Guillem March gairebé es sorprèn quan l’avís que vaig cap al seu estudi, i això que fa mesos que anam parlant d’aquesta entrevista. Ens trobam al davant de l’edifici del Parc Bit on fa feina i, mentre pujam amb l’ascensor, m’explica que tant ell com el seu company d’estudi, Paco Díaz, estan molt a prop de les temudes deadlines (els terminis d’entrega) que amenacen cada mes als dibuixants que s’encarreguen de sèries regulars de còmic americà. No pareix el millor moment, però en Guillem insisteix en què no passa res sempre i quan el deixi dibuixar mentre xerram.
Saludam en Paco, que tot d’una segueix fent feina posant-se uns auriculars per poder concentrar-se i no estar massa pendent del que xerram. M’assec devora la taula de dibuix d’en Guillem, rodejada de referències fotogràfiques penjades a la paret i als mobles, plens dels seus propis còmics. Ell agafa un pentel (una mescla entre retolador i pinzell) per seguir entintant la pàgina en la que fa feina, i començam a gravar.
40Putes: Tenint en compte que una de les teves primeres feines en còmic va ser al No Badis, és curiós que ara facis feina devora de la UIB, no?
Guillem March: Sí, és un poc com tornar als orígens, però no és que tengui molt d’afecte a la UIB. M’hi vaig passar molts d’anys i a la fi no vaig acabar Econòmiques. A més, com que ara s’han passat al pla Bolonya, si volgués acabar-la, més que acabar les assignatures que me queden, m’haurien de convalidar el que tenc fet i vés a saber quantes n’hauria de fer.
De totes formes no és que en facis comptes.
No, en principi no. A més, el temps seria un problema. Quan estudies i no tens feina, has d’invertir temps, però si tens una feina i l’has de deixar, a part d’invertir el temps perds els doblers que guanyaves. Tampoc em veig d’economista, m’agrada més fer feina de dibuixant. Vaig fer feina tres mesos de pràctiques a una gestoria, la meva única experiència al món laboral ‘real’, que dirien qualcuns, i no era “lo meu”. De fet, pareixia que em volien contractar i vaig ser jo que vaig dir que no, perquè m’estimava més preparar les proves que estava fent per a DC Comics.
Ja estaves en contacte amb l’editorial?
Va ser un moment decisiu: havia fet la meitat de la carrera i l’havia deixat per estudiar dos anys de disseny gràfic, després vaig entrar a l’editorial Dolmen com a maquetador i vaig pensar que allà no arribaria enfora, així que vaig tornar a la carrera. Però sempre vaig seguir dibuixant, això sí. Va ser el contacte amb l’editor i la possibilitat de publicar amb ell el que em va fer prendre la decisió.
Quin procés segueixes quan entres a l’editorial?
Quan et donen el primer còmic estàs de prova. Ara veig que quan vaig fer el primer còmic per a DC, l’especial de Poison Ivy (Hiedra Venenosa, en la traducció espanyola), em varen donar molt de temps, molt més del que em donen ara. Em va tocar un editor que tenia bastanta mà amb el tema de provar de fer feina gent jove, així que em va donar marge. Vaig tenir uns tres mesos, tenint en compte que també el vaig acolorir jo, i així i tot vaig anar de cul. Si m’hagués tocat un editor diferent no ho hagués pogut entregar. Ho hagués enviat tot a la merda.
I després ja vares passar a Gotham Gazzette.
Sí, tenc l’ordre un poc embullat, però després de l’especial vaig fer un parell de números de Batman on no sortia en Batman, les històries curtes de Gotham Gazzette, i poc temps després ja em digueren si volia entrar en exclusiva i fer Gotham City Sirens. I aquí és quan em vaig pegar l’hòstia d’haver de complir amb terminis d’entrega traient un número cada més. Sense contar que tenia un guionista que no entregava a temps. Em frustrava molt anar apurat per entregar el número del mes i després haver d’esperar una setmana que m’enviassin el guió del següent per tornar a tenir només tres setmanes per entregar-lo. Jo crec que es nota que vaig haver de fer-ho amb pressa.
A l’editorial ho sabien?
Sí, l’editor fins i tot em donava facilitats, i que si volia podíem emprar material que ja tenguéssim fet. Per exemple, abans de fer Sirens vaig fer un còmic protagonitzat per el Riddler (Acertijo) que no s’havia publicat. Per recuperar un poc de temps, com deia, em varen deixar colar-lo a la sèrie com el número 3. Vaig redibuixar un parell de pàgines perquè apareguessin na Catwoman, na Poison Ivy y na Harley Quinn, però si et fitxes veuràs que l’argument no va sobre elles, sinó sobre el Riddler. Així vàrem guanyar un parell de setmanes de marge.
Això demostra que no sempre els dibuixants tenen la culpa dels retards.
No, i és una cosa que jo també pensava fins que ho vaig patir. Hi ha guionistes que es pengen un munt i després el dibuixant els ha de salvar el cul. Òbviament no sempre és així, també hi haurà entintadors que salven el cul als dibuixants i sé que en Tomeu Morey, que fa feina de colorista per a DC, també ha salvat moltes situacions. I també passa amb els editors. Amb el qui solem fer feina en Tomeu i jo no passa, però n’hi ha d’altres que de vegades et demanen coses com “una portada per passat demà, però amb color i tot”.
No és forma de fer feina.
Tampoc és sempre culpa seva. De vegades amb aquests megacrossovers (històries que es conten entre vàries sèries, mesclant personatges) que fan, fins que els guionistes no es posen d’acord amb quins personatges surten a tal còmic i quins no, els editors no saben cert què ha de sortir a la portada. Potser no està el guió fet i ja s’ha de fer la portada perquè ha de sortir al Previews, així que s’ha de fer tres mesos abans i de vegades es fan sense tenir molt clar el que sortirà dins el còmic, i et passen unes sinopsis de les portades tan genèriques que fa mal fer-hi feina.
I amb aquest caos no et fan canviar moltes coses de les portades?
Qualque vegada m’han fet canviar detalls, però mai no redibuixar la portada. I si et fan redibuixar-la, per norma general t’ho pagaran i et demanaran disculpes. Són bastant seriosos amb aquestes coses. Normalment em passen una sinopsi de la que faig tres esborralls, dels quals l’editor en tria un i jo faig feina sobre el que han triat.
He vist al teu blog que de vegades publiques el procés creatiu d’una portada, inclosos els altres esborranys que comentes.
Sí, i de vegades em demano si els he de fer públics. No vull posar en evidència l’editor, però de vegades està bé que la gent vegi el que m’han fet canviar.
I això és el que ha passat amb aquestes pàgines dels números 3 i 4 de Catwoman que has posat al teu blog on apareix el personatge sense roba?
Bé, a mi em varen dir que havia de dibuixar uns requadres tapant les zones conflictives, i jo pel meu compte la vaig dibuixar nua i vaig dibuixar els requadres a part. O sigui que tècnicament no em digueren que la dibuixés nua, malgrat que el personatge no dugués roba. El que va passar és que hi va haver un canvi d’enfocament abans que sortís la història impresa, i va canviar completament. Si haguessin volgut llevar només les pàgines en què estava nua la podrien haver vestit dibuixant-li qualque cosa a sobre i ja està.
Doncs no va ser tema de censura.
Malgrat que hagués estat així jo no en diria censura. Jo estic fent feina per ells. Si ells et diuen que ho facis d’una manera i ho fas d’una altra, estan en el seu dret. El que sí que no m’agrada són els canvis de criteri quan hi ha una cosa mig feta, però no és una cosa que m’hagin fet a mi directament, com sí han pogut fer a J.H. Williams o a Rob Liefeld.
Malgrat no haver-se publicat, hi ha hagut gent a qui han molestat.
No faig gaire cas a aquestes coses. Hi ha aficionats que tenen imatges mentals molt definides de qui són en Batman o na Catwoman, i si t’ajustes a aquesta idea els agrades i si no, no els agrades. Hi ha dibuixants que acontenten a més gent i d’altres a menys, però segur que fins i tot en Batman de Frank Miller o de Neal Adams tendran els seus detractors.
També has tengut moguda per aquella portada de Superman i Wonder Woman, on la gent es queixava de la mida de les cuixes d’ella. Quan passen coses d’aquestes et diuen res des de l’editorial? Malgrat que ells hagin aprovat la portada.
No, mai no m’han dit res. Des del moment en què una portada s’accepta, per norma general no se sol tornar a xerrar amb l’editor sobre el tema. Però ja et dic que aquestes mogudes són molt relatives. A internet es xerra molt, de tot i a totes hores, i només ho he notat de veres quan alguna pàgina de referència, com puguin ser Comic-Book Resources, Newsarama o Bleeding Cool, han comentat la suposada polèmica, però als editors els és ben igual. Això sí, he de dir que moltes vegades jo no sé on hi ha el problema. El cas de les cuixes de Wonder Woman, per exemple: per jo està ben dibuixat, però entre que la perspectiva fa que una cama estigui més endavant que l’altra i que el tall de la portada tal vegada embulla un poc, i si les cames es veiessin senceres crec que no hagués passat res. De totes formes, jo crec que el problema va més del que parlàvem abans: com que surt Wonder Woman insinuant que acaba de tenir sexe amb Superman, potser a qualque fan no li agrada i cerca una cosa més… “objectiva” per criticar la portada. En aquest cas, que les cuixes no estan ben dibuixades.
Però el fet que ara Wonder Woman i Superman siguin parella és una decisió editorial, no teva.
Això és clar. De totes formes, en aquest cas pot ser que a l’editorial li anés bé que hi hagués polèmica, perquè era una portada alternativa i, per aconseguir-ne una, els venedors han de comprar 25 còpies amb la portada normal. O comprar el número més car. Si hi ha moguda, es xerra d’ella i segur que qualcú més la vol, cosa que pujarà les ventes.
O sigui, que millor per ells.
Mira, fa temps vaig tenir una altra moguda perquè a una portada de la minisèrie d’Oracle (Oráculo en castellà), la protagonista anava molt escotada. Jo acabava de començar al còmic americà, i és clar, em va preocupar que l’editor es molestés perquè a qualcuns fans no els agradava, així que vaig parlar amb ell i em va dir que ni cas, que la meitat d’aquella gent volia la meva feina o la seva. Un dibuixant em va dir que no es pot guanyar una batalla contra internet, i és veritat, així que ho deix córrer.
Però tampoc es queixen tots els fans.
No, és clar, el dia que tengui la impressió que tothom es posi d’acord en què el meu estil no agrada, agafaré les meves coses i em dedicaré al mercat francès o al que sigui. Però no són tots, no: vas a un saló del còmic i veus fans que vénen, compren els meus còmics, compren el meu art book o fins tot originals. El que passa és que no tothom és així: al mercat americà molta gent compra una sèrie perquè és fan del personatge, no del dibuixant, i és clar, pot ser que no li agradi, per exemple, que Wonder Woman es tiri Superman.
O que Catwoman es tiri Batman, que també vares tenir moguda amb el Catwoman #1, on els dos personatges follaven a un terrat.
També (reim). Mira, hauria de xerrar amb el guionista per veure si puc publicar la pàgina de l’escena, perquè m’especificava de forma molt concreta el que havia de sortir. Per exemple: estan al terra, amb tal part de la roba baixada, tal part pujada… Era molt explícit, i deixava clar que la protagonista emprava els seus encants per aconseguir el que volia… però pareix que com que ho vaig dibuixar jo, ho vaig fer més bèstia quan havia de ser delicadíssim, quan el guió no era així. De fet, al principi vaig dibuixar en Batman amb els calçons baixats perquè al guió així ho deia, i em varen dir que els li pugés, cosa que queda un poc rara. I després em deien sexista… Si al principi gairebé anava més nuu Batman que Catwoman!
Tampoc hi deu haver massa lectores de còmic de superherois, no?
No ho crec, però les que hi ha són blogueres i ben actives. I és clar, quan una cosa les ofèn, són molt més batalladores. De totes formes, no tots els còmics són per a tots els públics. El de Catwoman, de fet, era “no recomanat per menors de 17 anys”, segons el sistema de qualificació de DC.
No veig el problema. Avui en dia, la mitjana d’edat del lector de superherois ha de ser de 30 anys com a mínim.
Sí, però així i tot s’emprenyen. Veus pelis per a tots els públics on es deixa veure que la bella espia protagonista s’ha tirat el maharajà per aconseguir informació o el que sigui… i Catwoman no ho pot fer? Venga ja! El personatge és DC, i si DC em diu que dibuixi Catwoman follant-se en Batman, automàticament això passa a ser la versió oficial del personatge.
Que no té perquè coincidir amb la imatge mental que tenen els fans.
És que molts de fans voldrien que el personatge fos sempre com a la seva etapa preferida: Catwoman hauria de ser sempre la de Brubaker, Batman sempre com quan el dibuixava Neal Adams o Mazzuchelli…
I la teva imatge mental dels personatges mai no es veu?
Sí, en algunes coses. Per exemple, quan era lector de Batman a mi m’agradaven molt els dibuixants que li feien les orelles de la caputxa molt llargues, i ara la tendència és fer-les petites, del tipus Dark Knight. Així que, com a acte de rebel·lia, jo les faig grans. Fa un parell d’anys em digueren si les podia fer més curtes, i vaig dir que sí. Però amb el temps les he tornat a allargar (rialles). El meu Batman té una retirada al de Neal Adams, supòs que perquè és un dels que més m’agradava.
Però cap queixa dels fans per això, no?
No, però poden dir el que trobin. A mi, l’únic que m’emprenya és que venguin a insultar als comentaris del meu blog, però res tan fàcil com esborrar-los. No sé on vaig llegir que si t’atures a discutir amb un idiota, et durà al seu terreny i et guanyarà per experiència (rialles). L’única excepció a això l’he feta amb un dibuixant professional que es va posar a parodiar una portada meva de Catwoman que també va tenir certa polèmica per la postura del personatge.
Per què aquesta distinció en el tracte entre el professional i el fan?
Un fan és un fan, no em molesta que critiquin si no arriben a insultar, però em pareix un poc lleig que un company vagi donant lliçons i a més fent mofa de la feina d’un altre. Potser sigui perquè és una cosa que jo no faria, malgrat que fes coses similars quan era més amateur. A aquella època jo era més que res un fan, i els fans ho tenen permès (rialles).
No record que parodiassis ningú, però sí que imitaves estils, com aquelles historietes rotllo Dilbert que vares fer a la revista Dolmen.
En aquell cas ho feia com un homenatge, m’esforçava en què fos similar. Som molt fan de Dilbert.
No et donava la impressió que aquells acudits eren un poc endogàmics? Vull dir, els protagonistes eren els empleats de l’editorial Dolmen: el director, els maquetadors… Va tenir cert èxit, però sempre m’he demanat com el públic agafava els acudits si no coneixia aquella gent.
Vist ara, veig que vaig fer malament. És un material que en aquell moment tenia la seva gràcia, però que avui en dia no s’entendria. Potser hauria hagut de fer una cosa més atemporal, li podria treure més el suc ara. Així i tot he de reconèixer que, per ser pàgines dibuixades gairebé sempre amb bastant d’estrès a darrera hora, acabaven sent bastant gracioses, i en el seu moment fer acudits protagonitzats pels companys va estar molt bé.
També devia ser un canvi agraït, perquè en aquella època el que solies fer eren aquelles historietes d’al·lotes de caire bastant realista que apareixien al Diari de Mallorca.
No m’ho prenia com un descans. D’aquestes historietes només en feia quatre pàgines mensuals, no és que en fes moltes. Simplement el diari em demanava històries més serioses i a Dolmen volien pàgines d’humor, i jo m’adaptava. Igual que ara: faig feina per a DC fent superherois perquè em demanen superherois, però tal vegada quan faci qualque cosa exclusivament meva no tendrà res a veure.
Quan començaves vares guanyar un parell de premis: Igualada, Art Jove… Et varen servir per donar-te a conèixer o tan sols va ser un reconeixement que et va animar a seguir?
Ni una cosa ni l’altra, en realitat. L’objectiu quan era amateur i em presentava a un concurs era fer les pàgines necessàries i tenir-les fetes a la data assenyalada. Perquè en el fons, tal vegada si no hi havia concurs no feia pàgines. L’incentiu era fer el còmic.
Millor, perquè ja de professional no has tornat a guanyar res (riem tots dos).
Vaig estar nominat com Autor Revelació al Saló del Còmic de Barcelona per Sofía, però no vaig guanyar. Això sí, em va servir per posar una banda la mar de guapa al Laura que posava que havia estat nominat. No sé si va ajudar a vendre, però tota ajuda és poca.
Doncs ara, dibuixant còmic americà serà difícil…
Sí, això s’ha de tenir clar: dibuixant còmic americà, a Europa no guanyes premis. Hi ha excepcions, com en Pasqual Ferry, que era més un premi a tota la seva carrera. Fora de la indústria americana és una feina que no es reconeix.
Vols dir que ni tan sols els Art Joves que guanyares et varen ajudar a aconseguir les teves feines a Rifirafe o a Diario de Mallorca?
Haver guanyat premis podia servir de targeta de presentació, però no massa més. El primer treball remunerat que vaig tenir varen ser unes tires còmiques a la desapareguda revista Neko que vaig enviar com a lector perquè les publicassin com a fan, no esperava res i els concursos no hi tengueren res a veure. A Diario de Mallorca m’hi vaig presentar perquè en Pau, que en aquell moment feia una tira al diari, ens va dir a un parell de dibuixants que cercaven dibuixants de còmic i el que jo vaig mostrar degué agradar. I això del Rifirafe supòs que va ser una història similar: perquè coneixia en Tomeu Seguí o qualcun altre col·laborador. A la fi t’agafen per la qualitat que pugui tenir la teva feina, però guanyar premis a nivell amateur pot servir, com tu deies, per animar-te a continuar, però poc més.