Al bar on hem quedat no hi ha gairebé ningú i està tot a les fosques amb llumet d’espelmes.
Deman una infusió i m’assec a la barra devora una taula on dues padrinetes passen pena de com els seus néts sortiran endavant en aquest món on vivim . La madona, encantadora ella, m’acaba de tractar de “chico” i m’ha oferit “unas pastitas de mantequilla” perquè “tienes que comer algo a estas horas, o te puedes marear…“. Per acabar d’arrodonir-ho, sona una musiqueta d’acordions lenta i relaxant… com a tangos, o alguna cosa així.
La veritat és que, ara mateix, no se m’acudeix cap altre context menys heavy que aquest. I això que m’he posat la jaqueta de cuir, la camiseta de Celtic Frost i m’he demanat el te sense sucre. La pròxima vegada que quedi per entrevistar un grup de música heavy quedam per fer birres, que així no hi ha manera de motivar-se… I és que -m’oblic a recordar- estic aquí per parlar amb dos dels membres de Trallery, un dels grups més prometedors de l’escena extrema de Mallorca.
I quan dic prometedors, no ho dic perquè sí. Aquests joves, en els dos o tres anys que duen funcionant, han aconseguit fer-se un nom i ser respectats pels seguidors de l’escena metàl·lica, no només de Mallorca sinó també de la resta del món. Han trepitjat els escenaris mallorquins en incomptables ocasions, han enregistrat un disc que forma part del catàleg de Xtreem Music (una de les discogràfiques de música extrema més reconegudes de l’Estat), han sortit a actuar a la península i, han aconseguit estar dins el cartell del prestigiós festival Wacken Open Air, on quedaren tercers en un concurs en què competeixen grups de tot el món. Em crida molt l’atenció que un grup tan jove hagi aconseguit tot això. I que, a més, hagin decidit construir la seva proposta, sòlida i creativa, sobre una base de thrash metal clàssic… del de tota la vida.
Mentre pens tot això sent la senyora encantadora que guaita per la porta: “¡Joven! ¿Esperas a un chico? Está aquí dentro, en la barra”. Acaba d’arribar n’Humberto, el baixista i vocalista de Trallery. Ens saludam i començam a parlar fins que, poc després, arriba el bateria del grup: en Sebastià. Ara ja hi som tots. Agafam lloc a una taula encara més tranquil·la que la barra, si és que era possible, i començam l’entrevista:
40PUTES: Abans de començar, sou conscients del poc heavy que és estar aquí fent tes i amb aquesta musiqueta de fons? Sort que la música no surt a l’entrevista perquè vaja fama…
(rialles) Sí, súper poc heavy… ens guanyarem la fama de “mariquitas”, ja veuràs. (rialles)
Bé, la primera pregunta és òbvia: podeu explicar, en general, la historia del grup? Com us formàreu, quin any…
Humberto: L’inici de tot va ser a finals del 2010 quan en Biel i jo teníem un grup que es deia White Shadow, un grup sobretot de tribut a Metallica. El bateria que teníem abans no donava el toc de constància que nosaltres demanàvem i ho deixàrem amb ell. En aquella època coneguérem en Tià al festival Esos Cuernos a Pollença, on actuava amb un grup de tribut a Pantera. Ens va agradar perquè vàrem veure que controlava prou bé la bateria i pensàrem de dir-li per tocar amb nosaltres i que ell hi cauria. Així ho férem, li diguérem i va passar de nosaltres com de la merda (rialles). Després ens n’adonàrem que feien un altre concert a Sa Pobla, i hi vàrem anar a posta. En Tià encara no havia davallat de l’escenari i nosaltres ja érem allà, amb una litrona, en pla: “tio, vine amb nosaltres…”, però res. Després ens tornàrem a ajuntar amb en Javi, l’anterior bateria, i aconseguírem alguns concerts. Un d’ells va ser a Llucmajor i, com que en Tià és d’allà, quedàrem amb ell a través del messenger, i una cosa va dur a l’altra. Després d’aquest concert en Javi va sortir del grup i hi va començar en Tià. El seu primer concert va ser el darrer que férem com a White Shadow. Després de dos assajos vàrem actuar al Monsters Of Rock, que va petar Factoria, amb tributs d’AC/DC, Black Crowes i Pantera. Després va sortir allò del nom: un dia de marxa… vàrem pensar que ara que érem distints ens podríem canviar el nom, i va sortir Trallery…
Això era una pregunta que vos volia fer. I aquest nom? D’acord que té força però, d’on putes surt? Perquè no vol dir res, realment, no?
H: No, no… no significa res! Ja te dic, el triàrem un dia de festa. Vàrem començar a pensar noms…”La factoria de Thrash”, “La destileria de la trallal”… i a dir tonteries, i va sortir Trallery, que va ser el que ens va molar.
Francament… mola mooolt més que “La factoria del Thrash”, eh?
H: (rialles) Sí, o que “La destileria de la tralla”, ja veus! Al final vàrem dir, “hòstia, Trallery queda guai”, i venga… idò Trallery. Al principi, nosaltres sabíem que érem Trallery, però mai no ho vàrem posar a un cartell fins a un concert amb Skyline. Vàrem fer dos concerts que eren una espècie de tribut al Thrash on fèiem un poc de tot: versions de Sodom, de Kreator, Slayer i altres grups on ni tan sols cantava jo, eren col·legues que pujaven a cantar segons la cançó.
Ara que deis això dels cantants que anaven pujant a l’escenari, això de ser un trio és circumstancial o conscient? L’ altre dia pensava si no us havíeu plantejat mai ficar un cantant, un altre guitarra o algun instrument d’aquests que ara estan molt de moda en els grups progres com un ukelele…
H: Idò això de l’ukelele… mmm (rialles). No, ara de veres, quan vàrem començar, els tres anàvem amb la idea que jo només tocaria el baix i afegiríem un cantant, però quan vàrem començar a fer lletres, era jo qui les feia i imaginava com s’haurien de cantar, i pensàrem: “joder, si ets tu el que pensa com s’ha de fer i tal, idò canta-les tu”. A White Shadow ja havia estat jo el cantant i no me va atreure gaire la idea, però després ja m’hi vaig començar a trobar còmode i em vaig quedar el paper. I el que deies del guitarrista, com que ja començàrem només amb un, després no ho trobàrem necessari.
Ja veig. No heu sentit mai que fos una cosa necessària.
Sebas: No. Al principi ho vàrem xerrar alguna vegada però no arribàrem a concretar res.
H: Ho vàrem començar a xerrar quan ja dúiem un o dos anys, i vérem que era complicat. Conèixer un guitarrista, dur-te de puta mare, que s’adapti a les nostres putades i maneres de ser… ho veim una mica chungo. A més, sempre hem pensat que un directe sona molt més clar només amb una guitarra. No hi ha tant de lio, és molt més fàcil fer sonar una guitarra que no dues. Si només dus una guitarra que soni bé, igual per tot, i que soni ben heavy… els resultats són millors.
Canviam de qüestió, si us pareix. Comentàvem abans de començar que sembla que actualment hi ha una espècie de revival de tot el que és el thrash metal. A mi, que som ja “cuarentón” (rialles), me crida l’atenció que gent més jove hagi desenvolupat aquest gust per tendències que fa gairebé trenta anys que estan funcionant. D’on us ve aquest gust per aquest estil de música?
S: Personalment, jo sempre he escoltar rock. El meu pare sempre ha tengut discos de Pink FLoyd, els Beatles i coses així… Un dia vaig escoltar un recull de rock “quasi heavy” que hi havia per cases. Al disc hi havia “We rock” d’en Dio. La cançó començava amb aquell “taca-tacatacatacataca…” (fa com si toqués la bateria amb les mans) i jo flipava! Aquí va ser quan vaig dir “jo vull ser bateria!” i, a poc a poc, vaig anar pujant escalons fins que ho vaig aconseguir. Vaja, que tot va ser gràcies al meu pare!
H: Al meu cas va ser pel Kill’em All de Metallica, per culpa del meu cosí. El primer tema que em va mostrar va ser “Seek And Destroy”. Vaig flipar, vaig pensar “però… com és que no li agrada això a sa penya? Però, per què no havia sentit jo això abans?”, m’hi vaig enganxar. El segon tema va ser el “Bark At The Moon” de n’Ozzy Osbourne. Al principi només tenia aquests dos discos de referència, però després m’anava fixant amb els heavys que em creuava pel carrer i veies “hòstia, una camiseta de Manowar!”. En arribar a cases anaves a l’Emule, cercaves i, entre tot el porno, te sortia algun disc dels vuitanta i pico (rialles). Així va ser com vaig anar descobrint la música d’aquella època. De totes formes, al mateix temps vaig descobrir Annihilator i altres grups que són més actuals. Quant al revival, crec que a la penya li mola aquest rollete tan autèntic que devia ser en el seu moment. En aquella època, quan sortia un grup com Possessed, la penya devia flipar. Ara crec que està passant el mateix, ho hem pogut veure, sobretot, quan hem estat a Barcelona, on quan surt un grup nou la penya els dóna suport. Estam vivint una nueva ola, i que el públic faci això no me pareix gens hipòcrita. Veig que no només es queden amb el revival dels grups antics, sinó que la gent també dóna suport als que estan sortint ara.
Tornant a vosaltres. Ara fa poc que heu acabat Catalepsy. És la primera vegada que enregistrau o ja havíeu fet alguna maqueta o alguna cosa?
H: Home… alguna cosa hi ha però no creim ni que es pugui mostrar (rialles). Vàrem gravar, però no pensàvem que el resultat tengués la suficient qualitat com per fer-ho públic.
Com ha estat tot el procés de creació del disc?
S: El tema de compondre i tot això va sortir de forma natural, ens ho passàvem de puta mare assajant i, pim-pam, anàvem fent. Quan vàrem tenir quatre o cinc temes va ser quan ens plantejàrem seguir component per fer un disc, i en tenir els temes llestos vàrem parlar amb en Mega.
Vareu enregistrar a Psychosomatic?
S: Sí, a Psychosomatic.
H: Sí, a Inca… el primer dia uns nirvis que flipes, tio.
S: Vaja… però uns nirvis bons.
H: Cap dels tres havíem tengut una experiència així a un estudi i tot era súper nou.
I què tal, l’experiència? Què ha aportat al grup el fet de gravar?
S: En qüestió de temes, i crec que puc parlar pels tres, en Mega ens ha ensenyat que quan un tema ha de sonar d’una manera, ha de sonar d’aquesta manera. Si, per exemple, comences una cançó amb un pianito i tal, que vols que sigui tranqui, no li pots fotre segons què perquè no hi diu. Quan comences a compondre un tema has de saber el que has de fer i com ha de sonar.
H: A mi, al manco, el que més m’ha ensenyat Catalepsy és que tenir una data límit t’obliga a posar-te les piles. Dos mesos abans de començar a gravar, dúiem set temes fets i volíem que el disc fos de nou o deu. Va ser aquí quan varen començar a sortir aspectes dels temes que no ens agradaven. Ens vàrem haver de posar les piles i en dos mesos tenir els temes llests. Bé, quan vàrem entrar a gravar hi havia un tema que penjava i el vàrem acabar allà. També em va servir per perdre un poc la por a l’estudi. El fet d’entrar allà a fer feina amb un tio tan professional com és en Mega, que ha fet de tècnic de so a Wacken, imposa molt. Que un tio important te jutgi i te digui “això és una merda” o “això, no!” (perquè t’ho diu així de clar…) fa respecte. Però bé, la part bona és que es va implicar molt en els resultats.
En aquest sentit, vàreu fer molta feina d’estudi? Quan entres a gravar sempre dus els temes pensats, preparats i pensant en com tu creus que sonarà millor. Però moltes vegades no és així i és el tècnic de l’estudi que te fa veure que hi ha coses que sonarien millor així, o així deçà… us va ajudar en Mega en tot això? Us va fer canviar moltes coses?
H: Sí. El tio te demostrava obertament que el que tu pretenies fer i el que estava sonant no quadrava. L’escoltaves tan de primera mà que era impossible no veure-ho. No és que ell t’ho fes canviar, és que tu trobaves que s’havia de fer perquè ell t’havia demostrat que no era així com havia d’estar.
S: Sempre va guai una opinió aliena al grup. Quan fas feina amb temes que fa dos anys que toques els tens més mamats que l’hòstia i, avesat a sentir-los sempre igual, no te n’adones de les errades que puguin tenir.
A part de’n Mega, que pel que deis ha estat un personatge de molt de pes en el resultat final de Catalepsy, me va cridar l’atenció veure que per la portada heu comptat amb un artista molt reconegut dins el mundillo com és n’Andrei Bouzikov.
H: La culpa és de’n Rotten (de la discogràfica Xtreem music). Quan vàrem començar el disc no teníem el camí massa clar i fèiem un poc de tot. En un principi havíem decidit dir-li al disc Path Of Lies i ja teníem la portada feta i tot. Li vàrem enviar a Xtreem i en Rotten ens va dir: “vale guai, pero la portada es una puta mierda!”, això no es pot treure.
S: “Parece un disco de Black noruego” va comentar.
H: Ens va recomanar una sèrie d’il·lustradors. Un era en Juanjo Castellano que ja ha fet feina amb Breathless, per exemple, i un altre era en Bouzikov. Aquest darrer ja ens havia cridat l’atenció pels seus treballs per Violator, Municipal Wast o Vektor. Contactàrem amb ell per mail i ens va dir com ho havíem de fer. Primer explicàrem la idea i ens va passar un esbós que no ens va molar perquè havia canviat molt la idea original.
S: Vaja. Jo crec que ens degué passar algun dibuix que ja devia tenir fet per si colava… (rialles).
H: Després li passàrem un esbós servilletero del que volíem que fos la portada. El tio la va canviar molt i la va millorar bastant. Quan li diguérem que no a la primera proposta, es va imaginar un poc més el que volíem de veres i ho va fer. Aquí ja vàrem dir: “ostia, que guai”. Jo al manco vaig quedar flipat.
I la portada, té a veure amb el títol, no? Quina és la idea que hi ha darrera la portada?
H: La idea de Catalepsy és equiparable al karma. Tu ets una persona que ho ha fet tot malament a la vida i quedes condemnat a una mort falsa que és la catalèpsia. La portada reflecteix la història d’un tio que ho està passant molt malament perquè s’ha d’enfrontar a la mort i a l’infern. La idea de la portada era un tio com a crionitzat a una pedra…, en pla Han Solo (rialles) a un paratge molt infernal. La contraportada és com l’altra realitat: la seva dona i el seu fill plorant sense saber que el tio era un cabró. No veuen el que està passant, però ell ho veu d’una altra manera, les veu a elles, crida…
S: la portada si te l’expliquen mola molt més (rialles)
Cert, cert… i parlant d’idees i conceptes, en les lletres de què parlau? Sou un grup temàtic? Parlau de moltes coses? Com va això? Humberto, les fas tu, no?
H: Jo diria que parlam una mica del que et pica diàriament. Hi ha temes com “Catalepsy” o “Disease” que són històries inventades, que hem volgut equiparar amb alguna cosa i donar-los un aire més macabrillo, més temàtica típica del metal clàssic per dir-ho d’alguna manera. Altres com “White Shadows” van de pensaments sobre una obra de’n Lovecraft. Després n’hi ha altres més crítiques com “Collateral Damage” o “Pluralized Chaos” que van tant de politiqueo com de la televisió, on veus morts i quan l’apagues se t’oblida. De totes formes, no som com Sodom, per exemple, que només parlen de guerra, o com altres grups que parlen de terror o de zombies… No és que jo sigui el que fa les lletres, sempre estan obertes a que els altres diguin la seva.
A nivell de composició també funcionau així, no?
H: Sí. Algú duu una idea al local i entre tots la tiram endavant, així ha anat sempre. Agafam la idea i la tiram enterra, però partim d’allà.
S: Els temes són un 33% de cada un.
Tornant a les lletres, totes són en anglès, no? És per alguna raó en especial?
S: No. Inclús vàrem pensar en fer la de “Catalepsy” en català. No és per res en concret. Tal vegada perquè té més sortida…
H: Tot el que havia escoltat sempre havia estat en anglès. Mai no m’he influenciat massa per grups com Barón Obús. M’ha agradat, però els he descobert tres anys després d’haver descobert el metal, i el primer que vaig sentir era en anglès. Quan vaig veure que hi havia grups que cantaven en castellà vaig pensar: “guai, però m’agrada més en anglès”.
Ara pensava en dos grups de Barcelona que varen ser molt coneguts per aquí: Legion i Fuck Off. Tots dos solien cantar en anglès i feien Thrash, però les cançons que tenien cantades en castellà sempre me sonaven més punkis que Thrasheres… tant a nivell temàtic com en la manera de cantar-les… com la “mili KK” de Legion o “Inquisición” de Fuck Off.
S: Si és curiós. A mi també em passa manco amb grups més de heavy clàssic com Rata Blanca, per exemple…
Dins el metal extrem també hi ha coses com Vidres a la Sang, que canten en català i ho fan de puta mare….
H: Jo mai no he sentit cap grup de Thrash en castellà que m’imprimeixi l’agressivitat del Thrash cantat en anglès o que soni a Thrash sense arribar ser Death però sense ser massa melòdic.
S: És vera. Tal vegada un dia ho sentim i canviam la nostra visió, però encara no. El més semblant és S. A., però així i tot té un toc massa hardcore i punk. Musicalment sí que tenen coses molt del metal o del Thrash, però la veu no. S’obliden de la melodia.
Tornam al vostre disc i parlam d’influències: quan el vaig escoltar per primera vegada vaig notar matisos de molts d’estils. Es nota que el fil conductor és el Thrash, però hi vaig veure coses que van des del Death, passant per històries més progressives, etc. Però el que més em va sorprendre és que, en general, trob que tot té un aire molt hardrocker. No sé si és el so, la manera de tocar, la guitarra…o simplement una paranoia meva. Com ho veis?
S: Idò mira: objetivo conseguido! (rialles). El Hard Rock sempre ens ha encantat a tots tres. De fet és el que més tenim en comú.
H: Sobretot en Biel i en Tià, encara que el Thrash els hi ha molat sempre, se pot dir que la seva escolta diària és hardrockera. Això és nota, i crec que és el que fa guapo Trallery, que no només es queda amb el Thrash. Perquè si vull escoltar Kreator, idò me’n vaig a escoltar Kreator.
S: Era la intenció. A mi em sorprèn que pugui arribar a la gent.
H: Home, hi ha temes més radicals en aquest sentit. Tu escoltes “In the wings Of The Night” i dius: “hòstia, aquest tema es nota heavy…” perquè és un tema heavy.
Sí. En general té un color molt clàssic. Ara justament en Biel no hi és, però també crec que té moments en què es nota molt una influència de guitarristes com Gary Moore o en Joe Satriani.
S: Vaja! Quins dos que has dit! Els que més li agraden. Amb això, a mi en Biel me té enamorat…
H: No li diguis però, eh? A mem si encara… (rialles)
No, no… entre això, els ukeleles i els tes us creareu una fama que no sé jo… La propera vegada quedam a un bar de camioners del polígon, que aquest ambient no ajuda a ser heavys, joder!
(rialles)
S: No, de veres. El que me mola de la seva manera de tocar és que tu escoltes un disc de Thrash i els solos sempre són super follats, en Biel, en canvi, te fa una nota i no passa pena de fer la pròxima, l’aguanta d’una manera que mola molt.
H: I de córrer també en sap. Li imprimeix el que li vol imprimir a cada moment, quan s’ha de mantenir se manté i quan toca fer via, idò a córrer. Però no li diguis… (rialles)
Bé… seguim parlant d’influències. Amb quina escola clàssica de Thrash us identificau més? Amb el Thrash europeu més fosc tan temàticament com a nivell d’imatge? Amb el Thrash progressiu de grups com Toxik o Coroner? O amb el Thrash americà?
S: Home… jo diria que el nostre disc sona més americà.
H: Estic d’acord. A mi el Thrash alemany sempre m’ha tirat bastant, grups com Kreator o Sodom, però he crescut més amb el rotllo americà. Un grup que tenim tots tres en comú és Morbid Saint, la potència que imprimeixen a la veu i a la música ens ha influenciat bastant, i és un grup de la Bay Area, encara que tenguin una essència europea important perquè són molt obscurs. Vull dir que és tot més polifacètic, que hi ha elements de totes les escenes.
Clar, no teniu perquè sentir-vos més identificats amb una escena que amb una altra. El més normal és que hi hagi elements de totes.
H: Exacte. Després hi ha grups com Coroner i coses d’aquestes que són per donar menjar a part, saps?
S: Sí! Normalment els grups més progressius solen venir d’Europa.
H: Els grups americans solen ser més semblants a so Pantera, o so Metallica.
Home. També hi ha grups europeus, sobretot els seus treballs més primitius, que estan més a prop del que després va derivar cap al Black Metal. Si analitzes el primer de Sodom, per exemple, està més aprop de Darkthrone que de Metallica, per exemple… Ens recomanau, per acabar amb el tema de les influències, un disc recent, un clàssic i un que no tengui a veure amb el metal?
S: Dels recents, el de Havok.
H: Sí. El de Havok és la puta clave. Dos clàssics amb els que sé que coincidirem els tres són el Power Metal de Pantera i l’Spectrum Of Death de Morbid Saint. N’hi ha de més obvis com el Master Of Puppets o el Number Of The Beast que no podem dir perquè això ja s’hauria de suposar (rialles)
Vaja… això és com els “gayumbos”, que els dus i punt. I el disc que no sigui heavy?
(rialles)
S: A mi m’agrada molt el de’n Jeff Buckley, Grace.
H: El directe 8:30 de Weather Report.
I a en Biel? I no sigueu cabrons, eh?
(rialles)
S: Tal vegada alguna cosa dels Bee Gees… segur! o Pimpinela! (rialles)
H: Algun de’n Bonamasa… així, en pla blueser.
S: En Pat Metheny!
H: Hòstia sí! El Secret Story de’n Pat Metheny.