Quedar per menjar. No és fruit d’una capritxada ni de l’atzar. Marc Tudurí m’ho deia fa un parell de mesos: “Si una cosa ens agrada a Fura, apart de la música, és la bona cuina. Per això, quan no esteim tocant, menjam”. Duiem mesos intentant quedar d’acord, fent-ho venir bé per coincidir amb el grup al complet: Luciano Pugliese, el seu bateria, viu a cavall entre Madrid, Suècia i Palma. “Que visqui a fora –diu el seu baixista, Àlvaro Medina– no suposa cap problema. Ell, a diferència de noltros, no es rovella. És el que millor toca el seu instrument, així que sempre està a tope”. Mentida: ells sempre estan a tope. El seu disc debut, Fura (Fuzz Collective, 2013) és una joieta suficientment atractiva com per convertir-los en una de les bandes mallorquines amb major projecció. És, i ha de ser, així.
Fa una tracalada de temps vaig signar un primer reportatge, La nit de la Fura: una mena d’apropament humà i atípic a una banda que, tot i parlar poc, aconsegueix dir molt amb la seva música. Repetim jugada. Quedam en bon divendres a Casa Julio. Per variar, el local està estibat: el xerratòrum general i el renou dels coberts m’ha posat al límit a l’hora de transcriure l’entrevista. Davant meu, Àlvaro i Marc; al costat, el guitarra Manuel Oriol. Estiram de menú fins a concloure amb unes obligades herbes: dues dolces i dues mesclades. Encara intent comprendre, però, perquè començàrem parlant d’Antònia Font…
Marc: En sèrio: tant mola Antònia Font? Tant mola?
40PUTES: Per què ho dius, Marc?
Marc: Home, per tot això que s’ha muntat amb la seva separació…
Home, sense ser el meu grup favorit de Mallorca, aquesta gent ha fet coses grans. De fet, a partir de Lamparetes assumiren uns riscs musicals que els col·locaren a una posició molt interessant….
Manuel: Lamparetes està molt bé, però crec que s’ha fet massa gros això, de la seva separació. Hi veig molt de peloteo…
A veure, poden agradar o no, però té mèrit tot allò que han fet: primer, trencar la barrera geogràfica que condemna molts de grups illencs i, segon, aconseguir que la llengua pròpia deixi de ser una càrrega i un estigma.
Àlvaro: Jo he escoltat dos o tres temes d’ells. El que m’atreu d’ells és que és un grup que, tot i cantar en català, no s’ha tirat pel rollo polític. Perquè, i ho dic així de clar, un grup que canti en català i li suï la polla la política té tots els meus respectes. És una altra manera de fer les coses. I, això, jo ho respet. M’agrada que Antònia Font no siguin com en Gerard Quintana, que és un pesat…
El problema és que molts es creuen el rotllo messiànic aquest, i t’envesteixen amb un discursets que fan rialles…
Marc: Ja. Però, de fet, l’idioma és el de menys. El que importa són les cançons, la música. I molts d’aquests grups fan una música que em pareix… Uf! Fatal!
Xerrant de música, què heu escoltat darrerament?
Manel: Jo darrerament estic flipant molt amb el darrer d’Interlude. Has escoltat aquest disc?
No…
Manuel: Es diu A la deriva. Són espanyols… Me’ls va descobrir en Jeroni Sancho fa cosa d’un any. Rollo Envy…
Àlvaro: A mi m’ha agradat molt el nou de Cult Of Luna. I, sobretot, el darrer de Russian Circles. M’ha semblat brutal.
Manuel: És que aquest és un dels discs de l’any. Té, de fet, algunes cançons tipus Marasme…
Àlvaro: És que, amb aquest disc, han fet una cosa que a mi m’agrada molt: han simplificat la fórmula. Fan el mateix que abans, però més senzill.
Marc: Sí. Ja no és tan tècnic. No hi ha tants de tappings…
I a tu, Marc?
Marc: Darrerament, dels discs que més he escoltat és el nou de Jardín de la Croix. És boníssim. Molt, molt tècnic…
M’agrada que diguis això perquè, de fet, tu vens de l’escola del death metal més tècnic…
Marc: Sí, és vera.
Manuel: El que passa és que em va conèixer a mi i va superar tot allò! (rialles)
Enguany han sortit a Espanya un bon grapat de bandes d’aquest pal… Hi ha nivell, crec.
Marc: Sí, bastant. També m’agraden molt Exxasens….
I mirant cap a Mallorca? Com heu vist el 2013?
Àlvaro: Mira, jo no vull ser un ‘comeflores’, però aquí hi ha un munt de grups que no m’agraden però que ho fan de puta mare…
El nivell puja de cada any…
Àlvaro: Sí, però ja te dic: n’hi ha que no m’agraden però s’ho munten realment bé. Com Kiss The Enemy, per exemple…
Idò quins grups locals vos agraden?
Àlvaro: Pujà Fasuà m’agraden molt…
Manuel: A mi Marasme! (rialles)
Ja. I Alt/F4!
Àlvaro: Siberian Escape, també m’agraden.
I nous grups que podrien entrar dins la categoria de rock experimental, tipus ORA o Téntol?
Àlvaro: No els conec.
Manuel: Anant cap altres estils, a mi m’agrada bastant tot el que fa Defled. I també, La Ferida Lluminosa, que és un grup on hi toquen en Púter, en José Domingo i n’Isaac Ulam.
Marc: Quin rollo és?
Com a mediterrani…
Manuel: Sí, però també tirant a les havaneres. Tipus Maderita. Els descobrírem quan gravàvem amb Marasme. En Púter ens posà unes primeres mescles i quasi vaig plorar, tios. Unes lletres increïbles i unes lletres curradíssimes… Per jo són una de les millors coses que he escoltat aquest 2013.
Ara, a finals de l’any, tothom comença a fer aquests Top-10 de millors discs, pel·lícules, llibres… Arriba a ser com un bombardeig. No trobau que cansa?
Àlvaro: Home, hi ha gent que es munta el seu blog i ho fa bé. És una manera de que la gent pugui conèixer més la teva música.
Manuel: Jo ho veig genial. Perquè no pot opinar, la gent del carrer? O qualsevol fill de veí?
No, a veure, si això em sembla bé. Però també, mirant-ho des d’una altra banda, ens exposam a que gent que no té ni puta idea d’un tema pugui sembrar la confusió. No sé, mirau la Fundación Jaime III, per exemple…
Àlvaro: Mira, Tomeu: a vegades la gent que suposadament en sap i que està acreditada per escriure o opinar d’un tema no en té ni idea. No capta el concepte. Pos d’exemple una crítica que ens varen fer fa poc i que no deixava de ser un text molt… superficial. No era una crítica perquè no hi havia opinió.
Bé, supos que tampoc vos podeu queixar. Ho dic en el sentit de que totes les crítiques que heu rebut a la premsa i a la xarxa han estat positives.
Àlvaro: Sí, el disc ha agradat bastant…
Marc: Hem sortit a la Rockzone, a Hipersónica… No ens podem queixar, la veritat.
Segur que sortiríeu a més bandes si pagàssiu les famoses tarifes que imposen certes revistes de música per sortir a les seves pàgines…
Marc: Ja. Es veu que la publicitat ja no els basta per sobreviure…
Àlvaro: Aquest és un dels grans problemes del periodisme musical.
N’hi ha molts…
Marc: No, però és que a més d’això, pel que veig, és que les opinions es basen en funció de qui et paga…
La política de molts de segells és semblant. Ja sabeu: vetllar pels clicks que puguin generar o les visites que tenguin els seus vídeos a Youtube…
Marc: Hi té a veure, també, la situació geogràfica. Jo vaig xerrar amb un amic de Barcelona i em contà que, abans de fitxar per cert segell, els digueren que havien d’estar a la mateixa ciutat que ells per tal d’assumir el compromís dels directes.
Vos trobàreu també amb aquest problema, quan anàveu a treure el disc?
Marc: Aquest, en concret, no. Però sí d’altres. Et diuen que ho fas molt bé, que sones molt bé, però… “Em sap greu, no tenim doblers per treurer-ho” o “Enguany ja ho tenim tot complet”…
Àlvaro: Ho diuen per quedar bé! (rialles).
Bé, com a mínim l’heu publicat i ja heu començat a fer concerts per presentar-lo. El darrer, a Madrid!
Àlvaro: Sí. Ara, tampoc va venir gaire gent….
Manuel: Però va estar bé, eh!
Àlvaro: Sí. Millor que la darrera vegada que hi tocàrem. Però la sala era una mica xunga…
Marc: Haguérem de pagar el lloguer de la sala. Arribarem allà sense saber-ho.
Quina putada!
Marc: Sí. Eren cent vint euros o una cosa així. Normal que, després, fent números, la recaptació fos baixa. Però bé: coneixes grups, gent nova, fas noves relacions…
Àlvaro: Sí. Tocàrem amb Phonocaptors. Tenen un directe molt bo.
Marc: És vera. De fet, sonen millor en directe que en disc.
La primera vegada que tocàreu a Madrid fou amb Caronte, no?
Àlvaro: Sí, amb ells. Varen fer un concert brutal.
Ja no toca, aquesta gent.
Marc: Ara són Syberia…
Sí, però només són una part del grup. Els vaig veure al darrer Primavera: no me mataren gaire… Xerrant de directes: avui, quan venia cap aquí, pensava en el vostro primer concert, a Can Fuegos (Inca)…
Manuel: Sí. Allà varem néixer. Han passat cinc anys, crec.
Àlvaro: Hi ha un vídeo boníssim d’aquesta nit, d’en Marc, afinant-se en mode baix…
Manuel: Sí! Amb aquells cabells a lo He-Man que passejava! (rialles)
Òstia! Idò jo me’n record que quan acabàreu el concert, començàreu a fer un poc de renou. En Marc s’acotà i començà a punyir el pedal de delay provocant uns sons molt peculiars. I una pijeta, que hi havia per allà, comença a dir: “Eh! Wow! Scratches! También hacen scratches!”
Marc: En pla: “Mirad, yo sé de esto!” (rialles).
Han passat cinc anys, per tant, i el vostre so ha sofert una evolució molt interessant. De fet, quan començàreu, no éreu gaire tècnics. Record que, fins i tot, la primera vegada que sortíreu a un diari, posava que éreu un grup de… doom metal!
Marc: Sí. Allò va ser un error de la periodista. Li vàrem dir que en Manu i jo, quan ens vam conèixer, xerrarem de la possibilitat de formar un grup que tingués diferents influències: post-rock, post-metal, doom metal… i au! Va posar al titular, a més, que Fura érem un grup de doom…
Quina pillada. Igual hi hagué gent que es pensava que fèieu versions de Candlemass o Cathedral…
Marc: Sí. Allò va ser bastant garrafal! (rialles).
Què recordau de “Tempura”? Fou la primera cançó que gravàreu… com el punt de partida de tot això.
Marc: No és una bona cançó. Es notava que no sabíem molt bé cap a on anar. De fet, varem estar així fins que gravarem el single “Iamo”. A partir d’aquesta cançó, començarem a tenir les idees més clares. Però si vas a l’EP Mustela Putorius (2011) veus que estàvem un poc perduts. Té un tema que és rollo viatge, un altre en pla Jesu i un tipus math-rock. Ja no sonam tan dispersos…
Estic d’acord. Heu homogeneïtzat molt la vostra proposta.
Marc: Sí, és una de les millors coses que té el disc…
De fet, et diria que Fura sona com si haguéssiu sacrificat la vostra vena més experimental per anar, directament, a fer un disc de rock…
Marc: Sí. Està més pensat i més ben orientat. És cert que ja no hi ha tanta experimentació…
Àlvaro: És que tampoc hi havia tanta experimentació, quan començàvem. Si sonava un poc més estrany és perquè encara estàvem cercant el nostro so… No fèiem música pensant: “Uau, esto sonará más raro si lo hacemos así”. Que va… La veritat és que no sabíem per on tirar, així que provàvem coses, fèiem mescles rares…
Marc: Els experiments, si els feim és en directe. Per exemple, al darrer concert que férem al Cultura, en Manu va agafar el micro i començà a ficar veus. Anava gat, d’acord, però allò sí que era improvisat! (rialles).
Amb el vostro disc, pens, que heu intentat allunyar-vos en certa forma d’una etiqueta que avui comença a pesar molt: post-rock.
Àlvaro: Home, jo crec que, al cap i a la fi, el que feim és post-rock. El que passa és que ja no és tan típic ni previsible…
Ni melòdic, tios. Ara ha sortit un catafal de grups nous que pareix que toquen per un anunci de compreses. Tot súper melòdic, sensible, emocional…
Àlvaro: Sí. Amb el disc sonam més directes.
Manuel: Hi ha hagut un boom d’aquest rollo tan melòdic… però el que ara es du és, precisament, el contrari. Tot i que, en essència, és el mateix. És post-rock.
Però… el post-rock no està mort? Com a moviment o com a etiqueta?
Àlvaro: No exactament. Hi ha hagut un boom de grups que feien –i fan– un rotllo molt parescut. Massa i tot. Per això, la gent ara intenta moure’s cap altres bandes i cercar el seu lloc.
Fura se follen el nostre llibre.
I, en el vostre cas, és així? Sembla que, de cada vegada més, estau més a prop del math-rock…
Àlvaro: Sí. No sé. No n’estic massa convençut d’això, però. Crec que encara estam cercant un poc el lloc on anar. I no sé cap a on tirarem, la veritat…
On pensau, doncs, que podeu arribar seguint l’evolució natural de la banda?
Marc: A veure, jo ara estic xerrant com a guitarrista… Però crec que “Sibil·la” ha marcat la pauta i que els tirs aniran per aquí…
Manuel: Sí. Això és cert. És com un patró.
Marc: Va ser el darrer tema que varem compondre… i el que menys temps ens va dur. I, al manco a mi, és la cançó que més m’agrada.
Jo crec que és el tema amb més flow del disc. No sé si teniu aquesta mateixa impressió…
Manuel: Sí. Va ser un tema que va sortir d’una forma bastant natural. Abans d’entrar a gravar el disc, als Westline Studios, pensàvem que teníem poc material. Necessitàvem una cançó més, per arrodonir el disc. En Marc i jo ens hi posàrem de ple i dos dies després ja la teníem llesta…
Ara que s’atraca Nadal… em toca demanar-vos per aquest títol: “Sibil·la”.
Àlvaro: Se’m va ocórrer a mi perquè hi ficàvem veus. Simplement per això. No té res a veure amb el cant de la Sibil·la…
Satisfets amb l’experiment? No és la primera vegada que sentim a Fura amb veus: record aquella versió de Hot Snakes amb Rick Frogberg…
Àlvaro: Sí. És un recurs més…
Marc: Ara, de fet, és com una moda dins del post-rock: ficar una veueta per allà enmig. N’hi ha als darrers discs de Pelican, de Russian Circles, de And So I Watch You From Afar…
Àlvaro: Sí. Three Trapped Tigers, que vingueren fa uns anys al Centremàtic, també…
Marc: Bé, ells fan com a cors. No és exactament el mateix. Noltros no ho hem fet perquè estigui de moda. Ara, pel que veig, aviat molts de grups d’aquest estil ficaran veus. Què està bé, sobretot per la gent que no està acostumada a escoltar música 100 % instrumental. Ara, també s’ha d’anar alerta amb el tipus de veus que utilitzes, perquè la pots cagar. Jo pos com a exemple a Muse. La seva instrumentació és bona, però la puta veu del tio és… Ufff! Passa de vegades el contrari: grups d’un estil que no m’atreu, però amb unes veus interessants. Rollo At The Drive-In o coses més properes a l’screamo…
No m’imagin a Fura amb veus screamo…
Marc: No, millor que no (rialles). De fet, ens ha vingut bé no tenir veu, perquè així atreus poperos, metaleros, hipsters… Millor seguir així. Així està massa bé…