L’amo. Ni més ni manco. Cercàvem un títol adient per a una entrevista tan especial com aquesta i no se’ns va ocórrer cap tan encertat com aquest. Perquè Tomeu Penya és l’amo, damunt i davall l’escenari; un mite vivent de la nostra música que mai ha deixat de tocar amb els peus a terra. Pura humanitat.
Aquesta va ser la conversa que vàrem tenir fa uns mesos a un bar de Vilafranca, el seu poble natal, abans de la publicació del seu nou àlbum Arruix (Blau, 2013), i que va aparèixer publicada per primer cop a 40Putes, entrevistes i articles (Òrbita Editorial, 2013), el nostre primer recull d’articles, encara a les llibreries.
Tomeu Penya: Perdona. Jo, amb això de les noves tecnologies, no m’hi acab de moure bé. Vaig amb el telèfon aquest… i encara!
40PUTES: Jo duc uns dies fora mòbil. Se’m fa estrany.
Quina sort és, estar sense mòbil. No, i no ens en desferram, eh. Quan faig verbenes pels estius, i veure tota aquesta joventut; totes aquestes ninetes de devuit, denou, vint anys… i al seu costat bergants de la seva edat, amb el mòbil a les mans, jugant o fent fotos com a beneits. Mecagondeeells: si jo tengués la seva edat, te penses, que estaria amb les maquinetes jugant? Amb unes nines tan guapes com aquestes? Jo els dic això mateix, des de damunt l’escenari: “Deixau els telèfons i agafau-les ben agafades!”. I quan els ho dic, tornen vermeeells… (rialles).
Ens hi hem acostumat molt fàcilment, als telèfons…
Fàcilment i malament. Molt, molt malament. I la vida fa massa via com per estar aferrats a una pantalleta. Internet i els telèfons i tot això han estat un gran bot, d’acord… Però és que ha estat massa gros. Tot fa massa via. I aquesta vida arriba a fer tanta via que ja ni val la pena viure-la… Perquè s’ha de disfrutar: disfrutar de l’aire (inhala), de les flors… Disfrutar de tot. Disfrutar d’anar a Palma, com si anar-hi fos la rehòstia: rentar-te, perfumar-te, agafar l’autocar o el cotxe… i anar-te’n tranquil·lament a fer una volta a Palma. Disfrutar de la vida, saps què te vull dir? Jo ho he viscut tot això i et puc dir que era una altra vida totalment diferent. Allò era la rehòstia. I ara, avui en dia, tot és una punyetera merda. Tot, per culpa nostra.
Però tu, a més, has viscut la modernització d’aquesta indústria musical. Tot el procés, de fet…
Sí. El primer disc que vaig gravar va ser amb setze anys, als estudis Fonal del carrer de Sant Jaume: quatre cançons meves, en castellà. I allò era una manera de gravar que, comparada amb ara, t’assustaries! Tot era molt difícil, en aquells moments.
Et refereixes al teu primer grup, Els Mallorquins. Això era l’any 66, no?
La primera actuació que vàrem fer fou l’any 65. Però sí, gravàrem aquell disc més o manco en aquella època. Ja no record algunes dates.
Els estudis Fonal tenien fama de ser modests: un soterrani amb un parell de micros, una taula de quatre pistes…
Jo no sé quantes pistes tenia allò: no en tenc ni punyetera idea. Potser fos una. No sé com anava. Jo sé que quan arribàrem, montàrem el piano, la bateria i la resta d’equip… Jo era el cantant i el guitarrista. I tocàvem. Tocàvem aquelles cançons fins que sortien.
Les enregistràreu en directe, vols dir?
Tot en directe. I com que no ens sortien bé, vàrem estar dies i dies fent preses i preses. Jo feia els solos. I ara, quan he tornat a sentir aquelles cançons… (rialles). Són l’hòstia! Jo, allà, acompanyant amb la guitarra i cantant “Compañera de mi viiida…” i, de cop i volta, aturava la guitarra rítmica per fer el solo, i notaves que faltava tot l’acompanyament. Però ja era molt. Gravar un disc en aquells temps ja era molt…
Parlam d’una època en què els al·lots mallorquins just havien descobert als Beatles…
Sí. Jo tindria uns quinze anys quan vaig canviar el xip i em vaig posar a tocar les seves cançons. Em resultava molt fàcil fer cançons dels Beatles, i d’altres grups com els Hollies, els Kinks i tota aquella gent. Dels Rolling Stones no tant, perquè mai han estat dels meus, però pels altres jo tenia una facilitat tremenda. I no perquè jo fos més bo que els altres: era pels meus fonaments de música clàssica. Haver estudiat en Francisco Tárrega, en Bartomeu Calatayud… Tenia uns coneixement que molts de músics de beat i pop no tenien. Per això, quan ara em ve algun jove i em demana consell, jo els hi dic: “Començau pels fonaments”. I els fonaments són la música clàssica. Això és una opinió meva, però amb 64 anys que tenc, 45 anys fent música i 32 anys com a artista en solitari crec que puc donar la meva opinió com si fos un mestre. I això no vol dir que jo sigui un mestre, eh!
A una recent entrevista, a 40PUTES, Joe Crepúsculo et comparava amb els grans: Neil Young, Otis Redding, Elvis Presley…
(Bada uns bons ulls). Està bé. Collons. I tant. Perquè has de pensar que Neil Young i Otis Redding han estat uns grans ídols meus. Tots dos. N’Elvis no tant, mira quina cosa…
Bé, tu tens més d’en Neil que no de n’Elvis…
Es pardals! És que la meva forma de tocar la guitarra és com la d’en Neil Young! Vaig agafar molt d’ell. Tu ara agafes molts de discs meus, sobretot els darrers 10, i veuràs que, per exemple, els coros tenen molta influència d’en Crosby, Stills, Nash & Young. Però no és una còpia, perquè una cosa és copiar i l’altra és agafar l’idea i adaptar-la a la teva música.
Tornant a Els Mallorquins… Encara guardes contacte amb ells?
No. A més, n’hi ha ja un de mort, en Gori Rosselló (bateria), que era el meu màxim amic. I màxim no només del grup, sinó en general. Era de Vilafranca i ens vèiem tots els dies. Re-re-returava… però només un poc, però ell s’hi donava de tal manera que ens compixàvem de riure. Jo, quan venia a tocar a les festes de Vilafranca deia: “Vull que em presenti en Gori”. Per això, me’n anava un o dos dies abans a la seva botiga i escrivíem allò que havia de dir per presentar-me: ell no tenia iniciativa, en aquest sentit. Volia que jo li donés la primera idea per després recrear-se. I clar, escríviem: “Hola, jo soc aquí, perquè som amic d’en Tomeu i l’he de presentar…”. I això, a un full de paper, no era més que una o dues línies, però ell ho convertia en cinc minuts bons! I és mal de fer, llegir dues línees en cinc minuts! La gent es compixava de rialles. Quan vàrem perdre en Gori a mi em fa fugir una costella. Després d’Els Mallorquins, vàrem tocar a actuacions benèfiques amb Los Calaveras…
Los Calaveras? Un grup?
Sí. Èrem ell, jo i en Simó Rabassa que, per jo, és el millor cantant que hagin donat mai les Illes. És el cantant de Géminis i encara ara m’acompanya pertot. En Simó cantava, jo feia l’acompanyament amb la guitarra i en Gori presentava i cantava algunes cançons. No assatjàvem mai. Però l’estrella de los Calaveras era en Gori. No sabia ni una punyetera lletra! Ni una!
Com ho feia, idò?
Començava, què sé jo, cantant “Camino verde”: “Hoy he vuelto a pasar por aquel camino verdeee”. Fins aquí, més o manco, se’n recordava, però després començava a improvisar: “Que por allí va y se vieneee”. I la gent s’esclatava de rialles. I després veies que s’aturava dient: “A-a-ara ja no-no sé com se-segueix”. Gent com en Gori, amb aquest talent natural, ja no n’hi ha. No en surten. Són mals de trobar, m’entens?
Després d’Els Mallorquins vingué un període en el que, en poc temps, passares per un cadafal de grups: Harlem, Expresión 5, Flash…
Sí. Jo me’n vaig anar d’Els Mallorquins, que varen seguir amb un altre al·lot, que em substituïa. De tots aquests, però, els millors varen ser els segons Harlem, amb en Joan Bibiloni, Rafel Aguiló, Jimmy Amengual, Pep Portell… Tots eren molt joves i molt bons. En Pep, que era el més vell, tendria uns vint anys. M’entens? Érem nins. I saps que hi sonava allò de bé!
Harlem coincideix amb el boom del soul a Mallorca: Z-66, Los del Sol, Los Condes, Los Álamos… Com descobrires aquella música?
Fou per culpa d’un grup portuguès que tocava al Bolero de Cala Ratjada: Os Duques. Quan els vaig veure em vaig quedar enamorat d’aquella música que feien. Quatre o cinc tios, amb un que s’encarregava de la secció de vents, fent uner virgueries… Vaig quedar entusiasmat amb aquella senzillesa, aquell gran ritme, aquella força. Veníem dels Beatles: no estàvem acostumats a aquell tipus de so, així que va ser també un canvi de xip. Va arribar un punt en el que nedava dins del soul: bevia molt d’Otis Redding, de Solomon Burke, de tots aquells discs que comprava de la Tamla-Motown…
Com així vares fer un gir tan espectacular a la teva carrera? Ho dic en el sentit que després del beat d’Els Mallorquins, el soul de Harlem i els hits d’estiu de Los 5 del Este, de cop i volta et reconvertires a cantautor.
Sí, vaig fer un canvi inexplicable, després de tot el que havia viscut: grups, renou, pitipam-pitipena, viatges per aquí, viatges per allà. Estava cansat de tocar a hotels. Volia fer altres coses així que vaig estar uns dos anys fent tombs: vaig fer de guia turístic, de director a una discoteca, però la música em seguia estirant massa. Tenia 30 anys…
Podríem dir que era una espècie de crisi dels 30!
Més o manco. Sé que fou en aquell moment, quan vaig fer aquest canvi tan difícil d’explicar. Saps què passa? Que tot el que jo havia viscut de petit havia desaparegut. Em vingueren al cap un munt de records de les matances, d’aquells pans que feien les pageses, de com vivíem a foravila i tots aquells cants dels homes del camp. I la meva llengua: sobretot la meva llengua. L’anglès, l’alemany i el castellà estan molt bé pels hotels. La questió és que vaig començar a escriure unes cançons on hi escrivia tot allò que trobava que havia de dir. Em passejava pel poble, amb un llapis i una llibreta, apuntava idees, recollia gloses populars… i llavors em va pegar aquella cosa inexplicable. I un hivern em vaig trobar amb un grup teatral anomenat Sa Paparra: eren uns joves que feien comèdia i sé que un dia ens reunírem devora d’una ximeneia, vora l’església, i em vaig posar a cantar aquelles cançons que havia escrit. I quan ho feia, vaig veure un moviment, un interès, un silenci absolut que es va crear… I en aquell moment, el rector del poble, Pere Pons, que també era allà, es va sentir dominat per aquella classe de cançons i aquella manera de fer-les. Per això va proposar-me fer el disc Cant a la vila (Maller, 1980).
És un disc molt interessant i desconegut a la teva trajectòria: una veu, una guitarra. És quasi el teu Nebraska!
Pens que és un disc pobre, però té un contingut molt ric. Però només en vaig vendre devuit còpies.
De veres?
T’ho promet: devuit còpies. Ara que, després d’una grapada d’anys, la gent es va posar com a loca a cercar-lo. I ara, bé, és impossible de trobar.
Amb tot això que dius, no se t’ha passat pel cap fer-ne una reedició en condicions?
Sí, m’ho ha oferit Blau, però jo no estic per això ara mateix. No vull perdre el temps, ni molt manco un disc: un disc nou és massa important com per haver de tornar enrere. Ja em va bastar amb Trenta anys després, fa dos anys. M’entens? Allò és tornar enrere i jo vull anar endavant.
Reedició? No ho has pensat o no t’ho han proposat?
Sí. Se m’ha oferit des de Blau, però no estic per això. No vull perdre el temps. No vull perdre un disc. Un disc nou és massa important com per haver de tornar enrere. Ja em va bastar amb ‘Trenta anys després’ fa pocs anys, m’entens? Allò era tornar enrere. I jo vull anar endavant.
Canviant de tema: a Mallorca hi ha hagut dos grans fenòmens musicals que han acabat esdevinguent fenòmens sociològics: un és Tomeu Penya i, l’altre, Ossifar.
Els apreciava molt. I els aprecii. Ossifar agafaren un poc de mi, però també d’altres: van ser un gran fenomen, però es van aturar. Jo anava a veurer-los, perquè érem amics, i els cantava “Es tango de ses paparres”. És una cançó que els havia cantat mil vegades: ells agafaren un poc l’essència aquesta del catxondeo i començaren…
Però abans d’Ossifar, ja hi havia la Banda Calderona…
Eren els mateixos, més o manco. La Banda Calderona es va formar amb molts de músics que havien tocat amb jo, d’Algaida i Llucmajor, i després es dividiren. Així va nèixer Ossifar. Jo me’ls estimava molt, i encara els estim. Anava a veure’ls als seus primers concerts…
La gran diferència, crec, està en la universalitat de la proposta. És a dir: les lletres d’Ossifar només les podia entendre un mallorquí, però amb les teves s’hi podria identificar un públic mallorquí, menorquí, eivissenc, valencià, català…
…o un sevillano! Jo vaig representar els Països Catalans a l’Expo de Sevilla, l’any 92, i aquella gent es va portar amb jo que va fer oi… però oi de bé! A Catalunya no es va entendre Ossifar. Però a mi m’han arribat ofertes per anar a actuar a Estats Units. Al repertori de les 275 cançons que tenc gravades n’hi ha com unes 40 o 50 que es poden fer com a música country i que, de fet, jo les faig en clau de country. Això va cridar l’atenció a algú d’allà. Així que, s’hi ho mires bé, la meva música no només s’ha quedat a Mallorca o Catalunya.