No sé com hem tardat tant a fer real aquesta entrevista, ni per què el temps passa tan aviat, hòstia puta! Ni tan sols entenc per què ha passat tant de temps fins que en Carles ha decidit guaitar el nas pels racons mallorquins. El que està clar és que està a tope. La seva hiperactivitat mai no s’esgota, i una prova d’això és aquesta entrevista. Si li hagués de fer avui necessitaríem tres hores més de conversa i jo necessitaria un any més per passar-la per escrit. Ell és l’exemple perfecte del que deia en Picasso: la inspiració ve treballant. Carles Garcia O’Dowd, Carles GO’D, és un dels artistes que exposaran la setmana que ve al festival Exposono.
40Putes: Per què un dibuix i no una pintura, una instal·lació, una performance, una cançó o una fotografia?
Bé, realment totes aquestes que has dit les he fetes, però em vaig decantar pel dibuix perquè és la que he fet sempre i la que se’m dóna millor i la que m’apassiona. Dibuixant és com millor m’exprés.
En els teus dibuixos s’intueix una gran habilitat de traç, com a innata. Quan fa que practiques?
Des de sempre, d’ençà que tenc memòria. Tots els nins dibuixen, es pot dir que jo ho feia un poc més que els altres.
I ho feies un poc millor que els altres, o no?
Bé, no ho sé. Tenia més facilitat que alguns, a ca meva dibuixava molt, sempre hi ha hagut una relació amb el dibuix i la pintura a la meva família. Mai ha esta una cosa rara dibuixar, ho tenc molt interioritzat.
Vas estudiar Belles Arts a Barcelona. Què en vares treure, d’aquesta experiència?
Realment sempre he estat molt crític amb la carrera i la Universitat en general, durant molt de temps. L’he odiada, però no puc negar que m’ha aportat moltes coses. Sempre m’he demanat si hauria d’haver fet només il·lustració, però com que sempre s’ha considerat una cosa menor, vaig tirar per Belles Arts perquè estava millor considerada i era on se suposava que aprendria més. La cosa positiva, sobretot, han estat les beques, perquè gràcies a elles me’n vaig anar dos anys a Alemanya, un any a Mèxic, vaig poder aconseguir doblers per continuar viatjant, pagar-me projectes i, per exemple, poder tenir un ordinador. Evidentment, conèixer gent també ha estat molt positiu; també l’accés a tots els tallers i materials, i l’oportunitat de provar tècniques que si no hagués estat per la carrera no hauria provat. El més negatiu és que et mata la creativitat: és obvi que la gent fa BA per aprendre a ser un artista, el model que hi ha ara mateix és únicament el de l’artista contemporani. A mi quasi sempre em deien que era massa il·lustratiu. De vegades no contemplen que una persona que estudia BA potser vulgui fer decorats de cine, per exemple. D’acord que hi ha FP, però gent humil que entra acaba memoritzant el manual per ser artista i acaben oblidant per què havien entrat. Jo sempre he anat amb quaderns i a la carrera això com que m’ho van matar, funcionava per projectes més ambiciosos. Me van fer dubtar de mi mateix. El meu primer any, on vaig fer una feina més lliure, vaig tenir pitjors notes que el segon, que, ja decidit a demanar beques (per la qual cosa necessitava millors notes), vaig adaptar-me més al que volien de jo, i no a explorar dins meu i el meu treball.
Va ser a Belles Arts que et vas llançar a la il·lustració o ja hi vas entrar amb decisió d’especialitzar-te en aquesta branca?
Jo vaig entrar perquè volia ser artista, un de complet, volia fer-ho tot. Però quan vaig anar a Alemanya, tot es tractava de fer cercles i teoritzar més que fer. Encara que va ser allà, a Hamburg, on vaig aprofundir més en la serigrafia, que fins llavors pensava que només era per fer camisetes, l’autoedició i la il·lustració. El súmmum va ser quan em va deixar el meu al·lot i me’n vaig anar a Roma al festival Crack. Allà vaig veure la llum.
Decisió per una altra banda valenta, tenint en compte com de complicat és poder viure dels dibuixos o el còmic.
Bé, en realitat ficar-se a Belles Arts també es un suïcidi. Qualsevol àmbit artístic ho és.
Però si fas gol pots viure com un rei, però no veig a un dibuixant de còmic forrant-se igual que un artista de galeria, no?
Sí, perquè encara no està considerat un gran art. A mi el que em passa és que dins l’àmbit del còmic sóc molt artista i dins el món de l’art sóc molt de còmic. Sempre he estat enmig. Però he tengut sort, perquè la meva família sempre m’ha donat suport, per això no ha estat un conflicte la meva decisió, com per molts, que han hagut d’enfrontar-se a la seva família. A moments fa por, però és el que hi ha. El pitjor que pots fer és deixar-te dur pel que pensa tothom. Jo tenc clar que me vull dedicar a això encara que sigui més difícil.
T’has mogut des de molt jove en el món underground, en els circuits de microedició i autoedició (que no és el mateix). Sempre fora del que es podria anomenar circuit oficial. Quina importància té per a tu aquest univers?
Em vaig ficar dins aquest món ja d’adolescent i a Barcelona va ser una continuació. És molt important perquè és el que m’ha fet ser qui som. La gent, les idees, la política… Encara que també hi ha moltes incongruències. El món de l’autoedició per a mi ha estat una alliberació: l’experimentació més salvatge i més lliure. És un alè d’oxigen, fora de circuits i galeries, la llibertat absoluta. Tothom pot accedir a aquest tipus d’art. És més dinàmic, no hi ha censura. Pots fer el que vulguis. És el punk a la música, com l’autoedició a l’art.
Trobes que hi ha un renaixement del DIY en els darrers anys?
Sí, està creixent molt, a Espanya sobretot. Molta gent m’ha dit que hi ha un vincle amb els vuitanta i crec que té a veure directament amb la situació econòmica: moltes editorials cauen i t’has de cercar la vida. Més que un renaixement, sembla com si li haguessin tirat més benzina al foc.
A mi em fa la sensació que també s’ha tornat més conegut, que ha desaparegut el vel i ara més gent pot arribar a conèixer el que es fa sense dependre, diguem, dels que movien el cotarro, gràcies a internet sobretot. Què trobes que sigui així? Què té de positiu i què té de negatiu per a tu?
En general ho veig tot molt positiu, que hi hagi gent que tengui ganes de fer les coses per ells mateixos, per una altra banda hi ha gent que ho fa perquè no té cap editorial que els editi, i no per la puresa de fer-ho així, i encara que jo no m’identifiqui amb això puc entendre l’estratègia de funcionar a través d’editorials que moguin la teva feina. El purisme estava molt bé quan tenia setze anys, però tampoc em tanc a altres possibilitats d’edició perquè basar-te en aquests paradigmes de puresa només et limita. Una altra cosa positiva és el conèixer gent: al final acabes creant un gueto entre tu i els teus amics, i això no m’interessa. En general estic content que estigui reviscolant. El temps posa les coses en el seu lloc: el que hagi de caure, caurà, i és igual quin hagi estat el mètode.
Ets molt metòdic i perfeccionista, com es valora això dins els circuits under?
A Le Denier Cri m’ho deien, “a veure si dibuixes un poc més brut“, però jo dibuix com dibuix, pot ser el meu estil sigui més proper al mainstream, però jo em moc per l’underground, i la meva forma de dibuixar és aquesta i, en general, agrada. És un món heterogeni i pots trobar-hi de tot. Tècnicament som més detallista i m’agraden les línies perfectes però en contingut som molt més brut, de fet de vegades he tengut problemes amb això. Gent que voldria comprar-me coses no ho fa, em diuen que dibuix molt bé però els molesta que sigui tan específic. Al final les coses que queden són les coses ben fetes.
>Als teus còmics hi ha una realitat grotesca, deformada, un poc escabrosa i escatològica. Què hi ha de real dins les teves històries?
Al cap i a la fi, són reflexos de la realitat filtrats pel meu cervell. Són interpretacions pròpies del que veig. Sempre he cercat la denúncia social. La meva manera de manifestar-ho dins la meva feina era fent interpretacions del que m’envolta. Sempre he volgut representar el patetisme, la hipocresia i la vulgaritat de la societat. Hi ha moltes barbaritats al nostre voltant. Vull retratar la gent com a imbècils, tots aquests futboleros, programes del cor, etc… Hi ha molta hipocresia, sobretot al primer món. Però vull dir, que he començat a incorporar personatges en el meu imaginari que representen allò bo de la gent, influït per Beehive Collective, segurament. No vull limitar-me a les coses dolentes.
Has participat amb els Beehive Collective, com ha estat aquesta experiència?
De Beehive Collective podria xerrar-te’n durant dues setmanes seguides. Els vaig descobrir en un fanzine a Barcelona i vaig flipar de com combinaven crítica social amb uns dibuixos espectaculars. Sempre he estat interessat en les injustícies i en com, des de la meva posició, podia fer alguna cosa per intentar canviar-les. Ells eren la combinació perfecta. Vaig tenir l’oportunitat de trobar-me amb ells quan estudiava a Mèxic. Dos mesos abans de tornar a Espanya em vaig passar un mes amb ells i ara aquest estiu m’han convidat a tornar-hi. Han estat la resposta a una pregunta que m’havia fet durant molts d’anys. Gràcies a ells m’he reconciliat amb l’activisme.
Ets un cul inquiet, quina importància tenen els teus viatges dins la teva feina?
Més que en la feina amb la vida, i la vida és un reflex de la feina. Som un producte d’on hem nascut i viatjar elimina aquestes barreres. M’ha donat modèstia i humanitat, sobretot.
>Què tal pels E.E.U.U?
Ha estat un dels viatges de la meva vida. La meitat del viatge l’he passat amb els Beehive, m’he mogut molt i he tengut temps d’avorrir-me. M’he replantejat moltes coses. Dues setmanes girant amb el meu fanzine Anal Liberation Front i em vaig passar un mes i mig fent autoestop pel Canadà. Ha estat una aventura brutal. M’ha donat molt més del que esperava: després d’aquest viatge tenc molt més clar que vull dedicar-me al dibuix.
Una de les teves produccions amb més continuïtat es Bosta. Amb quin propòsit neix i quines són les esperances per aquesta publicació?
Bosta som dues persones, jo i el meu gran amic Pablo Taladro. Ens vam conèixer fa anys en una casa okupa, i els únics fanzines que trobàvem dins aquest circuit eren de receptaris vegans, de feminisme i sobre Bakunin, quasi no n’hi havia de còmic. Va néixer amb la intenció d’omplir el buit i vàrem fer la revista que nosaltres haguéssim volgut trobar. Un dels requisits de la revista és que els participants han de ser gent que haguem conegut en primera persona i ens caigui bé; l’altre és posar-li un preu raonable, i a cada número hi ha un pòster serigrafiat. L’expectativa que tenim ara mateix, és poder vendre els suficients per poder finançar el següent. Per ara tot són pèrdues, encara que de cada vegada ho feim millor.
Molt important també a la teva trajectòria és la beca que vas rebre per poder fer feina a Le Denier Cri. Què et va aportar aquesta experiència i com va influir en la teva manera de fer?
La primera vegada que vaig anar al Crack i vaig trobar-me edicions de Le Denier Cri vaig adonar-me de les infinites possibilitats de la serigrafia i de les meravelles que podies arribar a fer. Vaig aprofitar les beques Leonardo, i quan me la van donar, després de enviar quinze sol·licituds a diferents universitats, vaig aprofitar-la per anar allà a fer feina amb ells. Me vaig oferir a fer feina gratuïtament per a ells, per poder aprendre. El meu primer dia allà pensava que seria l’al·lot dels cafès i lo primer que em va dir en Paquito va ser: “you’re gonna print a book“. He après moltíssim: l’ofici del colorista, a utilitzar màquines de serigrafia, a serigrafiar perfectament, enquadernació, a dur un taller, he conegut artistes, he fet contactes, vaig aprendre francès, etc… Le Denier Cri ha muntat un imperi, però no ha estat per sort o per ser uns fills de puta, ha estat per feina. Amb molta perseverància en Paquito ha aconseguit viure de la forma que m’agradaria poder viure a mi, i es pot.
No puc evitar la pregunta temuda. Quines són les teves majors influències?
Com a influències més primigènies esmentaria els còmics de na Mafalda i n’Astèrix. De fet, vaig aprendre a llegir amb ells. Van ser el detonant del que seria la meva passió per allò gràfic. Més endavant, a l’adolescència, vaig tenir una època molt forta amb el manga japonès. Dins el manga hi ha infinites vessants, però hi ha autèntiques obres mestres i de tots els colors. Autors com Suehiro Maruo i el seu món terrorífic, en Shirow (el de Ghost in the Shell), Taiyou Matsumoto (Tekkonkinkreet, nº5), Koji Morimoto (va fer un curtemetratge molt famós per Animatrix), Katsuhiro Otomo (el d’Akira), Hayao Miyazaki, Masaaki Yuasa (les animacions més impressionants que he vist, director de la pel.lícula Mindgame), la sèrie Evangelion, Samurai Shamploo, Bola de Drac…
La ciència ficció també ha estat sempre un dels meus gèneres preferits… Ghost in the Shell (1 i 2), Metrópolis (la clàssica i la d’animació d’Osamu Tezuka), 2001: A Space Odyssey, Matrix, Inception, la saga Star Wars i totes aquestes pel·lícules d’universos imaginats. Sempre m’ha fascinat l’especulació sobre el futur que et trobes en aquest tipus d’obres, on se’ns presenten distòpies de com la tecnologia afectarà la vida humana.
He d’esmentar per força la influència que he tengut del còmic underground americà. Sobretot de Charles Burns. Recentment he estat llegint l’obra de Chris Ware i em té fascinat. Sobre tot el Building Stories, una capsa amb 14 còmics de formats diferents a dins que xerra d’un edifici a Chicago des de de diferents punts de vista i moments en el temps. Obrir aquesta capsa és com obrir les portes a un microunivers. M’interessa molt aquest tipus d’experiències induïdes a través d’un projecte gràfic. Dins aquesta tònica hi ha l’obra d’en Matthew Barney, un artista audiovisual que s’emmarca dins el món de l’art contemporani oficial, que fa superproduccions cinematogràfiques de cosmogonies inventades. I tornant al món del còmic cal xerrar indubtablement d’en Moebius, sobretot del còmic que va fer amb Jodorowsky, Incal. I sense anar tan enfora, en Max i el seu cèlebre Peter Pank.
Un altre món que m’encanta és el dels videoclips musicals. Els consider una nova forma d’art en sí mateixos, on no s’atura d’innovar, i que ofereixen infinites possibilitats. Directors com en Chris Cunningham, n’Spike Jonze, en David Lachapelle, Jona Äkerlund… Així com el món dels videojocs, que també consider que en alguns casos hi ha jocs que assoleixen la categoria d’obra mestra. El màxim exponent per a mi seria el joc Shadow of the Colossus, de l’estudi de Fumito Ueda, i un altre exemple seria Machinarium, d’Amanita Design, que vendria a ser un projecte de videojoc més indie. I la saga que sempre em fascinà pel tema de presentar un món inventat amb els seus habitants, la seva fauna, les seves màquines, etcètera, és la saga Final Fantasy, d’Square Enix.
Alguns artistes els quals he tengut la sort de conèixer i m’han inspirat molt són els germans Guedin i Craoman, de França, i en Pat Perry, que també dibuixa amb el Beehive Collective. I per mencionar-ne uns quants més, Ugo Gattoni i McBess (han treballat amb l’editorial anglesa Nowbrow; tècnicament són impecables però a nivell de contingut no m’interessen tant), en Manabu Ikeda (que fa uns dibuixos salomònics intricadíssims i complexos de megaestructures immenses… fa dos anys que vull començar un dibuix com els que fa ell). En Joe Coleman, que fa dibuixos minuciosament detallats i molt colorits on mescla tot de figures de la història més trash i macabra dels Estats Units. Els germans Chapman i les seves instal·lacions pertorbadores; en Mauricio Cattelan i les seves escultures provocadores; na Jenny Saville i els seus impactants quadres de cossos; en Paul Noble, que també és un creador d’universos impressionant; en Hans Bellmer i les seves pepes; clàssics com en Hieronymus Bosch, i autors més contemporanis com Emek, el dibuixant de pòsters de rock’n’roll per excel·lència; i n’Aaron Horkey, del mateix estil però amb un virtuosisme tècnic fora del comú.
La cultura popular és una altra de les meves principals fonts d’inspiració. La televisió sensacionalista, els anuncis comercials, la cultura pop que vaig veure a països com Mèxic, la Índia o Estats Units, la cartelleria política antiga… I per acabar, voldria esmentar com a influència les diverses mitologies de cultures com la grega, la vikinga o la japonesa, amb els seus panteons de déus i les seves cosmovisions de com es creà el món.
Quins són els teus propers projectes?
A part de Bosta 3, després de tants d’anys de viatjar i absorbir com una esponja, necessit aprofundir en una feina més complexa: vull crear el meu propi cosmos, crear una òpera visual, una feina més ambiciosa i donar-li un suport de paper. Crear un món amb la seva pròpia mitologia i cosmogonia. I a llarg termini, m’agradaria poder fer alguna cosa suficientment bona per poder distribuir-la i tenir la meva pròpia pagina web.
Més treball de Carles García O’Dowd al seu web.