Vàrem conèixer festival Miradas de Mujeres. Però què ha passat durant tot aquest temps?
40PUTES: El 2010 participes a Stuffinablank; què és exactament?
Ana Cabello: Me vaig presentar a una convocatòria per participar en una exposició, Love me and leave and let me be lonely, a través d’una plataforma online i me varen agafar amb unes fotos. Està bé. És una manera difícil de treballar i mostrar la teva obra. Llavors, vivia a Rotterdam i estava una mica aïllada. Això em va servir per trencar aquell aïllament.
I què te va aportar l’estada a Rotterdam?
Hi vaig estar sis mesos d’Erasmus. Hi vaig arribar el mes de gener. Nevava. Vaig estar ficada a l’habitació dibuixant i fent projectes. M’hi estava molt de temps i d’aquella època em vaig decidir tirar cap el dibuix. La ciutat me va agradar molt més que Amsterdam. El rotllo industrial, hi ha molta moguda cultural a fàbriques abandonades. Va ser molt enriquidor. De la mateixa època és la portada que vaig fer per Lamono.
Sí, l’he vista. Molt xula. És un collage de foto?
En aquella època feia un poc de tot. Vaig veure el treball de Eduardo Recife, i me vaig interessar pel tema del collage digital. I també me vaig introduir en el photoshop, el fotolog. Vaig aprendre així. I l’experiment va sortir bé. Va ser la meva primera publicació per a una revista i, a més, d’una que jo seguia quan vivia a Barcelona. Quan vaig tornar a Mallorca, vaig participar a Praxis, una col·lectiva que es va exposar a Ses Voltes. Es convocava per als que acabaven Belles Arts. La idea era posar-los en contacte amb el món expositiu. Va ser en Jaume Orejuela qui m’ho va comentar.
Seguim repassant la teva trajectòria…
… Vaig fer una portada pel Manjària i una col·lectiva a Milà, l’any passat, que es deia Lost in Chaos. Vaig fer un retrat del Dr. No i una altra obra que girava al voltant de James Bond. Va ser una expo molt catxonda.
De fa uns anys a ara, hi ha un ressorgiment de la il·lustració i una eclosió de noms en el panorama, com ho valores?
Tot i que s’hagi posat de moda, m’enriqueix molt com a espectadora. Però pens que l’interès pel dibuix sempre ha existit.
I quins noms t’atreuen més?
Aleksandra Waliszewska, que malgrat ara s’hagi posat tant de moda, em sembla molt interessant i no puc deixar de mirar un dibuix o una pintura seva sense escarrufar-me!
Te consideres il·lustradora?
En realitat, mai he fet feina com a tal però m’identific amb la denominació. Realment el que jo faig és dibuix. No hi veig una separació forta. Sempre he dibuixat i com a conseqüència lògica, m’hi he dedicat.
En els teus dibuixos hi ha un punt de discordant. De vegades, fas omissió de certes parts del cos dels teus personatges; d’altres, introdueixes algun element de distorsió…
M’agrada la contraposició. El dibuix i la línia entren molt bé pels ulls i me van perfectes per expressar el que vull amb certa ironia. És el cas de les obres de la darrera expo a la capella de la Misericòrdia. Hi veus cares amables amb trets característics, amb personalitat. M’agrada ficar un punt d’humor i ironia en les obres per fer dubtar l’espectador del que està veient. El món looser me fascina. Quan intentes fer una cosa i te surt malament. Potser és un món de personatges innocents en què m’hi veig reflectida.
Parlaves del teu darrer projecte a La Misericòrdia, una sèrie de retrats amb elements d’instal·lació. Què és el que hi plantejaves?
Un dia mirant la tele, hi va haver un bombardeig d’anuncis de cosmètica amb missatges: No pots tenir grans, ni punts negres ni arrugues. De tan explicit que és, resulta subliminal. Vaig començar a pensar en la indústria cosmètica, les xifres de les vendes… I d’aquí va sorgir el plantejament. Vaig situar una sèrie de potets en prestatges, devora cares poc agraciades, sense l’estàndard de bellesa. I vaig agafar eslògans d’anuncis com “porque yo lo valgo”, “mátame con dulzura”, que fora de context són totalment absurds. Els pots simbolitzen la poció màgica de la qual me’n ric per l’engany que suposa. Els temes relacionats amb el consumisme no són nous per mi. Ja els he tractat amb anterioritat. Buy me és un projecte fotogràfic amb collages de catàlegs de supermercats amb els seus productes. Allò que compram ens defineix i, a la vegada, ens fa ser nosaltres mateixos. És una reflexió sobre el consumisme i la identitat. Sobre la seguretat d’un mateix enfront dels altres, i de com la TV i els mitjans s’aprofiten de nosaltres per raons comercials.
Qui són els teus personatges? La majoria són dones i pareixen provenir totes del mateix món…
Sempre m’ha agradat la visió d’anys enrere. També agaf models de les fotos de mon pare i ma mare o d’anuaris dels setanta i vuitanta. Són personatges que transport d’èpoques passades a l’actualitat. Com si tengués nostàlgia d’un temps no viscut. Però a la vegada, els veig molt contemporanis. I m’agrada molt el còmic americà, com el de Charles Burns. Crec que l’interès pel retrat me ve del còmic. Me pirren les novel·les gràfiques.
O sigui que transportes estètiques?
Sí, com també pareix que tornam enrere…
Vols dir en qüestions estètiques o socials?
En política, crec que tornam enrere en drets i en llibertat d’expressió. Que no puguis dir el que penses és flipant. Ho veim en el món de l’ensenyament, en el periodisme. S’està exercint un control excessiu sobre els ciutadans. Pensam que som lliures però ens movem dins d’esquemes molt reduïts, molt tancats. Estic al·lucinada que passi tot això. Tant a casa com a l’escola m’han ensenyat a tenir capacitat per decidir i expressar-me. I després resulta que no la pots exercir, que tot era una mentida i no saps què creure. En aquest sentit, admir la feina dels educadors, que ara mateix es mouen moltíssim per protestar contra aquesta onada de repressió. Me pareix molt fort que dins una aula, els professors no puguin donar la seva opinió.
Una vegada tornes aquí, com veus el panorama artístic a Mallorca?
Ho veig molt bé. Tenint en compte que fa dos anys que visc a Palma, me va sorprendre molt l’activitat que hi vaig trobar. En tornar de Rotterdam, tenia por de pensar què faria aquí. Tenia cert escepticisme. I trob que està súper viu. Pens en el projecte Corredor, moltes expos… Ara mateix me fa més ganes fer alguna cosa des d’aquí. Pens que hi ha molt de potencial. Cada dia coneixes algú que fa coses, com n’revista Veintitrés.
Quina va ser la idea motor de la revista?
Promoció. Donar a conèixer l’obra de gent que ens agrada, que té molt a dir i un discurs en paral·lel a la nostra idea del que és el fet creatiu. Feim una tasca d’enfilar un tema i uns artistes. Fins que no ens han posat l’etiqueta de comissariat, no n’hem estat conscients.
Hi ha un bot del primer número en aquest darrer?
Al primer, estàvem limitats pel temps perquè volíem arrencar el projecte. El dos està més madurat però és que l’única que venia del món editorial era n’Eva Morell. Els altres som artistes. Tenim quatre punts de vista molt diferents però un punt filosòfic comú.
Quin seria?
Edu Bagur i Albert Polo són més poètics i narratius. Som tots molt diferents quant a pràctica artística però coincidents en poètica i gustos. Albert, per exemple és més de pelis gore i de por, que són coses que també ens agraden als altres.
Per què editau en paper i no en digital?
És el punt que ens ha unit. Som un poc fetitxistes i consumim moltes publicacions en paper. Fuego fanzine és un comissariat sobre paper que ens va servir com a font d’inspiració quant a seguir una línia de feina.
En què estàs treballant darrerament?
Prepar una sèrie d’il·lustracions per a na Maria Solivellas. Estic col·laborant amb Pablo Martín i Astrid Stavro, que són els dissenyadors del logo i la imatge gràfica de La Coqueria, el darrer projecte de na Maria, al mercat de Santa Catalina. Me va demanar un mural i al final… ja ho veureu! Serà una cosa molt divertida i la meva segona experiència gastronòmica.