Imatges: Pato Conde, Jorge Vidal i Mònica Mir.
Els vaig veure per primer cop fa anys, després d’haver escoltat Mirroir. La meva fascinació pel seu so va ser immediata, prou com per proposar-los, aquell mateix vespre, l’edició d’un single amb Bubota Discos, el minisegell que en aquells moments portàvem Xisco Vargas i jo, i del qual Aquí les ombres mai no arribaran (2012) és una de les referències de les quals em sent més orgullós. Marasme és un grup únic en l’escena local i probablement nacional: un grup que, més que un estil, practica una sensació, com una alenada freda al clatell, la promesa que la foscor sempre t’assetja i t’assetjarà. Repetir-te aquest mantra cada dia probablement sigui l’únic remei que coneixem per a la bogeria quotidiana. Un contrasentit: com si només poguessis sobreviure a la por convertint-te en un monstre o fregar la redempció essent tot allò del que renegues.
Ja amb aquell single el grup apuntava nous horitzons. I n’hi havia més. Havien gravat amb Jose Púter Puigserver (Satellites, Orquídea) un nou disc que en aquells moments em va semblar del millor que havia sentit dins el gènere, un assalt atmosfèric que posava el llistó tan alt que encara ara me sorprèn que ningú volgués publicar-lo i que la banda entràs en un inesperat i inoportú compàs d’hibernació. No va ser fins que el From Outer Collective va proposar al grup fer un clip a partir de la seva música que Marasme varen sortir de les ombres per tornar a la vida i a la llum. Amb la reedició en vinil del disc en el futur immediat, es pot interpretar De llums i ombres com la premonició de l’any que els esperava, encara que segons el cantant Jeroni Sancho i el guitarrista Tomeu Canyelles (membre d’aquest bordell i company també a Forces Elèctriques d’Andorra) és sobretot el reflex d’un moment tèrbol i dur per als membres del grup, però també realment fructífer creativament.
40Putes: Som un poc descregut amb el tema dels videoclips, que sempre m’han semblat un accesori poc important, sobretot per a una banda que es mou a nivell local, però en el vostre cas fer el vídeo amb From Outer Collective vos ha servit per sortir de la cova i posar-vos en marxa de nou…
Jeroni Sancho: Sí, la idea per part de From Outer Collective de presentar el vídeo a CineCiutat va ser un estímul molt important perquè el grup es reactivàs una mica d’un estat letàrgic en què havia estat els darrers mesos. I també estic d’acord que els videoclips en general són un accessori poc necessari i freqüentment amb un interès comercial. La diferència en aquest cas és que el projecte no el va cercar el grup, sinó que va sortir de les ments de From Outer Collective i que la idea anava molt més enllà de fer un videoclip musical, en el qual nosaltres apareixem molt breument. De fet, a part de la projecció aquell dia, no s’ha pogut tornar a veure ni es podrà veure en un temps, perquè l’estan movent dins del circuit cinèfil.
Tomeu Canyelles: Nosaltres teníem ben clar allò que no volíem per a un videoclip de Marasme… i la sort va ser que, xerrant-ho amb From Outer Collective, ens vàrem entendre tot d’una, a la primera. Hi havia un interès comú de tirar endavant un projecte atípic i arriscat, per pura inquietud creativa. I així ha estat. Han fet una feina acollonant, la veritat.
Entre l’edició de Bubota i aquest disc ha passat molt de temps, encara que les gravacions varen ser gairebé una rere l’altra. Què ha passat entremig? Com així hem hagut d’esperar tant?
T: Ha passat poc més d’un any. Un any i dos mesos, exactament. En un moment concret se’ns ajuntaren moltes coses -problemes, vull dir- que, en conjunt, acabaren per ser una càrrega massa feixuga a les esquenes. Costava tirar endavant. Tant que fins i tot entre nosaltres mateixos hi arribà a haver moments d’incomunicació o tensió. Baixàrem de cop i volta el ritme d’assaigs i concerts, ens quedàrem fora de joc. Una putada grossa, quan tens un segon disc enregistrat i, com aquell que diu, a punt de publicar. Amb l’entrada del nou any… no sé si és que vàrem fer la promesa de posar-nos les piles o què, però sí que estàvem mentalitzats que tocava tornar a fer feina. A més, com tu deies, el fet de presentar disc i videoclip amb la gent de From Outer Collective, crec, ha estat una embranzida molt important per llevar-nos la tonteria que dúiem a sobre…
Així com ho contes, sembla que fins i tot va estar a punt de no sortir el disc i Marasme de desaparèixer…
T: En algun moment determinat sí que ho hagués enviat tot a porgar fum. Almanco jo. Saps què passa? Que si un dia no era un problema, era un altre: si no era bony, era forat. Jo visc la música d’una forma extremadament espartana: som dels que sempre està donant per sac en pla: “Hem d’assajar, hem d’assajar“… i no s’assajava. Això acaba desgastant la dinàmica d’un grup.
J: No és que ho sembli, és que així és: el disc ha sortit per una sèrie de conjuncions astrals, perquè efectivament a un moment donat s’estava plantejant la possibilitat que no sortís a causa del pas del temps i la pèrdua d’interès i il·lusió. Érem uns quants els que començàvem a no veure-hi sentit a l’edició del disc; no perquè ja no ens agradés el seu contingut (un sempre veu errades en el que fa, però ens segueix pareixent una bona gravació) si no més bé perquè, almenys en el meu cas, no veig cap interès o necessitat a treure una gravació, especialment tenint en compte totes les que circulen avui en dia, si aquesta no conté l’ànima i els sentiments de qui l’ha creada. Però en aquest moment concret és quan va sortir el tema de la presentació del videoclip que la gent de From Outer Collective havia estat fent, i la idea d’en Tomeu i d’en Chús d’aprofitar l’ocasió per presentar el disc. Aquest esdeveniment és, sense cap dubte, el que va fer que les energies del grup es tornessin a activar i la maquinària tornés a rodar. Per això pens que és un moment molt especial pel grup, més enllà de l’esdeveniment en sí.
Des de fora, el disc és impressionant, però em deman si amb el temps que ha passat, dins el grup teniu ara la sensació que l’heu deixat un poc enrere…
J: Sí, òbviament nosaltres el veiem amb ulls diferents, però crec que és una cosa natural. Si ets mínimament perfeccionista, sempre veus errades i detalls a millorar. Jo en concret pens que vàrem frisar una mica a l’hora d’entrar a gravar, ja que no havíem rodat els temes tant com m’hagués agradat per falta de temps i degut a diferents problemes personals d’algun membre, i inclús anàrem a l’estudi amb un tema del qual només teníem alguns riffs bàsics gravats amb un mòbil. Però veient-ho ara, tampoc ens va sortir tan malament. Si ho tornéssim a gravar, tal vegada ho tocaríem millor; ara bé, sonaria millor? Qui sap…
T: Exacte. “Absència” eren dos riffs que havíem enregistrat amb el mòbil una setmana abans d’entrar a l’estudi. La cançó es va acabar allà, a Palam.
Però més enllà del temps que ha passat i la vostra percepció del disc, a mi el que me sembla és que aquest mateix disc fa un any era molt més trencador perquè precisament capturava de cap a on es movia el metal més atrevit del moment. No sé si ara l’escena ja té més assumits molts dels trets de De llums i de ombres…
T: No ens hi aturam massa a pensar si era trencador fa un any o ho és encara perquè, sincerament, el nostre objectiu quan ens posàrem a treballar en De llums i ombres era en pla “tios, anem a treure les millors cançons que poguem“, sense tenir tampoc gaire present què passava a un gènere en constant transformació com és la música extrema. Òbviament, l’escena té assumits molts d’aquests patrons i trets: Marasme no hem inventat res de nou. Però sí que sempre hem volgut ser arriscats i atrevits, crec que és una de les coses que donen sentit a la banda. Supòs que si no tenguéssim inquietuds d’aquest tipus, estaríem fent un rollo totalment distint, no sé… També el públic és distint al de fa uns anys. Ha canviat, vull dir, perquè quan començàvem, el públic no controlava referents com Neurosis o Overmars, així que ens comparaven a Opeth i Katatonia… Grups que sí, ens molen, però que en cap cas han estat una influència per Marasme.
J: Tampoc pens que el disc fos trencador l’any passat, ni fa dos ni tres anys. Ja fa temps que dins l’underground es mouen idees com les nostres. Si de cas diria que aquests tipus de sons s’han fet més corrents en els darrers anys, i en ocasions s’ha abusat una mica de certs patrons. I al cap i a la fi nosaltres escoltam tant música de fa dècades com actual. La moda del moment ens importa bastant poc. Hem fet cançons que ens agradessin a nosaltres, sempre intentant mantenir una personalitat.
En aquest sentit és una passa important respecte el vostre debut: quina era la intenció amb el disc? Cap a on volíeu tirar amb “De llums i ombres”?
J: La idea principal en què tots estàvem d’acord quan vàrem començar a treballar en els temes era que havia de ser més atmosfèric i, sobretot, més homogeni. Mirroir tenia bones idees, però no deixava de ser un disc a imatge de com es va formar el grup, amb persones procedents de diferents ambients i amb diferents gustos musicals, intentant conjugar totes aquestes idees dins d’una sèrie de límits. En canvi, per als nous temes partíem d’unes idees ja molt més definides, que es podria dir que començaren a aparèixer amb el darrer tema que componguérem pel disc anterior, el que dóna títol al disc. Volíem que els temes fluïssin d’una manera més natural, que fos més fosc i també, sobretot, deixar enrere alguns detalls pròxims al post-rock que apareixien al disc anterior i que no ens agradaven gaire, a mi en particular.
T: I més enllà de posar en comú i reduir influències, que n’hi havia moltes, també hem simplificat a nivell tècnic: a mi m’ha agafat a un moment de la vida en què m’inspira més tocar coses senzilles: ja vaig passar aquella època que m’obsessionava a treure riffs de Morbid Angel i coses per l’estil. En el nostre cas, funcionam millor amb dues o tres notes ben tocades, amb intensitat i ganes, que no fent filigranes una darrere de l’altra.
J: Hem anat perfilant el que ens agradava i el que no, i ara començam a tenir un tipus de so una mica més personal. Ens ha costat, així mateix. Ens agrada donar voltes a les idees i parlar, una mica massa a vegades, s’ha de reconèixer, i no és gens estrany que després de mesos tocant un tema l’agafem i li llevem una part perquè ja no ens agrada. El que és el sentiment general del disc va sortir d’una manera més natural, pel simple estat d’ànim dels components del grup. De fet, si volíem que sonés més fosc, el resultat probablement supera el que preteníem.
Aquest so més atmosfèric connecta amb aquesta tendència del metal extrem de cap a l’ambient, el dron i el shoegaze…
T: Sí, hi estic d’acord. De totes maneres, si hem arribat a això que dius és per un procés natural, no intencionat. Escoltam molt de drone, d’ambient i de shoegaze… Així que són influències que s’acaben colant, per necessitat, a la música. Amb en Púter, quan gravàvem el disc, ens vàrem entendre molt bé a l’hora de donar-li a les cançons aquesta dimensió atmosfèrica i envoltant…
Tot i no ser en Púter un productor associat en aquest tipus de sons… Com va ser la seva reacció davant la vostra música?
T: La sort és que en Púter és un tio molt obert de ment, i per això ens vàrem entendre. Xerram el mateix llenguatge. Si nosaltres haguéssim volgut un so, diguem-ne, més clàssic, no hauríem anat a gravar amb ell. En certa manera, era un poc un experiment, tant per a nosaltres com per a ell… perquè una cosa és gravar a Beach Beach i l’altra és… aquesta. Enregistrar amb ell el single per Bubota Discos, “Aquí les ombres mai no arribaran”, va ser la prova de foc. I va anar bé…
Com ha estat la transició del francés al català? No vull treure la bandereta, però sí veig que, de sobte, hi ha un bon grapat de grups del gènere que s’han tret el complex de sobre i canten en la seva llengua.
J: El primer que hauríem de puntualitzar és que per a mi el francès és tan primera llengua com el català. Però sí que podríem fer la mateixa qüestió amb l’anglès, que també empràrem en el nostre anterior disc i en el primer EP. Sigui com sigui, vaig sentir que em sortien millor les noves lletres amb la llengua que empr en el dia a dia i ho vaig comentar amb la resta del grup, per saber si els pareixia bé, i tothom hi va estar d’acord. I crec que ha estat un canvi encertat. Ara bé, no té res a veure amb temes de complexos. Jo escolt molts grups del nord i l’est d’Europa, i m’agrada molt sentir-los cantar en la seva llengua, i grups com Foscor, per exemple, ja han demostrar com de bé funciona el català amb la música fosca i extrema. És exactament el mateix que quan veus una pel·lícula en versió original: tal vegada no entens el que diuen, però sí pots sentir d’una manera molt més real els sentiments que es transmeten. Ara, de banderetes res. El que vulgui veure algun tipus de gest polític en aquest canvi s’equivocarà de ple. Per començar, dins del grup hi ha membres que parlen en castellà abans que en català i, com ja comentava abans, el francès també és llengua materna per a mi i per al nostre bateria, així que també haurien pogut veure el “xovinisme” amb Mirroir.
Tenint en compte que sou/éreu un dels meus preferits en directe, em sorprèn que hageu estat aturats tant de temps i sense fer concerts…
T: Com dèiem abans, se’ns ajuntaren massa coses. Va ser un poc com una casa de putes sense llum… i si no s’assaja, no es fan concerts. Així de clar.
J: Fer concerts de qualsevol manera i sense preparació no ens convé gaire, pel tipus de música que tocam, que no és que sigui especialment complexa, però sí demana una bona execució a nivell de conjunt i un mínim d’ambientació i qualitat de so. Si no, es pot convertir en un desastre sense sentit. I com que no hi havia manera d’aconseguir quedar tots per assajar, el millor era deixar-ho estar. A part, el circuit mallorquí és bastant reduït, i tampoc no hi veim gaire sentit a tocar una vegada i una altra als mateixos llocs.
T: Que no només desgasta tocar als mateixos llocs de sempre: el problema gros que trobam nosaltres, com la resta de músics del circuit independent, és que hi ha pocs llocs on es puguin fer concerts de rock, punk o metal amb un mínim de garanties. Llocs amb una bona acústica, sobretot. Crec que decidírem deixar de fer concerts al tún-tún l’any 2011, arrel d’una mala experiència: tocàrem a un bar de poble i allò va sonar terrible… però fins a nivells exagerats. Crec que en Jeroni estarà d’acord que aquell ha estat el pitjor concert que hem fet mai… i també un abans i un després a l’hora de plantejar-nos com i quan tocar.
Gravau amb en Púter, publicau amb Bubota i ara la reedició amb vinil amb 1984… Sembla que sou més entesos en sectors limítrofes del metal abans que dins el metal…
T: Jo crec que és perquè les coses han vengut així, i perquè hem tengut la sort de relacionar-nos amb gent molt oberta de ment i d’oïda. Amb en Púter, mentre gravàvem, un dia podíem xerrar de Camarón i l’altre de Talking Heads o de Ratos de Porao. El mateix passa amb en Fede de 1984 o amb en Dani i n’Òscar d’Old Kids Brigade, que, a part de punk i hardcore, saben veure les virtuts d’altres gèneres. Tres quarts del mateix amb Bubota: no conec cap segell tan obert de mires que hagi pogut editar coses tan diferents com The Bankers i Miquel Serra… i, després, nosaltres. És al·lucinant. I és un detall molt simptomàtic que als nostres concerts hi vagin indistintament gent metalera, com punkies i penya, diguem-ne, més alternativa. Mai hem renegat del metal, ni crec que ho facem mai, però n’escoltam tant com hardcore-punk. Sempre estarem a temps de tornar a fer un grup súper pureta i tot això, però com que no som gaire de clixés i patrons fixos, pensam que està bé obrir-se i relacionar-se amb diferents mons, limítrofes o no. No influirà en res que venguem més discos o siguem més coneguts, perquè sabem que la nostra és i seguirà essent música per a minories… Ara bé, el fet que, dins d’aquest procés, poguem recórrer altres espais a la vegada, no sé, a mi al manco em dóna una sensació de llibertat molt gratificant.
J: Jo crec que som el tipus de grup que agrada més a la gent de sectors, per dir-ho d’alguna manera, fronterers entre varis estils que a la gent més purista. Això ni és bo ni és dolent, i tampoc és res que ens importi especialment ni que ens faci sentir diferents, simplement és així. No crec que el metal sigui un cas especial, també ho seran el hardcore, el post-rock o d’altres estils. Si un cas, diria que freqüentment se’ns ha associat més amb el metal pel fet de “sonar pesats” o pel registre vocal, quan jo no pens que tenguem més lligams amb aquest gènere que amb altres dels comentats. Ho dic perquè, almenys en el meu cas, el metal és l’estil de música al qual dedico el 80% del meu temps lliure, i no només escoltant-lo, però en el cas de Marasme, els grups de metal que ens hagin pogut influenciar són precisament grups que s’allunyen una mica del gènere en un sentit estricte o que se’n van per camins més experimentals. No ens han influït ni Judas Priest, ni Slayer, ni Celtic Frost, ni Bathory, ni Morbid Angel, ni Darkthrone, ni Candlemass, per molt que ens agradin i estiguin entre els nostres favorits de sempre, sinó grups que estaven ja al límit de la frontera amb el metal. I el mateix et podria dir del hardcore, el punk o el rock.
I des dels límits exteriors, com veis l’escena del metal en general? Sembla que hi ha una nova passa d’alguns estils clàssics, però crec que és simptomàtic que la majoria d’aquests grups s’emmirallin en estils l’època daurada dels quals va ser en els 80 o com a prest els 90.
T: Hi ha revivals i revivals, pens. Crec que el metal, en general, està passant per una espècie de crisi de mitjana edat a la recerca de noves fórmules que no estiguin ni tan vistes ni tan cremades. Jo entenc que la necessitat de mirar enrere, més que nostàlgia, és una reacció oposada a les tendències considerades modernes, com per exemple el metalcore, crabcore, etcètera, que representen uns valors que, a molts, no agraden, i d’aquí a cercar la inspiració en el passat i en la puresa. En aquest sentit, Espanya té ara mateix grups boníssims, però a potades: Hela, Domo, Ethiva o El Páramo tenen una base retro bastant important, com també la tenen gent de fora que ens agrada molt, com Pyramido, Satans Satyrs, Reverend Bizarre… Jo que sé, són els primers que em vénen al cap. La nostàlgia, en si mateixa, no és dolenta, però la manca de creativitat, sí. Ho not molt al thrash metal que es fa ara: l’altre dia escoltava un grup estranger de nova fornada i em vaig emprenyar una barbaritat escoltant com reciclaven els mateixos putos riffs vuitanters d’Slayer o Dark Angel. De totes maneres, no pens que l’escena mallorquina sigui excessivament nostàlgica: hi ha varietat i qualitat, així mateix. De tots els estils, vull dir: des del 2009 o 2010 han sortit per aquí una sèrie de grups boníssims que m’escarrufa que estiguin tocant per l’Illa davant trenta persones. Supòs que d’aquí un bon grapat d’anys, si som vius, fliparem bastant amb tot el que ha passat aquests anys. A nivell de metal, aquests darrers temps han sorgit tota una sèrie de propostes molt ben plantejades com Devouring, Unburial o Neurotic Disorder, per exemple, que haurien tingut molt més ressò si s’haguessin format a alguna gran capital de la Península. La vella història de sempre, què t’he de dir…
J: Sobre el tema del revival, com en tot en aquesta vida, hi ha coses bones i dolentes. El problema que jo hi veig és que hi ha una grandíssima part que es limita a tocar exactament el mateix que tocaven els grups dels 80 i 90. El cas del death metal o el d’estils extrems dins del punk com el powerviolence, el crust i el grind, és molt similar, una mica menys evident perquè ja sonen un poc més canyers, però hi ha clons a potades; però almenys són estils que s’han sabut reinventar una mica i en els darrers 10 anys han sortit grups que han renovat totalment el gènere. Per exemple, dins el death metal tens alguns casos a destacar com Dead Congregation, Portal, Antediluvian, Necros Christos, Grave Miasma o Teitanblood, els quals han suposat un contrapunt a tota una sèrie de reformacions innecessàries de grups clàssics. A nivell nacional sempre anam una mica a la cua de tot el que passa a Europa, i a nivell de la nostra illa ja ni et dic, però també ha començat a passar el mateix, i ja fa un temps que segells de fora miren cap a aquí, fitxen grups i en moltes ocasions els fan més cas que no els d’aquí. Sigui com sigui, crec que l’escena Metal ha tengut una gran millora en els darrers anys en comparació a com estava entre el final dels 90 i la primera dècada d’aquest segle. Estils com el doom, el black i el death metal tenen ara un suport bastant important que havien anat perdent, hi ha festivals dedicats exclusivament a aquests estils, etcètera… Tal vegada tot s’ha tornat a fer una mica més minoritari a nivell de concerts, això sí, com passa amb tot des de l’entrada a l’era d’Internet, en què ets “metaler” segons el que posis al teu perfil de la xarxa social i no anant a veure grups i vivint-ho de prop, i les tirades de discos són més limitades, però la qualitat ha tornat amb força. El que s’ha perdut ,si un cas, és el misteri, el perill, per l’accessibilitat i la democratització de tot.