Segona part de l’entrevista a Guillem March.
T’anava a demanar com t’anava amb aquesta sèrie nova que feies per a DC, Trinity of Sin, però a la pàgina que estàs fent veig en Batman… Has tornat a canviar de sèrie?
No, és que de Trinity of Sin només vaig fer un parell de portades, cap pàgina interior. Totes les pàgines que faig són de l’anomenada bat-family, i Trinity of Sin, és d’un altre departament de l’editorial amb el que no tenc molt a veure. Faig qualque portada de tant en tant, però quan es tracta d’un còmic, sempre té a veure amb en Batman. Ara mateix estic amb una sèrie nova, setmanal, que es diu Batman Eternal. Estic fent els números 8 i 9, i aquesta pàgina en concret és del 9.
Una altra vegada en Batman.
Surt en Batman, sí, el que sempre és d’agrair, però la veritat és que no tenc molt clar de què va la història general. Com que estic fent només dos números setmanals en el mateix moment que uns altres autors fan els anteriors (i potser els posteriors), és difícil de saber ben bé. Ja és difícil assabentar-te del que ha passat a la sèrie quan fas una sèrie mensual, perquè quan ho fas encara no han sortit a la venda els números anteriors, així que imagina en una de periodicitat setmanal, que hi ha molts més números que encara no s’han publicat. Es fa feina amb molt més marge perquè cada mes n’han de sortir quatre, i és clar, quan m’envien el guió hi ha personatges i situacions que no sé ben bé d’on surten.
I per dibuixar aquests personatges nous t’envien referències visuals?
Sí, això els editors americans ho tenen ben clar. Una de les seves feines, o dels seus assistents, és enviar-te referències de qualsevol cosa que els demanis, encara que a priori sigui una cosa evident. És a dir, si tu els dius que no saps qui és n’Alfred, el majordom d’en Batman, t’envien referències de n’Alfred. Potser pareix una beneitura, però no ho és tant, sobretot darrerament, que hi ha hagut molts de canvis amb tot això de New 52.
El famós reinici de l’univers DC.
Exacte. Totes les sèries han començat de bell nou, com si els personatges fossin nous de trinca (encara que hi ha esdeveniments que es mantenen), i és clar, molts d’ells tenen un nou look. I ja m’ha passat, per exemple, dibuixant el mafiós Carmine Falcone. Jo tenia al cap en Falcone que hi havia fins ara, el típic mafiós italià que surt a The Long Halloween. La cosa és que des de New 52 ja no és així. Ara està modernitzat, va amb caçadora de pell i camises cridaneres, amb una complexió bastant més forta, em recorda un poc a Charles Bronson… Bé, el que dèiem, que de vegades hi ha coses com aquesta, que les dónes per suposades perquè coneixes el personatge en qüestió, i les canvien.
Passa sovint?
M’ha passat més vegades, començant per Batman mateix. Des de New 52 li han posat una espècie d’armadura, plena de costures, amb braçalets i unes botes amb proteccions més complicades… per exemple (em senyala en Batman a la pàgina que està entintant) ara les botes duen incorporades unes genolleres amb la forma de les orelles d’en Batman. Abans l’uniforme era molt més senzill, i també més icònic. Jo no dibuixava cap uniforme especial: feia la musculatura i llestos.
Però encara la dibuixes, la musculatura.
És clar, però, per exemple, ara no puc dibuixar la musculatura del braç sencera perquè duu aquestes proteccions als guants. Abans dibuixaves la musculatura i, amb quatre detalls, bastava pintar-la de color gris i ho identificaves tot d’una amb en Batman. Ara ho han fet més molón, fet de manera que quedi clar que duu una protecció de Kevlar al damunt. Però bé, en Batman el dibuix molt i t’acabes aprenent els canvis que li han fet. El que passa és que els altres personatges també els han actualitzat, i solen fer-los uns dissenys més complicats, així que he d’anar mirant com són. Bé, si t’equivoques no passa res. Els editors entenen que la teva feina és dibuixar, i no tens perquè estar al dia del que passa als còmics.
Amb tots els còmics que treu DC cada mes és difícil estar al dia de tot.
Sí, però bé, a mi m’envien els còmics. No els puc llegir tots, però els solc fullejar i així més o menys m’assabent de com està el tema.
T’envien tot el que treuen?
Gairebé, però no tot. M’envien tot el que surt en format comic-book i els trade-paperback que recopilen varis números de les col·leccions, però no m’envien ni figuretes ni els megarecopilatoris aquells tan gruixats. Ja n’hi ha, no? I bé, encara que només fos perquè no em faci consciència que m’enviïn tot això, procur estar al dia. Però és impossible llegir-ho tot, no tenc temps. A més, una vegada es converteix en una feina deixa de ser divertit.
Curiós.
Sí. I el més bo és que el dia que deixi d’estar en exclusiva amb DC i hagi de pagar els còmics que ara m’envien gratis els apreciaré més perquè els he comprat i els llegiré amb més afecte. Ara mateix, a part de fullejar, ho estic acumulant per, qualque dia, llegir-ho com toca.
No llegeixes res?
Estava xerrant del que m’envien. Després, és clar, hi ha el que em solc comprar, el que m’agrada llegir de veres. No és que el de DC no m’agradi, però hi ha coses que m’agraden més que anar seguint l’actualitat dels personatges de DC. M’agraden més coses: europeu, underground, i fins i tot he redescobert el manga.
Per curiositat, quin manga t’ha agradat darrerament?
Bakuman! Molt bo, però ja ha acabat… quina pena! Fins i tot en Paco et dirà que és súper bo (ens giram cap en Paco Díaz, que segueix concentrat en la seva feina i no ens fa ni cas).
Ara que xerraves de còmic europeu… També estaves preparant un àlbum per al mercat francès. Està en stand-by o segueix en marxa?
Està en stand-by mentre estic fent l’americà, però tot d’una que tenc un moment ho aprofit. El faig a estones (obre un calaix i treu un grapat de pàgines). Això són un parell de pàgines de les que he fet per l’àlbum. Em puc torbar quatre vegades més en cada una que en una d’un còmic americà, no només pel color. El llapis i la tinta ja em duen més temps, i després acolorir-lo ho dispara.
Que utilitzes per acolorir? Acrílics, aquarel·les, ordenador…
Una mescladissa. Bàsicament aquarel·la líquida, però també tenc aquarel·la normal per quan he de fer mescles ràpides, i de vegades hi fic tocs de gouache. És un aprenentatge. M’agradaria dir: “mira, em va bé aquesta eina i ja no utilitzaré res més”, però no. El tema del color veig que em provoca inseguretat… Així com amb llapis i tinta, a base de fer americà, hi he agafat molta pràctica i sé, més o menys, com quedarà abans de fer-ho, amb el color no. Dibuixant sé que si li dedic més temps quedarà millor, però d’altres vegades sé que puc renunciar a donar el 100% per complir els terminis. Acolorint no tenc ni idea d’aquestes coses.
Per falta de pràctica?
Per començar, perquè darrerament he acolorit més per ordenador que a mà, però també s’ha de tenir en compte que jo no tenc estudis de Belles Arts. Ningú no m’ha ensenyat formalment com es posa l’aquarel·la, ni el gouache. Mai no he experimentat amb aquestes coses, ho vaig fent segons ho necessit. Em vaig amollant, però encara not que no és un tema que domini. Quan ho faig per ordenador ja not que domin l’eina però no la teoria del color, però quan ho faig a mà és que no domin ni l’eina ni el color en si.
Ja, però tu també ets autodidacta en el dibuix i mira…
Bé, jo partesc de la base que no ho domin però que amb pràctica ho acabaré fent, així que, per collons, ho vaig provant i provant. I vaig traient resultats, que ja me va bé. Com més feina faig i més veig el que feia fa un parell d’anys, més comprenc que abans no en tenia ni puta idea i que vaig aprenent, així que em faig la idea que quan vegi el que faig ara d’aquí a uns anys pensaré el mateix. És un aprenentatge continuat.
Hi ha dibuixants que pareix que no segueixen aquesta progressió. No vull dir que s’estanquin sinó que pareix que arriben a dibuixar pitjor i tot.
Crec que depèn un poc de les aspiracions que tengui cada dibuixant. O fins i tot de l’esperit crític. Tal vegada aquesta persona no reconeix que està dibuixant pitjor… o pot ser que s’ho agafi només com una feina. Vull dir, pot ser que se n’hagi adonat que ha estat i estarà dibuixant tota la vida i tal vegada no fa falta posar-li tant d’esforç personal a cada pàgina, sinó que, una vegada agafat un estil propi, l’usa com a cal·ligrafia. Va fent feina, la gent el reconeix per aquest estil… i amb menys esforç tenen el còmic fet i ningú es queixa.
També hi ha la típica vella gloria que torna després d’haver desaparegut durant anys i ja no és el que era.
És que és possible que durant aquests anys no hagi fet res de còmic, i jo pens que si no dibuixes, perds pràctica. Però vaja, també et dic que aquesta feina crema molt. Està molt bé si fas gairebé el que vols i tens temps, però quan passes per una temporada més o menys llarga fent una sèrie regular perquè t’has compromès, i veus que no basten els dies, i li has de posar dissabtes, diumenges… I tampoc vols davallar el nivell perquè, a la fi, com a professional, et paguen un preu per pàgina i vols que estiguin totes bé. Vols complir amb l’editor, amb els fans… Crema un poquet. No és que em vulgui queixar, perquè és una feina que m’agrada (ens posam a riure), però ja not que hi ha moments que em crema i només duc fent feina per a DC sis o set anys, i hi ha gent que ja en duu 25… Buf… O fa qualque cosa més personal de tant en tant per desembafar o es crema.
El que fas per França et desembafa?
No, el de França m’estressa (riu). Em desembafa de l’americà, però com t’he dit, amb el color estic sofrint. Mentalment és més difícil dibuixar el francès que l’americà. Ho dibuix més relaxat, perquè tenc més temps, però mentre ho dibuix necessit estar més concentrat, perquè sé què és donar una pinzellada d’aquarel·la a mal lloc i ja l’he cagada.
Veig que a les pàgines de l’àlbum francès també hi ha molta al·lota… No et cansa que et considerin un dibuixant de ties exuberants?
A mi m’agrada dibuixar al·lotes, però no necessàriament explosives. Els americans em coneixen per dibuixar aquestes nines que ells en diuen cheesecake, però al còmic que faig per al mercat francès són molt més realistes. Fins i tot els enquadraments que dibuix són més realistes, més… europeus. És a dir, al còmic americà de vegades faig un contrapicat, que implica personatges amb postures molt més forçades, i en el francès no ho faig. Idò és el mateix amb les al·lotes: m’agrada dibuixar-les, però a cada mercat les dibuix de la forma que crec que em convé per prosperar un poc en aquell mercat. I si és possible, que tenguin una història interessant al darrere.
Però ho consideres un dels teus punts forts.
Quan vaig començar a DC considerava que em quedaven millor les al·lotes que els homes, no sé si per les influències del manga que tenc. Em quedaven un poc efeminats. Ara ja no, i més em val després de dibuixar Batman tant de temps. Ara ja m’és igual.
Xerrant d’al·lotes, he notat que moltes de les fotos de referències que tens penjades a la paret són de n’Eva Green. Qualcun dels personatges està basat en ella?
L’estic emprant de referència al còmic francès. Estic intentant mantenir la fisonomia dels personatges vinyeta a vinyeta i la millor manera és emprant referències d’aquest tipus. A suggerència de la guionista, vaig dibuixar un personatge basant-me en n’Eva Green i un altre en en Johnny Depp, el que passa és que després els duc un poc al meu estil. No és molt evident.
També els teus projectes fets amb crowdfunding, Cover Girls i Muses a Go Go, han estat centrats en al·lotes.
Cover Girls no està fet amb crowdfunding, ho vaig treure amb Image, que ve a ser autoedició: tu poses el material, els ho passes i ells t’ho publiquen i distribueixen, però es queden una comissió fixa de les ventes. Si el teu projecte es ven i treu doblers, et donen la part que et toca, si no… bé, no sé que passa exactament perquè el meu es va vendre, però en teoria són doblers que els deus. L’únic que fan és posar la seva infraestructura a la teva disposició. Els riscs són teus, no com a DC que cobres vengui o no vengui la teva feina.
Però a Image els drets del treball són teus i a DC no.
És clar, la cosa és aquesta. La gent s’arrisca, i segurament vendrà menys fent una cosa per Image, i si et surt una cosa com Saga, que ven molt, tot molt bé, però la majoria del que publica Image no ven gran cosa, i fins i tot hi ha gent potent publicant coses a Image que no els surt a compte. És gratificant, perquè fan el que volen però, en quant a doblers, guanyen més fent feina a Marvel o a DC.
Però si dissenyes un personatge per a DC o Marvel, no tens cap dret sobre ell més enllà d’una possible satisfacció personal per haver-lo dissenyat?
Si és un personatge important, sí, cobres royalties. Imagin que la gent que surt a les primeres pàgines de cada comic-book, quan posa “personatge creat per tal autor”, reconeixent l’autoria del personatge, és la que cobra els royalties. Jo no n’he creat cap d’aquests importants. N’he dissenyat qualcun que ha sortit de secundari a dos números i després no tornen a sortir, però per aquests no te’n duus res.
I si redissenyes l’aspecte d’un personatge ja existent?
Malgrat que ho facis, no has creat el personatge. Quan això succeeix, que a mi no m’ha passat gaire vegades, es fa un contracte. És feina d’encàrrec, com un còmic.
I quan dissenyares en Talon (Garra en espanyol)?
És que en Talon és una cosa peculiar. Els dissenys són meus, però a dins posa que està creat per Scott Snyder i Greg Capullo, perquè ells varen crear el concepte a la sèrie de Batman. Jo diria que aquest personatge en concret el vaig dissenyar jo seguint les suggerències de l’editor, però a la fi els que es duen l’autoria del personatge són ells dos. Això funciona així: em varen posar a aquesta sèrie, però el concepte del personatge ja el tenien. Em varen oferir la sèrie a mi com li podien haver oferit a un altre.
Em sona haver llegit que el teu editor s’ha passat a la competència (Marvel).
Sí, deu fer un mes. És l’editor que em va donar la primera feina, el que portava tota la bat-family. Però ell ja havia estat a Marvel.
De fet, quan et va fer la prova encara estava a Marvel.
Sí, de fet la meva prova varen ser dues pàgines d’X-Men que vistes ara no eren gran cosa… Poc després es va passar a DC, però vaig aconseguir el contacte, em vaig tornar a oferir i ja em va donar el primer treball.
Però encara estàs en exclusiva amb DC, no?
Sí, però el meu contracte també em permet fer feina al mercat francès, i com que la deadline de l’àlbum francès s’està acostant, darrerament faig menys feina a DC. El que veig és que he d’insistir un poc perquè DC em doni temps. El que els interessa, malgrat que sigui per inèrcia, és enviar-te feina. Si fas feina a una serie mensual, el més còmode per a ells és que facis el número següent, i l’altre…
En teoria, perquè avui en dia anuncien un nou equip creatiu per a una sèrie, i aquest nou equip tal vegada dura sis o dotze números.
S’ha de tenir en compte que cada rellançament d’una sèrie fa pujar les ventes, i no es pot rellançar amb el mateix equip creatiu que ja tenia. A part, moltes vegades contracten dibuixants molt bons que fan tants detalls que no poden seguir un ritme mensual. Hi ha gent ràpida i que, a la vegada, és fan-favourite, però no és habitual. I bé, també pot ser, com ha estat el meu cas qualque cop, que el dibuixant demani un canvi de sèrie per cansament. Si dibuixes Batman, i vens molt, tens molts de royalties i ets mitjanament ràpid, com podria ser ara en Greg Capullo, el reconeixement et pot compensar l’esforç d’estar molt de temps a una mateixa sèrie, però normalment cansa.
Tornem un poc enrere, que m’interessa el del crowdfunding. Muses a Go Go ho publicares amb aquest sistema… Que et pareix que ara el govern ho vulgui regular posant un màxim a les aportacions?
Home, que vulguin posar un màxim és una tocada de nassos. Una altra cosa és que vulgui recaptar o fiscalitzar-lo millor, però posar un màxim a això és limitar la utilitat que té com a eina. Ja sé que aquí encara no és igual, però el kickstarter americà és una passada com funciona, hi ha aportacions que són molt grans. Si tens un projecte bo, és un camí a tenir molt en compte. Fins i tot es fan videojocs i pel·lícules!
En una època de crisi econòmica com l’actual és una gran eina per treure projectes endavant.
És clar, és que gairebé és l’única manera de poder treure projectes personals que als canals convencionals no tendrien sortida. Si la gent et coneix, perquè al manco en còmic, al cap i a la fi, és demanar aportacions a la gent que et segueix, i està disposada a pagar un poquet més per una cosa un poc més personal i exclusiva, és una gran forma de tirar projectes endavant. Si jo, que gairebé no em coneix ningú, vaig poder treure un llibre, un cantant famós pot fer coses grans.
Però duu molta feina.
Molta feina, sí. Et converteixes en editor, en distribuïdor… Tots els canals convencionals que et botes els estàs assumint tu.
I idear un sistema d’incentius perquè la gent t’ajudi.
El truc està en no pensar que la gent et donarà els doblers perquè sí, només perquè tu puguis tirar endavant la teva anada d’olla. El més convenient és muntar-ho pensant que la gent que inverteix els seus doblers a canvi obté una cosa que, per si mateixa, faci que li surti a compte haver-hi col·laborat. I ho has d’ajustar perquè no hi surtis perdent tu, és clar.
No hi ha aportacions econòmiques “per amor a l’art”?
No dic que no, però vaja… si t’agrada molt un cantant i treu un disc per crowdfunding i tu hi col·labores perquè vols sentir el nou disc, el més normal és que vulguis tenir el disc que has ajudat a finançar, no?
També hi ha molts de dibuixants que es treuen uns doblers venent originals.
Els estic intentant vendre un poc més cars del que seria la meva tarifa “normal”, perquè no m’agrada vendre originals. És a dir, o els venc molt ben venuts o no els venc, a posta no n’he venuts molts. Encara els tenc massa estima.
Una altra manera de fer doblers per als dibuixants es mitjançant commissions (il·lustracions per encàrrec).
N’he fet qualcuna, però molt poques. A mi m’agrada fer còmic, veure el que he fet publicat.
I què penses quan veus el que vares publicar fa temps?
Li tenc molt d’afecte al que feia abans. De fet, si he de donar qualque treball meu a qualcú que no conegui el que faig, consider més purament meu, i estic més orgullós de donar un Laura o un Días Grises, maldament aquest l’acolorís en Jaime Herrera, que un còmic dels que faig ara a DC. A més, pot ser més complicat per a un lector que no llegeix habitualment còmic ficar-lo a un còmic de superherois, que normalment ni comença ni acaba a un sol còmic, i sense conèixer els personatges. Els que feia abans eren més europeus, més accessibles, malgrat que el que faig ara ho llegeixi molta més gent.
I a nivell de dibuix?
Uf! És veure una vinyeta antiga i veig més errades de les que veia abans. Em boten a la cara. Per exemple, ara veig que en dibuixar un perfil moltes vegades feia l’orella a una distància enorme de l’ull. Si aquell personatge hagués de dur ulleres, les potes de les ulleres haurien de fer mig metre! Ara aquestes coses les calcul de forma molt més intuïtiva… També estic esborrant molt menys que abans, cosa ajuda a complir terminis d’entrega.
O sigui, que dibuixes millor i més ràpid.
Sí, economitzant: m’ho pens més abans de fer la vinyeta i vaig eliminant elements innecessaris. Et pots tirar una hora dibuixant un fons d’edificis, o pots fer en primer plànol una furgoneta que ja et tapa la perspectiva amb un semàfor al darrere i ja es nota que és una ciutat, estalviant-te fer els edificis.
I així t’estalvies també inserir fotos al fons, com feies abans.
Ja no ho faig gaire, no. De totes formes jo ho emprava conscientment, com a recurs, no com a trampa per no dibuixar el fons. I he de dir que quan ho feia, no era tan fàcil aconseguir fotografies com avui en dia, i totes les fotos les feia jo amb la meva càmera digital, que a aquella època feia fotos a tres megapíxels sent de les bones. A més, els ordinadors d’ara van a tota pastilla, però abans, per processar una pàgina a la resolució necessària per imprimir, amb totes les capes que jo emprava, tardava molt. Perdia molt de temps esperant… I ara que tothom es passa al tema digital, jo torn a l’aquarel·la.
T’has cremat?
No, és que vaig matxucar tant l’ordinador que vaig voler provar coses noves. A més, els dibuixants que més aprecii, sobretot al mercat europeu, són els que ho fan tot a mà: Enrico Marini, Jean-Pierre Gibrat, Milo Manara (quan acoloreix a mà), Juanjo Guarnido… Del que fan aquests autors, sigui el que sigui, sempre m’ho acab comprant tot, perquè m’agraden pel dibuix, i per casualitat ho acoloreixen a mà. I jo vull ser el tipus de dibuixant que a mi m’agradaria comprar.
Però en ordinador és més fàcil.
Quan el fiques a un projecte has de prendre decisions. Potser no m’ho pensés massa en començar l’àlbum francès, però ara ja està fet, i he de seguir. Al manco puc dir que estic orgullós de com queda.
I què et diu el teu company Paco quan veu la feinada que fas mentre ell ho fa per ordinador?
Per norma general ens animam bastant i apreciam el que fa l’altre. En Tomeu Morey, que no només és el meu colorista al mercat americà sinó que, a més, fins fa poc compartia estudi amb nosaltres, també em deia que si estava segur del que volia fer, que amb ordinador és més ràpid, més fàcil i pots fer més canvis al final que amb aquarel·la no pots fer. En Paco no, si és el que vull fer, ell m’anima. De totes formes ara no diu res al respecte, però perquè ja em va avisar en començar el còmic (reim). A que sí, Paco? (Ens giram cap ell mentre es lleva els auriculars i li repetim la pregunta)
Paco Díaz: Sí que nos animamos, y nos gusta ver lo que hace el otro, porque tenemos estilos muy diferentes. Pero además es que está aprendiendo, y le ha ido genial.
Guillem March: Bé, això que “me ha ido…” Encara ha de sortir publicat, eh?
Paco Díaz: Ya, pero estás dibujando, entintando y coloreando, y eso es lo que buscan en el mercado francés.
Volen autors complets.
Guillem March: No, tant és si tens guionista o colorista com si ho fas tu tot, el que aprecien és que no sigui un rotllo tan industrial com pot ser el còmic americà. A Amèrica tens unes dates d’entrega perquè ha de sortir cada mes i si no surt és un problema. Al mercat francès l’important és que, quan surti, surti guapo. Tenen editorials que són més especialitzades en temàtica, siguin històrics o de fantasia heroica, que van un poquet més cercant un públic concret, i d’altres que donen més llibertat per fer el que vulguis. Que no sigui un suïcidi comercial, és clar.
Duim gairebé dues hores aquí xerrant… Com va la feina?
Vaig un poc més a poc a poc, però és que fa un temps no podia ni fer això. Ara duc el dibuix un poc més automàtic. Supòs també que és perquè en Batman l’he dibuixat ja unes quantes vegades i ja el tenc per mà.
Pot ser que millor acabem aquí i et deixi fer feina a la velocitat que toca. Estic content d’haver pogut fer l’entrevista a la fi.
No passis pena, ha estat bé tenir nova companyia a l’estudi. Sobretot avui, que en Paco està tan xerrador.