Només té vint-i-cinc anys, però sembla que sempre ha estat allà. O és que tornam vells massa aviat o que ell, directament, és d’aquests reputes que saben returar l’implacable pas dels anys. Passà de tocar a Acampallengües amb els precoços Kard’s Piken a les mil i una nits de Barcelona amb See que, més que morir i deixar un bonic cadàver, han decidit canviar de nom, de repertori: “Vàrem decidir començar des de zero un projecte nou, amb noves cançons i un nom per determinar, encara. Tenim un EP quasi enllestit que pinta molt bé”, m’assegura. Haurem d’esperar una mica. De moment tenim un Perdó, però que ens ha agafat de sorpresa, i dos concerts de presentació al cap de cantó: aquest divendres, 14 de març, podreu fer un primer tast de la seva música a la festa II Aniversari de 40PUTES: vi, caliu, menjua, amor i música en directe. Però n’hi ha més: el dia següent, dissabte 15 de març, Roger Pistola presentarà el disc al Teatre de Manacor amb la banda formada per Pau Figueres (guitarra), Jorra Santiago (baix) i Toni Toledo (bateria): “Tocarem junts per primera vegada. Assajarem el dia abans. Anirem de cul… però són uns màquines. Tanta sort d’ells”.
40PUTES: Roger, després d’encapçalar dos grups com Kard’s Piken i See… Tenies la necessitat de reinventar-te com a músic?
Roger Pistola: No, tampoc és això. No deix de ser el mateix que era, així que no m’he reinventat. Humilment, seguesc essent jo mateix i punt.
Veig que ho tens ben clar…
És que no he interpretat cap personatge com feia, per exemple, en Peter Gabriel, en David Bowie o més a petita escala n’Albert Pla, diguem. Reciclar el personatge cada cert temps, vull dir…
See vos separàreu d’una forma tan inesperada. Amb la nova formació sonàveu de conya i semblava que teníeu per davant un 2014 bastant intens…
Sí, això semblava. Però segons la meva opinió See s’hauria d’haver acabat quan se’n varen anar en Charly i n’Esteve Huguet del grup. Durant el darrer any em donava la sensació d’estar dins un grup de “versions de See“. Només érem la meitat dels See originals i ja no era el mateix, la veritat…
Ha estat molt gros el bot? Ja saps, passar d’un grup de rock a un format acústic tan intimista com el de Perdó, però.
No, no hi ha tanta diferència. Si escoltes les cançons de See abans d’estar arranjades pots veure que l’arrel és exactament la mateixa: som jo tocant la guitarra acústica. Senzillament, en aquest disc no està gaire adornat: la producció és bastant minimalista i austera. I això és la principal característica… a part d’estar cantat en català, és clar.
Per tant, Perdó, però ja estava concebut molt abans de la dissolució de See?
Sí. El disc el vaig compondre durant el gener de l’any passat, arran d’una conversa molt inspiradora amb un amic meu, en Lluís Cabot. En tornar cap a ca meva, en el camí a peu des de Plaça Urquinaona fins a Plaça Tetuan, se’m va acudir la cançó “Com caus” gairebé sencera de cap a peus. L’endemà vaig fer “Com dir”… i vaig decidir que faria un disc íntegrament en català. Al cap de dues setmanes ja tenia totes les cançons compostes, que vaig decidir ordenar cronològicament.
Hi ha un detall que no escapa a ningú: construeixes el títol de totes les cançons del disc amb la paraula “Com”. D’on sorgeix la idea?
Se’m va ocórrer a partir del títol d’aquestes dues primeres cançons que et dic, “Com causa” i “Com dir”. Vaig pensar que estaria bé que totes les cançons comencessin amb la partícula “Com”… així que a partir de la tercera cançó ja va ser clarament intencionat.
I el títol? Com se’t va ocórrer Perdò, però?
Tenia varies opcions. Estava entre un avorrit homònim i “Com”… però sonava com a massa obvi, no? Se’m va acudir que “Perdó” és una bona manera d’entrar en conversa i en ser el primer disc, podia ser un bon tret de sortida. Vaig afegir el “però” al final pel joc de paraules i la simetria que fan els accents gràfics de les dues paraules. M’agrada que només hi hagi una lletra de diferència en dues paraules de significat tan diferent. També m’agrada el fet que dir “però” al final d’una frase és una cosa molt mallorquina. A més, algunes de les cançons parlen de saber demanar perdó i fer les paus, tant amb un mateix com amb una altra persona, cosa que no sempre és fàcil, ni en un cas ni en l’altre…
Sí, és una de les coses que puc percebre de les lletres: una mescla de clarobscurs; tristor, redempció, esperança… De què ens parles al disc, Roger?
Xerra de moltes coses: records d’infantesa (“Com me’n record”), crítica o sàtira social (en el cas de “Com punys” o “Com un estruç”), amor, odi, divagacions filosòfiques (“Com si fos estrany”), enfilalls d’imatges (“Com vessa”) i a vegades, una barreja de tot això plegat.
Fins a quin punt, però, hi ha un component autobiogràfic en elles?
N’hi ha, sí. Exceptuant algunes ocasions molt puntuals, a totes les meves cançons sol haver-hi un component autobiogràfic molt fort, com a mode d’exercici. És una virtut o un defecte que tenc… però no me consider una persona egocèntrica en el dia a dia. Precisament potser d’aquí neix la necessitat d’expressar tota la merda que duc a dins…
Veig que has engrescat en Jorra Santiago per aquest projecte…
Totalment! Sense en Jorra ni se m’hauria passat pel cap la possibilitat de fer aquest disc.
Abans, però, havíeu estat companys de grup. Concretament de versions: al cap em vénen els Hot Summer Boys i Train Of Love, encara actius…
Sí, però abans de tot coincidírem a un altre grup de versions: Hole Sound. Érem noltros i dos dels actuals components de Roig!, quan tocaven amb els igualment genials Red Ribbon.
Com ha resultat l’experiència de treballar amb en Jorra? Ho dic perquè tu vius a Barcelona i ell a Mallorca… i va més enfeinat que un Cristo amb tants de grups en marxa (Pujà Fasuà, Manfel, Roig!, etc).
Hem treballat braç a braç en tot moment i puc dir que ha estat una experiència molt gratificant. Ha coincidit amb què ell començava a interessar-se molt en el tema de gravar, així que em va tenir com a conillet d’índies. A causa dels múltiples trulls que tenim tant ell com jo, vam haver de fer una marató intensiva de dos dies durant les festes de Pasqua del 2013. Les bateries i altres històries, així com les mescles, les vam anar efectuant esporàdicament durant l’estiu, quan trobàvem alguna estona lliure…
Sí. La bateria la posa en Toni Toledo (Sexy Sadie, Amaral, Forces Elèctriques d’Andorra). Com va sorgir la idea de treballar amb ell.
Va ser idea d’en Jorra. Ell havia gravat el segon disc de Pujà Fasuà, On s’eleven, al seu estudi, al Camp de Tir. N’havien quedat encantats, així que li va ensenyar les meves cançons a en Toni i li varen agradar molt, cosa que va fer que s’involucrés en el projecte amb molta il·lusió i pràcticament de manera altruista… cosa que és molt d’agrair.
A part, també s’ha encarregat de masteritzar el disc…
Sí, també. En Toni ha fet una gran aportació a Perdó, però: ens va donar molts consells a l’hora de mesclar. Nosaltres érem verges a l’hora de mesclar, a part de les quatre nocions que se’t queden després de participar en varis processos de gravació. Segurament l’hauríem cagat en molts d’aspectes si no hagués estat per ell…
Seguim parlant de més companys teus d’aventura: qui és en Pau Figueres? T’ha acompanyat en aquests primers concerts presentant Perdó però…
És un guitarrista català que toca, o ha tocat, amb tot Cristo. Crec que ell està encara més liat que en Jorra! (rialles). No et puc dir amb tota la gent que ha tocat, però intentaré fer memòria: Lídia Pujol, Bikimel, Gemma Humet, Toti Soler, Tal Ben Ari, Maria de Medeiros, Maria del Mar Bonet, Sílvia Pérez Cruz, Lluís Llach, Feliu Gasull, Miquel Gil… També va participar al multitudinari “Concert per la Llibertat” del Camp Nou, on durant les sis hores va estar com a guitarrista de la banda fixa. I com a curiositat, va gravar la guitarra al darrer anunci de la Loteria Nacional…
Vos coneixíeu de fa temps?
Sí: des de l’any 2003, al mateix Campus Rock on vaig conèixer en Martí (guitarrista de See) o n’Ivette Nadal, a la qual acompany actualment com a guitarrista. Així que, amb en Pau, feia molts anys que mos coneixíem però mai no havíem tocat junts: de fet, havíem perdut bastant el contacte. Però quan em vaig trobar amb aquest disc entre mans, i sabent que ell tornava a viure a Barcelona, em va venir molt de gust rodar-ho a format duo… Molt més que no jo tot sol, com a típic “canSautor“. És un acompanyant d’autèntic luxe. És clar que, a vegades, és difícil de compaginar…
I com han anat aquestes primeres presentacions?
Bé. Els concerts que hem fet per Catalunya no han tingut gaire afluència de públic, la veritat. Però l’acollida ha estat molt càlida: ens han felicitat moltíssim sempre després dels concerts. I en tenim uns quants més a la vista, la cosa va endavant… N’estic molt content.