Potser et soni d’haver-lo vist a algun documental o programa de televisió emès per IB3, Canal 33 o la desapareguda Televisió de Mallorca. Potser –i segurament sigui així– els teus pares o algun dels teus familiars el recorden posant veu a programes com Entre Amigos, Festival Juventud, Órbita K o El Show de Miguel Vives, entre d’altres. Fou, juntament amb Miguel Soler, el gran gurú radiofònic de la seva època i el culpable de la renovació dels gusts musicals de tota una generació de mallorquins. Parlava i escrivia de psychedelic sound quan encara no existia l’equivalent castellà “psicodelia”; quan ningú, de fet, sabia qui eren Zappa o els Blues Magoos. Fou testimoni directe de les primeres passes musicals de Miquel Porter, Remei Margarit i els Setze Jutges, i tingué l’oportunitat de tractar gent de tota casta i color: des de Wilson Pickett a Rafael Alberti; de Richie Havens als Bee Gees. I no només això, sinó que vegé damunt d’un escenari grups pels quals donaries un braç –o dos– per tal de gaudir-los en directe: Pink Floyd, The Animals, Jimi Hendrix Experience, The Who… Increïble, no?
Poques bromes: Miquel Vives és un dels senseis del periodisme musical a Mallorca. Un supervivent, un tio –i perdonau l’expressió– de puta mare, un professional entranyable i respectat que s’avançà en molts d’aspectes al seu temps i que, per desgràcia, hagué de topar-se amb les traves culturals del franquisme.
El que teniu aquí és el mix de dues converses enregistrades (la primera a Cala Bona, fa dos anys; la segona, d’enguany, a Son Servera). A més de ser un interessant recorregut per la seva trajectòria professional, aquesta conversa ens convida a traslladar-nos als primers dies del periodisme musical a Mallorca; a una època de moltes prohibicions i poques llibertats.
40Putes: T’he sentit a dir alguna vegada que els primers músics que conegueres van ser Els Valldemossa…
Miquel Vives: Es podria dir així, però ells encara no eren coneguts com a músics, ni tal sols havien començat a actuar amb aquell primer nom de Los Existencialistas de Valldemossa. Però sí, jo vaig fer el batxillerat als Teatins, i allà vaig coincidir amb en Bernat i en Rafel. Els Valldemossa eren i són com a germans meus. Amb en Rafel em duia especialment bé, perquè era un gran defensor de la nostra llengua i la nostra cultura… i com que jo sempre les he duit per bandera, teníem una química especial.
Després del batxillerat ja començares a formar-te com a periodista, no és així?
Sí i no. Quan vaig acabar el batxillerat, a mitjan anys cinquanta, me’n vaig anar cap a Barcelona, on feien uns cursos que t’acreditaven com a periodista. Als temps de Franco que tu, per sort, no has viscut, tot anava amb carnets, perquè era una forma de tenir-te controlat professionalment: fossis periodista, músic o pallasso de circ, tant els era. El cas és que aquests curs durava sis mesos, així que era com un aprenentatge exprés i intensiu…
Però per què a Barcelona?
Perquè la meva padrina vivia allà. Hi tenia una casa. Al curs aquest vaig coincidir amb Pedro Serra, amb Toni Pizà… Quan estava fent aquest curs em va sortir l’oportunitat de fer feina a Ràdio Miramar, i poc temps després em va sortir feina a un diari d’horabaixes anomenat El Noticiero Universal. Així que en res tenia tot el dia ocupat: pels matins, a la ràdio, i pels horabaixes, al diari… Vaig haver de deixar d’estudiar. A part que no tenia temps, tenir dues feines em sortia ben a compte, així que no em preocupaven els estudis. Allà, a la Miramar, vaig fer molt bons amics ficats dins del món de la música: músics, caps de promoció i mànagers, directors de discogràfiques… Així que em vaig especialitzar en el periodisme musical.
Mà a mà amb la nostra Margaluz.
Vivint en una gran capital, amb dues feines i tot un món professional per explorar… Com és que decideixes tornar a Mallorca?
A la meva dona li agradava molt Mallorca. I la veritat és que a mi també m’estirava molt, tot i que he de reconèixer que era –i encara sóc– un gran enamorat de Barcelona. Allà vivia molt bé, però decidírem tornar cap aquí l’any 1965…
Fou traumàtica, la tornada?
No. No gaire. A Mallorca començava a haver-hi una bona escena musical i jo, des de Barcelona, ja n’estava informat. A part, venia molts de caps de setmana per aquí i ja coneixia músics, promotors, empresaris, nous locals… Quan vaig tornar a Mallorca jo ja ho coneixia tot, així que em vaig adaptar ràpidament.
I fou aquí quan començares a treballar a Ràdio Popular?
Sí. L’any 65.
Com foren els teus primers dies a l’emissora?
A veure… La meva relació amb Ràdio Popular comença quan jo feia feina a Ràdio Miramar i els hi enviava breus cròniques per a emetre al públic mallorquí. Per tant, quan van saber que jo havia tornat, em van cridar. El primer dia que vaig anar-hi em vaig quedar, la veritat, acollonat: els estudis estaven a la part baixa del seminari vell, devora Montesión, i semblaven unes catacumbes. El primer que record és que vaig quedar estorat amb la seva forma de fer feina; és a dir, jo venia acostumat al ritme de Barcelona. Els catalans són d’una manera diferent a l’hora de fer negocis, la feina, els doblers i tot això; així que jo, un mallorquí calmat, a Ràdio Miramar em vaig haver d’adaptar a un ritme diferent, a fer la feina com es feia allà. Per això, quan vaig arribar a Ràdio Popular vaig trobar que tot estava molt deixat i no hi havia res. És a dir, per no haver-hi, ni tan sols hi havia un departament de publicitat. Què passava? Que no es sabia vendre l’emissora, ni tampoc feien res al respecte; simplement esperaven que algun dia passés algú per l’oficina a demanar si podien fer publicitat. Al principi, la meva tasca era fer tot allò bàsic que feia un discjòquei a un programa de música. Vaig venir amb uns coneixements i unes idees que a Ràdio Popular eren totalment desconegudes: ni sabien què era el Billboard, el Cashbox o el Melody Maker, unes revistes essencials per a qualsevol locutor d’aleshores que volgués estar al corrent de les darreres novetats musicals. Per això, arribat allà, vaig demanar on era la discoteca de l’emissora i quan me la van mostrar, vaig quedar espantat: hi havia poquíssims discos, pràcticament tots de música clàssica i molt poqueta cosa de pop… de pop ranci, vull dir. Els tres o quatre disquets que hi havia els havien comprat ells mateixos, i abans d’emeter-los els escoltaven per si hi havia cap element que no contrariés el missatge de l’Església, com un “Bésame mucho”. És a dir, cap companyia discogràfica els enviava les seves novetats, així que aprofitant els meus contactes a Barcelona vaig fer un parell de trucades perquè ens abastissin de novetats musicals. Així que quan hi vaig entrar jo, Ràdio Popular va explotar, literalment, perquè jo posava la música que em donava la gana sense que ningú em digués res mai.
Però, Miquel, i la censura?
L’únic control existent que hi havia era el de la Delegació d’Informació i Turisme pel qual, vint-i-quatre hores abans de l’emissió de qualsevol contingut radiofònic, aquest s’havia de presentar per escrit al delegat, i aquest ho segellava per tal de donar el vistiplau o, per contra, tatxar i censurar les coses que no trobés adequades. I, clar, pel simple fet que Ràdio Popular era l’emissora de l’Església, els responsables de la Delegació d’Informació i Turisme ni es miraven els fulls amb la convicció que no posaríem res que resultés ofensiu al règim: per tant, els segellaven sense llegir-los. Tot i així, jo a la setmana podia fer unes cinc o sis llistes que en res s’assemblaven al que emetia als meus programes: en aquest sentit, em vaig passar pel forro tot aquell control existent. Els programes funcionaven, i em deixaven fer: jo no tenia allà un sentiment de ser censurat, ni tan sols amb la música moderna que hi posava. N’estic segur, que si el clero hagués sabut un poc d’anglès, suficientment com per entendre algunes de les lletres de les cançons que presentava, amb temàtica sexual, m’haguessin excomunicat un parell de vegades!
Però, i què hi ha dels famosos fulls de temes prohibits que circulaven per les emissores?
N’hi havia, però no passava res. La censura, a Mallorca, era patètica. Cada quinze dies rebíem aquests fulls grossos… Eren com unes fulles dobles, grosses, amb una informació mecanografiada on apareixien els títols, autors, intèrprets, segells i referències discogràfiques de les cançons prohibides. Un cop arribaven a l’emissora, el director ho agafava i ho penjava a un panell de la redacció, i tots havíem d’anar allà a llegir-ho i prendre nota. Jo, si posava música prohibida, aprofitava que era música anglesa i ningú s’enterava d’allò que deien, perquè els grups anglosaxons triomfaven a Espanya, però ni Cristo els entenia.
Aquí, amb Pablo Herrero, autor d’un bon grapat d’himnes dels 70. Segur que has cantat a un karaoke “Un beso y una flor”. És seva.
I mai tengueres problemes? És a dir, Miquel, era una emissora de capellans…
Clar, alguna vegada (Rialles). Ara em ve al cap un problema que em va passar, quan fèiem el programa “Entre amigos”. El feia amb na Kika Cortés, els horabaixes de dilluns a divendres. Aquell programa va arrasar, literalment. Na Kika i jo ens posàvem allà i esperàvem la cridada dels oients, en directe i a tomba oberta, fos el que fos. Ens telefonaven de tota Mallorca per fer-nos peticions musicals o, si no, per carta. Idò sé que un dia, vingué el director de l’emissora i em diu: “Amem, Miquelet, què has dit d’un hotel?”. A mi m’agafà fred, sense saber de què parlava, i em digué: “Tu no te’n recordes si has dit en antena que un dels teus oients t’escriu des de l’Hotel Rejas? No em tornis a dir això mai més davant d’un micròfon, home de Déu!”. Perquè, tu t’imagines què era l’Hotel Rejas, no?
La presó?
Exacte. O la presó o el calabós. Sembla que Ràdio Popular va rebre una queixa de la Capitania General, i els advertiren que allò no es podia repetir. Jo, simplement, havia llegit una carta d’un dels meus oients, on deia: “Te escribo del Hotel Rejas…”.
Si no t’escoltaven els capellans, idò et devien escoltar els militars!
No. Això degué ser la dona d’algun militar, o un fill, o una criada… Perquè, que putes! Els militars sé cert que no escoltaven els meus programes, ni ningú de la classe mitjana cap adalt. Jo sabia quin públic tenia: jo tenia el poble, la gent obrera i els joves.
Mirant-ho ara, en retrospectiva: què creus que et va fer triomfar dins l’àmbit radiofònic mallorquí d’aleshores?
Jo crec que fou perquè posava música diferent. És a dir, quan jo vaig arribar a Mallorca, totes les emissores només posaven música nacional. La gent no sabia qui punyetes eren Sammy Davis Jr., Neil Diamond, The Mamas & The Papas, Grand Funk o Chicago… Així que jo partia amb aquest gran avantatge.
Idò el secret fou la música internacional…
Exacte. Posava molta música de fora. Ens botàvem les versions d’èxits anglosaxons que feien els grups espanyols i fotíem directament les originals. Això implicava empapar-se de tot allò que es feia fora d’Espanya. Cada mes em comprava un munt de revistes de música: NME, Billboard, Melody Maker, Rolling Stone… M’hi deixava un fotimer de doblers només per estar informat. També mirava d’estirar tota la informació que em poguessin passar els caps de promoció de les companyies discogràfiques. Però al·lucina, perquè aleshores els caps de promoció a Espanya eren com els ‘botones’ dels hotels i poca cosa més. Quan venia un cantant de fora, l’acompanyaven a fer el tour promocional a les emissores i redaccions. Es dedicaven a passetjar-los i poca cosa més. Llavors, jo, quan parlava amb algun d’ells, els deia que em passasin tota la informació que fos possible… i com a molt t’enviaven el disc promocional i res més. Jo els cridava per telèfon i els hi deia: “Conyo! Això no basta! Escriu-los! Demana a Londres o Nova York que et passin les biografies!”. A base de punyir-los, acabaren per enviar-me des de l’estranger fulls promocionals en anglès. És a dir, les cases discogràfiques espanyoles ni tan sols et passaven la informació en castellà. Aleshores, em va tocar cercar-me un traductor…
No en sabies, d’anglès?
No, no. Quan estava a Barcelona, ja tenia problemes amb les traduccions del Billboard… S’utilitzaven paraules de l’argot musical que eren males d’entendre i donaven lloc a confusions, així que havia d’anar a encalçar algú que sabés anglès i que em volgués donar una mà o, si no, dur l’article que m’interessava a algun centre de traductors. La meva obsessió era treure informació diferent i que no estàs als fulls promocionals: era, pràcticament, una feina d’investigador. A la ràdio no em limitava a posar Carole King, per exemple, i a presentar el seu darrer èxit: parlava d’ella, dels seus orígens, de la seva relació amb Gerry Goffin i com feien les cançons a mitges, de l’edifici Brill i en què consistia… Es tractava de donar a l’oient informació nova i explicar-li coses…
Amb Ana Belén, al programa “El show de Miguel Vives”
Fer un programa d’autor, no?
No ho sé. Jo no vaig inventar res. A Palma simplement vaig tractar de seguir fent les coses que vaig aprendre a Barcelona…
També crec que aconseguies música mitjançant altres mètodes…
També, també… El festival del Midem, per exemple, que cada any es feia a Cannes: allò era una mina per fer contactes i amistats dins del negoci de la música. Jo hi anava acreditat, i quan altres companys em veien que duia la identificació on posava “Miguel Vives, España” m’aturaven i deien: “Oh! España! Flamenco, flamenco!”. Ens posàvem a parlar i acordàvem que jo els enviaria discs de flamenc a canvi que ells m’enviassin novetats dels respectius països. I estava bé: de vegades m’enviaven discs amb novetats collonudes… i d’altres, coses bastant estranyes. Grups iugoslaus de rock que no coneixia ni Cristo! (Rialles). Record que allà vaig conèixer un empresari anglès que es dedicava a la distribució musical. Ens vàrem caure bé, així que el vaig convidar a passar uns dies a Mallorca i, des d’aquell moment, cada setmana m’enviava els discos que entraven al Top Ten anglès… i, de vegades, novetats que intuïa que acabarien arribant, un moment o l’altre, al número 1. Clar, això em donava peu a posar discos que encara no havien sortit a Espanya. D’ençà que sortien fins que es feia el premsatge espanyol podien passar tres, quatre, cinc mesos. I de vegades, ni tan sols es publicaven perquè algú, des d’algun despatx, pensava que no triomfarien a Espanya…
Idò no estranya que, en poc temps, et convertissis en el locutor més important de Ràdio Popular…
Jo donava a la gent allò que volia. I la gent estava amb mi. No et dic cap mentida si et dic que jo, cada dia, rebia cinquanta cartes de tot Mallorca, amb peticions musicals…
Quina feinada!
En feia molta! Era com una obsessió: fer feina, fer feina, fer feina… Però jo no m’ho prenia així: disfrutava com un boig posant música, rebre els discos que m’arribaven, gravant els programes, entrevistant els músics… Jo no ho sentia com una feina pròpiament dita. Però era esgotador, realment. M’aixecava cada dia a les 9 del matí, més o manco. Després de berenar, sortia a cercar contractes publicitaris pels meus programes i tornava a dinar a casa a les 14 h. Després, me n’anava cap a l’emissora i em ficava dins l’habitació a enregistrar programes, un darrere l’altre, fins més o manco les 19h. Tornava a casa a sopar i devers les 22h me n’anava a fer la ruta de les discoteques i sales de festa: Tito’s, Tagomago, Jartan’s, Barbarela… Si sortia de vespre no era per gust, sinó perquè era el moment perfecte per trobar les persones que em podien signar els contractes publicitaris. El cas és que me n’anava a dormir a les 3 o les 4 de la matinada, cada dia. Tots manco els diumenges, que me’ls passava sencers al llit dormint (rialles). Havia arribat a Mallorca amb dona i dues criatures, i poc temps després ja en tenia dos més. Quatre! Quatre criatures! Havia de fer molta de feina per mantenir-los, així que per això em passava bona part del dia cercant anunciants…
T’arribares a sentir pressionat o asfixiat, amb aquest ritme de vida tan intens?
Jo sempre vaig tenir problemes amb Ràdio Popular. Amb l’excepció de quatre o cinc companys, que encara són bons amics meus, la resta em menyspreava i anava en contra meva. Anaven sempre al director a queixar-se: “Aquest, que acaba d’arribar de Barcelona, ja fa tres programes!”, o “L’altre dia en Miquel va posar una cançó prohibida!”. El fet que presentés bona part de la programació de Ràdio Popular va provocar cert malestar a alguns companys. No obstant això, tenia el recolzament de la direcció, perquè una part importantíssima dels ingressos que generava l’emissora per la publicitat venien gràcies als meus programes.
Davant d’això, quan fou que digueres “Prou!”?
L’any 1975, més o manco. Estava molt cremat i desencantat. Si me’n vaig anar de Ràdio Popular és perquè arribà un punt en què ja estava a punt de tornar-me boig de tant d’estrès que duia damunt…
Com recordes aquells darrers dies a l’emissora?
Mira, un dels darrers programes que vaig fer per a Ràdio Popular fou “El show de Miguel Vives”, els dissabtes horabaixa al teatre de l’Assistència Palmesana. Ja vaig tenir problemes amb la directiva, perquè jo no volia posar-li aquell nom… Sonava massa egocèntric, no? Jo mai he estat un divo. Però ells s’hi entestaren i el posaren en contra de la meva voluntat. Aquell programa era una forma de retransmetre concerts i entrevistes en directe. Hi va passar tot Déu: moltíssims de grups mallorquins i grans artistes de la Península a promocionar els seus discs. Doncs jo m’encarregava de tot: de cridar, d’anar a cercar-los a l’aeroport, dur-los a l’hotel, dur-los al programa, dur-los a sopar, tornar-los a l’hotel… Feia tota una feinada per surar aquell programa i encara havia d’aguantar a companys dins l’emissora queixant-se contínuament. I va arribar un punt que casi em pega un atac. Fou un 30 d’agost que li vaig dir al director, a Manolo Panero: “Mira, ya no puedo más con esta situación. El día 30 del próximo mes dejo la emisora y no hay vuelta atrás”. Ell va quedat sembrat.
Tens algun record de com fou el teu darrer programa a Ràdio Popular?
Va ser un programa tens, perquè el cap d’emissions es va posar al costat del tècnic de taula. Mai ho havia fet abans. I si ho va fer aquell dia era perquè tenia por que jo digués alguna animalada en directe i, així, poder tallar-me a temps.
T’acomiadares dels oients?
No. Vaig fer el programa com si no passés res. Me’n vaig anar d’allà amb les mans al cap. Després m’arribaren ofertes de Ràdio Mallorca i Ràdio Joventut…
Acabares a aquesta darrera, crec.
Sí, però vaig estar-hi només mig any, crec.
Com així no funcionà?
Perquè jo volia fer coses bastant potents i el director de Ràdio Joventut m’havia assegurat que tendria carta blanca per fer-les. Quan vaig estar allà, al segon o tercer dia li vaig explicar les meves idees: programes en directe, actuacions, telefonades… Ell em digué: “Bueno, habla con nuestro técnico de sonido y arréglalo con él”. Molt bé. Vaig a cercar-lo i el tio començà a bufar, tot agobiat: “Ufff! Ufff! Yo no puedo hacer nada de esto. Yo sólo soy el técnico. Cuando termino mi trabajo me paso por la emisora a arreglar lo que está estropeado y ya está”. No es podia treballar així. Vaig estar quatre o cinc mesos totalment desencantat fins que vaig decidir que ja s’havia acabat, allò…
Ja no tornares mai més a la ràdio?
No.
I la gent al carrer, com s’ho va prendre?
Com que jo encara em passetjava bastant cada nit, els grups, els promotors i oients que em coneixien m’aturaven a dir-me: “Miquel, què passa?”. Estaven bastant afectats. Sobretot, però, fou quan vaig deixar Ràdio Popular, perquè Ràdio Joventut no s’escoltava tant…
Bé, ja tenies una bona base de fans…
Sí, potser, però et jur per la vida dels meus fills que jo mai vaig ser conscient de la meva popularitat. Supòs perquè mai em vaig aturar a pensar-ho perquè, ja te dic, la meva obsessió era fer feina i surar la meva família. Anava a moltes bandes, a fer la compra o a un restaurant, i de cop i volta la depenenta o el cambrer em deia: “Vostè és en Miquel Vives, no? L’he conegut per la veu”. I els grups es portaren sempre de luxe amb mi: encara ara em criden per anar a fer un dinar o anar a algun concert. Estic molt agraït al món de la música i als músics en general, perquè mai em donaren un “NO” per resposta: sempre venien als meus programes a presentar un disc, a fer una actuació en directe… El que fos! Si sóc el que he estat ha estat gràcies a ells.
Et consideres responsable, per poc que sigui, de l’èxit d’alguns d’ells?
No. El fet que llançàssim o promocionàssim un grup i que triomfàs de seguida és una mentida. Un èxit discogràfic arriba més tard o més prest: la ràdio i la premsa pot accelerar un poc més el procès i ja està, però la base, el secret de l’èxit, és el boca a boca entre la gent, entre el públic. Jo puc dir que he intentat promocionar discs per convertir-los en un èxit i no hi ha hagut manera…
Em pots posar un exemple?
Sí. Mira, els Amigos, quan tregueren el seu únic disc, l’any 71 o 72. Ja saps, aquell disc que mescla rock i folklore mallorquí. Em vaig rompre el cap per promocionar-lo: sonava a pràcticament tots els meus programes i no hi va haver manera que entràs a la gent. Fixa’t, amb tota la meva popularitat i influència, no ho vaig aconseguir. Això demostra que la gent no escoltava Ràdio Popular per escoltar en Miquel Vives, sinó que simplement l’escoltava per la música. Al final tot es resumeix en això: música.