Segona part de l’entrevista amb Tomeu Penya (llegeix la primera part aquí).
Joan Bibiloni, Rafel Aguiló, Manolo Marí… Véns d’una generació de músics en majúscules.
Jo no sé si sortirà una altra generació tan bona com aquella. I saps perquè? Perquè tots ells eren uns professionals: s’hi dedicaven les vint-i-quatre hores del dia. Ja no hi ha gent com ells. No sé si és que no n’hi ha o perquè ja no hi ha tanta feina com aquells anys. Aquesta gent és la que compta…
Sempre has donat una gran importància a la professionalització de la música…
És que la professionalitat ho és tot… Però no només en la música, sinó en tot. Ara tu, pensa: a mi em varen haver d’operar de les cordes vocals perquè tenia una espècie de tumor maligne. Vaig haver d’anar al millor metge del món, per operar-me. Si no, m’hi quedava. Aquell home no m’hagués pogut operar si no hagués tingut tots els papers en regla. Un músic és ben igual. Per què un tio ha de pujar a l’escenari, sabent només dos acords, i llevant el lloc a un músic profesional que hi ha dedicat tot el seu esforç? Per què un tio que vol pujar a l’escenari per fer dues rialletes ha de deixar a un professional mans aplegades? Entens el que vull dir? Jo defens la professió.
Trobes que la música ha degenerat tant, Tomeu?
Està malament, pero això passarà. Ara, quan? D’aquí a trenta anys? Quaranta? No ho sé! Aquest art que és la música és necessari per viure. Les persones hem de menester menjar per la boca, però també ens hem d’alimentar d’altres coses. És necessari, de fet. Però la música no és tangible. Pagues per una Coca-Cola i te la beus. Però, a diferència de la música, la Coca-Cola és tangible, bevible. Per això, tothom posa pegues; tothom va en contra de la SGAE… i van equivocats. La música l’ha feta algú, i potser que aquesta persona que l’ha fet s’està morint de fam.
Però no crec que es pugui negar que l’SGAE i Teddy Bautista s’han guanyat una mala imatge a pols…
Hombre… S’hagués pogut fer d’una altra manera, però és que hi ha tantes maneres de fer-ho que, mira, només et puc dir un cosa: si no hagués estat per Teddy Bautista, molts d’autors s’haguessin mort de fam. Tothom diu d’ell que si cobrava tal, que si cobrava tal… D’acord. Però compara-ho amb el president d’algun banc o alguna empresa. És vera que hi ha hagut corrupció pertot. Supòs que sí, però jo tampoc ho sé segur. Jo he anat a l’SGAE, a Madrid, com a representant dels autors de les Balears, perquè m’ho demanaren: jo donaria la cara, i la don, per tots aquests professionals nostres que s’han quedat sense feina. El cas és que jo ho he notat, que allà dedins… hi ha alguna cosa estranya. Tothom vol entrar dins la directiva: tothom vol un càrrec. Qualque cosa hi deu haver. Ara, la culpa no l’hem de pagar tots els autors…
Creus que aquesta percepció negativa que es té de l’SGAE és per la imatge que n’ha transmès la premsa?
(Bufa). Ufff. La premsa… Em vull guardar l’opinió. Me la callaré, tot i que he de reconèixer que, aquests anys, la premsa a mi m’ha ajudat. Però ha arribat un moment en el que ja no em fii de ningú. A mi l’altre dia em varen fer una bona trampa: a una entrevista, d’un diari d’aquí, xerrant com ara, de bones, fent una Coca-Cola, em demanaren: “I amem, què feies tu quan te’n anaves a voltejar per Europa?”. Jo vaig respondre, bromejant, que em tirava al·lotes…
Record el desafortunat titular: “Voltar de jove per Europa em va servir de molt, sobretot per tirar-me femelles”.
Veus? Això! Això no era per posar al diari i més com a titular! Jo te promet que aquell dia em vaig dir a mi mateix: “Caaaa! Ara vius amb aquesta gent!”. La llàstima és que ja no me’n record de la cara del periodista, però que et facin una putada com aquesta és per fer-li directament la creu! Veus? Això té a veure amb allò que et deia sobre ser un professional. Per això, el periodisme ha degenerat tant, sobretot a la televisió, perquè no hi trobes periodistes, sinó fanàtics! Delegats del fanatisme! A mi m’agrada molt l’esport, així que mirava molts de programes d’aquests i deia: “No és possible que això que escolt sigui el mateix que he vist”. Ha degenerat molt…
Hi estic d’acord. No només l’esportiu, sinó el polític…
Ben igual, ben igual. Tot està comprat i venut, comprat i venut… Són assalariats per una causa. Fora bromes. No ho entenc.
Políticament, mai t’has volgut banyar.
No. Mai. Jo no me cas: som internacional. Soc de la persona, dels animals, dels arbres i el cel. No som d’un partit polític ni d’unes idees polítiques. No em puc posicionar. Sovint m’han demanat a quin partit vot. Jo m’he quedat dient: “Això no m’ho podeu demanar, però ja que m’ho heu demanat jo vos respondré. Jo vot naturalesa. Vot per l’aire, la terra i l’aigua. Mira de posar-li unes sigles a tot això i ja sabreu a qui vot”. Jo som de la gent, no d’un partit.
I això que els polítics t’han fet una plaça!
Això és increïble. Fa anys es deia la Plaça de la Constitució. Vaig estar molt content que canviessin el nom, hagués estat per Tomeu Penya o per qualsevol altre nom. Em va agradar que llevassin aquell Constitució.
No t’agrada?
No. Jo no hi crec. La Constitució està feta per un grup de persones a un moment determinat: no està feta, en absolut, pels ciutadans d’ara. Jo, quan hi passava, m’ho mirava de reüll. Constitució? Per favor, si està equivocada de dalt a abaix.
Ho dius perquè s’ha quedat massa desfassada?
Mira, s’ha de viure d’acord amb els temps en què vivim i amb les necessitats dels seus ciutadans. Per això, la constitució no és sagrada. Ni ho pot ser quan du un retard de trenta anys. Ha d’evolucionar com evolucionam les persones. Una de dues: o s’atura o evoluciona.
No tens la sensació que cada vegada reculam més? En matèria lingüística, en matèria mediambiental, social…
Jo no crec que sigui així, tampoc. Reculàrem molt, fa dècades, i ara tot està més controlat. I per poder dir-ho, has d’haver viscut tot allò que es vivia fa quaranta anys… No hem de passar l’arada davant del bou. Si s’aguanta, si es manté, gràcies! Com tot, si pot augmentar, molt millor, però si s’aguanta ja és molt. Abans, tot estava molt pitjor en matèria de llengua i natura. Sobretot la llengua, però són dues coses que van juntes. Per entendre-ho, s’ha de viure tot allò que passava fa quaranta anys, quan el mallorquí –o el català, que m’és igual, perquè el català i el mallorquí és el mateix– només es xerrava a ca teva o al pati de l’escola… I comparar-ho amb ara, que es xerra pertot, i, de fet, el necessites per entrar a segons quines feines. Clar! Clar que es podria fer millor! Però ja que hem arribat aquí, hem d’aguantar: han estat massa anys de lluita. Les coses van canviant: els partits van i vénen; les idees polítiques també, van i vénen. Ho hem d’aguantar així, però sempre lluitant per aconseguir un poc més. Si lluites per més, la pitjor cosa que et pot passar és que et quedis igual. Res pus. Amb la música em passa igual, no te pensis: lluit per fer més i, tanmateix, em qued igual. Però clar, una cosa és la música i l’altra és la natura i la llengua…
A tots els teus discs sempre hi ha un toc de reivindicació, sigui ecologista, sigui lingüística…
He duit molta sort, perquè en moltes coses em vaig avançar molt en el temps. I no dic un o dos anys, sinó trenta. Mira “Trenc”: la vaig escriure l’any ’84, queixant-me perquè volien urbanitzar Es Trenc i tota aquesta història. Ara, tornam a estar amb les mateixes. Jo no pas mai de moda! (rialles). O a “Cançons per a dones, frares, ministres, Son Dureta, mentides i es mè mort arribant a Manacor”… La vaig gravar l’any ’82 i dic allò de: “I per molt que digui el ministre, és vera i és per demés, ens fa menjar per la vista i ell es queda amb els doblers”. Fixa’t si n’ha passat de temps… i torna a passar. Tot dóna voltes.
Aquell disc on surt aquesta cançó, Carritx i roses, pràcticament et va convertir en allò que ets avui.
Va ser un disc molt innovador al seu moment. I, a més, hi va haver una cosa que em va ajudar molt sense voler, que era el moment dels procesos autonòmics. Tothom va començar a reivindicar l’autonomia, les nostres arrels, la nostra llengua, els nostres costums… i jo em trobava allà enmig. Em va trobar llest, tant psicològicament com musicalment.
Pens, però, que el teu cas no és com hi arribares, sinó com t’hi has pogut mantenir tres dècades!
És molt difícil, això. Jo et puc assegurar que els meus inicis com a cantautor van ser enreputats. Saps que ho era de difícil, anar amb una guitarra tota sola a les places dels pobles, a cantar amb un micro de l’església. Jo allà amb una cadira i la gent que passava per davant meu, sense fer-me ni puta cas, perquè cantava en mallorquí…
Alguna vegada t’has demanat què hagués estat de tu si no fos per la música? De què haguessis fet feina, per exemple.
(Pensa) A vegades sí que m’ho he demanat, però com que des dels catorze anys ho tenia decidit… No ho sé. M’hagués agradat ser jardiner, ja fos a un hotel, a foravila… O quedar-me a les terres de mon pare i ma mare, sembrant…
Fa temps, li vaig fer aquesta mateixa pregunta a Joan Bibiloni i em va dir que ell no es podia veure d’una altra forma que no fos artista.
És que és així. Som d’aquella raça que va néixer sent músic. I érem uns al·lots que, al manco en el meu cas, érem pagesos, de foravila, però que ens agradava molt la música. Com et deia abans, la música és un art que es necessita per viure. A part de menjar per l’estómac, hem de menjar per l’esperit. I en Joan és d’aquests que quan fa un acord, fa una cosa més important que tocar-lo bé. Perquè, què és fer-ho bé? Fer les notes? No, no. Es dóna per entès que tu saps fer les notes, però hi ha d’haver una cosa molt més difícil de treure…
El feeling?
La màgia. És la màgia dels dits; la màgia del sentiment. Agafar un instrument i fer que els dits, l’instrument i el cor siguin el mateix. Hi ha gent que ho fa… i jo no m’hi consider d’aquests, no te pensis ara! (rialles).
No crec que ho necessitis, tampoc. Mira-ho: quasi trenta-tres anys després, fent concerts pràcticament cada setmana…
Saps què passa? Que jo estic manejant a cinc generacions com a mínim que van d’un any i mig fins els vuitanta cinc o noranta. I per això, pardals, anomenes Tomeu Penya i tothom el vol a les festes, als teatres… Perquè volen en Tomeu en si, perquè musicalment jo som el més pobre i el més dolent cantautor que hagi pogut existir mai. Et som sincer, eh.