Segones parts també poden ser bones. De veres. Avui xerram de revistes eròtiques i llibres prohibits, de censura, de Hendrix o d’Alberti amb un dels pares del periodisme musical a Mallorca: Miquel Vives.
Miquel Vives: A mi la música em va servir per viatjar molt i adquirir cultura. Quan, per exemple, anava a Londres, me’n anava fins al Soho, a la llibreria xinesa, i allà trobava en espanyol tots els llibres que prohibia el franquisme…
40Putes: No em diguis que entraves llibres prohibits a Mallorca!
Sí, sí! A cada viatge que feia fora d’Espanya comprava tres o quatre llibres d’autors prohibidíssims. Una vegada, per exemple, vaig entrar el llibre vermell de Mao Zedong.
Com ho feies?
Doncs aprofitava per comprar un parell de Playboy i altres revistes eròtiques i ho posava a la maleta. Les Playboy les posava adalt del tot, que es vegessin bé res més obrir la maleta. Quan arriava a Son Sant Joan, els Guàrdies Civils obrien allò i les veien tot d’una: “Hombre, por el amor de Dios, esto no lo puede pasar: se lo tenemos que confiscar”. Jo, encara, els hi feia comèdia: “¡No, por favor! ¡Déjeme al menos una!” (Rialles). Tot era una maniobra ben pensada per distreurer-los. També record que els músics Sergio i Estíbaliz ens convidaren a Bilbao, a la seva boda. La meva dona i jo aprofitàrem el viatge per carregar de llibres a Bayona, a San Juan de Luz, a Biarritz… Me’n record que per allà hi havia una llibreria amb un munt de material editat en català. Una passada. La frontera francesa tancava a les dotze de la nit, i nosaltres miràvem de passar-la uns deu minuts abans. Vàrem tenir sort, perquè aleshores ETA aturava molts de cotxes cada nit…
Mai t’agafaren amb cap llibre prohibit?
Alguna vegada, sí: libres d’en Sánchez Albornoz o en John Osborne, per exemple. Els de la duana se’ls mirava i demanava què eren: “Bueno, uno que escribe de folklore”… o el que fos. No sé, m’inventava qualsevol història i ni s’ensumaven que allò fos material prohibit pel règim. Em feia un fart de passar llibres d’aquests fins tenir, ben aviat, una bona biblioteca.
Quan començares a col·leccionar aquests llibres?
Ufff… Des de mitjan anys cinquanta. A Barcelona ja n’aconseguia. A Ràdio Miramar hi havia un altre locutor, bon amic meu: la seva mare treballava a una editorial de llibres que tenia base a Buenos Aires i treien títols d’autors prohibits per Franco: Sartre, Camus, Lorca, Joyce… Algunes vegades, enviaven còpies a Espanya i, per sort, passaven l’aduana sense que els obrissin els embalatges. Quan arribaven, el meu amic em deia: “Ves a veure ma mare, que té un parell de llibres per a tu”. Era l’única manera de poder descobrir el teatre d’Ugo Betti, H.D. Lawrence, Manuel de Benavides…
Poca gent s’ha fotografiat amb els dos rompebragas més grans de tot l’hemisferi nord.
Sabent que el règim de Franco no anava de bromes, no et feia tenir a ca teva tot aquest material?
No. Era un irresponsable i, sincerament, mai vaig pensar que algú podria venir a ca meva a registrar la meva biblioteca i a detenir-me per tenir només llibres. Tu saps què era l’Index?
Index librorum prohibitorum? La famosa llista de llibres prohibits per l’Esglèsia Catòlica?
Exacte. Idò jo tenia la llista i no vaig parar fins que els vaig aconseguir pràcticament tots (Rialles). I m’alegra molt haver-ho fet perquè, gràcies a això, vaig aconseguir una cultura que en la meva punyetera vida pensava que arribaria a tenir… I això em va convertir en una espècie d’avançat dins del meu cercle d’amics.
Degué ser una sort…
La sort, realment, va ser tenir l’oportunitat de viatjar a l’estranger. La primera vegada que vaig sortir d’Espanya me’n vaig adonar que allò era un món completament distint al nostre: senties la cultura en llibertat, l’intercanvi d’idees… Per això, quan tornava aquí em sentia estret.
Alternares la teva feina a la ràdio amb la crítica musical als diaris illencs. Sobretot al Baleares, possiblement la publicació més reaccionària del seu moment. Mai tingueres cap problema per ser d’esquerres?
Vaig tenir la sort que Javier Jiménez, el seu director, era un home molt obert. Però molt. Així que no vaig tenir pràcticament cap problema.
Ben acompanyat: a l’esquerra, Joan Sorell (un dels fundadors de Tagomago) i, a la dreta, el periodista del Baleares Pau Llull.
Cap?
Bé, només en record un en concret. Fou l’any 71-72, quan m’enviaren a Cannes per cobrir l’actuació d’un grup espanyol anomenat Aguaviva, que aleshores havien enregistrat un disc amb textos de poetes andalusos. Entre ells hi havia en Rafael Alberti. El seu segell, que ara mateix no record, els volia llançar a nivell europeu… El cas és que vaig anar al seu concert i va comparèixer ell amb la seva dona, l’escriptora María Teresa León. Ens saludàrem i li vaig dir que jo era de Mallorca. I ell em va dir: “Ah, Mallorca? Yo viví en las Baleares el golpe de estado, en julio de 1936. Estaba en Ibiza, debajo de una higuera y frente al mar, cuando vi un barco fascista aproximarse. Entonces cogí a mi mujer y a un amigo mío, que era pescador, y nos fuimos con un llaüt grande hacia Menorca”. Parlàrem una bona estona sobre la seva obra, la seva vida personal… i quan ens acomiàdavem li vaig dir: “Don Rafael, yo escribo en un periódico de Mallorca. ¿Me da usted autorización para publicar todas estas cosas que me ha dicho en forma de entrevista?”. Ell em va dir que sí, que tenia tota la llibertat per fer-ho. Els al·lots d’Aguaviva ens van fer una foto i quan vaig tornar a Mallorca, la primera cosa que vaig fer va ser posar-me davant la màquina d’escriure i redactar aquella entrevista… Pim-pam, pim-pam: va quedar de conya. Estava basada en els seus hobbies, en la seva obra, la seva vida… No hi havia cap contingut polític. Quan vaig dur-la a la redacció del Baleares, el director em diu: “Ah, molt bé, molt bé. Bé, ja et diré coses”. Passats set o vuit dies, em crida per dir-me: “Miquel, he parlat amb Madrid. Els vaig mostrar aquesta entrevista que has fet, i m’han dit que això no es pot publicar perquè aquest senyor és el símbol del comunisme a Espanya”. Em vaig resignar, assumint la derrota.
Què dius! I s’ha perdut, aquesta entrevista?
Tot, tot. S’ha perdut tant el text com la foto. Quina pena, eh?
Quin entrevistat t’ha marcat més?
No ho sé. Molts, supòs. En aquest cas, Alberti marcava. Era un home que transpirava bonhomia i honestedat. Ara, també es veia que vivia al seu propi nigul i que no en tenia ni punyetera idea de la realitat social i política que es vivia a l’Espanya dels primers setanta…
Podries haver entrevistat Jimi Hendrix el juliol del 68, quan vingué a Mallorca. Com així no ho feres? Tenies els contactes…
Jo no sabia gens d’anglès. Però eren gent molt agradable.
Et vares fer col·lega del seu baixista, en Noel Redding…
Sempre he confós en Noel amb el bateria, en Mitch Mitchel. M’embull amb els noms; hauria de veure alguna foto. Es presentava cada horabaixa als estudis de Ràdio Popular. Si el programa començava a les quatre i mitja, ell arribava un quart abans. En Dito Perpinyà o en Jaume Vila el feien passar i es possava al meu costat, assegut a una cadira. Jo no parlava una punyetera paraula d’anglès i ell no en tenia ni la més remota idea de castellà. No obstant, ens saludàvem amb el poc llenguatge que coneixíem l’un de l’altre. Es passava tot el programa escoltant la música que posava. I així tots els dies.
Any 1976
No t’atrevires a fer-li alguna pregunta en directe?
Ui, no! Jo no passava del hello-OK-goodbye. Si hagués sabut un poc d’anglès hagués estat l’hòstia haver-lo entrevistat…
I Mike Jeffery? El coneixies?
(NOTA: Mike Jeffery és un personatge mític a la indústria musical dels anys seixanta i setanta, tant per haver estat mànager dels Animals i Jimi Hendrix com pels seus controvertits mètodes. Durant un temps es rumorejà que ell havia estat darrere de la mort de Hendrix, de la qual s’hauria beneficiat econòmicament. Morí el març del 73, en un vol que connectava Mallorca amb Londres, just després d’haver-se comprat una casa a Banyalbufar).
I tant. Era amic meu.
Era tan bandarra com es deia?
Amb mi era correctíssim. Molt, molt educat. Clar que això no vol dir que en Mike no tengués el seu costat obscur. Tenia bon ull per fer negocis, però també punyeteria. En Jimi, quan arribà a Mallorca, era un pobre desgraciat. Era un músic excepcional, ningú ho posa en dubte, però aquest al·lot no tenia dos dits de cervell. Se n’aprofitaven, especialment en Mike, i li feia fer el que volia. Record que una nit, en petit comité, en Chas Chandler (baixista dels Animals) ens va dir a Joan Manera i a mi que en Mike els havia fotut tots els doblers: que els Animals havien anat a cercar els doblers de la gira i només trobaren 200 lliures. Això és el que em va dir en Chas, i jo no sé si és vera o no. També ens va dir que en Mike sempre viatjava amb un Revolver dins la seva maleta… Mai es sabrà si és veritat o no.
Tu ets dels pocs mallorquins que van veure el concert de Hendrix a Sgt. Peppers… És curiós, perquè molta gent diu que aquella nit hi era.
Si. És que la gent és la hòstia! Ara resulta que aquella nit tothom era allà, que tothom pot contar la seva pròpia història de quan va veure a Hendrix rompre la seva guitarra contra el sostre. Però si fos veritat, que tots els que ho diuen hi haguessin estat, Sgt. Peppers hagués rebentat! No hagués pogut aguantar tanta gent!
Tot el públic era estranger, no?
Mira, tot eren turistes anglesos i marins nord-americans de la IV Flota Americana. D’espanyols n’hi devia haver uns deu, quinze com a molt, i tots eren guitarristes. La gent del carrer no en tenia ni punyetera idea de qui era Jimi Hendrix… Només el coneixien els músics més brusquers. De mallorquins, també hi havia el fotògraf Joan Torrelló i alguns periodistes de Diario de Mallorca…
Què recordes, d’aquella nit?
Quan en Hendrix actuava, jo estava assegut amb en Mike Jeffery i en Joan Manera a un cantó de la barra, fent un gin-tònic. Me’n record, sobretot, de veure un representant madrileny de la sala J&J o Consulado, tot acollonit… Havia vingut expressament des de Madrid per contractar-lo. Era un home molt seriós, d’una quarantena d’anys. Quan va veure en Hendrix fent aquella actuació estrambòtica, plena de renou, tocant amb les dents i finalment fent aquell forat al sòtil, es va espantar i no va voler que Hendrix i Jeffery signessin el contracte. En Mike, llavors, agafà una volada tremenda amb el madrileny. El volia matar!
I del concert, en si?
Mira, es diu que allò va ser mític, però jo, que era allà aquella nit, et puc dir que el concert va ser nefast. En Jimi va sortir en pla de fotre una vacil·lada: com que no cobrava, ni hi havia càmeres de televisió, ni cap tipus de pressió, ell va pujar a l’escenari amb l’objectiu de vacil·lar al públic i no de demostrar-li el bon guitarrista que era. Venga a tocar amb les dents, venga a tocar amb la guitarra darrera el clotell, venga a fer posturetes i tomar el sòtil… Estava gamberro i es notava que no es prenia aquella actuació seriosament. Allò que vam veure aquella nit a Sgt. Peppers no era Jimi Hendrix: de fet, els entesos que havien vingut expressament a veure’l quedaren decebuts. Això va ser, ni més ni manco, l’actuació de Hendrix a Mallorca…