Costa quedar amb ell. Entre la seva agenda, els deures que se’n du a casa cada vespre i que, quan treballa, viu al 100% concentrat en el que fa, intentar fer una cervesa amb Nil Marquès resulta gairebé impossible. Duim un any parlant-ne quan a la fi ho aconseguim. Quedam al bar just al final de les escales on té el seu estudi, Hollow Gallery Tattoo, que es trasllada aquesta setmana a un local més gran i on hi haurà més espai per a més tatuadors, al carrer dels Horts de Palma. El negoci creix. Un efecte més de la fama que Marquès s’ha fet a l’illa com un dels millors tatuadors que hi ha per aquí, el tio que li ha omplit els braços de tinta a tants guitarristes, cantants, bateries i baixistes que podria fer un recopilatori anual (i molaria bastant). I tot això contrasta amb el seu caràcter: un menorquí tranquil i bastant discret, en qui gairebé ni te fixaries si no fos perquè no li queden gaires centímetres de cos sense pintar. A Nil Marquès sembla que li importa poca cosa més que el tatuatge, i ho tenia clar des de ben jove.
40Putes: Quan et vares fer el teu primer tatuatge?
Nil Marquès: Quan vaig fer els 16 anys. No podia esperar més. Ma mare estava cansada de mi i em va signar el permís per fer-me una peça petita, que al final no ho va ser tant.
I què et vares fer?
Un sol tribal que ara ja està tapat. No recoman a la gent que es tatuï amb 16 anys. Normalment els recoman que esperin fins als 22 o 23 anys… Als 16 no saps el que vols. A més, en aquell moment el tatuatge a Menorca estava molt endarrerit respecte al que es feia en altres llocs.
S’ha de dir que, en general i arreu, la cultura del tatuatge ha evolucionat molt aquests darrers anys…
Sí, a tots els nivells. Internet ho ha obert molt. També s’han vist molts d’estils nous, en part una evolució que han permès les millores tècniques, les màquines, les tintes… Ara es poden fer coses que abans eren impensables. Abans la tècnica tenia les seves limitacions i a Menorca no es veien grans coses.
Com és que un menorquí acaba ficat en el tatuatge? Perquè supòs que allà, a l’illa, el tatuatge deu ser un negoci molt semblant al litoral d’aquí, molt enfocat al turisme, amb peces molt bàsiques.
Sí, a Menorca el tatuatge sempre havia estat un poc amagat. Els primers que veies no els duien precisament els membres més prestigiosos de la societat menorquina. Després sí que començaren a aparèixer uns quants tatuadors més de temporada, que feien feina amb turistes i després partien. Hi havia un parell de tatuadors locals, sí, i jo des dels 13 i 14 anys ja em passava el temps mirant els mostradors. En aquella edat els meus amics, que eren majors que jo, es varen començar a tatuar i jo vaig començar a interessar-me per allò. El meu avi era pintor i sempre m’havia agradat dibuixar, i en el tatuatge vaig veure un estil de dibuix més dinàmic i agressiu, amb més força.
Vaja, que t’hi vares interessar des de molt jove.
Sí, sí, era molt jove. Ma mare es va tatuar quan jo tenia 12 anys i la vaig acompanyar i ja em va impressionar. Va coincidir també que uns altres familiars meus es varen tatuar a Maó, a l’altra banda de l’illa. Just veure les targetes dels negocis, amb aquells dissenys, ja em cridaven molt l’atenció.
Vares estudiar alguna cosa relacionada amb la il·lustració?
No, sempre he estat autodidacte. De petit vaig passar molt de temps amb el meu avi perquè tant mon pare com ma mare treballaven, i el veia pintar. El meu avi era totalment bohemi, estava sempre al menjador de casa pintant.
I quan vares fer el teu primer tatuatge?
Jo en els 15 o 16 anys ja tenia clar que volia aprendre a tatuar, però, tornam al mateix, Menorca tenia les seves limitacions i no tenia prou doblers per partir a Barcelona a fer algun curs, que tampoc ho hauria facilitat perquè feies un curs d’una setmana i després t’amollaven i potser no hauria tengut els mitjans per seguir endavant. Però quan vaig complir els 18 anys van obrir un estudi de tatuatge al centre de Ciutadella. En aquells moments jo treballava en una tenda d’skate en el mateix carrer i vaig començar a relacionar-me amb els tatuadors, que eren dos al·lots argentins. La seva idea era fer la temporada, també. Obrir a l’estiu, fer pasta i després ja es veuria. Però jo els vaig anar molt bé, perquè era local, coneixia molta gent i els vaig permetre tenir l’estudi obert també a l’hivern. La veritat és que els estic molt agraït perquè em varen obrir les portes en aquest món. Allà va començar tot. El primer tatuatge que vaig fer va ser a un amic meu, amb 18 anys. Una peça que ara faria en una hora i mitja, vaig estar dues sessions de dues hores i mitja, però va quedar bé, que era el que m’interessava, el resultat final.
Realment no hi ha cap tatuatge perfecte, sempre hi ha petits errors, però sempre m’ha semblat molt fort això d’anar aprenent a fer en viu, a la pell dels clients, que pots cagar-la molt.
Sí, pots prémer massa l’agulla, no prémer gaire… Realment crec que en el tatuatge comences a aprendre amb cinc o sis anys, quan veus els tatuatges que has anat fent, com s’han curat i allà on vas fallar. Si pintes quadres ets el primer en veure els teus errors i gràcies a això evoluciones. En els tatuatges és igualment obvi, quan curen, quan han passat cinc o sis anys i comença a envellir és quan veus realment allò que hauràs de fer millor: que has fet les línies molt gruixudes i les hauràs de fer més fines perquè no s’obrin tant amb el temps, o que has de ficar color més fosc per temes de composició…
Aquí, a Mallorca, se’t considera un dels millors tatuadors que hi ha, vull dir que tampoc t’ha anat tan malament. De fet, crec que tens problemes d’agenda contínuament, no?
Sí, és cert, també de vegades és problema meu que no sé afrontar el volum de feina. I també que, arribats a aquest punt, t’estimes més prendre’t més temps per preparar les peces. Jo estic en un punt en què potser m’exigesc massa a mi mateix. Ho veig com un moment per créixer com a artista…
Les teves peces solen ser molt grans i ambicioses, de fet. No t’hi poses per poc.
Sí, és cert, són peces molt grans que impliquen molta preparació. A més, no sempre et poses d’acord amb el client i has de repetir l’esbós fins a trobar el punt en què tot encaixa… No és com fer una peça petita en què fas un disseny senzill, plantes la peça i la fas i ja està. Amb treballs més grans has de jugar amb l’anatomia. És complicat i du més feina.
Encara fas peces petites, però?
Sí, sí, per a mi és un alè. Em recorda com eren els inicis, com era de fàcil, que en un dia feies quatre o cinc tatuatges i parties a casa i no tenies deures encara per fer, per preparar les sessions de l’endemà. Però per contra, quan fas peces més grans, et sents més satisfet perquè precisament és més complicat. Quan et queda una peça gran sòlida i amb harmonia, és quan et sents més realitzat.
Una de les coses que més domines, a més, és el color.
Sí, perquè és una de les coses més complicades i, per tant, és el que he intentat matxucar més. Per a mi, tant el realisme com el tradicional tenen molt de mèrit, però les peces que es fan són més tècniques, quan ja has agafat la roda és més fàcil. Jugar amb composicions tan grans és més complicat, però quan comences a dominar-ho és molt satisfactori. Els altres tatuatges et resulten més fàcils. És igual com qui pinta un oli hiperrealista. Quan aprens a dominar el més complicat, la resta et resulta més senzill, complicat però a un altre nivell.
Fins a quin punt consideres que un tatuador és un artista o un artesà que du a terme un encàrrec? Fins a quin punt tens dret a ser ambiciós amb la teva obra quan la durà a sobre una altra persona?
És complicat. Com a artista sempre vols fer el que t’agrada, però en el cas del tatuatge sempre tens un límit. Al final també pens que si algú ve en el meu estudi és perquè sap el tipus de treball que faig i es fien de mi. De vegades, veus des del primer contacte que un client te donarà problemes, que no serà fàcil arribar a un acord, per molt que pensi que la peça poc quedar bé, i llavors m’estim més no fer-ho. Per sort m’ho puc permetre. M’estim més fer-ho així que fer peces de les quals no estaré del tot content.
Parlant de les teves peces i del teu estil, tens un poc de tot: tradicional, japonès…
Avui en dia la gent està molt tradicional. En canvi quan jo vaig començar a dissenyar, a principis de la dècada passada, va ser el boom del New School, que va ser quan el tatuatge va començar a tenir força de bon de veres, amb dissenys més dinàmics. En el meu cas, és una mescla de New School i neotradicional, però intent ser molt tradicional a l’hora de fer la línia, perquè no deixa de ser un tatuatge. Avui en dia hi ha molta gent experimentant i veus que amb els anys allò no acabarà de quedar bé. En canvi, els tatuatges tradicionals perduraran per sempre, línia ben marcada i color ben posat. Jo intent tatuar pensant en com quedarà en el futur.
Ets dels que pensen que els tatuatges han de tenir un significat?
Sí, però molts cops el significat li dones tu després. De fet, en molts casos ve un client amb peticions tan personals que quan fas el disseny no queden bé. Això és una cosa que la gent sovint, per culpa dels realities sobre el món dels tatuatge que es poden veure per la tele, li dóna massa importància, com si cada línia hagués de tenir un sentit. Jo som més estètic. Et pots fer una peça oriental o una tradicional que després ja li donaràs tu el significat que vulguis. Jo vull que els tatuatges m’agradin estèticament. Si té molt significat per a tu però queda una puta merda… El veuràs cada dia, hi ha d’haver un punt intermig.
A Mallorca tens molts clients que provenen del món del rock. Deus tenir bandes completes tatuades per tu.
No sé per què… Vaig arribar aquí i vaig començar a treballar a l’estudi on hi havia en Chema, cantant de Noiseast, i es movia molt de grup per allà. Va ser començar a conèixer un, tatuar l’altre…
L.A., Men… Hi has fet un bon jornal allà.
Sí, ja saps com funciona això: en ve un i parla bé de tu… Sobretot funciona el boca-orella.
Com et sents, però, quan veus que hi ha algunes d’aquestes persones que duen única i exclusivament peces teves?
Home, em sent molt agraït amb els meus clients. És ara que començ a adonar-me d’això. Veus que fa tres anys vares fer-li a algú el seu primer tatuatge i que ara ja hi du els dos braços i una cama. A més, els més fidels em donen molta llibertat. Quan el coneixes millor t’és més fàcil preparar el disseny i saber per on tirar. És normal. De vegades treballes amb algú nou i per molt que et digui que facis el que vulguis i que confia en tu, no sol ser així perquè no el coneixes ni saps el que li agradarà.
I et passa fer un esbós a casa i telefonar un client habitual en pla “escolta, tenc un disseny per a tu”?
Me sol passar però molt poc, perquè tenc molt poc temps lliure per fer dissenys que no siguin comandes. Sí que tenc idees que em passen pel cap i que m’agradaria tatuar, i sí que de tant en tant m’ho veu algun amic i acaba tatuant-s’ho.
Quants tatuatges fas ara mateix al dia?
Faig dues sessions, una al matí i una al capvespre. He tengut temporades, o quan surt de viatge, que fas feina amb peces més petites, que potser sí que pots fer de quatre a set tatuatges per dia. Fent feina aquí amb clients d’aquí, pots treballar amb més calma.
Ho acabes de comentar… La majoria de tatuadors sou mig nòmades que anau viatjant per mig món visitant altres estudis.
Això és el millor d’aquesta feina, que et permet viatjar i conèixer gent nova. Sovint vas a alguna convenció, saludes els quatre amics i sense adonar-te’n ja t’han convidat a visitar tres països diferents, amb allotjament pagat i sabent que vas allà a fer feina, és a dir, que faràs pasta i tot.
Amb el boom de la cultura del tatuatge, també han proliferat els estudis. N’hi ha massa, a Palma?
Sí, jo pens que sí. Supòs que a altres ciutats també passa, però aquí és exagerat. Essent una ciutat relativament petita, hi ha una quantitat d’estudis i tatuadors molt elevada. Però el que més em sorprèn del tema aquí, a Palma, és veure tatuadors que només fa mesos que tatuen i ja obren el seu propi estudi. O gent que encara no té una cartera de clients important i ja s’obren un estudi. Això és el més sorprenent perquè és molt arriscat. Jo quan vaig obrir el meu estudi ja duia molts anys tatuant i tenia clients que ja eren meus i no de l’estudi on feia feina. Sabia que vendrien amb mi i sabia que podia donar el pas. També has viatjat més i veus com funciona tot. Hi ha gent que obre estudis ara que realment no saben per on tirar ni han vist altres estudis com fan feina. Si només has treballat en un lloc, no veuràs els errors d’aquest estudi fins que vagis a un altre i vegis com fan feina. Viatjant i treballant en diferents estudis aprens a agafar el millor de cada banda i quan obres el teu ja tens una idea. Això no vol dir que funcioni, però almanco tens més clar com s’han de fer les coses.
En el cas de Hollow Gallery, es tracta d’un estudi bastant petit.
Sí, és que la idea era que fos un estudi privat, però després veus que poder compartir l’ambient amb altra gent també és interessant, et fa créixer com a artista i com a persona. Ara ampliam. Ja veurem com ens va.
De la gent que hi ha per Palma, qui t’agrada especialment?
Em poses en un compromís… Home, m’he topat amb molt bona gent i molts bons artistes. En Fede, na Deborah i en David em varen obrir les portes i els estic molt agraït. Darrerament també ha sortit molta gent nova, però jo ja estic un poc desconnectat. No és que no m’interessi, però ja estic massa ficat en la meva història. En realitat, tenc més relació amb tatuadors de fora, d’Anglaterra i Alemanya, sobretot.
Has viatjat molt i t’has fet molts de tatuatges, que són com a penyores que vas col·leccionant, la postaleta de cada lloc que visites. Quines són les peces que més t’agraden?
Les darreres que m’he fet, no només perquè són les més recents sinó perquè pensava que mai no les podria aconseguir perquè són d’artistes que tenen molta llista d’espera i és molt difícil que t’atenguin.
Et queda poc espai lliure a la pell?
Me’n queda molt poc, per això cada peça està pensada i meditada i ja no tenc cap mena de pressa per fer-me res. Hi va haver un moment en què em vaig tatuar moltíssim, però ara em costa tant aconseguir un tatuatge, que pot suposar que hagi d’anar a l’altra punta del món, això si aconseguesc la cita.
Hi ha un element en el tatuatge… No només és una feina, sinó també de vegades una forma de vida, que sovint ho condiciona tot a la teva vida.
Sí, això ho començ a veure sobretot ara, que és una mena de vida que també crema bastant. Quan et trobes tatuadors que duen més de vint anys treballant, que fan feina només quatre dies a la setmana i un parell de peces com a màxim al dia… Ara és quan jo he d’aprofitar, i ara la idea és tenir un estudi més ampli amb un bon equip, però també poder llevar-me un poc de treball de sobre, poder anar més relaxats. Tendrem convidats de fora contínuamen, a partir d’ara, i potser podré prendre’m les coses amb més calma.
Et costa desconnectar del tattoo?
No, això sí que ho tenc: el que faig és treballar molt i molt seguit per després poder permetre’m desconnectar i partir un mes de viatge i no haver de pensar en res més. Apag el telèfon i partesc. Aquesta és la meva forma d’agafar energia i carregar les piles.