Per Celestí Oliver.
La mort hi sobrevola. La d’un pare. Però no és un concepte que acabi convertint Poomse vs. The Kingdom of Death en un treball conceptual. Sí en un cançoner amb què superar-la. Llorenç Rosselló i el seu equip (amb l’inseparable Gaspar Reixach i al qual s’hi han afegit Sebastià Mesquida i Joan Llabrés) s’hi acaren; i no d’una manera tampoc abatuda ni abatible com podria fer-hi pensar l’slowcore (encara que -defensen- no sigui el gènere que fan: llegiu-ho), sinó que la guanyen, amb esperança, en la recerca imbatible d’una escletxa de claror. L’escletxa s’obre, per començar, aquest divendres 28 en el Mar i Terra, on presenten el seu segon nou àlbum, per seguir a Sa Congregació de sa Pobla, el 12 d’abril, i prosseguir el 25 i 26 a l’Heliogàbal de Barcelona i el Hot Blues d’Igualada respectivament. Poomse i el seu tron.
Tot i que te dugui perdut l’slowcore, Llorenç; ha estat decisiu el fet de tenir aquesta banda per sonar més slowcore o més rock i no tan folk o intimista com en el primer disc Tomorrow Will Come & It Will Be Fine (Foehn, 2010)?
Llorenç: això de l’slowcore no ho veig, no ho veig clar. Crec que sincerament si no haguéssim fet una versió de Codeine la gent no en xerraria tant, de slowcore. És vera que a mi hi ha grups que se’ls identifica amb l’slowcore que m’agraden molt i que estan a l’ADN de Poomse, però hi ha molt més que slowcore on no trobaries mai els jocs de veus que feim ni els jocs de guitarres que feim amb en Sebastià ni les tornades o melodies pop o arranjaments que hi pugui haver.
Idò, deixem l’slowcore: el fet de ser ja una banda ha fet que el disc sigui més rock i menys folk? És a dir, les cançons eren més folk i el grup ha estat decisiu des del moment que començàreu a assajar?
Llorenç: És curiós perquè les cançons s’han compost de la mateixa manera que l’altre disc, amb la guitarra acústica; el que passa és que jo el so que sempre he tengut en el cap és aquest, de banda de bateria, baix i guitarres, coros… i amb més cos que l’altre disc. I quan varen entrar en Joan i en Sebastià el disc va agafar aquest vol. Decisiu és poc perquè si no hi fossin els altres tres no sonaria així.
Ha estat una decisió presa per tots en conjunt o ja estava preconcebut?
Sebastià: No record haver mantingut cap conversa al respecte; en Llorenç ve amb els temes al local d’assaig i els anam construint sobre la marxa, però mai hem pactat ni un so ni un estil; tot ha estat més natural.
Llorenç: No hi ha hagut cap conversa de dir: n’hem a seure i meam què volem fer. Fins i tot hi ha cançons que han canviat moltíssim.
Per exemple?
Llorenç: “Invisible Wars” és l’exemple més clar; era una cançó un poc nyonya, folkie amb acords de guitarra.
Sebastià: No la vàrem canviar però perquè fos nyonya o perquè no ens agradés sinó perquè se’ns resistia. Així com altres temes han sortit de manera més natural, “Invisible Wars” no sortia, tots estàvem d’acord que no acabava de funcionar. Fins que un dia el vàrem capgirar de dalt a baix i llavors va adquirir aquesta nova dimensió. La majoria de temes, però, sonen com en Llorenç els dugué el primer dia però amb les aportacions que podem fer els altres tres.
Llorenç: El que va passar un parell de vegades és que duiem una cançó, tocàvem un assaig i al segon, quan la sentia, deia: “és que això és això, no hi ha més”. Donaven idees o feien arranjaments que jo ja havia pensat que estarien bé. I això costa molt de trobar. Crec que el fet de ser tots compositors, veuen la cançó com un tot, i no només la seva part de guitarra o el seu redoble.
“Invisible Wars”, que té puntejos de rock matemàtic, ens serveix perfectament per exemplificar aquesta dimensió més angular, més rock, d’aquest segon àlbum.
Llorenç: Per exemple “Countless Angry Men” ja la tocàvem amb l’anterior formació (Gaspar Reixach i Llorenç Verdera de Son & The Holy Ghosts).
Sebastià: La primera vegada que la vaig sentir, que crec que era al programa Fang i Distorsió, en acústic tot sol, era molt folk… Cert és que el disc no és folkie però sí que és intimista. Jo no crec que sigui tan grandiloqüent ni tan rocós; és un poc més elèctric.
No obstant això, aquest segon disc me sembla més minimalista i més auster que no el primer, per contra més personal i folk.
Llorenç: La idea era gravar el que sonava en els assajos i poca cosa més.
Joan: Així com en Llorenç quan estava tot sol afegia samples i coses que se li anaven acudint, en el disc ens vàrem plantejar gravar-lo com sonava i coses afegides de postproducció, de dir “ara aquí hi afegirem un teclat” n’hi ha molt poques. Gairebé a totes les cançons hi ha baix, bateria, dues guitarres i les veus.
És contradictori perquè el primer, que és més personal i més folk, fa la sensació d’estar més arranjat o més postproduït…
Sebastià: És que jo quan faig música a casa tot sol també tenc la tendència de començar a afegir capes d’instrumentació o arranjaments, i poster que el fet de tocar amb una banda fa que et plantegis les coses d’una manera més directe. Quan ets a casa, comences amb una idea, la graves i l’endemà fiques un teclat o una melòdica, i vas carregant la cançó, no dic que innecessàriament, però el procés és molt distint.
Joan: La frase de “menys és més” es va repetir bastant en el procés de gravació.
Llorenç: Deixar les cançons com les tocaríem en directe i tampoc no carregar-les molt ni ficar coses que llavors no poguéssim tocar.
Hi ha cançons de l’Star EP (Foehn, 2011), fet per mitjà del cut & paste, que no podeu fer amb la banda?
Llorenç: Només hem tocat “Star” perquè les altres són un pitote: hi ha trompetes i violins… No són cançons pensades per dur al directe sinó que són cançons que vaig fer jo a un moment donat a casa i ficar tot el que tenia a mà. També té molt a veure això: abans tampoc pensava molt en el directe perquè ni tenia banda ni tampoc tenia intenció de posar-me a tocar molt. Des del principi teníem clar que ens havíem juntat a part de per fer música era per després mostrar-ho.
Deixes enrere poder fer cançons com les de l’Star EP, d’agafar d’aquí i d’allà…
Llorenç: Ara el que me fa ganes és això i una de les coses per a les quals feim música és per fer el que ens doni la gana a cada moment. Si qualque dia deixam de tocar junts i jo continuu fent música, ja veurem, però de moment ni m’ho plantej. El que tenim ara és massa valuós.
Una altra evidència, potser fàcil i que podeu tombar-me: ha quedat un disc bastant cinematogràfic, i no només per títols com “Ronette” (Pulaski, personatge de Twin Peaks, 1990) o “Song for Roberta Sparrow” (Donnie Darko, Richard Kelly, 20o1), sinó perquè hi ha certa ambientació.
Sebastià: Que tenguin inspiració cinematogràfica no vol dir que siguin cinematogràfiques. És a dir: que tu agafis el nom d’un personatge d’una pel·lícula no vol dir que la cançó necessàriament hagi de sonar cinematogràfica. Personalment no crec que sigui un disc tan cinematogràfic com es diu. No tenc aquesta sensació.
Joan: Hi ha diferències d’opinió perquè jo sí que ho pens.
Sebastià: És curiós que ho digui el bateria perquè jo la música de cinema la sol associar a música que no sol tenir bateria, potser percussió…
Llorenç: No ha estat conscient. Va coincidir que tots vàrem veure Donnie Darko; jo vaig tornar a veure Twin Peaks l’any passat…
Sebastià: He de dir que jo vaig veure Donnie Darko per treure la guitarra de la cançó.
Llorenç: De fet, la cançó és trossos de la pel·lícula: frases amollades.
Joan: I la part xerrada del final és un tros de la pel·lícula.
Sebastià: Jo no tenia coneixement de la pel·lícula fins que me’n varen parlar. Me la vaig descarregar el dia següent, la vaig mirar i en el proper assaig ja estava més inspirat per treure una guitarra.
I la de “Tomorrow Will Come” ve de l’època del primer disc? N’és una segona part o continuació?
Llorenç: Una cosa està enllaçada amb l’altra. Poomse pot fer coses molt diferent però al final tot és un, ve d’allà mateix. Però bàsicament la tornada és la mateixa frase del títol de l’anterior disc.
Joan: Però, i perdona que faci d’entrevistador però tu t’hi autocites.
Llorenç: Autocites? Jo no ho havia pensat així.
Joan: Idò jo ho vaig veure claríssim des del principi. “Someone said tomorrow will com and it will be fine”… Ets tu que ho vares dir, en el títol del primer disc. (Rialles)
És un cop d’ull amb tota regla…
Llorenç: Per això, perquè gent com en Joan estigui pensant què vol dir aquest títol. Va, sí, enllaça amb el primer disc. Crec que al final tot és el mateix.
Hi ha cançons d’aquest disc, tot i que les de maicalles siguin en català, que puguin haver passat de Poomse a maicalles o a l’inrevés, o les cançons estan delimitades?
Llorenç: Quan neix una cançó de maicalles és en català i això ja fa que sigui de maicalles i les de Poomse són en anglès. Potser que qualque riff o part hagués anat d’un lloc a l’altre però ara no ho record. Està, però, bastant delimitat. No me demanis com però… tenc dos quaderns: un que posa maicalles i l’altre, Poomse.
Podrem veure maicalles en directe?
Llorenç: De moment no. De moment és impossible perquè no puc, no tenc temps. Tot el temps lliure que puc dedicar a la música el dedic a assajar i a moure aquest disc que acabam de treure.
Has fet més cançons per a maicalles?
Llorenç: Des de que vàrem gravar aquest disc, no he fet cap cançó. Ni per a Poomse. Vaig tocant però no he fet res…
Tot i això, en els dos projectes hi conflueixen guitarres més de rock o altres de més fredes però que donen una sensació de calidesa, com hi havia en el Minnesota EP (Foehn, 2012) de maicalles i que no hi eren tant en el primer disc de Poomse. Trob que Poomse vs The Kingdom of Death té a veure amb certes ambientacions del Minnesota.
Sebastià: Veus, a mi el Minnesota me sona més cinematogràfic que aquest disc.
Llorenç: No sé que dir-te perquè quan vaig treure Minnesota ja havíem començat a assajar, però a fer cançons?
Sebastià: Crec que ja havíem tocat en directe.
Llorenç: Les de Novembre les tenia de feia molt de temps i les vaig gravar molt aviat, en un estiu. La majoria, en dues setmanes i després vaig anar acabant la resta. Que sigui més elèctric té a veure en que estava fent feina amb els dos. El que et deia abans: tot és el mateix.
I si tot és el mateix: Poomse pot arribar a tocar cançons de maicalles?
Llorenç: Jo crec que no; no ho sé. Tot és qüestió de recursos. Tenim el temps limitat. Quan podem coincidir tots quatre no tenim tant de temps com per poder dedicar als dos grups. A mi ja m’agradaria, tenir els dos projectes i fer-los funcionar.
Sebastià: Tampoc no tendria molt de sentit essent la mateixa gent i tenir dos grups diferents. Si toques amb altra gent sones diferent i aprofites per fer un projecte completament diferent. Ara, tocar amb les mateixes persones que en principi no tenen res a veure, no ho acab de veure.
Llorenç: Com una sucursal (rialles).
I quina és la primera cançó que vareu compondre?
Tots: “Daily Bread”.
Sebastià: És la primera que vàrem assajar amb la formació; la resta eren temes del primer disc. Després de dos directes, ja ens vàrem posar amb temes nous.
Llorenç: En el Pecan Pie ja tot varen ser temes nous.
Sebastià: Ja havíem gravat el disc; té més de mig any.
Que és la més slowcore…
Llorenç: Sí. Aquesta no te dic que no, sobretot el principi.
Sebastià: És de les més complexes del disc, que té més canvis… De tempo sí, però d’estructura no la veig molt slowcore. De fet, a mi és una de les que me resulta més complicada de dur en directe.
Però sí que és el tema o un dels temes més minimalistes o austers…
Sebastià: No. El contrari. Per auster o minimalista jo entenc “Song for Roberta Sparrow”, que pràctcament no hi ha res. Abans que deies math-rock si jo n’hagués de posar un dins el math-rock, seria aquest, però amb pinces, tampoc és que sigui purament math-rock.
Jo hi veig més “Invisible Wars” per les guitarres més cerebrals, fredes, que té…
Sebastià: Quan la vàrem fer, va sortir la paraula “ortopèdica”. Volíem que sonés com ortopèdica, i de fet quan la tocam al local d’assaig posam cara de concentració perquè es dur fer aquest tema.
Llorenç: De fet és l’únic que segur que no tocarem en directe.
Per què?
Sebastià: És mal de dur en directe.
Llorenç: No vol dir que no ho facem més endavant o fent-ne una versió.
Joan: Talment sona és complicat pels deelays de la guitarra…
Que va ser un miracle?
Sebastià: En part té a veure que la guitarra que sona més, que és la meva en aquest cas, està tocada dues vegades i crea com a una espècie de deelay, de sonoritat, molt especial. Si jo la toc en directe i només hi ha una guitarra que fa això, aquesta part no queda com en el disc i trob que perd molt la màgia. Pareix un doi que simplement una guitarra doblada guanyi tant però crec que en aquest cas és una de les coses que fa que no pugui sonar igual. I hi ajuntes que la guitarra d’en Llorenç també molts d’efectes que també són mal de dur en directe amb tots aquests deelays… I la part electrònica del final que té un sample, que és un dels pocs temes del disc que té un sample… És la cançó més d’estudi.
Llorenç: Quan la vàrem fer vaig tenir la sensació que s’obria una altra porta que no havíem provat. Crec que sona bastant diferent a la resta de tot el conjunt. No me sonava a res que haguéssim fet mai.
Es va allargar molt l’enregistrament?
Joan: Vàrem començar per Pasqua, l’1 de març.
Sebastià: La secció rítmica va ser intensa; varen gravar en tres-quatre dies, i després jo i en Llorenç vàrem tardar un poc més.
Quan surt John Golden en escena, responsable del màster?
Llorenç: Quan vàrem començar a mirar llocs i preus… crec que va ser xerrant amb en Marc (Foehn) que me va dir: “mira qualque lloc a fora que els preus tampoc no són tan diferents”. I vaig fer una recerca per internet i hi havia un parell de llocs que el preu era igual que aquí o fins i tot més barat. I el lloc en què me vaig quedar va ser amb els estudis den John Golden després de veure el llistat de qui havia masteritzat. Quan veus Sonic Youth, The New Year, Wye Oak, Low… dius: “joder macho, ha de ser aquí”.
I Chris Isaak! (i mils més).
Sebastià: Eh, que a jo m’agrada molt.
No el tenies entre cella i cella?
Llorenç: No, jo no sabia qui era en John Golden. Però també ens vàrem plantejar dur el disc a qualcú que hagi masteritzat qualque cosa remotament parescut, sense voler-nos-hi comparar, però algú parescut al que estam fent nosaltres i que li pugui treure el suc, que no dur-lo a qualcú que masteritza de tot i que ho fa molt bé i fa el que pot però que no té la mateixa sensibilitat.
Sebastià: Jo no som cap obsés de la qualitat però a mesura que ho anàvem gravant i vèiem la qualitat del que estàvem gravant , vaig trobar que sonava molt millor del que m’esperava, per damunt de les meves expectatives. I clar, quan tens això que sona bé dius: “no ho espenyarem a la fase del mastering…, la darrera passa no l’hem de fer en fals”. I també te deixes dur per algú que té un prestigi i una qualitat provada.
Quan ell el masteritza hi ha feedback: feis mails o skype?
Llorenç: No. Ell ens va demanar si li havíem de donar qualque pauta i crec que l’únic que li vàrem dir va ser una cosa tècnica.
No li diguereu: “que soni com Low”?
Joan: Tampoc ho hagués pogut fer, pobre home.
Llorenç: On no n’hi ha, no en cerquis. (rialles)
Sebastià: Ell ens va enviar una primera mostra de les cançons per saber si anava ben encaminat i depenent del que tu li diguis o es refà o es continua amb els següents temes.
Llorenç: Ara no record si va enviar una cançó o ja tot el disc. Crec que tot el disc. I li vàrem dir que sí.
La vostra pròxima novetat: la participació en el segon volum del CD de Pecan Pie.
Sebastià: Els que vengueu en el Mar i Terra aquest divendres sentireu la versió. Hem de dir que la vàrem fer i que ni jo ni en Joan havíem sentit l’original. L’havia sentit en Llorenç, va dur la guitarra i la veu i nosaltres ens vàrem adaptar damunt. Vàrem pensar que així potser ens alliberàvem una càrrega.
Tots: La cançó és “It’s a Great Day to Die” de Great Lakes, grup canadenc.
I el trueque com queda?
Llorenç: Evening Hymns fan “The Lost Year”. Ja l’hem sentida. A més, un grup amb qui vàrem tocar al Mar i Terra; no és que tenguem relació però n’hem anat sabent coses…
Sebastià: Els ha quedat molt xula.
L’actual formació va ser un cop d’urgència o l’havies pensat molt?
Llorenç: Quan tenia l’anterior formació, el dia precisament que vàrem tocar amb Evening Hymns, vaig xerrar amb en Sebastià i me va dir: “si qualque dia has de menester un guitarra, nm’ho dius”. Aquella formació va passar a millor vida, dos o tres mesos després. Teníem ja cançons començades amb aquella formació anterior que tocàvem en directe i jo ja tenia ganes de gravar cosa nova. Vaig punyir en Gaspar i vàrem posar un anunci, i a en Joan el vaig cridar. Jo ja tenia el so que volia dins el cap. I en Gaspar ja hi era des del primer disc, que va tocar-hi el baix, durant tot el procés de la primera formació i canvi. És una mica l’ancorada del grup; el que te diu: “això és una merda” quan te’n vas per altres llocs. Te fa estar una mica més centrat. Un fidel escuder amb qui toc des de petit.
Sebastià: Juga un poc el paper de la sèrie House: en Llorenç seria en House i en Gaspar, el col·lega que li rebat i li fa la contrària. (rialles)
Llorenç: Jo no he vist aquesta sèrie.
Sou dels pocs artistes mallorquins que heu estrenat el disc en exclusiva a Rockdelux, per mà de Foehn. Un, però, deixa de confiar que els mitjans i el públic te faci cas?
Llorenç: Ho has de deixar una mica de banda. Quan gravàvem el disc jo deia: “no passarà absolutament res; sortirà el disc, tocarem, ens diran que és bo o dolent…”. I al final és això. Hem fet un disc que jo crec que és de puta mare, ens ho passam bé tocant les cançons, que al final és l’important; i la resta, que no és la música i l’amistat que tenim entre nosaltres, no ha de ser tan important.
Sebastià: Jo crec que importància té; sinó no importaria ni que assagéssim. Si tocam és perquè ens vengui a veure gent. Està clar que no és el motor que ens impulsa a fer música ni a assajar. És un plus. A mi més que agradi, m’agrada veure ple: gent que va a concerts i interessada per la música.
Joan: La intenció no és que agradi a la gent; és fer una cosa amb què ens sentim còmodes i passem gust.
Ho compartesc: de puta mare… Però, ja amb un segon disc, notau que és difícil arribar, fins i tot aquí a Mallorca?
Llorenç: És difícil anar més enllà, per una qüestió de públic. Per aquest tipus de música, hi ha la gent de la nostra edat que no sap ni que existim, ni entén per què cantam en anglès, ni per què tocam música si no guanyam doblers ni volem ser famosos. I la gent més jove, està per altres coses. Jo no puc xerrar molt perquè vaig a pocs concerts. Però no sé si acceptaríem participar en coses de les quals no estàs d’acord. Som bastant reticent i de cada vegada més. Però ho feim per nosaltres mateixos, sobretot.
Tot i que ho faceu per vosaltres mateixos, per a tots quatre Poomse és el projecte més seriós que teniu actualment.
Tots: (rialles) Sí
Sebastià: Amb Poal, per exemple, he perdut el compte però fa més d’un any que no assajam, com a mínim. Estam aturats.