Estan rompent, per mèrits propis, el seu propi motllo. Només podia ser així. Passen de ser un dels secrets millor guardats de l’escena illenca a situar-se, a poc a poc, al seu capdavant… i un tros de disc com L’infern de gel (2013) només testimonia allò que alguns pocs s’atreveixen a qüestionar. I s’entén: aquesta banda, 50 % manacorina i 50 % felanitxera, reté massa talent en molt poc espai. Per una banda, els hiperactius Jorra S. Peset (baix) i Àngel Ríos (bateria) formen la base rítmica perfecta: una maquinària imaginativa al servei d’un enorme guitarrista com és Joan Roig, recuperat, per sort, després d’un temps d’inactivitat. Per altra banda, al capdavant en Joan Obrador, com a motor, com a ideòleg, ha heretat del seu pare, Toni –mític component dels Runaways o els Pekeniques, entre d’altres– una visió musical quasi privilegiada. “Mon pare –explica en Joan– s’oposava al fet que toqués la guitarra durant la meva joventut. Ell primer volia que tingués els estudis assegurats i després, jo ja faria el que volgués amb la música. Li estic agraït”.
Després d’haver-se estrenat a Sant Feliu de Guixols amb ni més ni manco que No More Lies, Manfel tornen a la càrrega el 14 de març per actuar a la festa del II aniversari de 40PUTES.
40PUTES: Dos discos en dos anys… Joan, tenc la impressió que anau a tota llet…
Joan Obrador: Tot és molt relatiu i depèn de molts de factors. Sí que és cert que un any separa el primer del segon disc… però Manfel portava cançons fetes des de feia anys. N’hi ha alguna, com “Jean”, que té uns deu anys… I la férem pràcticament sense canviar gaires coses a la gravació.
És clar, aquí és on vull arribar. El primer disc són cançons teves fetes al llarg dels anys… mentre que L’infern de gel està format per un repertori nou…
És que, una vegada gravàrem el primer, tot seguit començaren a brotar idees noves per a un nou disc. D’aquí les ganes i la impaciència…
I no teníeu por de, no sé, treure un disc totalment diferent del primer?
La veritat és que no sé quin tipus de cançons acabaran sortint quan començ a compondre…
D’acord, però essent tu el motor compositiu de Manfel… Fins a quin punt es nota la mà d’en Jorra i n’Àngel a les noves cançons?
Jo vaig donant forma a idees i esbossos: tenc la sort que, quan els duc al local d’assaig, hi ha en Jorra i n’Àngel, que són capaços de canviar l’estructura i el ritme de la nova cançó en qüestió de segons. Saben treure tot el partit de les notes i melodies que, en un principi, eren bocinets incomplets. Per això, els pocs assaigs que feim resulten molt, molt productius. Si afegeixes, a més, que a l’hora de gravar-les canviam coses, i l’entrada d’en Joan a Manfel, un mai no pot imaginar-se el resultat final d’una cançó. Amb aquestes condicions no podem fer un disc a la carta: seria impossible.
Acabes de mencionar en Joan Roig, company teu a l’època de Shenobi… D’on va sorgir la idea de ficar una segona guitarra dins Manfel?
Sí, en Joan va entrar just després d’haver gravat L’infern de gel. A l’estudi, en Santi García em proposà que el disc sonés a trio: era així com estàvem configurats i, d’aquesta forma, els directes no serien tan “diferents” del que seria l’àlbum… Però, és clar, pel meu cap volaven segones guitarres pertot: veia espais i tenia clar el que em demanava la cançó sense pensar que, després, em faria falta una segona guitarra als concerts. Em vaig arriscar i, fins i tot, a una cançó com “Prisma”, en Santi deixà la seva firma amb un punteig brutal com a explosió final. A més de tenir el disc muntat amb segones guitarres, clares i definides, en Joan em comentà un dia: “Tio, tenc toquera!”. Em va comentar que li agradaria tocar amb noltros… Clar, en Joan és amic meu: hem begut de les mateixes fonts musicals des que érem adolescents, així que segur que ens entendríem… tot i que Manfel sigui una mica més pop que Shenobi, és clar.
Shenobi fou un tros de grup, però tenc la impressió que mai no acabà de prendre el vol… El fet que estiguis donant tanta branca a Manfel, és una forma de llevar-te aquesta espineta de dins?
Sí. Amb Shenobi, mira, era una història molt distinta a la que tenc ara mateix amb Manfel. Jo, quan tocava amb ells, tenia les cançons de Manfel al cap… fins i tot, abans de tocar amb ells, ja en tenia alguna de feta. Crec que l’ànsia meva de tocar-les m’ha acabat guanyant. La veritat és que vaig passar tres anys amb Shenobi molt divertits: gaudírem al màxim d’aquells concerts… però sí que és vera que tenia un compte pendent amb mi mateix.
Tornant a l’enregistrament de L’infern de gel… Sou el primer grup illenc que se’n va a gravar als Ultramarinos dels germans García. D’on surt la idea, Joan?
No és meva! (rialles) En Santi García és amic meu: va ser ell qui ens va convidar a anar-hi. El fet d’anar allà i les ganes d’estar al mateix lloc on han gravat tants de grups que hem escoltat va alimentar, de ple, la nostra creativitat.
Suposà, també, un extra de pressió?
Sí, totalment. Teníem pocs dies per gravar el disc i veníem des de Mallorca a propòsit. Sempre és millor fer les coses amb calma i temps per poder estar segur de com vols que soni. L’única alternativa que vàrem tenir fou fer molts d’assaigs i anar molt preparats per tal de poder esprémer el temps al màxim…
Just al contrari de la gravació del primer disc, a Can Recó…
Sí. A Can Recó varen sortir moltes idees al mateix estudi i les varen anar modelant al mateix temps…
Si no ho record malament, crec que hagueres de tornar una segona vegada a Ultramarinos, per rematar les línies de guitarra…
Sí. Exactament per això que dius: rematar guitarres i, també, les veus. En la primera anada a Sant Feliu de Guixols, n’Àngel i en Jorra gravaren les bases en dos dies i mig… i deixaren la guitarra configurada perquè, a la meva tornada, tot estigués a punt. Quan decidírem gravar als Ultramarinos ja sabíem que, jo al manco, hauria de tornar tot sol per rematar la faena. I fou tres mesos després! Com a anècdota puc dir que anava amb el temps molt just… Record acabar la veu de la darrera cançó i veure que a l’altra banda de la peixera hi havia en Santi, el seu germà Víctor i l’amic Ricky, vestits amb jaquetes per anar disparats al concert de Za! a la Sala Apolo. Així és com va acabar la gravació de L’infern de gel...
Repetiu disseny amb en Sebastià Barceló Oliver…
Sí! En Tià i jo som amics de tota la vida: hem crescut junts i la nostra passió pel disseny i la pintura va ser el nostre gran vincle. Sempre m’ha agradat la temàtica dels seus dibuixos abstractes perquè els identific amb molts dels paisatges que imagin quan escric una cançó. A més, m’encanta que els dos discos tenguin una temàtica tan semblant, amb la diferència d’un càlid i l’altre fred, com és L’infern de gel. És com la marca de la casa…
M’hi he fixat amb aquest contrast. D’on surt, però, aquest títol?
Bàsicament hi ha dos motius. El primer és que odii el fred i l’hivern. I l’altre, per aquest contrast que dius: la calidesa del primer i la fredor del segon. L’infern de gel vol transmetre una espècie de desert inhòspit, aïllat del món i rebutjat per la gent. És com un planeta a part dins del nostre món. Hi ha diverses cançons que fan referència al seu títol, com la mateixa “L’infern de gel” o “Jump The Heights”, que xerra de com molaria poder ficar-se al llit a la tardor i despertar quan arriba la calor, amb la primavera. Hibernar com un ós, bàsicament! (rialles).
No he pogut llegir-me les lletres del nou disc, però record que les del vostre debut eren com una mena de collage surrealista… Amb L’infern de gel has evolucionat cap a temàtiques més concretes?
En principi sí: es mantenen les lletres abstractes…
D’on sorgeixen aquestes idees, Joan?
La veritat és que d’imatges i situacions concretes. És com intentar descriure amb paraules un quadre de Dalí. Ara, és cert que al darrer disc qualcuna de les cançons ha agafat més sentit en forma d’història…
Una altra cosa que em crida l’atenció del disc: l’única cançó que no està en anglès és la que, curiosament, li dóna títol…
Sí, “L’infern de gel”, com a cançó, va ser tot un repte. No només és un tema dedicat al títol i a la portada… Tenia ganes d’expressar les idees amb la meva pròpia llengua. És cert que infinitat de grups ens guiam per les influències anglosaxones i, d’aquí, ve la idea que queda “millor” escriure en anglès…
I què tal l’experiència?
Bé: el fet d’expressar-te amb la teva llengua t’obliga a mesurar més bé les paraules. La cançó ha estat un inici per experimentar aquesta sensació i he de dir que el resultat, per a mi, ha estat satisfactori…
Tot i haver tret un disc molt fresc i exportable… l’heu tornat a autoeditar. No hi hagué ofertes damunt la taula o heu preferit no casar-vos amb ningú?
Vàrem plantejar-nos algunes possibilitats amb un parell de segells… N’hi havia un que es va interessar bastant, però es veu que aquestes coses van a llarg termini i necessiten una mica de contacte personal amb el grup. I és clar, aquests segells no eren de les Illes. A poc a poc anirem fent: no ens sap gens de greu haver de treure amb les nostres mans un disc físic. Els temps han canviat i els músics gairebé hem de pregar a les sales per tocar i als segells per poder formar-ne part. La competència dins la música és exagerada i assumim que, ara mateix, és el que hi ha. El temps ho dirà.
Abans d’acabar, Joan… Manfel tocàreu en acústic a la presentació que férem el passat gener a Can Moix (Felanitx). Se’ns varen caure, literalment, els collons en terra escoltant com les heu adaptat en format acústic. Seguireu explotant, en un futur, aquest format?
La veritat és que el format acústic ha tengut molt bona acollida entre la gent… tot i que ha estat una espècie d’experiment. És tan diferent per a nosaltres tocar-les i sentir-les tan “a pèl” que sembla un altre grup. És fantàstic tenir dues modalitats de directe i poder alternar un i altre format segons el públic i el lloc on toquem. No tenim encara la idea d’enregistrar-les en aquest format i, per ara, les cançons que anam fent per enguany surten bastant potents. Deixarem els acústics per als concerts… així a la gent no n’hi quedarà d’altra que venir a veure’ns! (rialles).