Ja ho vaig deixar caure en forma de reflexió, i com qui no vol la cosa, a la meva crítica del segon EP de Manacore (Chapter Two): la música instrumental a Mallorca està en procés emergent. Aquest cop ho faig, però, en forma de reportatge. Aquests dies m’he molestat a fer una anàlisi del context musical que engloba el gènere i, de fet, he tengut l’oportunitat i la sort de comptar amb alguns dels protagonistes del moviment a Mallorca, tant veterans com novells, i amb els seus punts de vista, reflexions i experiències.
Un cop realitzat, el terme “gènere” resulta poc rellevant, ja que la riquesa i versatilitat que passeja el moviment instrumental mallorquí és difícil d’englobar en una paraula. Bàsicament, i per començar amb un punt de vista (el meu), la complexitat augmenta. Ja no ens trobam amb aquell subjecte darrere d’un micròfon que, conduït mitjançant la musicalitat del grup, diu el que el grup vol que senti la gent. En aquesta ocasió, aquell que vol transmetre un determinat sentiment o efecte cap al públic, no gaudeix de la gramàtica. Compta amb instruments i la capacitat d’executar-los de tal forma que el grau de transmissió canvia, primer de tot i òbviament, de canal, ja que la paraula ja no és una opció viable i, en segon lloc, d’intensitat instrumental, ja que supleix aquesta baixa transmissora com és la veu humana.
Però bé, una cosa és el concepte i, l’altra, un moviment concret. Aquí, a Mallorca, podríem establir com a data de partida el principi del segle XXI. Principi, principi: xerram de l’any 2002 aproximadament, on l’escena era molt reduïda i jove. Destaquen grups com Battaglia Suite o Polidor entre els primers. Així ho explica Xavier Rubí, integrant de Battaglia Suite, Poal i Corc, tres grups instrumentals. “Començàrem l’any 2002 a fer el friki amb Battaglia Suite; en aquella època vàrem començar a anar pel Guirigall i ens vàrem fer col·legues dels Polidor”, explica Rubí, que conclou dient que “els primers Polidor intentaven fer una música que era la puta hòstia!”. Un petit incís: Polidor va ser, possiblement, el primer grup de post-rock a Mallorca i, encara que sembli mentida, el formaven 8 membres, entre ells en Pep Toni nostro (Oliva Trencada, Lost Fills). Segons Pep Toni, “el seu mèrit va ser passar de fitxar amb cap discogràfica”, “eren un cruse entre els Godspeed i la Velvet”, i conclou, amb una metàfora, dient que “eren foc pur a una terra plena de cendres”. Xavier Rubí, per l’altra banda, formà part de Poal a partir del seu treball “Sensibilitat Angular”, el 2006; abans, com comenta, formava part dels pioners Battaglia Suite. Poal han estat dels primers, juntament amb els ja esmentats Polidor, a fer post rock instrumental a Mallorca. En el seu “Sensibilitat Angular” trobam parts on hi apareixen veus. A comptades estones. Quan no, recorrien a recursos com efectes i renous amb molta intensitat.
Un cop ubicats, ja podem trescar pels grups instrumentals a hores d’ara. Per començar, i sense que l’ordre alteri la rellevància, trobam un rock instrumental molt peculiar de la mà d’ORA, el duet format per Faust Morell i Enric Hernaiz. Peculiar perquè opten per una trama molt atípica, almenys en la història musical mallorquina: bateria i guitarres. Guitarres en plural si són un duet? Efectivament, amb l’ús de l’efecte loop es creen bases musicals on desenvolupen tot tipus d’històries musicals i floritures. Faust Morell s’ha banyat i ha opinat humilment sobre el seu parer de l’escena musical instrumental i, en concret, del cas de ORA. “Ens hem atrevit a fer música instrumental perquè sa gent està més receptiva. Fa uns anys haguéssim semblat més frikis”, explica en Faust, que començà la seva aventura instrumental amb Echolocation, un projecte instrumental format pels dos integrants d’ORA, Xavier Mut (Da Souza) i Francesc Bonnín (Adipem Panda). Tot i que van cercar cantant, sense sort, al llarg de la seva trajectòria, el conjunt seguí creant i experimentant amb unes complexes composicions instrumentals. Més tard, n’Enric i en Faust decidiren crear ORA. “Un dia vaig llegir, o algú me va dir: “de les teves faltes, n’has de fer les teves virtuts”. Crec que és el que hem fet”, comenta Morell, “no estàvem còmodes cantant i era difícil trobar un bon baixista; i fruit d’aquests problemes, hem acabat sent un duo instrumental que pareix que agrada a la gent”. “El loop va començar com un joc”, comenta Morell en relació a la peculiaritat de ORA: l’efecte loop, “formar la banda sense aquesta eina, limitant-me a rascar acords i fer riffs, m’hagués avorrit”. Faust Morell comenta que per plasmar les seves influències, que van des de els clàssics Pink Floyd o Led Zeppelin fins als locals Pujà Fasuà, sorgia la necessitat de crear capes sobre les quals establir les melodies i els acords, i conclou apuntant: “Sí, potser hem fet del loop la nostra senya d’identitat i no veig gens malament que la gent ens ho reconegui, perquè no és una feina gaire senzilla.”
En relació als grups locals, Faust opina que li encanta “que música instrumental sigui Fura, i Adipem Panda, i Téntol!, i F/E/A”, anomentant els grups més propers a ell, i que veu que “alguna cosa els uneix, però al cap i a la fi són tots ben distints”.
En aquesta diversa escena instrumental mallorquina, el conjunt format per n’Enric i en Faust, es troben comparint escena amb els locals F/E/A (Forces Elèctriques d’Andorra), que ja han sortit esmentats pel propi Faust. Sis integrants amb tot un ventall experimental en el qual, amb un sol acord, poden transmetre aquest rock pesat, obscur i amb tocs electrònics. “Noltros, simplement, som més viscerals”, comenta Tomeu Canyelles, que ja és una puta veterana a 40putes i, a banda de Marasme i Te Corrs, també pertany a Vogt i amb els “punyents, rítmics i bruts” F/E/A. “I també monòtons”, apunta Canyelles, “la música instrumental sovint es fa dins d’unes estructures molt concretes que has de treballar molt al local d’assaig si vols que damunt d’un escenari sonin bé”. En el cas de F/E/A, explica: “Amb Forces Elèctriques d’Andorra apostam més per jugar a la intuïció i la improvisació dels directes, tot i que impliqui un risc major de desastre”, just al contrari que ORA. Dues visions d’execució musical a un directe instrumental. Les dues, però, molt efectives. La cura i elegància, o les atmosferes caòtiques i opressives, transmeten sentiments molt diferents, però igual d’intensos.
Quan vaig demanar a en Tomeu per la seva visió personal sobre el perquè de fer música instrumental, em va dir que, en el seu cas, necessita treballar amb música sense veu per explorar i aprofundir en tots aquells registres musicals que li interessen. També, que “pots fer allò que et dona la gana i jugar amb recursos com l’atmosfera o la intensitat, sense dependre d’una veu o d’una melodia vocal”. Segons el guitarrista de F/E/A, les possibilitats de treballar amb llibertat són majors.
El que sí em va sorprendre és la seguretat i convenciment amb què en Tomeu afirma el perquè de la seva iniciativa a crear música instrumental i l’experiència personal de Xavier Rubí, el qual mai s’ha plantejat el fet de fer música instrumental o amb cantant. “Les coses van com van”, explica Rubí, “sempre he estat a grups instrumentals”, i conclou dient que “el típic grup d’estrofa-tornada-pont i tal és un avorriment”.
Per altra banda, també trobam conjunts amb un vessant més progressiu, cosa que veig totalment òbvia, ja que el fet de dur a terme el gènere progressiu ja comporta un grau elevat d’experimentació. Amb un exemple pràctic s’entén millor: Fura. Tomeu Canyelles els va anomenar un parell de vegades tant com a representants del math rock progressiu a Mallorca o com a grup present actualment al moviment instrumental. Aquí ja entra un factor més tècnic. A Fura també se’ls tracta de math rock o post rock, i és per la seva integració de ritmes i contraritmes quasi matemàtics. No deixam de banda l’experimentació en cap moment. De fet, si decidiu fer el repàs per vosaltres mateixos, veureu que és una incongruència parlar del terme “música instrumental contemporània” (i més quan feim el zoom in a Mallorca) i “experimentació”. També, en la línia post, que tant estic tractant en aquest reportatge, trobam Manacore, el grup manacorí de post hardcore instrumental amb el qual he començat aquest text tan extens i amb qui vaig fer una petita reflexió de la música instrumental a
Com a conclusió, i fent referència a l’aportació de Manacore al moviment, Kike Donat explica que “han aportat idees noves, ritmes contundents i un poc més de tralla, que no en falta, però que mai n’està de menys un poc més”.
Per cert, bolla extra, abans, al mencionar a Fura, m’ha vengut al cap un concert organitzat a principi d’any al Cultura Club (per cert, tot instrumental) on hi tocaren F/E/A, Fura, i uns madrilenys que es diuen Jardín de la Croix. Idò bé, si a algú li agrada aquest vessant post o math, amb Jardín de la Croix té matèria d’estudi, i de sobres. Ho duen al seu màxim exponent.
Per anar concloent aquest reportatge, sols ens queden un parell d’aspectes a tractar. Per una banda, tenim la vessant canyera del moviment, on hi podrien entrar, en alguns aspectes, els F/E/A; el projecte personal de Jordi Carrasco, Stalingrad, un projecte underground on explora camps com el metal o el hardcore, amb tendències progressives i experimentals; i per acabar, i sense que pareixi una auto-fel·lació (ja que en sóc membre), els Adipem Panda, amb el seu metal instrumental amb influències tan diverses com Opeth, Gojira, Tool o Mastodon.
Per l’altra banda, tenim les novetats i els coming up’s. El juny hem tengut novetats fresques de la mà de Young Man Afraid i el seu primer Ep; o aquest mateix juliol amb l’estrena d’El Viaje, el segon EP de Téntol!. A més, hem d’estar atents als treballs que s’estan gestant a hores d’ara, com el nou treball de F/E/A o el de Battaglia Suite.
El que podem treure en conclusió és que és un moviment emergent i poc convencional. Amb una gran diversitat de punts de vista, de subgèneres i d’execucions als directes. Poc convencional, ara: quants pics, en dir que estic a un grup de metal instrumental, m’han dit coses com “i aquí quan es canta?” o “els teniu ben posats, eh!”. N’he perdut el compte. Però bé, observant el panorama, sembla que aquesta concepció pot arribar a canviar en un futur pròxim, i és que, molts de pics, el concepte “emergent” no ve acompanyat del concepte “qualitat”; de fet, no tenen per què anar lligats. Però pareix que a Mallorca estam de sort, ja que, fins ara, no ha defraudat ningú.
Evidentment, en un article no és viable mencionar tots aquells que fan que aquest moviment tiri endavant, però per concloure, teniu una mixtape amb una selecció d’alguns dels grups més representatius. Així que ja ho sabeu, aquí no hi ha ningú que vos digui el que vol que sentiu, tot depèn de vosaltres!