Per Joan Cabot / Fotos: Manuel Pomar.
L’edició de l’àlbum de debut, Flors i violència (Famèlic, 2013), suposava l’estrena d’una de les formacions més prometedores de l’escena local, un cavall jove i prometedor que a la fi sortia a la pista per posar a prova les cuixes. El resultat és un dels treballs més efervescents, immediats i electritzants del recent rock mallorquí. Una vibrant col·lecció de cançons a la qual és impossible resistir-se. Sorgits a partir de la complicitat creada a Beach Beach per Lluís Cabot (guitarra i veu) i Àngel Garau (bateria i veu), al llarg de l’any passat, Da Souza va anar evolucionant, creixent exponencialment a mesura que s’anava ampliant la formació. Amb Xavi Hernández i Biel Stela completant el rombo al mig del camp, tot és jogo bonito. Garau i Cabot responen. 40PUTES balla.
40Putes: La primera pregunta és un poc òbvia: fins a quin punt Da Souza està relacionat amb Beach Beach, estilísticament? La meva sensació és que algunes de les idees que explorau al grup són una extensió de part de l’ideari del vostre altre grup, encara que el resultat sigui sempre diferenciat.
Da Souza: Està relacionat amb Beach Beach perquè arran de tocar i conviure amb en Tomeu i en Pau hem descobert un bon grapat de grups, i no només això, sinó també maneres de fer i veure les coses. En aquest sentit, Da Souza els deu bona part. El resultat és diferenciat perquè a part d’això també teníem el nostre propi bagatge de rock, i perquè després, amb en Xavi i en Bili, també anam fent les nostres pròpies investigacions.
De fet, el disc té bastant d’espontani. Potser era més evident al primer EP, però se nota que sorgeix tot d’un procés d’autodescobriment…
Sí, allò realment divertit és quan tot plegat se converteix en un procés d’autodescobriment. En música també. Noltros duim tocant junts des de nins, deu fer més de 10 anys, i tot i que haguem anat fent estils diferents, sempre hem tengut bastanta juguera a nivell creatiu. Ara, amb Da Souza vam començar perfilant com unes pautes mínimes d’estil: sabíem que volíem veus forçades, guitarres juganeres i un tipus de lletres més o menys definit. Però, a partir d’això, la cosa era −i és− simplement mirar i provar amb el que surti o faci ganes, sense una idea tancada ni molt concreta, només un mínim comú múltiple. A part, que et soni espontani molt probablement té a veure amb el fet d’haver-ho gravat en pocs dies i amb el Mag Púter, que sempre manté el peix fresc. I si a això li afegeixes que fins fa poc pràcticament no havíem escoltat música de l’estil que feim…
En aquest sentit, supòs que també hi va contribuir gravar el disc en dues tongades: primer l’EP i després la resta de cançons…
Bé, realment, això de gravar-ho en dues tongades no va ser res planificat. Simplement eren dues coses distintes que després, per qüestions pràctiques, van quedar juntes. En teoria, el disc només havia de ser amb les noves de l’estiu, però quan vam acabar de gravar-les vam veure que potser ens havia quedat massa curt. Després, quan els de Famèlic van xerrar amb noltros per treure’l, ens van proposar de recuperar les quatre de l’EP perquè el conjunt tengués una durada més convencional. Ens va parèixer bona idea: només tenien mig any de diferència, tenien certa coherència, ens seguien agradant, les volíem seguir tocant en directe, etc. És clar, això fa que el disc te quedi un poc estrany perquè té dues parts asimètriques, però a la vegada pensam que té certa gràcia que sigui així perquè, sense voler, plasma una mica tot el nostre primer any i no només la segona meitat.
Quins són aquests grups que vàreu descobrir gràcies a en Tomeu i en Pau i que han estat la inspiració per a Da Souza?
A veure, més que grups, crec que el que més ens ha motivat ha estat descobrir amb ells certa gent i certa manera de veure les coses. A nivell musical, potser les dues grans inspiracions que ens van donar l’empenta inicial van ser ells mateixos −Beach Beach− i l’Hereu Escampa. Sobretot veure que aquí a prop se feien coses així. D’abans ja coneixíem Nueva Vulcano, i amb en Tomeu i en Pau vam conèixer Algernon Cadwallader. Orbitant entre aquests quatre vàrem començar-ho tot. Després n’hem anat descobrint molts més. Alguns com Cap’n Jazz, American Football, Aina o Japandroids, sí que han inspirat coses per a Da Souza, però tampoc no creim que hagin sigut més influència que d’altres que ja ens agradaven, com Led Zeppelin, Animal Collective o Antònia Font. A més, ja te dic, crec que el que més ens va animar no van ser grups, sinó conèixer tota la gent i la moguda de Barcelona i La Plana. Veure que hi havia una altra manera de fer les coses. Més propera, més personal, i on hi podíem tenir sentit.
Es tracta de la mateixa escena que vos ha adoptat i vos ha publicat el disc. Des de fora, transmeteu una imatge de germanor i alegria comuna. És així per dins?
Sí, en certa manera sí. Tot i que això d’escena sona a cosa molt intangible. Realment no és més que un grup de grups de la zona que, en aquest cas, orbiten entorn del gran astre Famèlic. Però és això: el fet de compartir aquesta manera de veure i fer les coses fa que hi hagi una espècie de sentiment de germanor. Encara que els grups tinguin estils diversos i venguin de llocs distints comparteixen una visió semblant de tot el que envolta la música. I això fa que, a més, hi acabi havent amistat entre gran part dels membres d’aquests grups, i que quan algun d’aquests éssers mitològics fa alguna cosa, la resta acostumi a fer-li costat. Com una secta, però sense ser excloent.
Na Joana de Donallop me diu darrerament que aquest mateix sentiment de comunitat es dóna també entre grups mallorquins, que feia temps que no hi havia un sentiment d’escena tan important…
Potser sí. Nosaltres quan vivíem allà i teníem els nostres trulls, solien ser aventures més solitàries. Però ara sí que dóna la sensació que a Mallorca vos estau currant coses amb un sentiment més col·lectiu. No en podem tenir una opinió molt completa perquè la realitat que vivim no és la d’allà, però és ver que estan sortint molts grups bons i que noves entitats com voltros, els latifundistes del Jarana, etc., són essencials per a acabar d’animar, de cohesionar i fer pinya. Esperam que sigui així, que això creixi i que segueixi donant fruits. El sentiment de germanor entre grups és molt important perquè fa que tot tingui més sentit i dóna forces per a seguir amb la lluita.
Una de les coses que més m’ha agradat del disc són les lletres, crec que suposava cert compromís fer-les en català, no tant a nivell sociolingüístic com personal, pels temes que tractau. Ha suposat molt esforç posar-se a escriure? Ho feis entre tots o només se n’encarrega un?
Lluís: Escric en català d’ençà que vaig començar a tenir grups als 13 o 14 anys, i crec que mai no ho he fet per compromís, sinó simplement perquè és la meva llengua. Amb la meva família i amics sempre xerr en català. De fet, parlant en castellà o anglès me sent una mica ridícul… me trav i tenc un accent bastant marcat, i tot i que escriure-hi m’agrada, sempre que he provat de cantar en aquestes altres llengües no m’hi he acabat de sentir còmode. De fet, al principi, Da Souza vam començar recuperant algunes lletres en castellà que arrossegava des de feia un temps i m’agradaven molt. Però és això: ni jo ni n’Àngel ens hi acabàvem de sentir a gust, quasi sempre havíem cantat en català i ens feia ganes seguir-ho fent. Pel que fa a l’esforç, no, no crec que m’hagi suposat molt d’esforç posar-me a escriure, bàsicament perquè mai no ho he deixat de fer. Escriure és una cosa que faig quasi per una espècie de necessitat obsessiva. Sobretot des de fa uns anys, en els que m’he interessat per aquest estil més breu i sintètic, principalment basat en jocs de paraules i al·literacions. És una cosa del dia a dia: sent, record, o se m’ocorre una frase que me crida l’atenció, i a partir d’allà vaig fent. El llenguatge és una cosa bastant increïble, i me sembla divertit dedicar-se a explorar i jugar amb les possibilitats que presenta. Al final és com un hàbit vital que te manté entretingut i al que, si ets un poc obsessiu, pots acabar dedicant bona part de l’ocupació mental.
Hi ha alguna idea comuna a les cançons de Flors i violència?
LLuís: No, no crec que hi hagi una idea comuna, si te refereixes a un fil conductor o concepte. Flors i violència no és un disc conceptual. L’única cosa comuna entre les lletres potser sigui l’estil que te comentava: la majoria són breus, amb jocs de paraules, etc. Això de les idees que hi ha al darrera és una mica mal de dir. Molta gent ha dit que són lletres críptiques, però jo no ho veig així: “críptic” és que amaga alguna cosa, i aquestes lletres no volen amagar res, simplement són així de poc clares a posta. Sí que hi ha una idea darrere de cada una, però −amb alguna excepció− és una idea molt abstracta i poc definida. Per exemple, “Toro Sentado” podria ser una espècie de cant agredolç al futur i al progrés, però pot no ser-ho; “Paper de vidre” podria fer referència a les virtuts de cometre errors, però pot no fer-ho; “Tigres de paper”, comença a partir d’una lectura de “Sobre la pràctica i la contradicció” de Mao i, de fet, inclou una cita seva, però la intenció és que, al final, això no sigui ni molt manco excloent ni tancat… El que m’agrada és que sigui prou obert i poc clar com perquè es puguin entendre vàries coses, sense necessitat de ser excessivament profund, ni de fer-se palles amb significats ocults. Simplement permetre que hi pugui haver moltes lectures, i a distints nivells: algunes d’elles molt senzilles i no per això menys vàlides. De fet, una primera lectura naïf pot ser la més interessant o divertida. I això és el que m’agrada. Al final és pur joc de llenguatge que, tot i tenir com a origen una certa idea, pot mutar de sentit amb facilitat.
D’això de jugar sempre en parlau, també quan vos referiu a la música. Com resumiríeu això de “juguera” que sempre comentau tant, sovint amb símils futbolístics?
Da Souza: Juguera és un terme que hem anat construint en el nostre grup d’amics. Realment es pot aplicar a tots els camps de la vida, però bé, en música l’empram per aquests grups que no es limiten a un estil concret. Simplement són ganes de jugar, tant a nivell de composició com de producció: voler provar coses sense pensar gaire en qüestions d’estil o en cànons marcats, no voler limitar-se a fer la feina i punt. És el que pensam que diferencia Led Zeppelin, Pavement, El Último de la Fila o Antònia Font de molts altres grups de les seves respectives generacions. I és el que més ens agrada: que tenien una juguera boníssima i et van colant les mil i una màgies a cada disc. És pur Joga Bonito. Per això ens hem fet una mica nostra aquesta idea i intentam dur-la a la pràctica, tant en el moment de composar les cançons com a l’hora de gravar-les amb en Púter, com a l’hora de fer un vídeo o contestar una entrevista (encara que en aquesta estiguem tan seriosos i formals).
Jo ho resumiria en la voluntat de passar-ho bé fent música, jugar amb les cançons i les idees i veure més enllà de les notes i demés: allò del verb “play” i el seu doble significat en anglès…
(Riuen) Sí. Com Playmobil, PlayStation o Playboy. Tot és juguera. En francès igual amb jouer, etc. Però, de fet, no fa falta anar a altres idiomes: noltros a fer música li deim tocar, i tocar és una cosa que fas quan tens juguera… (rialles) No, ara seriosament: és això que tu dius, juguera és voler-ho passar bé i estar obert a les coses que van sortint. Això d’entendre la música més enllà de les notes i demés sona molt metafísic, però ho compartim. És molt més entretingut així. Trobam que quan et limites a veure-ho com a qüestió d’estils o simplement t’agraden els hits, tot és molt més avorrit. La música ofereix infinites opcions i ens agrada la idea de, en la mesura de les nostres modestes possibilitats, estar-ne una mica pendents.
Aquesta energia i actitud crec que es transmet amb el disc: com va ser la gravació amb en Púter? Què tal la rebuda del disc per ara? Bé, no?
Gravar a Palam és finíssim. Només d’estar-hi ja t’entra juguera, el lloc és màgic, tot ple de xismes amb solera. I si això ho ajuntes amb el bon rollo d’en Púter, fa que estiguis com enlloc. Amb ell ens vam entendre molt bé des del primer moment perquè tenim una similar concepció de la música, del procés de gravació i del cosmos en general. Cercàvem sons orgànics i gràcies a ell els hem pogut materialitzar molt millor del que pensàvem. Hem pogut gravar en cinta, etc. També hem après molt a l’hora de gravar: si la primera toma és bona, és millor deixar-la, tot i que tengui imperfeccions. És una manera de veure-ho que en certa manera ja teníem, però que amb ell hem pogut posar en pràctica. Una altra de les grans virtuts d’en Púter és que és un far de serenor: sap gestionar amb molta calma els nervis o moments de dubte que hi pot haver a una gravació. I això ha estat molt important, perquè els dos pics que hi hem anat, ha sigut amb el temps ben just. A part, tenir el suport dels amics també te fa sentir l’extra de qualité: en Pau va ser-hi a quasi tota la gravació, i ens va ajudar molt; en Tomeu venia a fer visites; algun vespre els col·legues, etc. Tot això ajuda a que una gravació marxi amb més gràcia. Pel que fa a la rebuda del disc, sí, molt bé. La veritat és que ens ha sorprès. Sí que pensàvem que podia agradar a la gent dels cercles de germanor que t’hem comentat, però no esperàvem bona rebuda més enllà d’aquests. El disc no és que sigui un recull de hits, que és el que sol agradar més de primeres, però així i tot, sembla que ha entrat bé.
Heu estat gravant també amb Beach Beach, ens podeu explicar alguna cosa del nou disc? Sospit que no té molt a veure amb Tasteless Peace…
Ara l’estam acabant de mesclar, però la publicació va per llarg. No sabem molt bé com definir-lo encara, ve a ser un anar i venir entre els 80 i els 90, també amb bastants tocs de juguera. N’Albert Guàrdia el va definir com un disc conceptual entorn de fer gin tònics i agafar taxis (riuen). No, a veure: serà distint al Tastless Peace perquè s’ha gravat dos anys i escaig més tard, a un altre lloc i amb dues persones més ficant-hi coses. Però, en essència, serà Beach Beach.
En Celestí Oliver li va comentar a Tomeu Mulet, mig en broma, que ara que havíeu publicat Flors i violència, Beach Beach haurien d’espavilar, que els anàveu darrera. No crec que això sigui una competició, però sí me deman si, de la mateixa manera que Beach Beach va tenir influència en Da Souza, Da Souza ha tengut influència ara en Beach Beach.
En Celestí va loco… (riuen) A veure, aquesta visió competitiva entre grups pareix que està bastant estesa. Però, la veritat, nosaltres ni la entenem ni la compartim. Pensam que del que es tracta és d’intentar tenir una proposta pròpia, que et permeti passar-ho bé i a la vegada tenir cert progrés. Després, està molt bé trobar un cercle de grups en el que et sentis còmode i amb sentit, i fer pinya. Tot el que vagi més enllà d’això genera maldecaps i frustracions. Pel que fa a si la influència és bidireccional… és possible. En certa manera tot influeix, potser n’Àngel i en Lluís han afegit un poc de la juguera aquesta que comentàvem. Però, de totes maneres, no creiem que a nivell musical hi hagi hagut res tan significatiu com ha passat a la inversa. Com hem dit, Beach Beach ens va descobrir moltes coses. En tot cas, això ho podrien contestar millor en Tomeu i en Pau.
Quins són els plans a partir d’ara amb Da Souza? Aprofitareu com fins ara els viatges a Mallorca per gravar amb en Púter o ara toca concentrar-se en el disc de Beach Beach?
Amb Beach Beach encara queda un temps perquè surti el disc, però d’aquí no gaire anirem preparant el directe i farem algun concert esporàdic, d’aquests de tocar pilota i anar agafant forma. I amb Da Souza no tenim plans gaire concrets, simplement anar fent tot el que surti i faci ganes. Tenim alguna cançó nova que ja fa mesos que feim en directe, i a poc a poc n’anam mirant més. Ara esteim en la fase de fer demos a casa. La part de treure cançons noves és la que més ens agrada, per tant, intentam fer-ho constantment. A més, gravar és com un hobby i l’estudi és un dels llocs on ens divertim més, així que és possible que no ens torbem gaire a tornar tenir material nou. Anar a veure en Púter, passar-ho bé… cau fàcil. Ja veurem, a poc a poc.