L’èxit de BOC és innegable: guanyen alguns dels concursos més prestigiosos de folk a nivell estatal, toquen als festivals de més renom –com per exemple el d’Ortigueira– i per si això fos poc, obren un Verkami per finançar el seu segon disc Les mil i una… (2013) i obtenen liquiditat suficient per crear una obra excelsa en les tres dimensions: musical, gràfica i literària.

Per tant, vaig decidir convocar-los per fer-los una entrevista perquè ens contin els seus secrets i conèixer com és BOC per dintre. Però com sabreu, reunir vuit persones per entrevistar-les no és senzill. Hi ha d’haver un al·licient fort i ferme com és fer aquesta entrevista durant un dinar al mític restaurant El Cruce enrevoltats de plats d’arròs brut, porcella, gerres de cervesa i vi amb gasosa. Ens ha costat, però la idea ens ha funcionat i hem aconseguit reunir sis membres. En Joan, líder i compositor de BOC exerceix de portaveu amb els matisos i aclariments dels altres cinc membres.

40Putes: D’on sorgeix el nom de BOC? Sona a garriga, tramuntana, humitat…

Joan Frontera: No teníem cap nom pensat en concret però sí que volíem que fos un nom curt, que tengués enganxada i que fos autòcton, molt d’aquí. Alguns noms que barrejàvem fóren Sa jaia des boc, o Es Boc de sa jaia o fins i tot coses més estranyes com A por carros. Finalment ens vàrem quedar amb BOC i estam molt contents.

Fins ara, havia entrevistat gent que venia del rock, punk, autodidactes… però escoltant-vos a vosaltres, es nota una molt sòlida formació musical tant d’execució com de composició. Quina ha estat la vostra trajectòria fins a arribar a muntar el grup?

Cadascú ve d’una formació i trajectòria bastant diferent. Per exemple en Xisco té la formació clàssica. El que passa és que sempre ha estat ficat dins el folk, ha tocat amb agrupacions… després en Lluís Oreja ve del punk, tenia un grup que es deia Dropout; en Lluís Vivern també ve del clàssic però mai no ha estat clàssic. Escolta els Beatles, Sopa de Cabra… els dos bessons (en Pedro i en Biel) han estat ficats sempre dins el món de les xeremies i la música tradicional i han viatjat amb jo (Joan) per tot el món amb l’Escola de Música i Dansa. En Piu és més rocker, escolta rock català però també està ficat dins el folk. En Rafel ve de l’ska, reggae… podríem dir que és un batiburrillo de formacions clàssiques, tradicionals i modernes. Alguns tenen els papers i d’altres són més autodidactes.

Es pot dir que un dels vostres trets més característics és la riquesa d’estils que manejau i la facilitat amb la que els vos feis “vostres”. D’on ve tota aquesta capacitat d’absorció? Sembla que heu conviscut amb cultures molt diferents i n’heu extret el millor de cada casa. 

Hem viatjat moltíssim amb l’Escolta de Música i Dansa: hem estat a Xipre, Polònia, Tailàndia, Filipines, França, Síria… Ens agrada molt la música tradicional de cada indret i les característiques d’aquesta. Si aquesta música ha perdurat tantes i tantes generacions sobrevivint a les modes és que val molt la pena. És l’essència d’aquell lloc, país o societat. I si nosaltres la podem transportar i tocar amb els nostres instruments aquí, és genial.

Parlant una mica del disc que vàreu gravar l’any passat Les mil i una. Com va ser el procés de composició des que neix una idea dins el teu cap, Joan, fins que decidiu entrar a gravar el disc?

Jo faig les composicions en general: les melodies, l’harmonia, una estructura. Després ho present al grup. Podríem dir que tot això passa una moció de censura, el grup ho va tocant i arrel d’això comencen a sorgir coses: aquí ens agradaria provar això, això no ens agrada tant… i quan vàrem tenir els temes fets, vàrem pensar en fer un disc.

Vàreu anar fent i la idea de disc va sorgir després…

Sí. De fet ara ja hem presentat un tema nou i n’hi ha tres més preparats per assajar. Però no. No és que pensem: anem a fer vuit temes per fer un disc. Nosaltres anam fent i quan trobem que és l’hora, decidim gravar. Si poguéssim tenir un nou disc l’any que ve, per nosaltres genial. Però tot depèn del ritme d’assajos. Tornam a fer un verkami i pim pam.

Com va ser el procés de gravació de Les mil i una…?

Va ser un procés molt llarg. Coordinar vuit persones fou bastant difícil, a part d’esborrar coses i tornar-les a gravar, molts matisos… En Lluís, el bateria, va entrar a gravar a finals de desembre 2012 i a finals de juny 2013 acabàvem de gravar. Algunes gravacions es feren en pocs dies però en altres camps com la masterització hi estiguérem molt més temps. Com a anècdota, a en Lluís, el guitarra acústic, els nuets dels dits li fan crec mentre toca, i s’escoltava aquest renou. Escoltes la pista de guitarra i sents “clic, clic”

Fins a quin punt li vàreu deixar ficar mà a en Toni Pastor dins el vostre disc?

En Toni no va modificar substancialment les cançons ni les estructures amb les que vàrem entrar a l’estudi excepte algun petit matís. Per exemple, al tros funky del tema “Sa Birra Dance”, en Piu va venir, va començar a fer funky però no acabava de quedar autèntic. Aleshores en Toni li va suggerir fer algun canvi i la cosa va quedar bé. Però de la resta, pràcticament no hi va intervenir a nivell compositiu. Algunes de les cançons del vostre anterior treball, uEP!, tenen una història amagada com per exemple “De Roc a Boc” dedicada al fill d’en Rafel i de com es va “convertint amb un Boc” o “Tom Bon Barril” dedicada al personatge del Senyor dels Anells que no apareix a cap de les pel·lícules. Els temes de Les mil i una, segueixen tenint històries al darrera…? El tema de les històries és una cosa que generalment ha nascut després de fer els temes. Algunes no, com per exemple “La caiguda del Valhalla”, “Lórien” o “Sa mort des Matancer”. Podríem dir que en les primeres cançons que fèiem sí que pensàvem una història i hi posàvem música però actualment ja no és així. Les històries i els títols sorgeixen després de la composició. Pensam: “què putes li deim an això?” I hauria d’anar una mica alerta perquè quan duc alguna idea molt friki després em renyen.

Als vostres inicis teníeu una influència més forta de la música tradicional. A poc a poc, però, heu anat introduint instruments molt variats, fins i tot una guitarra elèctrica amb tocs molt metalers. Com sorgí aquest canvi? Fou espontani o per necessitat?

Mira, al principi en Lluís Oreja havia de tocar el Bodhrán. De fet, a les composicions apareixia un Bodhrán. Però hi va haver un percance a l’hora de comprar-lo i mai no va arribar.  Per sortir del pas, vàrem ficar la bateria i ja es va quedar. El tema de la incorporació de la guitarra elèctrica va generar fins i tot debat dins el grup. L’EP uEP el vàrem gravar i en Piu va arribar al final de la gravació. No estava negociat gravar l’elèctrica però finalment ens varen fer el favor de ficar-la. És a dir, es tractava d’un EP on no estava contemplada cap guitarra elèctrica. La seva adaptació fou molt fàcil i trobam que li dona cos i molt de joc. Ha afegit un puntet més de melodia i moltes possibilitats.

Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció, i tenint en compte els temps que corren i l’aversió que té la gent a invertir en cultura, ha estat l’èxit del verkami que vàreu obrir per finançar el disc. Us esperàveu alguna cosa així?

En un primer moment, a l’hora de decidir quina quantitat posar com a objectiu al Verkami, la idea era posar un import més elevat però no teníem clar que sortís. Aleshores vàrem apostar per una quantitat inferior i el resultat va superar totes les nostres expectatives. Estam molt i molt agraïts amb la resposta que va donar la gent. De fet nosaltres havíem mirat els preus per fer una versió del disc en format Digipak i valia la mitat. Però gràcies a l’èxit del Verkami, vàrem decidir invertir-ho i fer-ho en gran format. Només el llibret i totes les seves pàgines ja val qualque cosa, després vàrem fer les litografies i còpies numerades. Tot això ens ha costat bastant diners.

I parlant de la part no musical que envolta el disc. Com va sorgir la idea de convocar un concurs i donar molta importància també a la part gràfica i literària del disc?

Això va ser sobretot a causa de no tenir lletra, i necessitàvem que s’explicàs un poc la cançó i el seu rerefons. Com que moltes d’elles tenen una història al darrere, va venir la necessitat que algú ens escrivís unes històries que ho reflectissin. Com que no som gent amb gaire de don de gentes necessitàvem algú que ho fes. Després de fer el concurs, ens vàrem adonar que fer concursos com aquest al facebook era il·legal i tal… però va anar bé. Estam molt sorpresos de tota la gent que es va presentar perquè era una cosa que, joder, duia feina de fer. Fer un dibuix tot currat, portada, contraportada i tots els comptes… molta feina. S’ho van currar molt.

Quins impediments es troba un grup com BOC en el seu dia a dia?

Per a nosaltres el major impediment és el nombre de membres que tenim. Per exemple, si poguéssim assajar l’horabaixa, començar a les cinc i estar fins a les deu, i no hi ha una urgència per assajar ràpid. Però nosaltres ens veim obligats a quedar tard al vespre, quan la gent acaba la feina. A part, sempre hi ha algú que arriba tard i ens retarda i hem de quedar algun dia per assajar fins la una de la nit. Basta que miris el temps que ens ha costat concertar aquesta entrevista amb tu i així i tot només som sis.

Tot això es deu compensar però, quan us n’aneu a tocar fora de Mallorca. Quines són les vostres sensacions? Tenc entès que us acullen bastant bé fora de l’illa.

És la polla, tío. És un somni per a nosaltres. Jo ja els ho vaig dir a l’hora de muntar el grup. A Mallorca hi ha pocs llocs on tocar i les expectatives estan fora de Mallorca. És una illa amb el circuit tancat. Si parles de folk a una persona de Mallorca, tot d’una pensarà amb jotes i boleros. Així com hi ha un circuit de jazz o rock, no hi ha un circuit de folk musicalment parlant. Ara que hem tocat a la part del Cantàbric, Galícia, Osca, País Basc… podem dir que allà sí que hi ha un moviment important de folk. Per exemple per al Festival d’Ortigueira, hi havia fulletons del concert als parabrises dels cotxes. I cada dia de l’estiu hi ha un festival diferent a cada poble d’aquella zona. Podríem dir que allà sí que hi ha un circuit. Una de les anècdotes que ens va cridar més l’atenció fou quan vàrem tocar a Osca; vàrem tocar, vàrem baixar i hi havia una fila de gent, trenta o quaranta persones, que ens volien comprar el disc o fer signar autògrafs. Surrealista total. També hi havia molta gent de totes les edats que li agradava la nostra música. Gent de la tercera edat cantant les melodies mentre li foties un doble pedal al bombo a muerte.

Com us vàreu obrir cap a la Península? Sempre és mal de donar el primer pas sense un contacte que t’hi porti.

Bàsicament vàrem insistir bastant en inscriure’ns a concursos, concerts, etc. Anar provant sort fins que t’agafen. Es tracta d’anar creant contactes fins que siguin ells els qui et cridin per anar-hi a actuar. És molt més important a nivell d’actuar a fora que et conegui la gent que no que siguis bo. A na Miley Cyrus, durant una entrevista, li van demanar què opinava de les males crítiques i va dir que l’important era que xerrassin d’ella. L’Escola de Música i Dansa és una gran referència per nosaltres perquè, gràcies a la seva trajectòria, ja són els contactes qui la criden i no ella per actuar.

Per cert, alguna anècdota que es pugui contar (o no) de les vostres aventures pels festivals peninsulars?

Als primers concerts semblava que estiguéssim gafats: problemes tècnics… en Pedro es va fotre s’esquena volent aixecar un cotxe. Però de veres, no per fer comèdia. El volia aixecar. Després li havien de fer una electro i com que és pelut, la ferratina no feia contacte, “habrá que cortar”. Em va fer dos rotlos i després hi vàrem afegir una boqueta i vaig anar amb la careta tot l’estiu. Els dos rotlos que em van deixar brillaven més que n’Edward Cullen. També va ser molt divertit cridar a ma mare i dir-li que havíem caigut i que ens vàrem fet mal a un concurs de carretons. Riem molt, massa. És una bacanal sortir a tocar a fora.

Com gestionau el tema dels concerts? Teniu mànager?

Sí, n’Àngel Pujol. S’ho curra molt i ens van sorgint molts concerts gràcies a ell.

Us sentiu que les institucions públiques vos donen suport?

És molt difícil que a casa et donin importància si no has sortit a fora a tocar. Quan veuen que comences a sortir i tornes, les institucions et comencen a valorar més.

Ja he pogut escoltar qualque tema nou vostre en directe i vaig  flipar: em va recordar a sèries televisives dels anys 90 i, a trossos, literalment trèieu les maraques a escena. No sou un grup fàcil d’etiquetar. 

Com diu mon pare: som un grup eclèctic. No som gaire mainstream…Alguns de nosaltres venim del món clàssic i les etiquetes no ens han agradat mai, però hi ha diferents influències o estils i alguns d’ells ens defineixen més, però pensam que les etiquetes només serveixen per fer aproximacions a l’estil d’un grup. Nosaltres giram al voltant del folk, que crec que n’és la nostra essència però es tracta d’un folk sense normes, sense compromisos a innovar, provar coses. La formació clàssica té unes normes i no es pot sortir d’elles, si fas alguna cosa fora d’elles, “està malament”. Intentam sortir d’aquests estàndards i innovar, potser fins i tot fer coses que no “estan bé” des del punt de vista clàssic però que molen.

Parlant del tema, com seria un cantant de BOC?

Acabes de treure un tema controvertit… Un cantant limita el grup totalment. Si tens un cantant, el grup és el cantant perquè el grup envolta el cantant. A BOC això seria impossible ja que hi ha tants instruments i melodies, que si posàssim un cantant podríem llevar mitja banda. Ens limitaria molt, musicalment. A més, si tens un cantant consolidat amb el grup i el canvies, generalment no sol anar bé excepte que duguis molta sort com la Oreja de van Gogh. Més enllà del fet que canti bé o no, si no tens un cantant que valgui la pena, molt molt molt frontman, que estiri la gent, que munti show, val més no tenir cantant. De totes maneres, ens imaginam un cantant a BOC com una veu femenina. Però excepte la remota possibilitat d’una col·laboració, no pensam en posar un cantant.

Heu dedicat un tema a en Pep de Lórien.

En Pep representa moltes coses per nosaltres. Al seu bar ens hem agafat les primeres merdes, i sempre hem estat allà. Vàrem començar a idolatrar aquest bar amb catorze o quinze anys, el bar on sempre volíem anar i on hem crescut. Era dels pocs bars folk i celta de Palma i és allà on es va començar a formar BOC: va ser on es va gestar el projecte, reunint-nos i concretant-lo. Hem tancat moltes vegades el bar amb en Pep. Hi tenim també la nostra gerra de cervesa i pots anar allà a demanar-la. No sé, són moltes vivències. En Pep és un tio que es fa estimar.

Finalment i per acabar, després de tot el que heu aconseguit en poc temps, què us falta per fer? On voldríeu que arribàs BOC?

En Joan, quan va muntar el grup, ens va dir que el seu objectiu era arribar a tocar a Ortigueira. Ara que ho hem aconseguit, ens agradaria obrir-nos cap a la zona de Catalunya, un mercat on, per afinitat cultural, és surrealista que encara no hi hàgim tocat. Essent veïnats… esperem poder-hi tocar aviat. També obrir-nos les portes cap a Europa. Hi ha molt terreny per explorar. Ens agradaria poder arribar a viure d’això, creim que és l’aspiració de tots els que hem estudiat música. Perquè els que tenim estudis d’aquest tipus, no ens han ensenyat per ser mestres, sinó per ser concertistes. Tot i això, essent vuit membres i estant a Mallorca, falta molt camí per aconseguir-ho. És un repte brutal i apassionant. En termes econòmics, ens agradaria també poder aconseguir l’autosuficiència. Ens falta poc per aconseguir-ho gràcies a les vendes de camisetes, discs…  És una puta locura, tío. Hem hagut de fer vàries tirades més, tant de camisetes com de discs. La gent respon. I hem après coses tan importants com estar amb la gent quan acaba el concert, fer-los cas. Estar prop de la gent és molt clau. També ens agradaria poder fer intercanvis amb grups de fora, crear el nostre propi mercat. No hi ha mercat folk molt definit, no hi ha festivals a Mallorca. Seria una gran cosa poder tenir festivals d’aquest tipus a Mallorca. Tot i que depèn de la gent, s’hauria de pensar bastant bé ja que la gent de Mallorca costa de moure.

Moltes gràcies per tot i que arribeu on desitjau. Talent i ganes no us en falten. 

A vosaltres. Un saludo per 40PUTES i … PUTO JORRA!

Fotos: Juan Calafell