Per Joan Cabot i Celestí Oliver. Publicat originalment al llibre del web de Digitals Pro, de Pep Nadal i Miquel Massutí.
Després de més de trenta anys des que varen formar plegats Forats Negres, Pere Pla i Mané Capilla varen tornar a trobar-se a The Beta Splendens, banda amb qui Pla ha gravat El pes del cel (Digitals Pro, 2013), el seu primer disc oficial des de la dissolució de Furnish Time, potser el grup més important i influent de la seva generació malgrat que la sort i l’èxit mai no varen estar del seu costat.
Per les seves connexions i pel seu estil, podríem considerar Forats Negres/Furnish Time el primer grup modern, uns pioners de l’art-rock quan aquesta paraula encara no s’usava (els seus dos únics discos comptaren amb portades de Rafel Joan i Miquel Barceló, qui ha retratat Pla per al seu retorn) i també el gran grup maleït de l’escena local, la nostra primera llegenda fundacional. Després de la separació de Furnish, Pla va dedicar-se a fer música a casa seva i Capilla a tocar la bateria amb desenes de grups, de Trazom Tzara a Sunflowers, fins a retrobar-se de nou, acompanyats de Púter Puigserver (Satellites) i Pep Toni Ferrer (Oliva Trencada). La música i la poesia són un mal vici. L’amazones també.
Aquest pròxim divendres 21 Pere Pla presenta el seu retorn en directe al Teatre de Lloseta.
Pere: Jo, més que quan vaig començar a tocar, record el perquè. Des de sempre m’ha agradat molt la música però no trobava res a Palma que m’agradàs. Supòs que hi devia haver bona música, però jo no la trobava. Així que vaig decidir: “si no t’agrada, intenta fer-ho tu”. Vaig començar amb una corda o dues, som autodidacte. Ni sé quina edat tenia. Devers 16 o 17 anys. Venga donar-li canya. Després vaig trobar els primers músics com en Manel o en Biel, els primers amb qui vàrem fer Forats Negres.
Mané: Nos conocimos porque le compré la batería a uno de Felanitx y nos puso en contacto. Se enteró de que buscaban a un batería y me propuso a mí. Yo nunca había tocado, era mi primera batería. Hacía apenas unos meses que me la había comprado cuando empecé a tocar con Forats Negres.
Pere: Assajàvem a Ses Voltes. Hi va començar molta gent, allà. L’ajuntament ens va deixar l’espai i ho vàrem arreglar noltros. Va ser una gran època, amb actuacions i festes molt sovint. El mateix vàrem fer també a La FEMU, que era un lloc a prop de la Creu Roja, i que era un espai que compartíem amb cinc o sis grups més, amb El Primer Tercio, Crocodiles, Nasti… Era tot molt experimental. Fèiem el que ens passava pels collons. No hi havia lletres. Podies fer tot el que volguessis, era el que s’havia de fer. A mi me va interessar molt sempre en Dylan, encara que no crec que la influència es noti gaire. Potser més la de Talking Heads.
Mané: En mi caso, yo estaba abriendo los ojos a la música. Yo venía de estar en la discoteca con 15 años, lo típico de Son Gotleu, a empezar a descubrir otra música. Para mí todo era nuevo: Talking Heads, Brian Eno, la Velvet… Los Talking acababan de sacar su primer disco que era algo totalmente nuevo. En esos momentos tampoco era muy consciente de cómo estaba cambiando el país, no tenía tanta consciencia sociopolítica como pueda tener ahora. Estabas vivo. Lo que querías era vivir.
Pere: En aquells moments, fer música era, no una actitud política exactament, però sí un poc. Era fer el que volies, sense censura. Record que el nostre primer concert va ser a el Molinar. És un lloc collonut per començar una carrera, el Molinar. Vàrem aparèixer amb uns esmòquings. L’equip de so era una merda.
No, no vaig fer lletres mai. Era una fonètica i donar-li canya, no feia falta fer lletres. El curiós és que ara, amb aquest disc que han fet els del web MallorcaNochentas, quan Negre i 3colors varen decidir fer una versió d’un tema al qual noltros li dèiem “No Money”, han hagut de fer la lletra a partir d’allà, perquè noltros mai no en vàrem tenir. És molt graciós.
Al principi, els empresaris i ajuntaments assumien que qualsevol grup que venia de fora era millor que els grups d’aquí i vàrem intentar aliar-nos entre els grups per, per exemple, a l’hora de cobrar, tenir uns mínims tots. No va acabar de funcionar, però sí va servir per unir-nos un poc entre tots. Venia qualsevol grup de La Movida i cobrava deu vegades més que tu. No es valorava. I el que es va intentar va ser crear un públic. I de cada cop, venia més gent local a veure els grups, no perquè fossin d’aquí, sinó perquè vàrem aconseguir acabar amb els prejudicis. Cadascú duia la seva gent i anava creixent a poc a poc.
Mané: En Ses Voltes montábamos los conciertos entre todos. Cada grupo ponía parte de su equipo y traía a su gente. Siempre montábamos cosas así. No fue hasta el 81 o el 82, cuando el ayuntamiento empezó a montar los concursos y empezaron a hacerle un poco de caso a los grupos locales. Más que nada traían a gente de fuera y metían de telonero a algún grupo de aquí.
Pere: Tampoc record que hi hagués molt suport per part de l’administració. Potser per contrast amb el que passa ara, sí. Abans et podies trobar el batle per algun bar del centre i parlar amb ell. Eren polítics més de carrer. Noltros sobretot vàrem tenir el suport a través de Blau quan vàrem treure el primer disc. Sí que ens varen muntar un parell de concerts per Barcelona i així, però amb aquesta gent com menys tractis millor: sempre sembla que els deus alguna cosa.
Vàrem gravar només una demo, a can Toni Fernández, al carrer de la Pelleteria, al costat del forn de Can Miquel. No era ni un estudi, sinó un quartet petitíssim, amb un vuit pistes. I allà, venga. El que passa és que en Toni és molt bo i li va treure profit.
Mané: El Concurs Pop Rock sirvió para dar visibilidad a los grupos. No recuerdo cuántos fueron, pero en el primero hubo tres eliminatorias en el Barbarella con unos diez grupos cada una. Estaba muy bien el ambiente. Además, antes había rockers, siniestros, todo tipo de tribus, pero iban todos a ver todo tipo de grupos.
Pere: En aquell temps hi havia molta gent amb idees collonudes, com hi ha ara, però també un públic que corresponia, que tenia ganes de veure grups d’aquí. Sinó, no funciona. Ara és tot més elitista. Estic fins els collons dels indis i dels vaqueros, que només van als concerts del seu redol. Abans no era així. També et menjaves un munt de merda, però això també és normal. Jo mai no he tengut manies.
Mané: Forats Negres duró unos dos o tres años. Lo que pasó es que yo me fui a la mili y cuando volví montamos Furnish Time.
Pere: Era una evolució lògica. Es va acabar el projecte i punt. Havíem començat a cantar en un llenguatge intel·ligible, en aquest cas en anglès i en castellà. Abans amb Forats tot era: “un, dos, tres, sus!”. Però tanmateix, llavors, els equips de so eren tots tan puta merda que era igual. El que importava era que la gent es mogués, però podies cantar en la llengua que volguessis perquè ningú entenia res de res.
Hi ha un moment en què has de rompre el vidre. Amb els Forats la feina era de tots. Arribaves al local amb una idea i feies la resta amb tothom implicat, però a partir de cert moment va canviar la meva manera de fer cançons i sobretot la meva manera de veure les lletres. Supòs que comences a escoltar un altre tipus de música, hi ha noves influències i has de menester un nou vehicle. Els projectes s’acaben, però tampoc record cap raó en concret.
Una cançó dels Forats podia durar el que volguessis, en canvi les de Furnish Time ja eren més estructurades, encara que mai no he considerat que féssim pop. A mi el pop m’agrada amb ceba, però res més…
Forats vàrem tocar en una inauguració a la primera galeria den Ferran Cano, una galeria molt petita. Era quan en Miquel Barceló presentava la Cadaverina, que eren tot capsetes amb coses que es podrien a dins, fetges… Vàrem tocar amb un pollastre que s’estava podrint i allò feia una pudor increïble. En Ferran diu que cada cop que entrava algú noltros fèiem encara més renou. No fèiem renou: tocàvem molt fort, però era música!
Mané: Teníamos cantidad de amigos que dibujaban. En aquellos tiempos era habitual que algún artista te hiciera la portada. Salíamos todos de allí mismo y todo el mundo tenía ganas de hacer cosas.
Pere: En Miquel Barceló crec que el vaig conèixer un dia que no tenia un duro i va venir pel bar de la família, Can Toni, a demanar un entrepà o alguna cosa per menjar. En aquells moments era un més dels que ens movíem per Palma i fèiem coses: uns pintaven, els altres tocaven…
Mané: A ninguno de nosotros nos preocupaba mucho la trascendencia que pudiera tener lo que hacíamos. Te gustaba la música y te lo tomabas como una forma de vida. Te comprabas un instrumento e ibas metiéndote en proyectos diferentes. A veces salían a la luz, a veces no, pero no le dabas demasiada importancia. En ningún momento te planteabas hasta qué punto eso podía trascender. También vas quitándole importancia a las cosas: recuerdo que un par de semanas antes de nuestro primer concierto en la Plaza de Toros de Palma yo había estado allí viendo un concierto y pensando “ojalá pudiera tocar aquí”. Luego ves que no es para tanto. Se tiende a magnificar todo lo que se hizo en aquella época. Para aquellos que lo vivimos era todo más natural.
Pere: Furnish Time teníem una manera de fer cançons molt peculiar, que no tenia res a veure amb la resta de grups d’aquell moment. De vegades he pensat que el problema el tenia jo, que era molt superb, però no, només era una manera diferent de fer les coses. Per exemple, en les tonades, que tothom intentava que fossin aferradisses. Les nostres eren molt difícils. Crec que és això el que s’ha començat a entendre amb el temps i que no va entendre’s llavors.
Mai no em vaig sentir identificat amb La Movida. Sí amb alguns grups, com Derribos Arias o Parálisis Permanente, però amb el muntatge de La Movida, no. Aquest tipus d’etiquetes són absurdes.
Record que a la presentació del primer disc de Furnish Time va venir en Ramon Aguiló, el batle, i el tinent de batle. Vàrem riure molt, perquè varen venir, es varen asseure a primera fila, es varen fer la foto i varen partir. Almanco varen venir.
La gent creava l’oferta. Muntaves concerts a llocs estranys. A qualsevol banda. Jo sempre ho dic: la meva pitjor actuació va ser amb els Smiths, perquè no m’enterava de res. En canvi, el dia anterior havíem tocat a Felanitx i vaig disfrutar un colló. Amb The Smiths hi havia cent mil persones. Jo no sabia què pintava allà. A més, no havia dormit. Anava súper posat i tot just acabar el concert vaig partir cap a l’hostal. Després aquests em varen despertar amb en Miquel (Barceló) que havia vengut al concert.
Mané: El concierto se consiguió a través de Juanjo y Pedro Arzubialde, con quien habíamos hecho algunos conciertos aquí, pero a nosotros se nos juntaban un par de cosas: tocábamos en Felanitx, luego en Madrid con los Smiths y justo después entrábamos a grabar el segundo disco. Para nosotros lo importante era grabar el disco.
Pere: Quan vàrem arribar a l’estudi ens varen treure.
Mané: Fuimos a comer con Mario Pacheco de Nuevos Medios, que era quien tenía que pagar la grabación, y nos explicó que ahora no tenían presupuesto, que buscáramos otra discográfica… Luego nos hemos ido enterando de otras cosas. Tenían grupos que les interesaban más.
Pere: Tot va ser a través de David Miró, el nét del pintor. Ell era soci de Nuevos Medios, ens coneixíem de sempre. Va ser ell que va enviar la nostra maqueta a Mario Pacheco per intentar que ens signessin.
Se suposava que els Smiths havien de continuar amb una petita gira per Espanya, que també organitzaven en Juanjo i en Pedro, i noltros havíem d’anar amb ells, però no sé què va passar amb en Morrissey i es va anular. Furnish Time mai no va ser un grup que toqués molt fora…
Mané: Los mánagers que había en aquella época no estaban mucho por el rock. Juanjo era una excepción porque venía de fuera. Aquí lo único que podías encontrar eran los verbeneros de toda la vida. Los de siempre que a veces te contrataban pero no sabían ni qué hacías. No tenían ni puta idea. Estaban más por las verbenas.
Pere: Vaig haver d’anar a Madrid per arreglar el tema del disc. Va ser un embolic. Al final vaig aconseguir arribar a un acord per gravar a Mallorca i que sortís amb Twins, el disc de la portada de Miquel Barceló. El tio del segell es volia quedar amb la pintura d’en Miquel a canvi de la part de gravació que pagava, perquè la major part ho vàrem pagar noltros. Li vaig dir que no.
Mané: Poco después de lo de Madrid yo me fui del grupo. Yo estaba tocando ya con otros, como Trazom Tzara. Pasó la típica putada de tener dos bolos la misma noche. Toqué el primero pero no fui capaz de llegar al segundo y ya hubo lío. Al final tuve que decidir entre uno u otro. La vuelta de Madrid, después de que nos echaran del estudio, fue muy dura, una bajona tremenda. A mí me desmotivó un poco y empecé a pensar en otras cosas. Con los otros había más ganas, más ilusión. Con Furnish Time estaba el ambiente un poco raro. Después ellos grabaron el segundo álbum, con Joan Bibiloni.
Pere: En Bibiloni apareixia per allà, de tant en tant. La figura del productor és una collonada.
Davant l’estudi hi havia un bar. Crec que vàrem gastar més en aquell bar que en l’estudi.
Després de la separació del grup em vaig dedicar a fer música, però a ca meva. Vaig intentar muntar un grup amb gent de La Burot, però no va acabar de funcionar, no vàrem trobar el so. Però jo no he aturat mai de compondre. El més intens per a mi, com a músic, és el moment de compondre. La resta ja no m’interessa tant. Assajar, veure com la cançó creix… Però això de gravar, m’avorreix quantitat. També actuar en directe. Ara, amb The Beta Splendens, era quan millor m’ho passava.
Tenia unes cançons que volia provar i vaig cridar primer en Púter Puigserver, perquè m’agradaven molt Satellites. Vàrem quedar per mostrar-li les cançons i tot d’una es va apuntar, però també va veure que necessitàvem un altre guitarrista. Ell va proposar en Pep Toni Ferrer, que és com GESA, és una màquina de generar electricitat. Ell tot sol es basta per tot.
Mané: Grabamos El pes del cel sin ninguna pretensión, porque a la vez estábamos ensayando las canciones. Ensayábamos y grabábamos. Como estábamos en el estudio de Púter poníamos dos micros y las grabábamos de paso.
Pere: Per això ha estat molt perillós passar aquestes gravacions a les mescles, a can Toni Fernández, que té un estudi de puta mare amb uns mitjans increïbles i en Toni és totalment el contrari d’en Púter. També hi ha una gravació que vaig fer fa uns set anys amb en Xisco Albéniz, de La Búsqueda, d’un poema de n’Andreu.
La poesia de n’Andreu Vidal ha estat un dels motors d’aquest disc. També la de n’Albert (Rosselló). A mi m’emociona molt cantar amb les seves paraules i fer-me-les meves. Per a mi és molt important. El que m’agradaria és que gent que no llegeix poesia, escolti el disc i tengui ganes de llegir els seus poemes. Em va saber molt de greu com va morir. N’Andreu i jo ens hem engatat més d’un pic plegats.
En aquest disc només hi ha dues cançons escrites meves. L’altra és una adaptació d’en Rimbaud, d’un poema traduït per en Joan Brossa. Després hi ha cançons que m’hagués agradat gravar, altres adaptacions de poetes com Bolaño, Pessoa… La poesia i la música sempre han anat juntes, tampoc he inventat res.
Fer música, si ja no ho has deixat a la meva edat, ja no ho deixes.
Mané: Soy muy reacio a la nostalgia: yo sigo haciendo cosas así que no me siento nostálgico hacia aquellos años. Sí me parece cojonudo lo que hace la gente de MallorcaNochentas, de recuperar la memoria de esos tiempos, pero yo sigo haciendo cosas interesantes y no he parado de hacerlas. Estoy más pendiente del día a día que del ayer.
Pere: A mi no m’interessen els exercicis de nostàlgia. Però en canvi sí m’agrada aquesta gent que té cent anys i va encara al mateix bar de sempre. És un poc patètic, també, però m’agrada.