És un dels privilegiats que té corda per estona. L’anglo-mallorquí ha tornat a Mallorca aquest Nadal amb el seu nou treball davall del braç, Time Traveller (Miracle Records, 2013). Quart disc d’una carrera en solitari més que consolidada que no ha aturat de rebre elogis des  que publicà aquell confit en forma de debut, ara fa sis anys: Miracle Beach. Xerram amb Steven Munar d’aquest nou disc, però també feim balanç d’un any realment intens en el que s’ha remogut el seu passat musical amb The Walk i The Tea Servants. Un any curiós per a Steven, en què el passat s’ha mesclat amb el present… i el futur.

40PUTES: A falta de pegar-li encara un parell d’escoltes més, diria que Time Traveller marca un gir bastant interessant, sobretot si ho comparem amb Break The Rules…

Steven Munar: Home, si ho compares amb els meus últims discos, sí que té dues de les cançons més potents que he enregistrat darrerament: “The Lines in the Sky” i “Vampires”. No és un treball tan clarament folk.

Idò?

Doncs per a mi és com una tornada a estructures més pop; ara que, i penso que és una constant a la meva carrera, és bastant eclèctic i variat. Agafo coses de diversos estils.

Hi estic d’acord: comparant-lo amb la resta, m’atreviria a dir que és el més obert de mires que has tret mai…

Sí. És sense dubte un disc molt variat. De fet, a mi sempre m’ha agradat agafar coses d’estils diferents. Penso que en aquest disc es nota molt aquesta inquietud…

Diries que és el teu disc més madur?

Que si és un disc madur? Penso que a la meva carrera en solitari hi ha una recerca de la maduresa. Ara, si Break The Rules ho és més, no sabria què dir-te, la veritat…

Potser una diferència respecte Break the rules i Time traveller sigui la temàtica amorosa. Al nou disc és omnipresent…

La temàtica amorosa és una constant en la meva carrera, i òbviament en aquest nou treball també hi és. Parlo, moltes vegades, d’un amor que podria haver estat o que es podria haver consolidat però que no va esser així a cançons com “Where Is The Love?”, “It Could Have Been A Fire” o “Beneath The Waves”. Després n’hi ha d’altres que sí són clarament optimistes i vitals, com pot ser “Shiny Day”, tot i que aquí l’amor té unes connotacions espirituals. I la cançó “What The Oracle Said” és una cançó per a la meva filla amb un to molt tendre, tot i que amb una resolució final una mica reflexiva.

Aquest toc autobiogràfic de “What The Oracle Said” crec que també queda reflectit a una altra cançó. Concretament, la que ve després: “Orient In Majorca”.

Sí, va ser la darrera cançó que vaig fer pel disc…

El títol és molt evocador. En què t’inspirares?

Realment estava a casa d’uns amics al Montseny, en un ambient de molta tranquil·litat. La cançó va sortir tota sola…

Com així decidires fer-la instrumental?

Des del primer moment vaig pensar que no necessitava una veu. La melodia de la guitarra m’agradava per ella mateixa…

Una pregunta obligada que segurament ja has contestat més d’una vegada: Time Traveller… Com així, aquest títol? 

Ja en el meu anterior disc, a Break The Rules, hi ha un tema que es diu “Troubadour”. Parla de la qüestió de la reencarnació i diu: “Venim en grups i després ens escampem pel món, després ens tornem a retrobar amb diferents noms. Jo vaig ser un deixeble, un trobador, un senyor anglès, un soldat i després tu“. A més d’això, penso que totes aquestes encarnacions estan succeint al mateix temps en un altre nivell, però que ara mateix hem triat aquest moment en concret per tenir l’experiència present… Toma ja! Per tant, tots som viatgers en el temps. Una vegada va sortir la cançó “Time Traveller” vaig pensar que era un bon títol per resumir l’essència del disc, ja que he viatjat en el meu temps personal com a compositor i músic a l’hora d’enfrontar-me a aquest disc.

Home, posats a viatjar en el temps, i més concretament com a músic… A quina època aniries? Els anys seixanta et peguen…

Sí! Els seixantes i setantes són dues dècades que m’encanten. No sé, també m’agrada l’època de les big bands. Anys vint, anys trenta…

Escoltes la música que es fa ara?

La veritat és que la música que més escolto és als concerts dels meus amics músics. M’agraden molt Isaac Ulam, Alberto Montero, Víctor Herrero… Ara, sense prejudicis ni fílies excessives…

I Son & The Holy Ghosts? Què et semblen?

Sí. M’agraden. Són un dels millors grups que han sortit de Mallorca en els darrers anys. I tenen un gran directe!

Què et va semblar la seva versió del teu primer grup, The Walk?

Molt bé. Fou una sorpresa molt agradable, aquest petit homenatge…

Et va sorprendre que fessin una versió de The Walk –que només editàreu maquetes– i no una dels Tea Servants?

No. Els Tea Servants vàrem tenir la nostra base ja a Barcelona. Pens que va ser lògic que triessin a The Walk, ja que va ser un grup totalment mallorquí i, a més, el disc de MallorcaNochentas estava dedicat molt clarament a l’escena mallorquina dels anys vuitanta i noranta…

Ara que xerram dels Tea Servants, 2013 deu haver estat un any molt interessant: reedicions, concerts de reunió…

Sí. La veritat és que ha estat un any molt interessant que ha remogut moltes coses. Ens ha fer recordar què bé ens ho passàvem junts i la singularitat d’un disc com Police Looking After Thieves.

Veient la bona acollida del retorn, no et pica a moments aparcar la teva carrera en solitari i començar a compondre nou material amb ells?

No. No hi ha cap intenció de reactivar els Tea Servants. Clar que, això no significa que no ens puguem ajuntar per algun motiu, però sempre puntualment…

I no et penedeixes de no haver fet alguna cosa durant aquests anys?

La veritat és que no em penedeixo, almanco com a músic, de res del que he fet. Sempre he mirat de fer-ho de la millor forma possible, entregant-me al cent per cent en cada disc. Lògicament hi ha cançons que m’agraden més que altres… o d’altres amb què no m’identifico gaire en aquest moment.

Es sobreentén que, com a artista, ets dels que no t’agrada tornar enrere…

Tornar enrere? Com a bon time traveller puc dir que m’agrada anar al passat, al present… i al futur!