Ens vàrem trobar devora el bar Terminus, però no hi entràrem. Vàrem anar a un altre bar, però el cambrer ens va avisar que encara no havia acabat d’obrir. Vàrem quedar de matí, prest, no a les típiques hores de poeta maleit que s’aixeca tard i amb ressaca. Finalment vàrem seure a la cerveseria 31 de diciembre. Cotxes, molts de cotxes passaven i no ens veien.
Vaig treure una gravadora.
Emili: Una vegada estava escoltant una gravació al llit, al vespre, mentre fumava i em vaig ficar tant dins d’aquell moment que veia que m’havia caigut el cigarro i s’estava cremant el llit, però jo estava dins de l’altre moment, dins de la gravació de la meva veu i no feia res, no reaccionava… com quan mires una cosa a la televisió i tota la resta no existeix.
40Putes: Jo no puc aguantar el so de la meva veu gravada.
No ens sentim igual… jo em sento un poc Costantino Romero… és una putada.
Una gran putada.
Glops de cafè, mossegades de croissant; de la seva motxilla de pell, comprada fa nou anys a Barcelona, va sortir “Hemorragia” (La Baragaña, 2013), el seu darrer poemari.
Duc un descontrol molt gran sobre aquest llibre, no sé si s’ha venut ni res. És el segon que public amb l’editorial La Baragaña. El primer fou una traducció que vaig fer d’una poeta japonesa, Mitsuko Omitsu, que viu amb un poeta americà.
La dona d’en Leroy Carwell (Un gorrió a la farina del forner, Ed. Docuemnta Balear, 2009)?
Sí… de fet avui soparem plegats. Vaig agafar els seus poemes traduïts a l’anglès i al castellà per un traductor de Pamplona i els vaig traduir al català. Ara na Joana (la seva nòvia) també ha agafat més poemes seus i del castellà els traduirà al català.
No he llegit mai res d’ella.
En fred són poemes en què hi ha unes coses que estan molt bé, però després has d’entrar dins de la seva vida per poder-los gaudir del tot. Ella i Leroy viatgen molt pel món. Si no coneixes una mica les seves històries, costa gaudir dels poemes…
Vols dir que es queden com coixos en el primer moment si desconeixes l’autora?
És que necessiten ser contextualitzats… però bé, són poemes bons i va ser un plaer traduir-la.
Parlant de la necessitat d’un context, vaig llegir una entrevista en la que explicaves que Hemorragia ve d’una experiència teva a l’hospital i d’un amor que es va acabar. Creus que fa falta explicar tant als lectors?
És un llibre que va sortir bastant de temps després d’haver-lo escrit, ja hi havia distància entre el poemari i jo, era part del meu passat i vaig tornar a recordar per poder explicar els meus poemes a la gent. El vaig escriure en un moment concret en què em trobava malament. Sóc un poc hipocondríac, ara amb una mica d’auto-teràpia ja ho duc millor, però aquella experiència em va marcar molt. Vaig sentir olor de sang durant mesos. Les experiències olfactives marquen, es fiquen molt a dins, respirar sang durant 24 hores fa que el teu pensament estigui sempre connectat amb una sensació desagradable.
T’entenc… però per a tu no és una mica pornogràfic explicar tant, despullar-te d’aquesta manera? No ho veig ni bé ni malament, però em demano moltes vegades fins a quin punt s’ha d’explicitar un poema.
Sí que hi ha un punt pornogràfic i ara mateix ja no seria capaç de fer-ho. Pot resultar impúdic, però hi ha uns quants graus d’exposició, és com acceptar la nuesa quan vas a la platja. A vegades les persones agraeixen que els expliqui els poemes d’una manera directa. De totes formes ara faig altres coses. A diferència de fa uns anys, la meva vida ja no és tan interessant com per explicar experiències meves. Ara estic amb un altre llibre format per poemes d’objectes: un sobre el vi, un de cables elèctrics… un punt tel·lúric, físic, diferent.
O sigui que ja et planteges el jo d’una altra manera? Mires més cap a fora?
Exactament. Ara em fan vergonya algunes coses que vaig escriure. M’estic allunyant d’això, he tornat més empegueïdor…
Però per què dius que ara la teva vida ja no és interessant? Què hi ha de tan diferent?
Suposo que és la mateixa vida, però la manera de percebre-la ja ha canviat. M’he allunyat de la imatge del poeta romàntic que abans tenia molt present: era poeta i volia viure poèticament. Ara tenc ambicions com donar classe… és una altra cosa.
Tampoc depèn només de les coses que es volen o no es volen fer, depèn més del punt de vista, del focus que hi poses tu per damunt… Ja no hi creus en el fet d’escriure?
No és que no hi cregui, però abans estava obsessionat. Volia viure dins del poema. Només estudiava pels exàmens, tota la meva vida era escriure i anar a presentacions de llibres, m’ocupava tot el temps. Encara m’encanta la gent que viu així. Un punt d’obsessió és necessari per fer sortir qualsevol cosa, però jo ja no penso només en escriure… també passa que hi havia un punt còmic-ridícul dins d’aquella situació d’abans: la importància que tu dónes al llibre i la transcendència que després té a l’hora de sortir publicat.
Emili Sánchez-Rubio i Albert Pinya
Hi veig un punt de decepció.
Sí… No només em passa amb l’escriptura, però és que el metge ha estudiat i et pot curar, o vas a fer-te arreglar un ordinador i hi ha gent que te’l sap arreglar…
Tens nostàlgia d’allò pràctic?
Sí, la poesia és antagònica a lo pràctic. No canvia res si escric o no. No és transcendent. Et trobes una persona pel carrer, et reconeix i et diu que el teu llibre li va servir per això i això altre… però aquesta situació et passa una vegada cada molts anys… en el teu dia a dia arribes a pensar que no pots viure la importància del llibre que estàs escrivint.
Idò et motivaria més si l’acollida fos diferent?
Crec que m’animaria, seria un aliment, em nodriria.
I si escriguessis prosa, consideres que seria diferent o et trobaries dins de la mateixa decepció?
Amb el llibre dels objectes que deia abans i que té un punt més narratiu, he trencat els versos, és com si fossin unes petites proses. Estic cercant un lector que no sigui un lector habitual i que no s’espanti amb els versos; en poesia el món dels autors sempre és molt personal, sempre s’exigeix que el lector es fiqui dins de casa teva o no podrà gaudir del poemari.
Però el fet d’entrar dins d’una casa passa sempre. Passa amb qualsevol llibre i també amb qualsevol fet quotidià. Dues persones que parlen, com nosaltres ara, sempre són dues cases que es troben, no?
Sí… però hi ha cases amb paisatges que ha vist tothom. I no és el mateix escriure sobre el paisatge compartit o sobre casa teva. Estic intentant sortir una mica del jo, fer que el punt de partida pugui ser més o menys compartit.
Aquest és un canvi bastant radical pensant en tot allò que has escrit fins ara.
Bastant. Em comencen a interessar més els poetes que tenen el punt de mira posat en la filosofia a través dels poemes. Un assaig filosòfic sempre ha de seguir una argumentació, en canvi la poesia pot ser més volàtil, moure’s més: és un explicar més lliure, com un flash… però també em sento amb inferioritat quan llegeixo aquest tipus de poesia, hi ha unes profunditats a les que penso que jo encara no he arribat.
En la poesia actual, qui diries que va cap a aquestes profunditats?
Dels meus coneguts, Jaume Munar, Pere Perelló… l’altre dia llegia uns poemes d’Àngel Terron, que sortiran a Reduccions, i també em varen impactar… o Antonio Gamoneda, n’hi ha molts…
N’hi ha molts? Ets més crític cap a tu mateix que cap als altres. Jo no estic tan segura que n’hi hagi molts…
No sé si m’he precipitat dient que n’hi ha molts… però crec que sóc crític amb mi i que ho hauria de ser més, tot i que la darrera passa ja seria deixar d’escriure, perquè veig que el que he escrit tampoc no feia falta. L’entusiasme és difícil quan entres en una llibreria i tries tres poemaris actuals a l’atzar, és molt probable que no te n’agradi cap… Això també significa feina per als educadors. Amb disset anys un professor em va passar un llibre de Bukowski i va ser especial, no tenia res a veure amb tots aquells espanyols com Dámaso Alonso que sempre t’obliguen a llegir.
Les lectures canòniques a vegades fan molt de mal.
Són escriptors canònics i t’imposen una manera d’analitzar-los. És complicat això de la lectura.
Vaig pegar un bot i vaig canviar de tema. Emili Sánchez-Rubio ho acceptà.
Per què escrius en castellà?
A casa meva xerren català, però amb el meu pare xerro castellà. Durant els meus tres primers anys de vida vaig sentir parlar en castellà i després a l’escola en català. Ara mateix faig una vida molt bilingüe. A vegades somnio en català, a vegades en castellà. Ho tenc molt dividit”.
No tries a l’hora d’escriure?
En general no. Amb el llibre que estic escrivint ara sí que he decidit de manera conscient escriure’l en castellà perquè considero que el meu bagatge com a lector és major en castellà que en català… i per fer una cosa més prosaica com la que estic fent ara he pensat en la llengua castellana, però vaja, que no hi ha molta diferència. La gent ho veu molt estrany aquest fet d’escriure en dos idiomes, però no ho és. A mi em surt en una llengua o en una altra, les conec des que era petit. A vegades em feia ràbia quan m’adonava que tenia el gruix d’un llibre en català i després em sortien tres o quatre poemes en castellà. En aquell moment començava el malabarisme: -a veure com ho faig.. els puc incloure? Els he de traduir?-. Jo escric amb aquest descontrol…
I fer un llibre mixt tindria sentit?
Al meu primer recull sí que sortien poemes en català i en castellà, però ara ja penso que no, que estèticament és una cosa molt pobra. Vaig escriure Jardín en construcción (Diputació Foral d’Àlaba, 2010) en castellà, i després el vaig traduir i modificar, i va aparèixer en català amb el títol d’El ginjoler vessant son fruit (Editorial Fonoll, 2011), en castellà és un llibre més complet, amb més poemes; en català em va sortir diferent.
Quan et tradueixes a tu mateix com en aquest cas, creus que fas una traducció o una versió?
Haurien de ser versions, però a vegades em vaig traduir mecànicament i després el resultat no em va agradar. No hi ha troballes quan és només una traducció literal.
Sí, és molt fort com, tot i ser dues llengües properes, una traducció literal del català al castellà o a l’inrevés no sona bé.
Coneixes la frase aquella que crec que era d’en Frost? Poesia és allò que es perd amb la traducció. La poesia té uns prerequisits de manufactura del llenguatge molt propis, a l’hora de traduir-la has de ser un intèrpret més que un traductor i prou… i traduir-te a tu mateix és complicat, n’has de saber.
Sí, per una banda et dóna més llibertat, més joc, però per l’altra el perill és acabar escrivint un poema totalment nou, sense cap relació amb l’altre.
Per ser bon traductor crec que s’ha de ser una mica escriptor, una mica poeta, i tenir uns coneixements molt grans, exhaustius, i sempre hi ha alguna cosa que es perd. També hi ha poetes més narratius que poden ser més senzills a l’hora de traduir, però altres, com Mallarmé o Verlaine, són quasi impossibles. Si tot és ritme i melodia, com es fa? Els continguts són més senzills de traduir que les formes.
I mai no saps si estàs llegint el poeta o si estàs llegint el traductor.
Jo tenc enveja de les altres arts: la pintura, la música. Amb les paraules, tot i que vulguis ser universalista i arribar a tothom, finalment no depèn de tu, sinó d’algú altre que un dia et traduirà. Els pintors i els músics no tenen aquest problema, això m’empetiteix un poc quan hi penso.
El llenguatge és curiós, ens fa petits i grans alhora.
El nostre pensament viatja sempre dins d’un automòbil, el llenguatge és el nostre vehicle i comporta moltes coses.
Parlàrem més, dins del mateix vehicle, però ja sense gravadora: 40putes secretes.