Bona gent. Bona estrella. L’exWaiting The Widow Pere Bestard, de Moscari, estudiava Filosofia; na Joana Pol, de Selva, Filologia Catalana. El que ha unit el claustre del Ramon Llull que no ho separi cap mal esser vivent. Junts donaren vida a una criatura musical que, des de l’estiu del 2009, no ha deixat d’udolar per tots els escenaris d’una Mallorca que, tanmateix, se’ls ha acabat quedant petita. Enlairats, com els seus globus aerostàtics, aquest gener van concloure una primera gira de presentació del seu EP debut, Veus que vius, que han passejat per Catalunya, França i Itàlia. Després d’aquesta primera experiència internacional, quedam al seu pis, a Santa Catalina: el mateix punt gravitatori que, accidentalment, ha inspirat cançons com “Tantes multes”. Entram al seu amagatall; dins la boca del llop i de la lloba.
40putes: Com vos sentiu ara, que heu conclòs el tour? Ja heu acabat de pair l’experiència?
Joana: Per una banda, sentim l’enyorança d’haver acabat una vivència molt guapa… però per l’altra banda ho veig com el principi de moltes coses. L’energia, l’empenta que ens ha donat estar divuit dies pel món compartint la nostra música ens ha deixat amb ganes de més, la veritat.
Dates a corre-cuita per Catalunya, França, Itàlia… No teníeu por que se vos fes massa gros?
J: Sí. Una mica…
Però tu, Pere, ja havies anat a tocar a fora amb el teu altre grup, L’Orange…
P: Sí, però ara, l’aposta, era més grossa. El que més em preocupava, sobretot, era el fet de tenir un grapat de concerts molts seguits i passar pena d’arribar a tots en bones condicions. Estar bé… És a dir: no estar massa fets pols. Jo mai no havia fet estiraments abans d’un concert… i mira, aquest desembre em va tocar fer-ho, perquè hi havia dies que no hagués pogut tocar!
Quin ha estat el balanç de la gira?
P: Súper bé. Molt positiu. A veure, ens ha tocat pagar innocentades perquè, quan surts de gira, mai no saps quin tipus de concert t’espera. Vas a una sala o un garito pensant que és d’una manera… i després resulta que és d’una forma totalment distinta. A vegades hi ha sort, d’altres, no tanta… Així que una cosa molt important que hem après d’aquesta gira és no tenir expectatives massa altes. Tot i que, supòs, és normal esperar el millor…
El tram final del tour però, a Itàlia, no fou massa bo…
J: A veure, la gira va ser un reflex de la vida mateixa: com diu en Perico, a dies va bé i d’altres no tan bé. El concert a la Fortezza di Castelfranco, a Savona, m’ha ensenyat que, per properes vegades, m’he d’assegurar què m’estan venent quan hagi de fer tants de kilòmetres per anar a tocar a algun lloc… (rialles).
P: Saps què passa? Que ells esperaven un altre tipus de grup acústic… Un grup acústic a l’ús, tal vegada… que no sé ben bé què és això per ells…
Per posar un poc els lectors en antecedents: arribau a Savona, Itàlia, i vos trobau que han programat el vostre concert enmig d’una festa temàtica, ni més ni manco, que de Rocky Horror Picture Show…
P: Ja ho veus, és com un poc surrealista. No hi dèiem gens! I clar, els organitzadors pensaven que estaríem quiets, a un raconet. El problema, crec, fou aquest: que Donallop no es queda al raconet, com si féssim música d’ambient. El nostre tipus de concert no és aquest, sinó aquell en el que tothom participa…
En aquest sentit, es sol dir que el públic mallorquí és, sovint, fred, vergonyós i sobretot poc participatiu… Ara que vos heu passejat pel continent, pensau que, definitivament, som així de rucs?
J: Jo crec que la vergonya és una d’aquestes coses que es contagia fàcilment pel món… Davant d’això, la filosofia que s’ha de seguir és molt senzilla: tu no pots canviar el món des de fora cap endins, no pots anar a ningú i dir-li com ha de fer les coses o, directament, com s’ha de comportar. Tot ha de partir d’un mateix i, a partir d’aquí, tot pot ser que sigui diferent. Llavors, el que hauria de passar és que siguin els mateixos músics qui rompin aquest prejudici, i surtin a l’escenari pensant que tindran un públic meravellós…
Dit així sona bé, però quan estàs davant d’un públic fred per naturalesa…
P: No, a veure… L’artista és un mirall: el públic serà allò que vulguis que sigui. Clar que, dit això, sona molt bé, però de vegades no és tan senzill… (rialles)
Veus?
P: Ja, però si convides la gent a que escolti la teva música, que col·labori cantant o ballant… sí que serà un mirall. Clar que, això va en funció de la música: si ho permet o no. En el nostre cas, i per posar un exemple, “Globus Aerostàtics” és una cançó perfecta per fer participar el públic al concert… A nosaltres també ens funciona molt bé la labia: som molt xerradors, i això és bo per captar l’atenció de la gent. Així és com un concert realment funciona.
De vegades és ben fotut captar l’atenció del públic. L’altre dia tornaren a posar per la televisió El Pianista, de Roman Polanski… i al cap em ve aquella escena on, mentre Adrien Brody està tocant, dos individus del públic li demanen que aturi per acabar un negoci…
J: La veritat és que nosaltres n’hem viscudes de tot color. Fer concerts acústics a llocs on la gent juga a parxís o a futbolí… Hi ha hagut alguna vegada que he hagut de davallar de l’escenari, amb el micròfon a una mà cantant i amb l’altra mig arruixant-los, de bon rollo. Són putades que ens han passat i que, a la llarga, ens han ensenyat a guanyar els recursos necessaris perquè no ens torni a passar…
Quin és el primer recurs que et vendria al cap?
J: Doncs… Què faries si vas a un bar a tocar i veus que té un futbolí?
No ho sé. Tocar damunt del futbolí? (rialles)
J: Per exemple! (rialles). No, xerrant seriosament: es tractaria de dir-li a l’amo que el futbolí no es pugui utilitzar durant el concert. A vegades, el gerent del local sap totes aquestes coses… però, d’altres, no. I els ho has d’explicar sense tenir vergonya de demanar tot allò que sigui necessari per poder actuar a gust i còmode, per tal de fer un bon concert… Ara em ve al cap un concert a Binissalem que va ser la pooolla. I dic que va ser la polla perquè, la darrera vegada que hi anàrem, no ens va escoltar ni Cristo…
Com així?
P: Bé, actuàvem a un bar llarg… i estàvem a la part del fons. Érem com una música d’ambient.
J: Sí, però els propietaris no ho fan conscientment. No ho saben. Simplement és el únic lloc on, estratègicament, es poden col·locar els músics. I clar, des d’aquell cantó, no molesten els cambrers… Anàrem a tocar allà, idò, i per tal que la gent ens escoltés… Saps què varem fer?
Tu diràs…
J: Vàrem fer tot el concert asseguts damunt la barra. Allà, tocant a pèl… i tothom escoltant-nos. Flipàrem bastant.
I la cara de l’amo, quan vos va veure allà, enfilats?
J: Bé. Com que som dos, tampoc ocupàvem tant d’espai a la barra…
P: Segur que es varen vendre menys gintònics aquell vespre… però almanco vàrem fer un bon concert.
J: A veure, la primera preocupació de l’amo fou: “Vos sentiran, aquí dalt?” (rialles). Va ser bastant fort perquè la gent no s’ho esperava: de cop i volta, pujàrem a la barra i quan en Perico començà a afinar, tot el bar va quedar en silenci… No vàrem haver de pregar la gent que callés. I és una sort perquè, si un artista va a fer un concert, el mínim que pot fer el públic és escoltar-lo… perquè per tenir música de fons, basta posar un CD, que surt més barat. O no? Tocar d’aquesta manera fou com una prova de foc, d’aquestes que no saps si superaràs o què…
Marca un punt d’inflexió, aquest concert de Binissalem?
J: En certa manera, perquè saps què és d’estranya la vida. Aquella nit ens passaren algunes d’aquestes coses que et fan pensar i plantejar-te el teu rumb. I sembla un doi, però no… Després del concert, cobràrem i vàrem vendre alguns discos. En Perico s’encarregava de tot i, tornant el canvi, va perdre cinquanta euros. Per una persona normal això pot semblar un puta doi, però nosaltres vivim de la música, dels concerts. No ens podem permetre perdre pasta: és una hecatombe. A més, aquell dia en concret, era el meu aniversari… No vaig poder ni bufar l’espelmeta del pastís a l’hora que tocava. Vaig quedar molt desanimada i trista. Al dia següent no em feia ganes fer res, però en Perico em va convèncer per anar a fer una volta per Palma. Em va dir: “Batuadell! Hem perdut cinquanta euros i avui celebrarem el teu aniversari fotent-ne cinquanta més! Els doblers van i vénen”. Així que anàrem a Ca’n Joan de s’Aigo, a menjar un tros de pizza a la meva pizzeria preferida… De camí, trobàrem en Cedric amb el seu germà, que toquen amb els Monsters Of Palma, i ens digueren d’anar-los a veure tocar al Jazz Voyeur. Idò venga, a ca una puta: anem allà, tot i que cobrin les cerveses a cinc euros! (rialles). Quan anàvem cap allà, ens va aturar un guiri: un home alt, d’una cinquantena d’anys, més o manco. Ens diu: “¿Tenéis fuego?”. Li’n donam: ell agafà el meu encenedor i pegà una calada molt grossa al seu puret dient: “Oh! Mi salvadorrrrra! This is the last cigarrette of my life!”. Es presentà com a Carlos… “Carlos, el pendejo de Palma” (rialles). Ens demanà qui érem, a què ens dedicàvem i tot això. Després de felicitar-nos, demanà a en Perico si jo era la seva al·lota. Ell va dir que sí i, llavors, sent que li diu que vol xerrar amb ell, “man to man”. M’engegaren a dos o tres metres enfora. Jo no sabia què passava…
P: Sí, va ser molt fort. El tio es ficà una mà a la butxaca, treu un bitllet de cent euros i me’l dóna d’estrangis, dient: “Treat her like a woman tonight”. I jo vaig quedar tot loco davant aquella escena. El vaig acceptar, com qui accepta un mandat: “Thank you very much”…
J: Li contàrem al dia següent a la seva mare, que és un poc com nosaltres… o nosaltres un poc com ella! (rialles). Creu en el destí, les energies i en tot això que un dia pots ficar la pota però que, al dia següent, s’arregla.
Brutal, al·lots… Tornant un poc al tema dels directes, observam com, de cada vegada més, els temes propis guanyen la partida a les versions…
J: Sí. Potser és perquè quan començàrem, no ens ho preníem tan seriosament com ens ho prenem ara…
No heu deixat, però, de fer versions de grups mallorquins. És un punt distintiu de Donallop…
P: Sí. De fet, algunes les hem tocat tant que ja les consideram com a nostres i tot! (rialles).
J: A la gira no hem variat gaire el repertori. Hem fet cançons de Roig, de Miquel Serra, Joan Miquel Oliver, Damià Oliver…
Crec recordar que també en tocàveu una de Pujà Fasuà. I de Los Primos, també…
P: La dels Primos ja no la tocam… Moisés, em sap greu! (rialles)
J: A mi m’agrada molt, aquesta cançó…
P: Ja, però no crec que ens representi gaire, sobretot amb el que estam fent ara. Per jo, hem donat un pas endavant…
J: Sí, mira’l, ara va de xulo… però a l’inici de gira, al CineCiutat, es va reivindicar un munt acabant el concert amb “Ain’t No Mountain High Enough”! (rialles).
P: Era un regal a ma mare! Ja ho vaig dir! (rialles). Havíem de fer un poc de festa… De totes formes, tocar segons quin temes propis és un repte interessant. La primera vegada que tocàrem “Ciclistes suïcides” pensava: “Tocar-la sí que serà un suïcidi”. Però ja està, de cada vegada anirem ficant més material propi per tal de no haver de necessitar a Marvin Gaye o la Creedence…
J: Una vegada hem anat introduint temes nous, els nostres concerts s’han anat fent sols. I que consti que, com diu en Perico, moltes vegades hem anat ficant temes propis un poc a cegues: quan hem vist que funcionava en directe, simplement hem tornat a repetir la fórmula… (rialles).
Què té, o ha de tenir, un tema propi de Donallop?
J: Ufff! Nosaltres no som gens de patrons fixos…
Ja. De fet, arran de ficar loops en directe, les vostres cançons noves marquen una diferència bastant interessant…
J: És que jugar amb loops per fer música és molt divertit. El format bàsic i acústic de Donallop no l’assajam. Mai… No hi ha necessitat. Des de fa dos anys vivim plegats i, quan en Perico s’encapritxa en treure una cançó pel repertori, la toca 30.000 vegades fins que ja me la sé. O quan jo també m’encapritx d’una cançó, que també passa. Però, amb el format Donaloop és una altra cosa: assajam de veres. Ens toca seure, muntar els temes i practicar-los moltes vegades. Això fa que sigui més divertit…
Veig que també teniu muntat per aquí un pad per a percussió…
P: Sí. La idea és dur-lo per tocar a llocs més grans… Si de vegades costa captar l’atenció de trenta persones, imagina’t si toques a un lloc amb dos-centes. Provarem experiments com aquests, per tal que hi hagi un poc més de diferència entre tema i tema… I que no sigui el mateix color tota l’estona: música acústica i dues veus…
El fet de jugar amb loops, pads… Vos acabarà arrossegant a un canvi de so?
P: No ho crec. El que sí ens fa ganes conservar, sempre, és el pes vocal de les nostres cançons. És el nostre punt fort, tot i que experimentem amb altres recursos mai no perdrem de vista les melodies vocals.
I amb tants de concerts que heu fet… No hi ha moments que aturaríeu aquesta maquinària?
J: Ja en tenim tancats un bon grapat. Així que si volguéssim aturar, tanmateix, no podríem (rialles).