiva. Quan estic veient la tele, si alguna cosa em crida l’atenció, he d’agafar l’iPad i començar a investigar. Quan vaig anar al psicòleg em va pegar per cercar informació sobre diferents malalties mentals. Així que tot té a veure amb l’obsessió.
Això també condiciona el so del disc, distorsionat i aspre.
Tot està fet amb bastant de sentit, crec. El disc té una mateixa atmosfera de principi a fi, excepte un petit descans, que és “Paramesia”, que sorgí un capvespre. Em va agradar i vaig pensar que quedaria bé introduir un track més experimental. Però també duu distorsió i àcid. Sí que és un disc plegat d’efectes distorsionats. Podria haver titulat el disc Distorsión, perquè he fet servir aquest efecte i el renou a tots els temes. Usava samples tractats amb plugins que els destrueixen per complet i després agafava petites parts del resultat. Tot està fet amb parts molt petites. Si lleves el bombo i la caixa, tota la resta està completament distorsionada o fent servir efectes similars a la distorsió. Sempre hi ha algun efecte que destrueix el so. Però és curiós que el disc surti ara, perquè està acabat des del setembre passat i ara mateix ja estic punxant una altra cosa i produint un altre tipus de temes. Estic fent una música més techno, encara més obscura, tot i que potser no tan rompuda, sense tanta distorsió com l’àlbum. Ara m’està sortint una cosa més mental, més dura però no més ràpida. Tu confons la canya amb la velocitat, però avui en dia el techno es maneja entre 124 i 132 BPM; tot el que passa d’allà es considera hard techno. Tothom ha amollat l’accelerador.
Ja t’ho he comentat, jo esperava un disc més agressiu. Estic totalment d’acord en què és un disc obscur, però potser no tan marcat per estils com tot el rotllo Birmingham que punxaves fa uns anys.
És que per a mi està completament influït per aquest rollo. Sí que és veritat que ara estic en un punt més Birmingham que no fa sis mesos, però potser el que faig ara te sonaria fins i tot més suau. Està molt lligat al que fan James Ruskin o Surgeon, ara estic molt ficat en el rotllo CLR, Electric Delux i demés, i potser s’ha temperat la cosa, però no estic gens d’acord en què el disc sigui poc agressiu. De fet, la majoria de feedback que estam rebent i les crítiques destaquen tot el contrari.
Això demostra que mai no podria ser crític de techno… En tot cas, tio, pens que és un disc que es pot escoltar perfectament a casa tirat al sofà.
Això deu ser perquè només escoltes punk i hardcore darrerament. Jo pens que no: és un disc pistero al 100%. Hi ha qualque track, com per exemple “Paramesia”, que sí pots sentir a casa, però en general és un disc molt corporal. La gent reacciona immediatament quan el punx.
Tenc una teoria respecte a la baixada de BPM del techno, i és que els DJ i productors també s’han fet més grans.
El que ha passat és que alguns productors com Richie Hawtin, que fan més minimal que techno, varen començar a baixar els BPM. La gent s’ha acostumat a escoltar minimal, que més tard es va apropar al tech-house, amb congues i un so no molt lluny de segells com Siesta i tota aquella història de San Francisco. Durant uns anys hi ha hagut una mescla entre el techno i aquest so més tribal, però, mentre, el tech-house de veres s’ha anat radicalitzant. Simplement, la gent s’ha acostumat a un beat més lent. Potser a altres països, com Alemanya o Estats Units, el públic és més gran per raons culturals, però aquí no. Jo seguesc trobant-me un públic jove quan vaig a punxar. El que sí pens és que el públic és de cada vegada més exigent i en sap més que abans. La gent està començant a fer servir internet pel que realment havia de servir, per conèixer coses. Durant uns anys hi va haver molta desinformació. Encara ara. Per això tens un grup que es diu Swedish House Mafia que no és house, sinó música de ball mainstream. També hi ha gent que diu que punxa techno que no punxa techno. El techno no és una qüestió de velocitat, sinó d’intensitat. No es tracta de fer que la gent s’ho flipi amb subidons continus, sinó de la cultura del loop. En el meu cas, tot tendeix a un so més obscur.
Però sempre has estat un DJ que, des del techno, ha tengut cintura per moure’s d’un costat i l’altre musicalment.
Sí, i de fet és una de les coses que més valor de la meva carrera. Hi ha DJ que es pensen que per només haver punxat tota la vida techno són més puristes que els altres o que reneguen del seu passat. Jo no renec. He punxat house, he punxat pop, el que a l’època es deia música blanca, New Order, Joy Division… Quan vaig començar a punxar, a les discoteques no es punxava només un estil. Ni jo ni cap dels DJ que duen vint anys de carrera. Tots hem punxat molts d’estils diferents. Abans s’obria posant R’n’B i després venien dos hits per omplir la pista, que sovint era música house. De fet, per això molts DJ varen acabar punxant house, però en general tots vàrem mamar molta música negra i molt rock. Jo vaig conèixer el techno més tard, perquè a darrera hora solíem posar música més dura, gent com Speedy J, i un bon dia descobreixes Kraftwerk. Ara sembla que aquí tothom va néixer escoltant jazz y Kraftwerk, però la majoria hem crescut escoltant merda. Però és important escoltar de tot per descobrir el que realment vols fer. Per això m’emprenyen tant els talibans musicals que hi ha pel món.
De fet, crec que aquest factor marca la diferència entre la vostra generació i les més noves…
El primer tio amb qui vaig compartir cabina em va dir: “t’agraden els plats? Idò no els tocaràs”. Jo vaig començar fent netes les cabines, fent nets els llums… A més d’un li faria falta. Era una forma d’aprendre, de guanyar-te poder tocar els plats. També aprenies a fer ballar la gent, perquè quan te deixaven posar música te tocaven les hores que no volia el DJ resident, que era com l’amo de la cabina. Potser quan tu punxaves hi havia gent però no ballava, així que havies d’aconseguir omplir la pista. Per això calia psicologia, que és una cosa que molts DJ no han après. Hi ha gent que va de súperDJ però que tenen cero psicologia i que si no tenen la pista plena no saben què han de fer. A mi me sembla molt bé que tenguis un discurs musical molt clar, però, dins el teu discurs, has de fer una sessió amb psicologia. Això és el que aprens fent netes cabines i observant els companys que estan per sobre de tu, respectant-los i no volent trepitjar-los. La base és aquesta.
En el teu cas, veus les coses des d’ambdós costats: el de DJ i el de promotor.
Com a promotor, ho reconec, faig coses que no m’agraden però que la gent demanda. Me poden dir venut, però és que tenc un negoci. Si no ve gent a les nostres festes, o la discoteca no ens paga o ens treuen d’allà. Si la gent demanda segons quins artistes que es mouen dins uns marges en què me sent còmode treballant, no tenc cap problema. Em puc posar caparrut i dur a Marcel Dettmann a Mallorca, però al final del vespre el més probable és que acabi plorant. Per sort, actualment la gent vol veure artistes que fa uns anys eren impensables. És aquí on està la feina del resident. Duus de fora algú que la gent vol veure, i la tasca del resident és donar a conèixer noms nous. De fet, abans, en els clubs de tota la vida, la gent anava a veure els residents. Després, si hi havia un convidat, millor que millor, però qui donava entitat al club eren els residents. Ara el públic ja no va a Gotic o a BCM; va a Marco Carola, DJ Rush o Chris Liebing. S’ha perdut aquest respecte pel resident i s’ha imposat el que jo anomen la cultura del festival.
Supòs que és el retorn del bumerang de convertir en superestrelles alguns DJ.
Aquí ens hem equivocat tots. Els promotors sobretot, per no haver-nos negat a pagar segons quines barbaritats. També els mitjans, que han creat una bolla amb certs DJ. N’hi ha que merescuda i n’hi ha que no. Això ha redundat en aquesta cultura en què la gent només va a festivals on ni tan sols saben què van a escoltar i a Mallorca només queda un club de veres, com és Garito. Abans la gent anava als festivals a veure els grups de pop del moment; ara els DJ són els grups de pop i vas a festivals on 50 o 60 mil persones s’ajunten per escoltar aquests tios. Només esper que aquesta nova fornada d’artistes tan populars serveixin per a que la gent descobreixi altres artistes més interessants. És un poc com passava quan anaves a l’escola i escoltaves grups de merda i el teu amic friki t’acabava descobrint grups que realment valien la pena. Als Estats Units, de fet, que és on va començar aquest nou boom, la gent està començant a escoltar techno, que era una cosa impensable.
Has comentat que el Garito és, per a tu, l’únic club que queda a Mallorca. Això també és simptomàtic: fa uns anys el passeig Marítim estava ple de clubs i ara en queden ben pocs.
El Garito ha estat fidel a la seva filosofia. Jo vaig allà i pos el que me dóna la gana. Tant puc posar techno com house com coses més radicals com el que pots trobar a l’àlbum, i la gent ho accepta. A això em referia abans: qui va a Garito no sap ni qui hi punxa. Un dia hi va n’Isaac (Indart) o hi ha en Nacho (Velasco) o en Kiko (Navarro), i hi ha un percentatge que ve per cada un, però la majoria hi va perquè, si vols sortir i sentir bona música, és dels pocs llocs on anar. Això és cultura de club, cosa que el públic més jove no té. El Garito sempre està allà. Ara tothom passa per una mala època. Hi ha menys clubs perquè també hi ha menys públic. La gent no té doblers. Els clubs més grans ho pateixen més perquè suposen més despeses i perquè la gent va on hi ha gent: si tens un espai on hi caben 600 persones, a les tres setmanes que només n’hi vagin 200 s’ha acabat la història. El problema és que la gent vol continuar veient artistes de nivell i no té els doblers per pagar les entrades i això ha conduit al tancament de molts dels clubs dedicats a la música electrònica. Senzillament, la gent no s’ho pot permetre.
I no creus que també hi ha hagut un poc de pèrdua d’interès per part del públic?
No, no crec. El que sí pens és que tothom escolta el mateix. Quan jo tenia la tenda de discos, la gent venia allà a escoltar-los. Hi havia gent que comprava un disc a la setmana, però n’escoltava cinquanta. Molta d’aquesta gent segueix fent el mateix, però ara per internet. Però, avui en dia, qualsevol que vulgui treure un disc a Beatport el té. Jo m’incloc: el primer que vaig treure no hagués aparegut en la vida en vinil. El preu que suposava planxar un vinil et feia ser molt més selectiu. Fins i tot les ràdios eren un poc més selectives. Ara es basen només en la fórmula. El nivell ha baixat en general.
Com vares entrar en contacte amb Brood Audio, el teu segell?
Va ser gràcies a podcast per a CLR.
Rez queda com el projecte personal?
El segell va néixer fa un any i escaig, però hem anat evolucionant ràpidament. Hem signat a dos italians, MTD i Tracy, i un al·lot de Madrid que està fent molt bé les coses, que es diu Héctor Oaks, i, després de dos anys sense fer música, HD Substance publicarà amb nosaltres la seva primera referència. Però, en essència, som els mateixos que vàrem començar: Pepe Arcade, Dakpa i jo. Ells m’ajuden molt perquè jo tenc molta feina dins l’estudi i no don a bastament, així que en Pep s’encarrega de dur el dia a dia, i entre tots de seleccionar el que apareixerà en el segell. De fet, jo fa un any que no public cap referència a Rez. No me dóna temps a fer música pel meu propi segell.
Durant molts anys punxaves a diferents llocs un mateix vespre, diversos dies seguits. En algun moment te’n penedires d’haver triat aquesta mena de vida?
No, mai. Sí m’he trobat llocs on m’he dit “vaja quadro”, perquè hi ha promotors que tenen un club però no tenen ni idea del que duen. Te coneixen pel nom i pensen que aniràs allà a punxar el que ells posen normalment. Però, realment, a mi me lleves posar música i crec que me mor. És la meva vida i, per més problemes que hagi tengut o dificultats que m’hagi trobat, aquí seguesc i conserv l’esperança i les ganes de fer coses. Els darrers anys han estat molt dolents, però això també m’ha permès produir i conèixer gent de fora de l’illa. Potser estava massa còmode abans. Abans sortia poc de l’illa, a la península, a Alemanya… El mes que ve me’n vaig a punxar a Tresor. Això no arriba per punxar a Mallorca, sinó per fer feina a l’estudi i produir.
De fet, vares estar vivint a Alemanya durant un temps, perquè vares tornar a Mallorca? No t’has tornat a plantejar sortir d’aquí?
Home, la veritat és que si no hi hagués certes coses que me fermen aquí, partiria a provar sort. A Frankfurt hi vaig estar durant un any i al final vaig tornar, en part per la comoditat de l’illa. En tot cas, potser som un il·lús, però crec que encara es pot fer alguna cosa aquí. Encara la podem salvar.
Te veus fent això durant molts anys més?
Sí. Sempre pos el mateix exemple: François Kevorkian. Ell segueix allà i té més de 60 anys. No hi ha més DJ d’aquesta edat perquè és una professió nova que no existia fa 40 anys. Però, no sé… En Jeff Mills se retirarà? I en Carl Cox? Poden fer la seva feina igual. Que te surtin canes no impedeix que puguis punxar i fer música. Amb el temps crec que serà normal veure gent de 60 anys dins una cabina.
La darrera pregunta, la més onanista… Què fas servir ara mateix per punxar? Et va costar fer el pas del vinil al digital?
Vaig ser dels primers en fer el pas a Mallorca, amb Final Scratch, que et permetia conservar el tacte del disc, però després d’uns anys vaig canviar fart de trobar-me cabines amb els vinils fets un desastre perquè ningú els revisava. Però també perquè, després de provar-ho, veus que hi ha eines que et permeten crear una dinàmica de sessió de manera diferent. Ara faig servir dues controladores X1, una 1D, una Machine, que és una caixa de ritmes digital on pots carregar diferents sons, i dos ordinadors. Duc el mateix set que quan feia plats amb el Traktor, però sense els plats. I ho faig servir amb sync, que és el que molta gent veu malament, però si algú dubta que sigui capaç de quadrar dos discos després de tants anys… El tema és que mesclar és molt més que agafar el beat.
A tu això t’ha permès dur les teves sessions més enllà…
És que tampoc tardes tant mesclant dos discos. Reconec que al principi el Traktor em semblava molt avorrit, perquè tenies molt de temps de no fer res. Però a partir del moment en què tens l’opció d’incorporar efectes i jugar, el teu concepte de sessió canvia. Pots agafar un tema en el qual trobis a faltar alguna cosa i afegir-li un hi-hat o parts d’altres tracks. Ara estic més pendent d’altres coses que no de quadrar beats, que ja està superat, de dur el tema tècnic més enllà. Punxar en vinil no te fa millor ni més underground. He sentit gent punxant en vinil que és horrorosa. A mi el sync em permet abordar les meves sessions de manera més ambiciosa. En el meu cas, de les sis pistes que faig servir, com a mínim n’estan sonant tres o quatre tot el temps. Les eines són allà per emprar-les.