Inicien La Tercera Fase. La de la tercera formació. La d’un quart disc que podria ser el tercer. La singularitat i la fracció inicialment havia de ser de la segona fase. En Gato abandonà. Diuen haver abandonat també la inclinació més punk dels darrers temps. Són paraules, només, perquè de pedrades -industrials- aquest retorn discogràfic en té. Superat el segon bateria, després de l’original -en Joan Toni Seguí-, Satellites va plantejar-se celebrar un darrer concert on quadrassin files tots els músics que hi han passat durant els seus 15 anys. L’altre, en Michael Mesquida. Cap dels dos s’hi entregà de ple. L’opció B: contraatacar nuclearment. Gir de 360 graus i posar damunt del mapa el batalló més viu: un fan, n’Àlex Sancho, guitarrista de Ceremoney i ja company de batalles d’en Jordi Herrera i en Púter a l’actual formació d’El Prehome Indefinit. Ell dóna nova entrada als teclats. L’altre, un escuder d’Herrera des de fa tres anys, amb qui comparteix els seus The Last Dandies i la nova pell de The Marzipan Man. En Dani Spies el ressegueix sempre amb la mirada quan toquen. S’han hagut d’aprendre en poques setmanes el repertori de quatre discos i de cançons escampades per la xarxa. Demà, dissabte 19, s’estrenen a Lloseta en la celebració de l’equador del seu quart de segle. I amb el pintor Rafel Joan pintant-los en directe.
El cavall blanc a l’albufera d’Alcúdia, retratat per Jordi Herrera, els reconcilia amb el seu passat referencial. Esvelt, camina, com esperança blanca de mitjana edat. Pura simbologia. D’un quart disc que els revifa. I, al marge de les edicions facsímils de cançons per internet, revifa el seu llegat discogràfic, en repòs d’ençà dels tres volums de The Cave and the Limehouse recordings, les sessions de Londres amb Gordon Raphael que haurien d’haver estat el seu tercer disc per a una multinacional, i que quedaren en un cert limbe. “Varen sortir per internet, gratis, abans que tothom ho traiés gratis per internet. Érem una pàgina web amb html. Al 2004 quasi ningú tenia pàgina web. Les vàrem penjar, totes. I les anàvem traient i posant per veure si algú se les descarregava. Si se seguia el grup eren allà totes”.
40PUTES: Però va ser el disc perdut…
Jordi Herrera: Era el disc que seguíem mesclant i que esperàvem treure’l bé, amb bones condicions. Vull dir que hi havia un pla darrere, que no se va complir… Però bé, d’això fa mogollón… Estam xerrant de 2005. Fa vuit anys…
A la fi, retorn discogràfic amb portada diferent de la que vareu mostrar fa mesos. Per què?
Perquè ara tenim un altre bateria, i l’altre bateria duia el disseny incorporat.
I per què ho va deixar en Gato?
No estava molt implicat, diguem. I nosaltres ja havíem superat la nostra fase punki. Crec que vàrem arribar al límit fent “La mosca” que és una cançó que si mires les estadístiques, si la penjam a internet o l’enviam a algun lloc, és la que menys respostes té. No sé si en positiu o en negatiu. No té resposta. Aleshores és canviar el límit. Ja tocava fer música industrial i canviar-nos de nom, que va ser una cosa que vàrem pensar.
Canviar-vos de nom? Que desaparegués el nom de Satellites?
Amb aquella formació. Perquè era molt fàcil fer només un cert tipus de música. Amb aquella formació era un poc absurd dir-nos Satellites. Era un poc Armageddon la música que estàvem fent.
Però heu declinat aquesta idea del canvi de nom…
Sí. De fet el disc recupera coses del primer i del segon disc i després coses noves. El vàrem començar a gravar el 2010 i a partir del 2011-2012 ja són coses que vaig estar gravant jo amb caixes de ritmes… maquetes que teníem fetes amb en Púter. Jo vaig aprendre i em vaig posar a tocar la bateria per poder muntar caixes de ritmes per poder explicar a qualque bateria com fer-ho… Hi ha bateries d’en Joan Toni… És com un recopilatori de molts fitxers que hi havia i l’altra meitat són cançons noves, de maqueta, amb aquest nou sistema, i alguna de fa set mesos. El que sempre hem fet és anar fent i gravant coses que no sabíem fer. En lloc de ser el típic grup que perfecciona, nosaltres érem: “va, això ho sabem fer, anem a gravar això que no sabem fer”. I aquest disc és un poc: totes les coses que sabem fer, anem a fer-les. I hi ha un parell de coses que no havíem provat: hi ha bastant d’electrònica i bastantes coses de muntatge com feien Can de gravar assajos i retallar-los, i agafar un tros d’assaig o d’un altre, i a mem què sortia, i a partir d’aquí construir una cançó. Sí, molt de collage.
És la manera de fer, un poc, de Marzipan. L’heu incorporada o s’ha estés fins a Satellites.
És el mateix cantant i guitarrista. Sí, bé, és una manera de fer que sí l’utilitz a Marzipan però que sempre he utilitzat un poc amb algunes cançons amb en Púter. Totes les cançons més heavy metal, més instrumentals, són realment una espècie de muntatges de trossos de melodies que retallades i retallades, en certa manera, es convertien en riffs de guitarra. Una guitarra de rock’n'roll no deixa de ser una cosa molt industrial, molt maquinal. Molt pu-xi-pu-xi-pu.
Llavors aquesta feina com d’enginyeria no és molt complexa de dur als directes?
Sí, després una vegada està gravat ho hem d’aprendre a tocar. Realment és un procés. Com que aquest disc fa temps que l’estam fent, l’avantatge és que com que hem fet les maquetes, l’hem après a tocar i l’hem tornat a gravar. És com hem fet el cercle. Damunt caixes de ritmes de les maquetes hem gravat bateries, damunt de guitarres retallades hi ha una guitarra tocant aquesta part que és un collage. És com fer un collage damunt paper, ajuntar les peces i després copiar el collage fent una pintura. Això és el disc.
És com una feina de modista. D’embastar…
Sí… És una feina que es pot mirar de moltes maneres. És una feina de maquetació… És una feina d’edició. De molt muntatge… Les maquetes són molt fer de cine. Quantes més hores de pel·lícula tens gravades, pots fer una cosa o una altra. També fins al tercer disc, el que va sortir a cachos, nosaltres no teníem la tècnica per tocar el que volíem tocar. Per exemple, el segon era un disc que teníem la voluntat de fer grunge, saps? Volíem fer un disc de Pearl Jam sense les cançons monyes, realment. O de Soundgarden, si vols. Però ens va sortir allò. I el primer, en canvi, era un disc de pop-rock dels vuitanta o de Galaxie 500… un grup així. Però tampoc ho sabíem fer. Aleshores, el nou disc és un poc: tenim aquesta cançó que és un poc grunge, anem a fer-la ben casposa i ben grasienta… Per nosaltres és el Chinese Democracy de Guns N’Roses, vull dir. Sempre al final tornam a GN’R que és el que escoltàvem abans de Nirvana. No enteníem com anaven vestits però… I al disc hi ha cançons amb vint guitarres.
Vint guitarres!
Vint guitarres!
Quan en Gato va començar a tocar amb vosaltres em va confessar que passava gust i que la massa era brutal. Ara que dius que heu abandonat el punk, vol dir que ara ja heu pegat una cossa a la inclinació industrial, dub, dark d’aquests darrers temps?
Un poc. No molt. El so és una mica més equilibrat ara. És com una versió un poc més melòdica, supòs. Duim un mes assajant molt, moltíssim. Cinc vegades per setmana. I abans no teníem teclats i ara l’hem incorporat. És un so amb molta dinàmica. Crec que amb dos concerts més potser és la formació que sona millor. Hi haurà gent que li agradarà més amb en Joan Toni i en Michael però així com equilibri, tocant més estils, més fàcil d’escoltar, menys decibels… aquesta és la versió.
Però amb cançons, com deies, que se remunten al 2010.
No, el 2010 vàrem començar a pensar en gravar un disc, simplement. I a partir d’aquí hi ha coses gravades fa un mes i hi ha coses gravades el 2007. Hi ha una cançó. Teníem una bateria i una caixa de ritmes d’en Joan Toni. Tenim tres versions i hem posat aquesta. És la de “Creation of Consent”. S’ha quedat com “Frankenstein” perquè era un frankenstein de molts trossos. També vàrem decidir fer cançons a partir de trossos i no ho vàrem aconseguir i ara ja ho sabem fer. De les demos d’aquest disc que vàrem publicar, n’hem recuperat tres finalment amb versions diferents. N’hi ha una (“Make No Mistake”) que és quasi la mateixa, que ja estava bastant bé, i les altres s’han regravat totes. A part que sonaven fatal en demo, gravades en directe en el local amb quatre micros. Ara va per pista, en claqueta…
Per què realment no va arribar a sortir el tercer disc quan tocava?
Perquè Sony va acomiadar tots els seus grups menys na Regina Spektor, que va posar una demanda judicial i va recuperar el disc i va sortir en el segell de Blondie i Ramones, Sire. Bàsicament es varen arruinar amb na Regina Spektor i nosaltres érem els tercers. Com a multinacional, el setembre fan liquidació i si no surten els comptes, despatxen tothom. Això que fan ara, a Anglaterra ja varen acomiadar tothom fa cinc anys.
Però si no vos haguessin dit adéu cançons com “Sóc la mosca” potser no les faríeu circular o no tendríeu aquesta certa naturalesa d’intermitència.
Sí que l’haguéssim feta però crec que probablement ja no tocaríem amb aquest projecte.
No hauríeu aguantat molt?
El disc no va sortir també perquè tampoc no vàrem aguantar molt. Vàrem veure que el rotllo no ens molava molt. De fet, després de fer això tots vàrem començar a tocar en molts grups, en el sentit que si la indústria funcionava així preferíem ser músics i només tocar en pla músics de jazz que toquen amb penya i no es mengen molt el cap en pla: “qui és el teclista del trompetista aquest?”. Ningú ho sap. O un altre exemple. Ser el guitarrista d’en Julio Iglesias és un gran pla. Ser en Julio Iglesias és una locura de vida. Estar en una multinacional representa moltes coses que potser per aquest grup no eren. Nosaltres vàrem sortir al 98 quan ja s’estaven acabant los noventa portlandia, però nosaltres veníem d’aquí. Quan el que era guai era no tenir curro i no ser un venut, ara ser guai és ser un venut. El món ha girat molt. Aleshores, quan estàvem tocant a Anglaterra vèiem que ens havíem d’adaptar a la situació, fer un tipus de música… anàvem pel tercer disc i era: “ara ens hem de posar a fer aquest tipus de música?”. Una locura. Quan entres a una empresa grossa et diuen: “va, això que fas està bé, però has de fer això i això”. I clar si el grup està per començar t’ho pots plantejar, però si tu ja saps el que vols fer, que et diguin que les teves cançons tenen un problema o el que passa molt en el món de la música que et diguin: “no, és que vosaltres realment no voleu triomfar”… No hi ha res i ja hi ha condicions. Un grup de música és com ficar-se dins un monestir, gairebé. És un pla molt heavy metal, i a més has de tractar amb gent que no fa música i et diu el que has de fer; gent que es dedica a vendre trossos. El bo i dolent que té és que la indústria s’està desintegrant, fins a cert punt, perquè crec que és mentida perquè la indústria gran és igual que abans o més. Crec que et donen llibertat quan no hi ha doblers. Si et donen llibertat és perquè pensen que no en guanyaràs. Si et fan canviar mil coses és perquè hi ha doblers darrere. Aquesta suposada llibertat creativa és a canvi de res; aleshores no donaríem res si penséssim fer negoci d’això. No donaríem ni un mínim.
Amb en Gordon Raphael no heu perdut el contacte ni l’amistat, podria donar-se encara un miracle i tornar-hi a fer feina, amb tot el que podria suposar?
En Gordon és ara mateix per l’Argentina, on acaba de treure un recopilatori amb “Torna”. O sigui que se segueix fent feina per aquest costat. No sé, el futur es chungo que te cagues, però no està escrit. Veurem, veurem. Aquesta setmana vàrem començar a fer una cançó nova…
Londres va marcar-vos per convertir-vos en músics d’ofici.
Bé, no va ser Londres. Va ser anar a Londres. És només un lloc. Podria haver estat un altre. Entre tota la gent que ha tocat a Satellites des del 2004, hem tocat a vint, vint-i-cinc discos… Vull dir que realment va servir de qualque cosa, per veure que hi havia moltes opcions. Potser massa. Si haguéssim quedat a Palma hauríem tret un tercer i un quart disc ràpidament perquè tampoc no hi ha més pla, a part de la dinàmica de gravar disc i treure’l, presentar un concert, fer un concert a Barcelona i un a Madrid i, si aconsegueixes res més, obrir-te un poc més.
Quan va néixer Marzipan Man qualcú pogué pensar -i aquest puc ser jo: s’està liquidant Satellites.
Quan va sortir Marzipan Man en Michael tocava amb Rec_On, estava muntant Morland Cowboy i tocava amb Sexy Sadie, en Joan Toni tocava amb dos grups a Londres. Tots vàrem treure coses, en aquest caixó de sastre que és internet. Ha de venir un periodista i dir que el teu disc existeix. Per exemple els discos que surten a la Pitchfork la majoria d’ells tenen quatre-centes escoltes perquè cada dia hi ha set o vuit discos comentats.
Pitchfork també és una marca i qualsevol disc, per merdós que sigui, ja pot tenir els seus moments de glòria. I un disc collonut d’aquí es queda aquí.
Jo crec que hi ha bastant nivell a Pitchfork i a Mallorca hi ha discos bastants dolents també. Quan dic Mallorca, vull dir Londres i Nova York. Es dóna valor a una cosa que és bastant etèria.
Hi ha qualque disc mallorquí darrerament que t’hagi flipat o agradat?
De Mallorca no. De Catalunya tampoc. D’Espanya tampoc. De França tampoc. D’Anglaterra tampoc. M’agraden dos o tres grups dels Estats Units. Si cridessin a files a la guerra, entre bons i dolents, jo no aniria a lluitar en defensa o no defensa dels grups d’aquí. No aniria a la manifestació. No em posaria cap camiseta.
És a dir, en José Domingo no t’agrada…
En José Domingo no m’agrada, no em flipa. El que estam fent ara en directe em flipa bastant. Si no em flipés, no ho faria, però no em flipa com per dir que és genial. No et diré que el millor disc dels Satellites és genial. No faig escena jo. No hi crec. Crec que l’escena és mundial, i jo escolt discos de grups que són molt o pocs coneguts i són coses com si les tengués devora. És a dir, vull dir-te que el que estic tocant afecta trossos de la cançó, escolt els acords, escolt els sons realment; la fase d’escoltar grups i copiar-los ja l’he passada. M’agraden els vídeos d’MGMT; els discos no em flipen molt, són cançons, però de principi a final no crec que siguin molt bons. Trob que és un grup súper bo i aniria a veure’ls. M’agraden molt les bateries i les guitarres de Tame Impala. Les bateries són increïbles. Són com si en Ringo Star sapigués tocar la bateria, a deu mil quilòmetres per hora. M’agrada això. Pens que són com uns beatles mesclats amb Black Sabbath. Una cosa estranya. Per exemple, dels grups de Mallorca jo veig coses que m’agraden. El paquet sencer, no. No m’agrada. No veig cap grup que tengui totes les pestanyes del que m’agradaria, que ho tenguin tot per tenir-ho tot. El que intent fer jo amb Satellites és marcar el que m’agradaria veure en un grup. Per això també hem anat fagocitant altres membres d’altres grups. Que també és el que fan altres grups. Toques amb gent que vols vampiritzar. No lligues.
Ni The Last Dandies, a qui has donat molta forma i contingut?
(Llarg silenci)
És el teu entreteniment?
No, no és el meu entreteniment. És un grup. Jo m’implic massa en cada grup que toc. De fet, m’acaben traient del grup per massa implicació, no pel contrari. Jo faig vaga a la japonesa. I amb els Dandies jo m’implic mogollón. A en José Domingo estic tot el dia donant-li pel cul i fins que comença a fer el que li dic, llavors pas d’ell. En el moment que veig que algú agafa el control, per jo perfecte, i estic encantat quan algú ho fa, però ho han de fer de veritat. Jo som molt laboriós, molt feiner, molt caparrut, obsessiu.
La singularitat i la fracció trenca amb el joc de la rata i el moix, d’aquesta intermitència vostra dels darrers anys?
De la rata i el moix no. Tu vas fent coses i si no ho treus en format disc sembla com si no estigués passant res, i això és molt loco perquè és com qualcú que sembra tomàtigues i no només quan les ven a l’Eroski en paquets de sis és quan n’està fent. Potser les ven a la família o no les ven. Un poc era aquesta idea: penjam una cançó dilluns sense mesclar, dimecres la tornam a penjar mesclada. En lloc de fer un pla megalòman, perquè per nosaltres fer un disc era un pla molt complicat, l’opció era treure per trossos.
Supòs que ja fins als collons de tot com funciona, decidiu que sereu uns Satellites més punkis, autogestionats completament.
Tot ha estat autogestionat des del principi.
Però entrau a la fase “al nostre aire” i foteu cançons que són una pedrada a tot el que havíeu fet. Aquest nou disc tanca aquesta fase i n’obre una altra amb Satellites en una primera línia i més permanent? Els revifa?
No, però no és una pedrada. És una altra pedra. Ara ja et cont el cuento de la lechera, de farem milions de coses. Però jo crec que sí. Era un poc recollir els fruits. El grup d’ara duu i hem fet una feinada i les coses que hem fet a partir d’aquest grup. El disc és un poc un autohomenatge, és un poc recollir collita de molt de curro i les pedrades que dius tu no les hem posades. És un disc fet amb voluntat de que la gent l’escolti, que sigui escoltable. I també un poc de dir: “eh, que nosaltres sempre hem estat aquí fent això” i podríem haver-ho fet més fàcil i haver estat un grup més senzill però sempre hem estat experimentals i autogestionats; i si ens ho treu algú amb les nostres condicions, guai, sinó preferim no treure-ho, perquè ens deprimim i sabotejaríem. Problablement si haguéssim fet el disc amb Sony, jo hauria perdut els papers. Segur. Potser ara no els perdria tant.
S’acaben aquestes cançons a contracorrent, que jugaven a desorientar?
No, això ho seguirem fent. Qui duu l’embrió de la cançó des del principi, en Púter i jo, no canvia; per tant, no canvia res. Poden anar per qualsevol lloc, el que passa és que crec que si se’n van molt cap als extrems, les traurem amb un altre nom.
Heu arribat al límit dels extrems, amb “Sóc la mosca”.
Hem arribat en els límits dels extrems amb el projecte de Satellites. Sí. Crec que ja s’estava desdibuixant. “La mosca”, per jo, és com un scetch de Monty Python, no és una cançó. O de La Trinca, que hi diu més. És una vinyeta. És un acudit que si te’l prens així, crec que és una cançó ben aconseguida. A mi m’encanta. Com a peça musical, depèn de com escoltis la música.
Vares arribar a pensar que una sola cançó pot arribar a desconfigurar uns referents?
Pot arribar a desconfigurar si ets n’Ana Belén. O en Jaume Matas. Quan fas coses en aquest nivell, que no és underground, és el següent. Jo crec que els grups de Mallorca es creuen massa seriosament aquest rotllo, quasi tots. Qualsevol grup. Què és un grup? Són quatre tios que toquen.
Arribàreu en aquest estat perquè la capacitat comercial ja vos la sua?
No, nosaltres intentam sobreviure per poder fer música. Ja està, no va més enllà d’aquí. Sobrevivíem molt pitjor abans.
Satellites s’ha convertit en una espècie de societat, de centre d’operacions, d’on giren satel·lits al voltant.
Sí, la barraca que et fas quan ets petit amb els teus col·legues. Jo voldria fer-me una nau espacial. De fet, la formació nova crec que té bastantes possibilitats perquè tothom té aquesta idea de fer una nau espacial, de fer quelcom bastant expansiu. Necessites fer bastants concerts. Volem fer concerts a teatres.
A Lloseta tendreu en Rafel Joan. Què farà?
El que feien Pink Floyd: dur una taula i anar fent transparències i es va projectant damunt del grup i nosaltres problablement anirem vestits de blanc. Aleshores tot serà un quadre. A partir d’ara volem fer coses així, bastant elaborades. Si tocam a un bar, també farem com un happening dels seixanta, tan hortera. Aquesta és la vocació. En Rafel Joan farà el que vulgui i ja tenia el disc en casset. Es fa cassets ell.
O sigui que creis que teniu la formació definitiva que té solidesa per tornar a contraatacar.
Crec que sí.
Fins ara no ho ha estat d’ençà d’en Joan Toni?
És molt difícil d’explicar; és com psicoanàlisi això.
Sempre he tengut la sensació que en Joan Toni qualque dia tornaria a tocar amb Satellites.
No sembla molt per la labor. Li hem demanat moltes vegades. Sempre ha tengut la porta oberta. Si de fet hagués tocat en Joan Toni, tocaria en Michael. És el mateix grup. Van junts. També és cert que amb aquella formació havíem arribat a un límit del que podíem fer. Només ens quedava fer un rotllo Led Zeppelin i fer un grup un poc mamotreto; vull dir, amb tot molt assajat, monolític, i ja no anava molt més enllà d’aquí. Crec que seria ideal que els grups mantenguessin tots els seus membres però la majoria de grups els van canviant. Hi ha certs límits que limiten què i què no pot estar davall el nom del grup. The Cure ha anat mutant constantment. King Krimson. Rolling Stones. De fet, grups amb la mateixa formació que facin més de tres discos que estiguin bé, n’hi ha poquíssims.
Seria l’hòstia però.
Seria ideal, seria l’hòstia, però això és com un matrimoni. Si funciona bé, és l’hòstia, sinó és un desastre. I grups que varen treure bons discos han durat molt poc temps. Mira els Smiths. Els Beatles.
Teniu qualque cançó nova feta?
Fa dos dies que vàrem començar a fer una nova cançó amb aquesta formació.
I la pujareu al bandcamp, continuant amb el vostre propi sistema de màrqueting?
La pujarem però ben gravada, no com a maqueta. No ens farem autosabotatge.
Superat i arribats fins aquí, Satellites pot durar in eternum, fins que vos canseu mútuament tu i en Púter?
Ens hem cansat mútuament moltes vegades. Sí, clar que pot ser etern. En Marzipan també pot ser etern. El Prehome Indefinit pot ser etern. El grup d’en Michael que s’ha canviat de nom catorze vegades també és etern. Si feim cançons on hi hagi en Púter i jo, és el grup. No va més enllà d’aquí. Si falta un d’aquests dos elements, quedaria coix. Bé, en Púter no ho podria fer tot sol perquè no hi hauria cantant. Bé, cantaria ell. En Dani l’altre dia quan assajàvem ens deia que en Púter diu “més ràpid” i jo, “més a poc a poc”. I és com: “a qui fan cas?”. La dinàmica dels grups és un poc aquesta: la gent que hi toca és la que pot suportar això, voler tocar amb aquesta informació de més ràpid i més a poc a poc.
S’han acoblat a la primera o els adoctrinau?
Som uns pervertidors de menors.
A favor teniu que n’Àlex, com a mínim, era fan vostre.
Ens aprofitam d’ells. N’Àlex és bastant seguidor i en Dani fa tres anys que toca amb mi. S’ha après totes les parts d’en Joan Toni i totes les d’en Gato i n’Àlex s’ha après totes les parts d’en Michael i totes les meves parts, però està tocant el teclat perquè estam refent les cançons. Els estam utilitzant però ells també ens estan utilitzan en el sentit que nosaltres feim com un school of rock. Tením un munt de trucs perquè fa quinze anys que feim això i també tenim vocació d’ensenyar-ho. El nostre primer pla fa dos mesos era fer un concert amb tothom que havia tocat en el grup (Joan Toni, Michael, Gato) però vàrem veure que ningú estava per aquesta feina. Quan en Joan Toni va dir que no, ja vàrem passar. Hauríem fet, potser, un darrer concert.
Definitiu?
Un darrer concert. Després, quan vàrem veure que no podíem fer això, vàrem dir: “va, hem de tornar a muntar un grup” però ningú estava disposat de tocar cançons de tot el repertori, i ells dos són els dos energúmens que volen tocar, el que sigui, tot.
Heu tornat a pegar a extrems: de fer un darrer concert i desfer el grup a reflotar-lo.
Sí, estam tocant cançons del primer disc perquè a n’Àlex li agrada el primer disc. Jo necessitava qualcú que em convencés que les cançons estaven bé.
I del primer EP?
Sí, “Where my friends are gone”, que la vàrem tocar per darrera vegada el 99. “Compás de dos cuerpos”, el 2003. “Nothing Came”, el 2005. En feim dues o tres de cada disc. Hem preparat vint cançons.
Ha estat díficil per al disc fer la tria de les cançons que tenen més temps? Per exemple, per què “Un home així et durà a les ombres” i no una altra?
Perquè és una de les favorites. Ha estat una feina de tres anys i de fer altres discos al mateix temps.
I Marzipan, per on va?
Cada disc ha sortit cada tres anys. Encara em falta un any. Tenc temps fins l’any que ve. Tenc moltes cançons. Vint-i-cinc. Però no tenc un disc. Volia fer un disc per a nins. D’aquí, la cançó dels monos. El que tenc més acabat és això, un disc per als nins, però tampoc no el tenc acabat. Seria un disc a part, supòs que en català: L’home de massapà. Només un disc. I l’he fet per parts perquè així faig fent i el vaig traient. L’ideal també seria tenir qualcú que ens digués què fer, trobar un caràcter que s’acoblés. Per exemple amb en José Domingo té un mànager que té molt bones idees. I és fantàstic.
Vol dir que a tu se t’han eixugat les idees?
No, vull dir que jo no he trobat mai ningú. Crec que de vegades és més important el mànager que el grup. Crec que és així en el món de la música, com en el món de la pintura. És molt eteri. El merchant és molt important. No és vendre una moto, és el següent. És convèncer algú perquè posi doblers per a una cosa que se suposa que és genial i que la gent pagarà per aquesta cosa que és etèria però, com és aquesta persona, li posam un valor. I no l’hem trobat mai. Per això sempre tot ha estat autogestionat perquè no hem trobat mai ningú que la seva idea fos millor que la nostra per dir: “ho compartim”. No hem trobat mai cap idea que ens entusiasmi més que la nostra idea creativa. El mànager d’en José té idees i està enlairant-se bé, perquè li diu: “aquesta no, toca aquesta altra” i gent que toca amb ell diu: “hòstia, té raó”. Nosaltres hem fet feina amb gent que li agradava el grup i que pensava que ho podia encaixar però que no encaixaria el món en el grup. Un bon mànager és algú que és capaç de vendre aquesta idea al món: “això és el que estaveu esperant tots, això és el més gran”. Jo, amb mi mateix, autogestionar-me ho puc fer durant dos dies amb una cançó que he fet nova. Puc convèncer qualsevol persona de que és la millor cançó del món. A partir del següent dia ja pens que és un xurro. A Mallorca falta molt això. Falta molt gent amb visió de com exportar coses. També hi ha gent que té visió molt bruta. No sé cap grup de Mallorca que estigui fent res, cap pla empresarial, a part d’Antònia Font que són autogestionats, i L.A. Treure un disc no és un pla artístic, és un pla empresarial. Però bé, tothom es pensa tenir un pla empresarial i el que fan és fer feina per a algú. És com està muntat. Se’ls ha venut la moto.
Depèn de l’espai on pertanyis. Trance no han de fer el mateix pla.
Els punks tenen més un circuit d’squads i també els agrada, un rotllo de club. I és un pla empresarial desastrós, però com que no té cap expectativa, no es romp i és un pla a tenir en compte perquè sobreviuen i ja és bastant. Sobreviure és més tocar en terra que molts de grups que es gasten molts de doblers pagant-se els bitllets per anar a festivals. Al Primavera Sound més del 50% dels grups estan arruinant-se. I grups estrangers que els veus tocar potser el seu deute és infinit. Estan en números vermells. Na Regina Spektor tenia un deute… abans de treure el disc… Les despeses eren… És un poc la manera de funcionar.