40P: Canviem de tema i del Wacken. Què tal l’experiència?
H: Increïble! Hi vàrem anar a tocar i tornàrem pensant:“joder, hem de tornar”
S: Sí! Però no per tocar, tornar i punt!
H: És que es respira un ambientillo a hermandad que flipes.
S: Vaja! 100.000 heavys i no vàrem veure ni un mal rotllo, ni una puta brega…
Jo hi estat dues vegades i la veritat és que impressiona. Si t’agrada aquest rotllo te marca. De totes formes, el que més em va xocar, a part de l’ambient, la música i els sentiments, és la professionalitat amb què està organitzat tot. A diferència d’altres festivals on he anat, a Wacken està tot molt ben programat, tot a l’abast, no t’has d’hostiar amb deu mil persones per agafar un bus o per menjar-te un bocata , els WCs els van fent nets i n’hi ha a bastament per a tot el públic, els horaris es compleixen sense retards… La sensació és la mateixa des de l’altra banda? Es perceb això com a grup que heu anat allà a tocar?
H: Sí, la sensació és la mateixa o encara més.
S: O encara més! Són molt quadrats!
H: Molt quadrats. Saps que a Wacken hi ha molts escenaris: hi ha els dos escenaris grossos, el Black Stage i el True Metal, que estan un devora l’altre, el Wet Stage i el Headbangers Stage que també. El sistema de proves de so i actuacions està molt calculat: mentre toca un grup a un escenari, els altres fan les proves a un altre. Està tot molt calculat: “mentre aquests toquen, tu fas les proves, mentre ells facin una pausa que no se t’ocorri tocar…”
S: A mi només me varen fer tocar es bombo un parell de vegades, i un cop a cada banda i punt!
H: Un tècnic perhom i pim-pam-pum. Em varen fer tocar una mica, provar els pedals i llestos, i va sonar de puta mare! A més, els horaris els duien a rajatabla. Havíem de començar a “i quart” i a “i quinze” ja sonàvem. Una ratllada.
A vegades quan vas a a tocar a un concert on hi ha grups més famosos i tu estàs començant… et tracten una mica malament. Aquí, pel que deis, us tractaren amb molta professionalitat. No diré que us tractassin igual que a n’Alice Cooper, però sí que veig que us heu sentit atesos i, sobretot, respectats.
S: Sí, completament.
H: Sí. Tot molt clar i controlat, va venir un tècnic d’escenari a dir-mos el que podíem fer i el que no…
I què no podíeu fer?
H: No es podia incitar al públic a fer moshpit o circle pit, ni a través de signes ni com fos. Ens varen dir “ni se os ocurra decir circle pit, o hacer el símbolo con las manos”. Ens digueren que si ho fèiem ens tallarien. I te tallen.
S: Joder, a més era un tio súper armari…
Com per no fer-li cas, no?
H: Vaja! També t’avisaven: “si te passes de temps, te tallarem!”, i això va passar amb un grup. El darrer dia varen tallar als Devoid: tenien vint-i-tres minuts de repertori, i al vint-i-dos i mig, fora!
S: Sí, tot d’una s’aturà una guitarra, després l’altra, i fora!
H: Estaven tocant, i de cop els tallaren i començà a aparèixer gent darrere recollint cables. Es veu que havien tengut algun problema tècnic, a ells els és igual el problema tècnic que hagis pogut tenir. A en Biel li va caure la petaca enmig del concert, i ells ja t’ho deien: “no nos meteremos en el concierto, para nada. Si tienes un problema te lo tienes que arreglar tú, no te ayudaremos”.
S: En aquest sentit, això no és com tocar als escenaris grossos. És com tocar aquí, a una verbena, però molt ben muntat.
I amb els resultats? Satisfets?
H: Súper. Hi vàrem anar en representació d’Espanya i vàrem quedar tercers del món i primers d’Europa.
Coño! Ahí es nada, eh? Dit així pareix res, però si ho penses…
H: Home, sona més del que realment és, eh? Te fan tocar el cel per un puto dia. Tu véns de tocar a Fraguel o a Factoria i després vas a Wacken, toques davant milers de persones i flipes. Després tornes aquí i tot segueix igual.
Bé, però arran d’això heu tengut l’oportunitat de sortir a la península, per exemple.
H: Sí, la veritat és que ens ha obert moltes portes. Això és vera.
A més, encara que quan tornes d’allà tornes a ser el de sempre, supòs que és gratificant que et reconeguin que estàs entre els millors a nivell mundial, o no?
H: Francament, jo quan vaig fer un alè va ser quan vàrem acabar i vaig sentir que tot havia sortit bé, sense saber res dels resultats. Em vaig quedar amb aquesta sensació: “ja hem tocat, no ha passat res xungo, tot ha sonat i hem acabat el concert”. A partir d’aquí és vera que ens han dit d’anar a fora.
Ara heu estat per Catalunya, no és vera? Teniu res més previst?
H: Vàrem fer una minigira de dos caps de setmana per Catalunya amb Crisix, Avulsed i altres bandes. Ara ens n’espera una pel nord: farem Astúries, Bilbao i Saragossa…, i s’estan coent altres cosetes. També anirem a Madrid per gener, i ens volem presentar a un altre concurs, semblant a Wacken, que és el Hell & Heaven a Mèxic.
S: Sí, és rotllo Wacken, dels festival més importants d’Amèrica, amb grups punters i tal.
H: Ara estam mirant si hi ha alguna ajuda des de cultura perquè només te paguen l’entrada i tu pagues el viatge amb un mes d’antelació, en cas que guanyis. Seria una llàstima guanyar i no poder anar-hi per no tenir peles per pagar els viatges.
A nivell de Mallorca, hi ha hagut sempre molt de moviment pel que fa a la música extrema. En el vostre cas, no sé si pel cas de Wacken, crida l’atenció que un grup tan jove hagi arribat ja tan enfora. A què ho atribuïu?
S: Jo hi pens molt en tot això. És clar que cada persona és cada persona, i cada grup és cada grup, però crec que el més important és que has d’arriscar.
H: Nosaltres hem tengut la gran sort de Wacken, i a partir d’això ens ha sortit el de Barcelona i quatre coses així. Però si no haguéssim anat a Wacken també haguéssim anat a piñón fijo.
Què voleu dir amb arriscar?
S: Arriscar? Idò deixar pasta, deixar temps…
H: Has de tenir una fita, i com més alta sigui la fita, més alt arribaràs. El tema del disc, per exemple: nosaltres sabíem qui podia oferir qualitat aquí i que això costaria una pasta, però començàrem a fer bolos per poder treure les peles. Sabíem que no podíem afegir pasta més enllà dels concerts i, per tant, venga fer bolos i venga fer bolos. A Wacken, tant a les semifinals com a les finals, hi vàrem anar a fons perdut. Això no t’ho paga ningú, per a un grup que no coneix ningú és arriscat. Però mira, al final el factor sorpresa també va ser un punt a favor, la penya va quedar molt sorpresa.
La veritat és que, parlant de tot això, pens que l’escena, si existeix aquest concepte, hauria d’estar contenta de poder dir que un grup d’aquí ha representat Mallorca, o Espanya, en un festival com aquest… no?
S: Hòstia, sí! De fet, crec que mai no m’he sentit tan mallorquí com anant allà…
Què passa? Que duies la bossa de quelitas amb sobrassada, o què?
H: Jo sí que en duia (rialles).
S: De veres, el sentiment que tenia quan estava tocant era que no només estava tocant jo. Pensava: “Joder, estam tocant els Neurotic, els Breathless…”.
H: L’experiència va ser molt compartida amb els Neurotic Disorder que varen ser a les finals, ens vàrem ajudar molt. A més, a Wacken hi anàrem amb n’Edu de Breathless, i amb en Javi de Neurotic, va ser tot com a molt compartit. Va molar molt. I com que vàrem conèixer a tota la penya de les finals, a nivell nacional, també dius: “hòstia! anam a tocar també per aquesta penya que no ha pogut arribar allà!”, perquè és gent que ha apostat per això. Ens ajudaren molt, perquè nosaltres arribàrem sense equip, i ens ho varen deixar tot. No tenien ni idea de qui érem, però ens donaren molt de suport. A part, hi havia cada gruparro que flipes…
Qui va guanyar?
H: Els canadencs…(rialles)
S: Crimson Shadow, un grup de power metal “friki”.
H: Per mi haurien d’haver guanyat Devoid, els hindús als que els va passar la putada i els varen tallar. Feien un Thrash-Death molt canyer i molt bo. I sinó, encara que no m’agradessin perquè no era el meu rotllo, els que varen quedar segons, els xinesos.
S: Els xinesos se varen menjar el públic.
H: Saps que Wacken té un rotllo molt nòrdic, tot molt viking i molt folklòric… no? Idò els xinesos feien això però “en xinès”.
S: Vaja… duien instruments estranys de per allà i tal…
H: La penya va respondre molt, els va enamorar aquest rotllo.
Veis el que us deia abans? Hauríeu d’haver ficat un ukelele…
H: (rialles) Aquests varen quedar segons, feien un rotllo del tipus Children Of Bodom. A mi no me diu gaire la cosa.
Home, és un tipus de metal més comercialot, no? De totes formes, sempre m’ha semblat molt interessant que grups de Metal de diferents països puguin afegir matisos i influències de les seves cultures…
S: Sí! Hi havia els japonesos… o uns altres… bé, uns altres xinesos d’aquests! (rialles). El cantant era un tio súper petitó que feia un rotllo una mica estrany…
H: Els mongols! Anaven en bata, tio! Anaven a tocar a Wacken vestits amb quimonos.
S: Hi ha gent per tot… (rialles)
I a nivell de públic, com respon la gent quan sortiu a fora? Què tal a Wacken?
H: Wacken és un altre món. Allà la gent va a escoltar metal i a passar-s’ho bé. Qualsevol grup, que ni tan sols coneguin, és l’excusa per aixecar la mà i posar les banyes. El públic flipa i tu també perquè ho donen tot i t’ho transmeten. Tan de bo el rotllo dels concerts d’aquí fos igual d’obert quant a aquestes ganes de donar-ho tot, de fer metal. Perquè el metal no només el fan els grups tocant, el públic també fa metal. Això és una de les millors definicions de Wacken.
I a la península?
S: Més o manco com per aquí, tal vegada una mica més animat.
H: Allà anàvem de teloners i per això, tal vegada, la gent t’escolta d’una forma una mica més objectiva, més crítica. Igualment, i d’això n’estam contents, hi havia gent a qui veies que se li va contagiar. Hi va haver gent que es va posar a fer un poc el loco, a seguir-nos el rotllo… això ens va agradar perquè tu ets allà un desconegut.
S: Hòstia, hi va haver una cosa al concert amb Avulsed: estàvem al backstage i hi havia com una escletxa estranya on te veies amb el públic i va guaitar un pavo i ens diu: “eeeh! Trallery! os ví en Wackeeen! de puta madreee!”. Flipant. Només per un pavo així ja va valer la pena fer aquell concert.
Hem començat per Wacken, i de cada vegada ens acostam més a Mallorca. Com ho veis per aquí a nivell d’escena? Si us pareix, anirem desglossant un poc perquè això de “l’escena” és un tant ambigu. En primer lloc, a nivell d’espais on actuar o veure música en directe, o on poder fer una birra i escoltar música, descobrir grups nous… com està el pati?
S: Per tocar i fer concerts, xunguíssim. Per l’experiència com a músic, crec que l’únic lloc que hi ha ara on es pot sonar bé és Tunnel. A part hi ha Es Gremi, que és l’única “sala, sala” que hi ha, però ara ja no hi fan tanta cosa.
H: Amb això s’ha d’alabar la feina de Tunnel. Encara que el seu rotllo musical a mi no m’atreu, al manco cada cap de setmana tenen dos grups que toquen. És igual que sigui metal, pop o el que sigui. A més et posen el tècnic, és per alabar, jo diria que actualment és l’únic lloc que ho fa. Abans hi havia Fraguel, on tothom tenia les portes obertes per tocar, però ara, per una cosa o l’altra, ja no s’hi pot tocar. També hi ha Factoria, però allà no sona bé, desgraciadament. És una llàstima perquè seria el lloc idoni, però ara mateix, pels factors que siguin, no està bé en aquest sentit. Per actuar allà has d’invertir en un tècnic i, amb sort, podràs empatar amb les despeses del concert.
I com a persones a qui els agrada aquest estil de música, com ho veis a nivells de bars o sales on poder anar a fer una copa? Ara han obert dos bars nous, no?
S: Sí, el Sentinel i el We Rock. Al Sentinel encara no hi he anat…
H: Jo vaig bastant pel Sentinel i és guai. Es percep que es fa costat a l’escena local: de tant en tant te fiquen un tema dels Battlehorn, nostre o d’altres grups. Això està molt bé. Ara han tornat a reobrir el Fraguel i allà també ho fan. Hi ha aquests tres llocs de referència, si ets heavy no tens excusa. Millor que fer gintònics a cases.
(rialles)
I el públic? No em refereixo només a si fan les banyes o no, com parlàvem abans… em refereixo a si vénen als concerts. Sempre vénen els mateixos? Veis moltes cares noves?
S: Normalment, si hi ha gent nova, és gent que ha vengut de fora a passar el cap de setmana, o que estan per aquí de passada. Quasi sempre hi ha la mateixa gent. Si toques un pic o dos a l’any ho petes, amb els de sempre, però ve tothom. Si fas un concert cada mes, al primer concert de l’any vendran dos-centes persones, al segon cent… i baixant.
H: I crec que dient dos-centes… t’has passat.
(rialles)
S: Home, també s’ha de pensar que això és Mallorca, i que no pots obligar a la gent a escoltar metal…
H: No, no els pots obligar, però mira que quan varen venir Lujuria o Barón Rojo, fa poc, hi va anar tothom. Me sap greu, però això no ho veig bé. A mi, encara que no m’agradin els grups, mir d’anar a concerts per donar suport. Si quan vénen Barón Rojo el concert se peta, això no serveix de gaire, Barón Rojo sempre peten. Que un grup te moli també se contagia a un directe. Per exemple, Bleed The Man va ser un grup que em va enamorar a un concert… o els Prosthetics, que fan un rotllo que no m’agrada tant, però de qui he anat a concerts i gaudesc de sentir-los… se contagia alguna cosa en l’ambient del públic, tu sol no ho viuries igual. Una de les millors coses que té el metal és que es viu millor en comunitat. Si vas a un concert i hi ha poca gent no t’ho passes tan bé com si hi ha molta de penya. Ni el públic ni el grup. Jo animaria a la penya que anàs més a concerts. I no només als grans, sinó també als més locals, perquè Barón vénen, toquen i se’n van, però els que estam aquí, estam aquí. S’hauria de valorar més aquest rotllo. De totes formes hi ha gent que sí que sol anar als concerts i s’ha de tenir en compte. Tenim als acèrrims, que sempre vénen i sempre ens han fet costat, a aquests se’ls ha de donar les gràcies.
I a nivell institucional? No vull dir que la música hagi d’estar sempre incentivada a aquest nivell, que la dependència excessiva és dolenta, però creis que les institucions de Mallorca estan tenint en compte l’existència i la realitzat dels grups locals?
S: Que va! Com a molt fan ofertes d’aquestes que et paguen l’enregistrament d’una maqueta. Després te munten un concert i ja se posen ells un bon nom… però realment amb això no es fa res. És a dir, no està malament que es faci això, però…
És que, a mem, analitzant aquest tipus d’iniciatives: moltes vegades es munten concerts per “ajudar els grups i que es donin a conèixer”. Però com que amb això ja basta, després els grups no cobren, no veuen compensades totes les hores que duu preparar un repertori, actuen en males condicions tècniques… Tal vegada pujar un grup a un escenari un pic a l’any perquè actuï durant vint minuts, i d’aquella manera, no és la millor manera de donar-li suport. O si? Igual és una oportunitat que no tendrien d’una altra manera. Com ho veis?
H: Home… si ho mires positivament és una oportunitat, però és que te’n donen una cada…
Tal vegada el problema és que no evolucionen, aquestes ajudes…
S: No, i com a molt, van a pitjor.
H: Mira, ara per exemple, varen tocar a Lloseta Neurotic Disorder i alguns grups més. Això és una bona campanya perquè Lloseta està donant als grups una oportunitat de donar-se a conèixer amb un bon escenari i a les festes del poble. La gent respon millor quan veu un escenari en condicions i hi van. També podem parlar de Sant Sebastià (que, per cert, enguany hi tocam, devora el Hard Rock Cafè), a aquests concerts la gent ho peta, són les festes de Palma i la gent hi va. Poder organitzar un escenari gran amb grups locals estaria molt bé, la gent respondria. Fa ganes respondre a aquest tipus de mogudes. Si sempre toques a Tunnel la gent s’acaba cansant, però si un dia ets a Tunnel, l’altre a un escenari gran a un poble… amb l’ ajuda d’una institució… és diferent. De totes formes pens que abans de muntar concerts, s’han d’habilitar locals d’assaig, això sí que és una cosa que a nivell d’institució es podria incentivar. Jo no conec quina és la situació i tal vegada el que dic té carència de pes… però es podria fer. Mira’ns a nosaltres, per exemple: assajam a ca’n Tià, saps? Hi ha pobles com Alaró, Inca… a on sí que es donen ajudes. Però a Palma…
A Palma no fa gaire semblava que després de molts anys es faria alguna cosa respecte als locals d’assaig, però finalment…
H: No va tirar endavant. Tal vegada així es formarien més grups.
S: Això ajudaria a que la gent tengués un lloc on trobar-se, a que sortissin més mogudes…
H: Hi ha entitats privades que organitzen concerts i la penya respon. Si això ho fes una institució amb més capacitat, es podria organitzar millor. Si es miràs bé, molaria. A més, hi hauria un nivell cultural bastant més alt. Tenir més oferta de concerts només pot ser bo, i gran part està en mans de la gent. Es podria estudiar, tot això….
S: Pareix que sap del que xerra i tot. (Rialles)
H: És que si Fraguel t’ajuda a fer un concert, només te veu la gent que va a Fraguel. Si t’ajuda una institució, i te procura un lloc com el carrer, amb un escenari decent, a un horari que no siguin les dotze del vespre… tot això faria que te pogués conèixer gent que no és el teu públic habitual.
Vendria jo i tot, amb el nin i el cotxet…
H: (Rialles) Això dels horaris només passa aquí! A Barcelona molts concerts són a les nou.
S: Sí… no sé per què.
Bé. Ha estat molt interessant aquest anàlisi del panorama actual a Mallorca. Però, per anar acabant, tornam a Trallery. Quins són els vostres objectius a curt i a llarg termini?
S: Està claríssim, de moment tocar, tocar i tocar.
H: És que al final tot duu allà mateix, fins i tot el que parlàvem de les institucions. Pens que l’única prioritat que ha de tenir un grup és tocar. A part, s’ha de fer feina per enregistrar un disc, per exemple, però per damunt de tot, s’ha de tocar. Ara mateix estam mirant de no actuar només per aquí, sinó de poder sortir a fora. Ja tenim tres o quatre dates pendents. I no perdre pasta, has de lluitar com sigui per poder créixer com a nom, però sense perdre diners, que ja és molt. I encara més un grup de Mallorca que ho té un poc més difícil pels desplaçaments i tots aquests rotllos. Tal vegada Trallery no hem guanyat pasta, però quant a satisfacció estam contents.
S: Jo estic més content que si fossin diners.
H: Molt més. Resumint: ara la prioritat és donar a conèixer Catalepsy, expandir la plaga. I que la gent de Barcelona, o Madrid, pugui tenir l’oportunitat de veure Tralley un dia a la seva ciutat.
Per cert, ara m’ha passat pel cap… estau en contacte amb associacions com Metal bats de València, Pounding Metal Union de Madrid, Metal Cova de Barcelona… pel tema dels concerts?
H: Sí, però ens hi hem de començar a posar “més encara” en contacte. A Bilbao anam amb MPR, una promotora, a Catalunya vàrem estar a un festival de Terrassa… En general és gent que sí que fa coses pel metal. Procuram tirar de promotores o de gent que s’hi interessi directament. Seria un punt interessant posar-se en contacte amb aquesta gent.
Molt bé… idò crec que això era tot, per la meva part. Si voleu afegir alguna cosa més, sou lliures de fer-ho.
H: Que moltes gràcies. També s’han de tenir en compte l’existència de mitjans com el vostre quan es parla del tema de donar suport a l’escena. Al final tot ajuda, i hi ha coses guais: El Fantasma de la Ópera, Fang i Distorsió…
S: Hi ha mil coses. I la majoria, per no dir totes, ho fan gratuïtament i por amor al arte. I molts s’ho curren! Hi ha molta de gent “perdent el temps” per donar informació, parlar de música… només perquè els mola.
H: Sí, per exemple, ara no fa gaire que ens han inclòs en una llista dels millors discos. Ho vares veure a Facebook? Idò això és un tio! El pavo té un blog i ja té 1800 seguidors! També fa enquestes, les publica i tal…, totes aquestes coses són les que fan l’escena. De totes formes sempre solen ser mitjans que arriben a un públic més especialitzat… és gent que ja sap el que vol escoltar. No vendrien malament ajudes de mitjans amb més capacitat de distribució o més abast.
S: És que, per exemple, poses la radio nacional i de música heavy no hi ha res.
H: A Astúries hi ha una ràdio que fa Diario de un MetalHead, aquí el d’El Fantasma de la Ópera… i poca cosa més. Tots els altres són per internet… Canya i Tralla.