Abans de començar l’entrevista, Joan Feliu m’explica com varen aconseguir comprar la casa on viu ara amb Pascale Saravelli i la seva primera filla: “Vivíem a prop d’aquí, a una planta baixa, però cercàvem un lloc més gran i amb vistes. A mi sempre m’ha agradat viure a llocs alts. Fa temps que vàrem veure aquesta casa i ens va agradar molt. Vàrem fer una oferta a l’amo que en aquell moment li va semblar ridícula, però set mesos després ens va telefonar per dir-nos que l’acceptava”. Per alguna estranya raó que no acab d’entendre interpret aquesta anècdota com una bona forma de resumir el tarannà de la parella sentimental i creativa que forma el nucli de Vacabou.
Tot just acaben de publicar The Drums of Twilight (Limbo Starr, 2013), una canviant auca creada a partir de l’enfilall de gravacions de camp que varen fer durant un viatge pel sud dels Estats Units el 2007. Immersos en els assajos amb la nova formació de directe, parlam amb ells sobre com la paternitat pot canviar les coses per a ells i com encaren cada nou treball, 10 anys després de l’edició del seu debut.
40PUTES: Ja quan vàreu gravar les veus i ambients sonors que han acabat constituint el fil conductor de The Drums of Twilight, teníeu clar que això acabaria formant part d’un disc?
Pascale Saravelli: Va ser posteriorment. Sempre que anam de viatge feim el mateix: gravam, feim fotos… També vídeo per a les projeccions en directe. Així que, en realitat, només era una de tantes coses que hem col·leccionat dels nostres viatges fins que en Joan ho va treure del calaix fa com un any i mig.
Joan Feliu: No sé molt bé perquè. Ni idea. Ho agafes un dia, comences a escoltar-ho, a mirar vídeos… I t’inspira tot un disc. Això no m’ho pensava. Que en sortís una cançó sí, perquè això sí que ho tenia dins el cap, sobretot per una història amb els casinos de Las Vegas i una cosa que vaig comprendre allà: quan hi érem sentia una nota contínua, un do major, que sonava tot el temps. Era com una trompeta. Rebotava pel sostre dels casinos, que són enormes. Cercava contínuament l’origen d’aquell so i no era capaç de trobar-lo fins que vaig comprendre que totes les màquines escurabutxaques estan en do major, totes. Supòs que és perquè la nota deu tenir un efecte concret en els jugadors, els deu animar. Potser amb un la menor la gent estaria deprimida i no jugaria. La suma de tots els do majors del casino creava com un súper-do major espectacular… D’aquí sí que en volia treure una cançó, però al final vaig acabar recuperant moltes de les gravacions d’aquell viatge.
Sobretot l’speech d’un conductor d’autobús que anava cantant el seu trajecte…
J.F: L’àudio original són com cinc minuts del tio anunciant les estacions.
P.S: I les estacions són bàsicament els casinos. Era el trajecte per l’avinguda principal de Las Vegas, així que les aturades no són carrers, sinó hotels i casinos.
J.F: També algunes advertències de seguretat…
Tot dit amb bastanta gràcia…
P.S: Sí, té una veu molt especial. Ell parlava, però en Joan se’n va adonar que tenia una manera de parlar tan especial que semblava que cantés. A partir d’aquí, va intentar musicar-ho, fent les notes que ell pronunciava.
J.F: No vaig modificar ni pitch ni res. Va ser qüestió d’encertar les notes i crear una estructura, que tot quadrés.
Però més enllà d’això, parlaríeu d’un àlbum conceptual? Escoltant-lo, sí que sembla impregnat per aquesta mescla de promesa i decadència que hom associa amb Las Vegas.
J.F: Potser “conceptual” sona massa pretensiós. Quan dius “conceptual” penses en Pink Floyd. Però sí és un disc que és el que és.
P.S: I més que Las Vegas en concret, jo crec que és un disc influït per aquell viatge, que va ser pel sud dels Estats Units: Utah, Colorado, Mèxic…
J.F: Vàrem estar a cinc o sis estats. A Las Vegas només hi vàrem quedar cinc dies, però és vera que el conductor és d’allà. Però hi ha altres gravacions fetes en altres estats. Jo no diria, en tot cas, que sigui un disc conceptual, però sí que és cert que no es tracta de la típica col·lecció de temes un darrere l’altre. El disc té una estructura complexa. No els temes, però el disc sí. La decadència de Las Vegas, hi ha indis cantant… Tot això, a més de l’estètica en general del país, em va inspirar molt.
P.S: És un cant al que va ser i al que és ara. Quan Las Vegas va començar era una terra de luxe i ara és un lloc envaït pels comiats de fradins.
J.F: El títol, també, els tambors de l’ocàs, es pot entendre com una referència a tot aquest món, que en el fons és bastant decadent: el turisme, la gent, com està tot, aquest glamur estantís… El glamur que tenien en els setanta, ara ja és decadent. De fet, vàrem anar a veure un concert d’un imitador de n’Elvis amb un so increïble. Si tancaves els ulls, pensaves que estaves veient n’Elvis de veres. Però tot el que l’envoltava era estrany. Després sorties d’allà i te trobaves els indis, el desert. Va ser un viatge molt intens i li he trobat un sentit a tot el que he fet en el disc. Que en Joan Miquel Oliver cantés en francès, el passatges electrònics… Tot té un sentit. Era com crear un poema o una pel·lícula. Jugar amb entrades i sortides, els silencis, els renous. Són com seqüències, una road movie. La feina ha estat aquesta, perquè jo ja tenia les cançons. Podríem haver fet com sempre, gravar les cançons i ja. Però vàrem decidir anar més enllà.
Va costar molt trobar aquesta forma final del disc un cop teníeu les cançons?
P.S: Sí i no. És el disc que menys feina ha duit (en Joan diu que no tant per darrere), quant a temps i tal. Però ha estat complicat trobar el ritme, com connectar unes cançons amb les altres. És un disc non-stop, en què hi ha cançons que no tenen res a veure amb les altres. De fet, són totes molt diferents.
J.F: Ha estat el disc que menys temps ha duit a l’hora de fer les cançons, però després, quan estaves al minut 36 i te quedaven quatre temes per acabar, havies de decidir què hi ficaves i havies de tornar enrere per tornar a escoltar el que havies fet, per no perdre la noció del disc i veure per on havies de continuar. L’únic que tenia clar era que el disc acabaria amb “The Drums of Twilight”, la cançó que cant jo. I això que està cantada sense molta pretensió, amb la guitarra tocada un poc malament…
A la crítica que vàrem publicar, en Celestí Oliver deia que era de les millors del disc.
J.F: Idò genial, perquè és un tipus de cançó que jo no havia fet mai amb na Pascale.
Me fa gràcia perquè ets un compositor i productor molt meticulós i detallista, i sovint te surten les millors coses quan baixes la guàrdia. A mi el que em va agradar més d’Alfalfa & Beta (2012) va ser aquesta despreocupació, una cosa nova en Vacabou.
J.F: Ja pot ser. Crec que és el mateix esperit que ens fa acabar el disc, que és molt exuberant, d’aquesta manera. Això no ho hagués fet mai fa uns anys.
De fet, algunes cançons són gairebé esbossos, com si acabessin prematurament.
J.F: Parles de les cançons impars, les cançons-cançons… Sí, potser. Per ventura en una altra època les hagués capgirades i les hagués intentat complicar, però al final va sortir així. De fet, han quedat unes quatre cançons fora. El disc durava més d’una hora. Però jo ho escoltava des del primer minut fins el darrer i veia que hi havia temes que, o els havia de retocar molt i tornava a començar, o els havia de treure. M’havia de quadrar tot. Sí que n’hi ha alguns que he retocat, que els he canviat l’estructura i que m’han duit més feina que els altres… A cada passa tens mil opcions, la majoria viables, i n’has de triar una. Però te diria que el primer que teníem eren els temes, les cançons impars, i després sí que ho hem muntat amb els temes parells i les veus i tota la resta. No hem fet cap cançó perquè sí.
Sí que és un disc arriscat en el sentit que la gent ja no escolta discos sencers: aquest t’exigeix fer tot el viatge.
P.S: És que ha arribat un punt en què ja no ens preocupam molt d’això. Quan vàrem posar-nos a treballar en el segon disc vàrem haver de fer front a certa pressió. El primer havia funcionat molt bé i això ens va obligar a fer un poc de neteja, a decidir no preocupar-nos pel que la gent pogués esperar. Fas el disc que te surt. Si la gent ja no escolta discs sencers, d’acord, tenim un problema (riu), però nosaltres no podíem fer el disc d’altra manera.
La meva sensació, errònia, era que vos estàveu prenent la vostra carrera de manera més relaxada, però en realitat ha passat poquíssim temps des de l’edició d’Alfalfa & Beta, i això que heu estat pares.
J.F: Mai no havíem tardat tant poc en fer un disc. El primer va sortir el 2003 i el segon el 2007, després 2012. En 9 anys hem fet tres discs. Ara amb la nina només hem esperat un any. El disc està acabat des de maig. El de ser pares és cert que és feina, però…
P.S: Jo crec que intentes exprimir el poc temps que tens.
J.F: Sí, i jo em vaig posar les piles, perquè intueixes que sent pare les coses es complicaran i era un tema de fer-ho ara o mai. Vaig tenir un permís d’uns mesos per paternitat i sabia que si no fèiem un disc ja no el faríem fins d’aquí quatre o cinc anys. Quan encara són nadons, no dorms i tal, però també tens moments en què dorm i pots aprofitar per fer les teves coses. Ara sí que seria impossible fer el disc perquè has d’estar pendent d’ella contínuament. Havíem d’accelerar i fer el disc, i un bon disc, o haguéssim hagut d’esperar fins no se sap quan.
Vos preocupa molt com pugui afectar la paternitat al grup?
P.S: No, ja ho anirem arreglant. Tenim bastanta ajuda. Clar que abans era diferent. Te n’anaves a Astúries a tocar i aprofitaves per quedar-te per allà uns dies. Ara això serà molt difícil. Serà anar a tocar, passar-ho bé i tornar, però no crec que hi hagi problemes. Serà més complicat quadrar les agendes dels membres del grup perquè a tots ens vagi bé anar a tocar.
J.F: No ens preocupa molt. Serem més selectius, això sí. Abans partíem i fèiem tres o quatre concerts, alguns al pub Pepe de Cadis o on sigui, i te canses d’això. Ara intentarem ser més selectius, fer concerts que ens facin ganes. No me preocupa. Me preocuparia si hagués de fer el disc ara mateix. Ens les arreglarem.
Com va sorgir el fet de Limbo Starr? Perquè l’anterior disc el vàreu autoeditar…
P.S: Nosaltres estàvem cercant segell. Amb Alfalfa & Beta volíem provar el que era autoeditar-se, difondre el disc per internet (la descàrrega era lliure) a veure si arribàvem a més gent que amb un segell convencional que te distribueixen ells.
I què tal l’experiència?
P.S: Bé, però també se’ns va fer un poc gran haver-nos d’encarregar de tot. És una matada.
J.F: Amb Alfalfa & Beta teníem clar que, o trobàvem un segell de certa envergadura, o ho fèiem nosaltres. Amb Frida Laponia va ser el mateix: que arribi a tothom, que la gent s’ho descarregui d’internet. Del que sí ens vàrem encarregar va ser d’enviar-lo a la premsa, que el tengués tothom. I ens va sortir bé perquè va sortir a Rockdelux, vàrem sonar molt a Radio 3… Això és el màxim al que pot aspirar un grup independent, així que en aquest sentit va funcionar bé. Ara bé, amb aquest quart disc, amb la nina, sabíem que o cercàvem un segell o no podríem amb tot. Vàrem enviar el disc a nou o deu segells i vàrem tenir la sort que hi hagués resposta. Vaig anar a Madrid i em vaig reunir amb tres i el que més em va agradar va ser Limbo Starr. Ho viuen intensament, treuen vinil… No sé. Ens vàrem decantar per ells.
I el contracte és per un disc?
J.F: Ells volien tres més dos, és a dir cinc. Tres discos, però si es venen més de tantes còpies dos més. Supòs que era el contracte típic, però jo ho vaig canviar i vàrem quedar només en dos. Vàrem arribar a un acord molt ràpidament. Ells estaven molt emocionats amb el disc i nosaltres també de tenir un segell com Limbo Starr, que ha tengut gent com Nacho Vegas.
Qui hi ha ara mateix en el grup de directe?
J.F: Tenim bateria nou, en Toni Beltrán, que també toca amb Petit. Després el baixista és en Dani Feliu, el meu germà, que ja havia tocat amb nosaltres però va coincidir en una època en què na Pascale i jo ja estàvem cansats de fer concerts i només en va tocar dos. Després jo toc la guitarra i na Pascale canta. El format és molt bàsic. El tema del bateria era important perquè la dinàmica del disc és diferent. Te demanava un tractament que no fos una bateria pregravada en directe. Ara, n’hi ha d’altres que exigiran més complicacions, amb portàtil i demés. Sobretot si tocam temes del primer o el segon disc, que en guitarra, baix i bateria no tenen el mateix sentit. Estam assajant sis temes d’aquest disc, quatre d’Alfalfa & Beta que no havíem presentat mai… Jo havia acabat un poc cansat: comprar bitllets, carregar amplis, guitarres… Vaig acabar cremat. Però ara sí que me mor de ganes de tocar.
La meva sensació és que a les cançons de The Drums of Twilight no hi ha tants elements…
J.F: No, és cert. Ja te dic, moltes d’aquestes cançons les tocam sense pregravats. Aquí no hi ha tanta història. Són cançons més minimalistes, més senzilles. Això és un poc també el que vàrem fer amb n’Agustín Fernández Mallo a Frida Laponia. No tan salvatge, però podria haver-me dedicat a retocar i canviar i no ho vaig fer. Això és també el que ara ha canviat amb la nina. L’Alfalfa & Beta també era un poc així: vàrem arreplegar totes aquelles cançons sense donar-li gaire voltes. I això que en aquell disc hi ha la meva cançó preferida de Vacabou, “I’m Saying No More”, que sí l’havíem feta a posta pel disc, però en general vàrem rescatar temes. Ara continuam un poc amb aquesta actitud: gravam una guitarra, m’agrada i així es queda. Això ha canviat. Ara ja no puc estar tres mesos amb una cançó, com feia abans.
Abans potser era un poc excessiu, no?
J.F: Bé, però estic content. El primer disc ens va donar molt, va ser molt reconegut. I jo ja havia perdut el nord: no sabia ni què feia, tenia cinquanta versions d’un mateix tema… Però va agradar molt. La crítica se va tornar una mica boja. Era excessiu? Segons es miri. Era una cosa que jo necessitava fer. Ara sí me sembla excessiu, però en aquell moment era el que havia de fer.
A mi sempre m’ha fet un poc de gràcia aquesta mania perfeccionista…
J.F: Però és que no basta amb que tot sigui perfecte. Tu pots ser perfeccionista amb una guitarra o amb dos acords amb l’acústica, fer una cosa senzilla i perfecta. Però en canvi jo sempre cercava una cosa més… Tenia la necessitat vital de cercar. Jo encara escolt el segon disc, Twelve Songs Inside (Primeros Pasitos, 2007), i flip. No me puc creure tot el que feia… És un disc que necessita tres o quatre escoltes, perquè està carregat d’informació. Per jo és flipant (riu). Però sé que mai ho tornaré a fer. Era una necessitat que sentia en aquell moment. Ara m’estic esforçant molt en fer música normal, en fer la música que fa la gent normal, sense fer coses rares, no cercar res més enllà, tornar a l’essència de la música que feia quan tenia 18 anys, però amb l’experiència acumulada, totes aquestes menjades d’olla de deu anys al meu favor… Al final es tracta de saber distingir el que són dos acords de puta mare de dos acords que són una puta merda.
Totes les fotos: Barbara Vidal.