Tragicomèdia en 7 escenes

Personatges: 

Pau Castanyer (entrat, des de fa poc, dins de la crisi dels 30 anys; jersei blau, texans; propens a complaure’s de les seves pròpies paraules pronunciades en veu alta, a sentir-se gilipollas i molt listo al mateix temps; poeta? Editor de Xicra Edicions?)

Miquel Perelló (aliè a qualsevol crisi; jersei gris, pantalons de vellut; propens a somriure poc entre paraula i paraula, i a no trencar cap reflexió, sobretot seva; poeta? Xeremier? Director de la col·lecció Viró, de pròxima estrena, de Xicra Edicions?)

+++

ESCENA I: “La presa de consciència”

(enmig del fum de les tisanes i del tabac)

Pau: per a 40putes s’han de dir desbarats o no?

Miquel: Jo no en dic mai.

Pau: Ah…

+++

ESCENA II: “La llengua materna”

(Pau assegut, ben ample, al sofà. Miquel bressolant-se en una butaca, al seu costat. Enmig, una tauleta amb una tassa, un cendrer i una espelma)

Miquel: Quan torni a publicar, canviaré de nom.

Pau: Has pensat en algun ortònim? Me’l diràs? Tanmateix ho sabré, que ets tu…

Miquel: Mem… una cosa és un pseudònim, una cosa és un heterònim i una altra és un ortònim, no és el mateix… un pseudònim és una màscara, l’heterònim és un personatge que tu t’inventes, que escriu llibre i té una vida pròpia a part de tu… en canvi ortònim ve del mateix “orto” d’ortografia, és allò correcte, seria el teu nom apropiat…

Pau: Ara he pensat que “orto” en argentí és el forat del cul, “el orto”… i em pareix divertit que es pugui dir que “jo tinc relacions orto-sexuals”, que són correctes i pel cul, està bé!

(Pau riu tot sol sense contagiar Miquel).

Miquel: He abandonat la poesia i em vull distanciar de les coses que he publicat fins ara. Per això necessito un ortònim.

Pau: Estic pensant el mateix. Si arribo a publicar còmics, els voldria signar amb un pseudònim, però tampoc seria un pseudònim de veritat perquè jo no tindria cap problema en dir que sóc jo… així que serà un ortònim, jo que faig una altra cosa… però la pregunta divertida és: per què normalment no se cerquen ortònims per publicar poesia i se cerquen per publicar altres gèneres? Això ve del fet que se suposa que la poesia és mes verídica i més personal?

Miquel: No ho crec. Una persona només pot escriure poesia en la seva llengua materna. Amb una altra llengua es poden fer versos, formalismes, jocs de paraules, però hi ha un obstacle pel mig. Pensa en el concepte grec de aletheia: la veritat no era entesa com a veritas llatina, sinó com a destapament, i jo crec que això només pot ser possible a través de la llengua materna.

(PROBLEMA DE DEFINICIÓ – cul de sac botat i no tombat

Miquel: La llengua materna és la llengua amb que et parles a tu mateix, la llengua que empres quan t’emprenyes tot sol o per expressar el dolor…

Pau: Si la llengua materna és la manera amb la qual ens comuniquem amb nosaltres mateixos, no té res a veure amb l’escriptura; quan pensem per a nosaltres mateixos, sempre hi ha una distància insalvable entre el pensament i l’escriptura…la conclusió és que no es pot escriure amb la llengua materna, perquè ningú no pot traspassar en llenguatge escrit el que pensa…) 

Pau: El que cerco, quan llegeixo un poema, és que de cop es destapi alguna cosa. Que una persona et digui “la tassa està damunt la taula” no genera res, en canvi que una persona escrigui aquesta mateixa frase fa que de cop hi hagi un llamp, una connexió peculiar que esdevé amb la tassa i que desvela alguna cosa que abans s’havia quedat amagada… no és el mateix dir o escriure… la poesia va cap a aquest destapament i després no sé si hi entra el nostre Ego i volem signar poesia amb el nostre nom just per això…

Miquel: El nom és una qüestió d’egolatria, té un sentit social i res més. El nom d’una persona és allò que el lliga als altres i a l’arbre genealògic. Si l’altre no hi és, no hi ha necessitat de noms, és una condició que només t’imposa la presencia d’un altre.

Pau: A vegades em demano a mi mateix: “jo em dic Pau?”. Perquè Pau només és l’externalització de jo cap al món, cap a fora.

Miquel: És un fet social i res pus. Jo, dins ca nostra quan no hi ha ningú, no sóc Miquel.

Pau: Però… per què el debat sobre un ortònim sorgeix ara i no hi vares pensar quan publicares poesia?

Miquel: Amb un ortònim et pots desvincular de tot.

Pau: La societat seguirà relacionant el teu ortònim amb el teu jo social, amb Miquel Perelló.

Miquel: Sí, sí, d’alguna manera és inevitable.

Pau: No… també hi pot haver “anònims”. Per què la cultura necessita d’un nom? Per què el públic necessita que hi hagi un nom darrere de qualsevol producció cultural?

Miquel: No és cert això. Hi ha una part de la cultura que és totalment anònima.

Pau: D’acord, no hauria d’haver dit “la cultura”, hauria d’haver dit “la creació artística”.

Miquel: És una qüestió de pura egolatria. I pensant com Freud: tots els artistes són neuròtics i l’art és una manera de sublimar les neurosis.

Pau: Hi ha alguna frase de Freud que mescli els artistes amb “orto”, amb el seu cul..?

(Pau torna a riure tot sol)

Miquel: Fa molts d’anys que no llegeixo Freud.

Pau: Jo, com a editor, em sento psicòleg d’artistes. Què he de fer per torejar el seu Ego?

+++

ESCENA III: “El meu Ego és gran, grandíssim, grandiós”

Miquel: Darrerament he llegit petites biografies sobre budistes tibetans i totes intenten minimitzar al màxim l’Ego, intenten destruir-lo.

Pau: Jo he estat molt interessat en la cultura oriental justament per això… però, en concentrar-te tant en la destrucció de l’Ego, en el fons no estàs construint un súper Ego? No estàs consolidant una consciència molt més gran de tu mateix envers el món? Això no seria Ego igualment?

Miquel: Bona pregunta, no ho sé, però és una bona pregunta!

Pau: Ai, que sóc de listo! Tu ets intel·ligent i jo sóc listo!

(Pau riu i es complau de si mateix)

Miquel: Tota és una qüestió d’identitat i identificació. Destruir l’Ego és desidentificar-te de tot i sobretot desidentificar-te de tu mateix.

Pau: Però quan vols destruir la identificació, en el fons estàs creant altres vincles, altres dimensions d’aquest nou Ego desintoxicat, desvinculat; és un Ego desidentificat però que s’identifica amb la desidentificació.

Miquel: Com a mínim, aconsegueixes destruir la unitat.

(Miquel ajunta les mans com si resés)

Pau: Però en crees una altra…

Miquel: No, crees una amalgama de coses múltiples.

Pau: És possible la destrucció sense creació?

Miquel: Això diu el penjat aquell…

Pau: Qui? Joan Tomàs (Martínez, altre membre de Xicra Edicions)?

(rewind: Pau riu tot sol)

Miquel: No, Bakunin…  diu que tot procés de creació implica un procés de destrucció.

Pau: I viceversa.

Miquel: Suposo que sí.

Pau: És que la vida és construcció i destrucció com a procés continu. Jo em sento alliberat de segons quines coses de la societat occidental, però em sento fermat a moltes altres històries que he anat generant per a mi mateix… com el meu espai, per exemple. Tinc una necessitat molt gran d’identificar-me amb el meu espai.

Miquel: Amb la soledat, vols dir… la soledat només és compatible amb ella mateixa. Si fonamentes la teva existència sobre el concepte de soledat, has d’assumir que la destrucció del Jo social també destrueix el vincle amb l’altre.

Pau: Jo encara no m’he passat 30 anys en silenci però…

+++

ESCENA IV: “Kill yours idols”

Pau: M’agrada tenir un espai propi, però al final em veig lligat a la societat… i quan ho explico, perd valor. Per què necessito explicar que vull ser eremita? És com donar-me valor a mi mateix, acabo jugant al mateix joc si segueixo aquesta necessitat que demana que el meu Ego i les meves idees siguin valorades. Quin puto sentit té explicar les coses si quan ho explico, faig el contrari d’allò que trobo que hauria de fer, o sigui que el meu Ego no participi en el festival?

(Pau segueix col·leccionant burilles al cendrer)

Tinc la sensació que la comunicació mai no és real. Jo no ho sé, sinó que entenc que mai no és real.

Miquel: El llenguatge no és un instrument comunicatiu.

Pau: Hi estic d’acord. Però… per què idò volem fer cultura, publicar llibres?

Miquel: Perdona, tot això ho vols fer tu. Jo simplement t’ajudo amb les teves històries.

Pau: El qui està malament aquí sóc jo.

Miquel: El llenguatge no és un bon instrument per comunicar-se.

Pau: I l’escriptura?

Miquel: No ho sé, però realment l’únic que fa el llenguatge és crear judicis de valor.

Pau: Hi ha dos Egos diferents. Cadascú entén el món amb una estructura pròpia, jo sóc per a tu la valoració que tu fas de mi, tot és purament teu. L’escriptura sí que té una cosa diferent perquè el lector s’enfronta a un paper entintat i està tot sol, no hi ha un element que destorbi el fet de tenir una experiència única i pròpia amb aquell text.

Miquel: Quan llegeixes un llibre, l’autor d’aquell text on és? És o no és?

(Miquel es fica les mans dins dels seus rínxols)

Pau: L’autor d’un llibre per a mi sempre és el lector, el llibre no existeix fins que algú no el llegeix, per això l’autor és “innecessari”…

Miquel: Tu quan llegeixes estàs realment tot sol? La presència de l’autor on queda?

Pau: De quin grup de música és la frase “kill yours idols”? No hi ha cap autor que no m’hagi decebut quan l’he conegut! L’autor queda al lloc que jo li puc deixar quan el construeixo; si es materialitza fora de la persona que m’he construït jo, sempre és una decepció brutal… per això la gent no ens hauria de voler conèixer…

Miquel: Saps aquella frase que diu que la part més interessant d’una persona està en el que ha escrit?

Pau: Sí, de fet a mi em passa que quan un llibre no m’agrada, m’emprenyo amb mi mateix i no amb l’autor. La veritat és que m’és molt difícil gaudir d’un llibre del qual en sóc editor, tinc una relació amb el llibre i el seu autor, o autora, i la meva vivència amb la construcció del llibre fa que no el pugui gaudir del tot. El meu Ego pot estar content: “mira tot el que hem fet, la gent que hem conegut, ara hem arribat al número 20 de La Cantàrida…”, però he de fer un esforç molt gran per poder-me deslligar del fet de ser l’editor. El teu llibre el vaig poder gaudir perquè quasi no et coneixia quan el vaig llegir, no tenia cap tipus d’afinitat o connexió amb tu, tot va sorgir després i n’estic content, perquè conèixer-te a tu és més interessant que conèixer el teu llibre…

(Miquel, pot ser per primera vegada, somriu)

Moltes vegades amb els originals em puc enamorar com un lector, però després he de passar pel procés de construcció del llibre… i quan tens una relació amb una persona et quedes amb les darreres sensacions, la resta és nostàlgia, memòria o el que sigui, però sí que passes per un procés que fa que ja sigui diferent la teva manera de viure aquell llibre en concret. Per amor a la literatura no hauria de ser editor, m’he cremat moltes vegades, després de ser director de La Cantàrida, he estat anys sense llegir poesia perquè no podia gaudir-la, sempre hi havia una professionalització damunt el que llegia, pensava: “jo canviaria aquesta paraula, l’autor és un gilipollas”… i em vaig posar amb els còmics, em vaig comprar tots els còmics del món, i ara tinc por de perdre aquesta màgia també amb ells.

Miquel: Segurament et passarà.

Pau: Ets un pessimista!

Miquel: És vera! Així com vaig tornant vell, em torno un puto pessimista.

Pau: Jo pessimista no, però un gilipollas sí…

Miquel: Això crec que ja ho eres..

Pau: Sí, ho era, però anava més de tio sensible que entenia la gent i ara la gent ja em rebenta, els escopiria a la cara a tots, “putos desgraciats no em xerreu!””…

(Pau fuma i quasi gesticula com un italià)

Miquel: Tens la pell més fina. El problema és que les relacions socials jo les trobo cada dia més decepcionants… al final millor estar tot sol i a mamar!

+++

(CAU LA QUARTA PARET

Pau: Que quedi clar que nosaltres em veiem un pic cada cinc mesos i després d’unes hores xerrant cadascú va cap a ca seva.

Miquel: Sí, aquestes són les millors i les úniques relacions possibles.)

+++

ESCENA V: “La data de caducitat”

Pau: Ara estic il·lusionat amb el món dels còmics, però aquesta il·lusió s’acabarà. En el fons ja no és per pessimisme, sinó perquè són processos naturals: una cosa t’emociona i després et deixa d’emocionar. Sóc molt conscient que és així i em sento perjudicat socialment perquè existeix aquesta il·lusió que fa que tot hagi de ser permanent.

Miquel: És un error.

Pau: Pareix que mai no pots rompre cap línia.

Miquel: Tot això és una comèdia, tot ha de ser intermitent i ja està. Aquesta idea de permanència és un instint.

Pau: Permanència i impermeabilitat, pareix que les coses han de ser sempre iguals i que no es poden tocar.

Miquel: Al cap i a la fi és una puta malaltia perquè et destrueix.

Pau. Crec que demà trucaré als companys de l’editorial i els diré que ho deixo perquè les coses canvien…

Miquel: Sí, sí, has de trucar!

Pau: I ens dediquem a sembrar faves?

Miquel: Per a mi, sí… mira, la soledat és la solució a tot. Llàstima que no es pugui vendre en píndoles.

Pau: Però… d’aquesta soledat última, vertadera, a la que tots arribarem, la putada és que no en serem conscients.

Miquel: Aquesta puta permanència!

(Pau beu més tisana. Miquel rebutja mullar-se més els llavis)

Pau: Per a mi, l’amor és la distància. Em sento bé estimant les coses i les persones, sense necessitat d’un contacte proper, impermeable o d’una permanència..

Miquel: La permanència és estèril, arriba un moment en què et provoca tedi.

Pau: Quan no vols rompre les línies, l’única cosa que fas no és estimar aquella persona, sinó la projecció que tu ja tens d’ella. T’aferres a una projecció que tens, que ve del teu Ego. L’amor real no pot ser mai això.

Miquel: Crec que tothom hauria de tenir clar que les relacions tenen una data de caducitat.

Pau: Les relacions, així com les coneixem, s’acaben com qualsevol altra cosa, però les podem conèixer d’una altra manera, hem de voler fer un canvi, un canvi mental. Quan t’enamores, t’enamores de coses que tens a dins teu i que projectes damunt d’un altre; les afinitats són coses que reconeixes de tu mateix en un altre, no hi ha res que no passi per l’Ego, t’enamores dels valors que li vols donar a l’altra persona. És depressiu, sí… I em fa encara més conscient del meu Ego. Si veig una bona pel·lícula, sóc jo que he fet una bona pel·lícula, ningú més.

Miquel: La data de caducitat de les coses ens fa veure que el nostre Ego mai no és permanent, el Jo és fluctuant!

Pau: Quan ets tan conscient que tot passa pel teu filtre, es genera una responsabilitat immensa. Jo sóc responsable de tot i això se’m fa súper gran… (silenci) Ha quedat contundent, no?

Miquel: La responsabilitat és un tema per pensar. Quan ets responsable, et converteixes en una espècie d’hostatge de tu mateix.

Pau: La súper consciència de les coses ens fa hostatges i ningú no paga el rescat.

Miquel: No, ningú no paga mai… La coherència també s’assembla a això.

Pau: Si assumim que la realitat és fluctuant i és un cicle natural, les incoherències dels processos vitals fan que la coherència només sigui entendre que les fluctuacions incoherents són naturals.

Miquel: La gent que sempre és igual avorreix.

Pau: Les persones que no es donen la possibilitat d’escapar-se trenta segons al dia de l’autoconcepció que tenen d’ells mateixos em posen malalt, en el final no es donen llibertat per canviar les pròpies conviccions, i són com una roca inamovible.

Miquel: Es converteixen en una imatge i perden profunditat.

Pau: No hi ha manera que els altres hi puguin entrar, no hi ha empatia.

+++

ESCENA VI: “Gilipollas creguts amb un carisma espectacular”

Pau: Finalment queda el nom d’un autor, queda una obra seva que no és real, perquè en realitat només queda l’experiència personal que cada persona pot viure a través d’aquella obra. No existeix cap record col·lectiu, queda una petita ficció: el nom i les obres són petites ficcions. Pensant així val més la pena que mai seguir escrivint!

+++

ESCENA VII: “La foto”

(ja sense fum, tisanes acabades; cap cigarret encès)

Pau: Ara ens hem de fer una foto final. A la butaca, tu damunt jo… jo damunt tu…

Miquel: Però seran dues fotos així!

Pau: No. Que vols estar damunt o davall? Aquesta és la gran pregunta!

+++