L.A., Cara i creu

Dualize (Dreamville, 2013) va sorgir d’un dels pitjors moments en la vida de Luís Alberto Segura. També d’un dels millors en el terreny artístic. En una era de canvis (deixar Universal, ressuscitar Dreamville Records, canviar les oficines d’Spanish Bombs per les de la superpoderosa Live Nation, la sortida del grup de Carlos Pilán…) L.A. sembraven les primeres llavors del seu assalt al mercat internacional amb concerts al SXSW i Reading, viatges a Mèxic, el Canadà i els Estats Units i entregant la producció del seu nou disc al talentós Richard Swift (Foxygen, The Shins, Damien Jurado). El 2014 Segura es muda. I això que ha de ser pare i podria haver optat per una vida còmoda i una posició privilegiada dins el mercat espanyol. Un sonat. O un simple fanàtic, algú que sempre ha cregut en allò que feia tan fervorosament que està disposat a una darrera jugada a tot o res.

40PUTES: Has de ser pare. T’ha afectat a l’hora de gravar el disc? Ja ho sabies quan vares partir a gravar? 

Luís Alberto Segura: No. Ho vaig saber el setembre, després de la gravació. Tot influeix. El fet de ser pare m’influirà a partir d’ara. Esper que tenir una filla no debiliti el poc que tenc de rocker.

Una filla? 

Sí, June.

Els que te coneixem sabem que el teu compromís amb la teva carrera és una cosa fanàtica. Canviarà això ara que seràs pare? 

No ho crec. És molt difícil que canviï. Si és així, seré el primer sorprès.

Supòs que també és important estar amb una parella que comprengui aquest compromís. Per a ella no deu ser fàcil. 

No, no ho és. Gens ni mica. Fins ara li ha costat, cinc anys d’emmotllar-se. Ara serà encara més dur, ara ve el difícil.

El temps que ha transcorregut entre SLNT FLM i Dualize ha estat un temps de canvis per a tu. No només has de ser pare, també has canviat d’oficina de management i de segell. Has passat de Carlos Mariño a Robert Grima, un dels representants més importants d’Espanya, i has ressuscitat Dreamville Records, deixant Universal. 

Ha estat tot relacionat. Nosaltres vàrem arrancar amb Carlos Mariño i amb ell va sortir la possibilitat de publicar amb Universal. Vàrem publicar Heavenly Hell amb ells i vàrem fer una gira nacional que va durar més de dos anys. Va ser com començar a sembrar. Fa un any i mig va aparèixer en Roberto en escena. Amb ell va venir la possibilitat de començar a sortir a fora. Durant un temps vàrem estar amb els dos. En Carlos a nivell nacional i en Robert movent el grup a nivell internacional i amb una discogràfica com Universal, que per molt que sigui una multinacional està centrada només en el mercat espanyol. Vàrem començar a tenir problemes de llibertat. En Carlos va veure que la cosa començava a fugir-li de les mans i en un moment donat va decidir que era millor per al grup que cadascú continués pel seu costat.

Hi va haver mal rotllo? 

No, no. Va passar més o manco el mateix que amb Universal. Es varen adonar que necessitam moure’ns d’una determinada manera i un tipus de suport que ells no ens poden oferir. Per tant, és com quan t’asseus amb la teva al·lota per parlar i tots dos sabeu que la relació no funciona. És trist però és una ruptura d’enteniment. Ara tenim un gran projecte en àmbit internacional i això implica que les decisions es prenguin el més aviat possible i depenguin del menor nombre de persones possibles. Com menys gent hi estigui implicada, millor. Ara som en Robert i jo qui prenem les decisions. Si volem signar amb una indie americana, com és la intenció, d’avui per demà, ho podem fer. No hem de demanar permís a Universal ni fer quinze reunions.

Què tal la teva relació amb Robert Grima? 

És molt normal. Ens podem passar un vespre parlant de qualsevol cosa menys música. El consider el meu amic. Quan anam de gira és un més del grup, fa els mateixos dois, i ell està enamorat del projecte. Això em fa sentir tranquil, perquè ara mateix té la nostra carrera en les seves mans.

Ja hi ha alguna cosa amb el segell americà? 

Sí. De fet, el pla és partir cap allà a viure. Ja tenim un parell de coses, les típiques que no pots dir, però la idea és publicar Dualize allà i començar de zero.

Això suposarà renunciar a moltes coses. 

Sí. És una locura perquè tendré una nina de cinc mesos.

No vendrà amb tu? 

Al principi no. Jo esper que en dos o tres mesos la situació sigui prou sòlida com perquè venguin la meva parella i la meva filla allà.

Sona com el somni d’un músic adolescent. 

És el que som.

Encara? 

Sí. Totalment. Jo ho veig al local d’assaig. Veig la cara de n’Ángel Cubero (el baixista del grup), que és el més veterà de tots i també té dos nins, una feina fixa, i el tio es mor de ganes de partir allà a començar de nou. Tenir algú així al grup te lleva la por i te serveix per veure que pots ser un home a ca teva, un al·lot al local d’assaig i un nin sobre l’escenari. Se poden dur les dues coses.

Així que partiria tot el grup amb tu? 

Sí. N’Ángel probablement no al principi, però esper que sí amb la segona remesa de mallorquins (riu).

Amb SLNT FLM ja es notava que el grup volia abraçar un so que no tengués res a envejar a les produccions americanes. 

Te mentiria si te digués que no ho hem tengut en compte. I més quan fa un any que tenim el punt de mira allà. Sí que és el punt de referència del projecte. Ens hem ficat dins despatxos d’agències i discogràfiques i ningú ens ha dit res negatiu. Tot el contrari: molts no es creuen que siguem de Mallorca.

Això deu ser perquè ets dels pocs cantants mallorquins que pronuncien decentment l’anglès. Un dia hauràs de convidar John Tirado a una paella. 

Idò sí, tio. Estim molt en John i vaig aprendre molt amb ell. Li agraesc moltes coses. Hem estat moltes hores junts, assajant, viatjant junts. Sí que aprens molt. Tot i això, he de dir que l’accent den John és molt americà aquí, però després de tants anys a Mallorca ja té un accent propi. Americà de Mallorca (riu).

De fet, el primer cop que vaig escoltar el disc vaig pensar, hòstia, estam davant un artista que és molt bo pels estàndards espanyols però que potser pels estàndards ianquis no sigui més que un cantautor mediocre. Allà hi ha grups realment molt bons. 

Jo pensava el mateix que tu, però ja no ho veig així. Per una part perquè si jo no crec en el que faig, me qued a Cala Blava i ho deix córrer tot. Però és que en aquest any i mig viatjant i fent concerts a fora d’Espanya, mostrant la nostra música, i quan veus les cares del públic i la gent, quan acaba el bolo, ve a felicitar-te i et parla en anglès… També hem mostrat el disc a companyies discogràfiques i gent de la indústria per veure si realment valia la pena fer l’aposta que estam a punt de fer. Si ens estam plantejant la bogeria que suposa anar a viure allà als Estats Units és precisament perquè tots ens han dit que sí, que sonam molt americans, però que també hi veuen alguna cosa exòtica que no saben molt bé com definir. No saben molt bé d’on ve, potser les cadències, les melodies… Això també m’ho deia en Richard Swift. A mi això també m’ha donat confiança, perquè si hagués tengut una resposta tèbia mai no em plantejaria el que ens proposam fer. Amb SLNT FLM era diferent. Allà sí sonàvem a grup americà clàssic, però Dualize és diferent, pel fet d’haver triat en Richard i deixar-lo fer el que volgués, també era un poc per això. Jo vull poder competir amb els discos de Jagjaguwar o Secretly Canadian, poder estar allà; per ara això ja me val. D’aquí a uns quants discos més, ja veurem. Per ara, però, em sembla bon material i en directe encara més.

Per mi és una de les poques mencions que li puc posar al disc, simplement perquè no sé com avaluar l’impacte que pot tenir un disc com aquest en un oient americà. 

Ho entenc perfectament.

L’altra crítica és que no sé fins a quin punt Dualize és un disc massa Richard Swift. És un productor molt personal i tu li has cedit molt de protagonisme. 

Sí. Però, de fet, li vaig dir des del principi: no te tallis. Ell va molt alerta amb les seves produccions, a ficar massa mà i sobretot a ficar coros, perquè té una veu molt particular i tot d’una es nota. Conec perfectament la seva feina i les seves produccions, però crec que aquí ha fet coses que mai no havia fet abans. Ell té un projecte paral·lel amb molts de sintes i amb un so molt vuitanter…

A mi me sona molt vuitanter, sí. Cindy Lauper… 

… I Phil Collins*. Sí que hi ha molt den Richard, però el fet que jo canti, i la seva veu és molt diferent a la meva, fa que hi hagi molt d’L.A. allà. Tal vegada sí que hi ha moments en què es nota molt la seva mà, però crec que en general hi ha un equilibri.

Sí tenc la sensació que treballar tant de temps en Heavenly Hell, —que a mi és un disc que no m’acaba d’agradar quant a so, massa produït, massa radiofórmula—, et va servir per trobar la teva manera de fer cançons, de compondre. Va servir per definir un estil. Pot canviar la producció, el so, però la manera de fer cançons és la que és. 

Sí. Tu has sentit el meus primers discos. Hi ha allà estructures que no tenen molt de sentit. Experimentava. Començava amb la tornada i després feia l’estrofa i acabava la cançó. Coses molt sonades. Estava aprenent. Encara estic aprenent. A partir de Heavenly Hell i de treballar amb en Toni Noguera vaig començar a veure-ho d’una altra manera: ah, val, les cançons són A, B, A, B, tal… En Toni ja està un poc de tornada i ve d’una escola més clàssica i vaig aprendre molt d’ell, sobretot a fer cançons amb més sentit. Però és un procés d’aprenentatge continu.

Has comentat a tots les entrevistes que el fet de gravar Dualize en el mateix ordre que apareix en el disc va tenir molt a veure en el resultat. 

Sí, sí. El disc sona com sona i és com és per això. El primer dia vàrem gravar “Dualize”, que és el primer tema, i el segon vàrem fer “Oh, Why?”, el tercer “Rebel”, etc…

Anàveu a una cançó per dia? 

Pràcticament… És un procés dràstic, una decisió dràstica que prens el primer dia de gravació i que acollona un poc perquè no tenia clar que sortís bé. Pots veure la pissarra on teníem apuntat l’ordre als interiors del CD… Ho vàrem fer així i estic molt content de com ha quedat.

I no tornàveu enrere en cap moment sobre temes ja gravats? 

No. Potser el quart dia escoltàvem el que teníem i afegíem alguna cosa, si trobàvem que faltava res, però mai no es va alterar l’ordre de les cançons. Mai. Així com se va fer, està al disc. No sé si ho tornaré a fer, però me pareix molt bona idea. Té sentit. No trob que cap cançó estigui en una posició equivocada.

I això que els grups solen tenir idees súper elaborades sobre l’ordre de les cançons… 

És un poc collonada i més des del moment en què el concepte disc està completament mort. Però si la gent pot entrar a Spotify i escoltar el disc en l’ordre que tu l’has gravat, millor. Així és com es va gravar. Ja està. Té sentit com està.

Com va començar l’idil·li amb Richard Swift? 

Va començar el dia que vàrem entrar a Sound City Studios per gravar SLNT FLM. Ell ja estava allà, preparant les seves coses. No el coneixíem personalment. L’havia cridat en Kevin Augunas com a instrumentista de suport, però des del minut 1 ja havíem connectat. És de la nostra edat, ens agrada el mateix… Ens entenem molt bé. A més, té família espanyola i s’assembla molt a un gran amic meu que es diu Álex Ferreira, un cantant de Santo Domingo. Era com parlar amb ell. Aquí va començar la química. Amb ell estic com amb un col·lega més. És molt bon tio i és un puta crack. Als Estats Units està molt ben posicionat perquè a més de ser un músic extraordinari és molt bon tio, tothom l’adora. És un teclista acollonant. Toca amb The Shins i el que fa amb ells és increïble, però és que a més després és molt normal. Gravar el disc va ser com estar de vacances amb ell a casa seva. Tant li és posar un disc com pintar un quadre com gravar un piano per a la cançó. És de puta mare. De fet l’hem convidat l’octubre per una moguda que tenim per a la televisió i a veure si aconseguim que vengui a Mallorca a tocar.

Sembla que amb ell has establert el mateix tipus de relació que vares tenir amb Toni Noguera per a la gravació de Heavenly Hell. En Toni també va ficar molta mà a les cançons i es va implicar molt. Tu poses la perxa i ells te fan el vestit. 

Sí, és molt gratificant. Arribar allà amb una demo i veure com tot d’una el tio comença a pensar la cançó, a afegir coses, que a la vegada em dóna peu a mi a pensar noves opcions. És un sensació espectacular. En la meva vida hauria imaginat alguns dels arranjaments que hi ha en el disc, però me flipa com queden.

Te diria que hi ha arranjaments realment arriscats. 

Hi ha coses que perfectament podrien no haver agradat. “Pictures on The Wall”, per exemple, podria haver estat un desastre però a la gent li està agradant. De vegades a l’estudi ens miràvem l’un a l’altre un poc sorpresos per la direcció que estàvem prenent, però mola, si ens agradava es quedava. “After All” també és un bon exemple. En directe era cançó molt frontal, caixa a negres… Ara és totalment diferent, amb un rotllo un poc africà, però m’agrada.

És a dir, que algunes d’aquestes cançons ja les havies tocades amb el grup. 

Sí. “In The Meadow” també, però la sonoritat del disc no té res a veure. La versió original és molt semblant, però el so que ha afegit en Richard és “pata negra”. Va sortir el nom de Roy Orbison i ell tot d’una ho va entendre. Pel solo, Glenn Campbell. I ell va dir OK.

Tens aquest mateix tipus de relació amb els membres del teu grup de directe? També fiquen mà a les cançons? 

Musicalment? Hi ha diferents elements. N’Àngel va per lliure. Li vaig enviar el disc i va treure els baixos clavats, amb el seu so, però iguals. Això és collonut. Ho broda. Fica alguna cosa, però en general copia el que hi ha en el disc. En Dimas duu un any tocant la bateria. El que passa és que és un monstre que va aprendre a tocar el saxo en un dia. Un dematí és va comprar el saxo i el vespre tenia un bolo. Amb la bateria igual. Es deixa guiar molt per mi. Jo no puc evitar dir-li “prova això, prova això altre”, i ell és un rellotge. I duu el temps, que és el més important. També ha sabut copiar tots els pads i tot el que hi ha en el disc. En Pep és l’element més curiós perquè és un guitarrista que ve del punk-rock i el hard rock, de rascar la guitarra, i té una personalitat molt marcada en el seu estil, però en el disc anterior va perdre el control. Va passar de fer guitarres que omplien tota la cançó a fer dues notes en tot el tema. Ho va passar fatal. Teníem en Carlos Pilán que feia totes les guitarres solistes, jo rascava i en Pep ficava petits arranjaments. Però va anar de puta mare perquè va aprendre que menys és més i ara ho agraeix. Ara duu aquest punt a Dualize i fa tota la feina que feia en Carlos, la que feia ell i tot el que hem ficat nou de teclats. Un tio tot sol amb un iPad i pedals emulant els teclats. S’ha comprat un pedal que es diu Micro Pog i amb això fa meravelles. Reinterpreta el so del disc en directe. Als primers assajos pensava que hauríem de menester un teclista, però ara estic súper feliç de veure que el disc sona, encara que sigui diferent en directe. Està tot allà.

Què ha suposat la pèrdua de Carlos Pilán per a tu? Perquè no només era un músic molt important en directe, també era la persona amb qui duies més temps col·laborant. De fet, des de Green Cherries. La prehistòria. 

Hòstia, teníem 14 anys. Gravàvem amb dues pistes i fèiem bouncing contínuament. Fèiem virgueries. Només escoltàvem Queen, Beach Boys, Beatles i Nirvana… La pèrdua den Carlos és una putada, però era inviable que seguís al grup. Se n’ha anat a viure a Alemanya i el tema econòmic pesava, sobretot amb un treball com SLNT FLM que podies defensar perfectament amb quatre persones. Però l’enyor molt. En Carlos és del tipus de persona que sempre va bé tenir al teu costat. Del tipus que sempre saps que estan allà.

Supòs que, així com el teu compromís és del 150%, estar amb L.A. també exigeix aquest tipus de compromís. És molt exigent. 

Sí. Avui dia, que L.A. està arrencant, jo puc malviure d’això, però la resta del grup depèn molt dels concerts. Si no hi ha bolos no hi ha sou. Clar, 2012 ha estat un any de sembrar a fora. Aquestes gires no suposen cap ingrés, encara que assumeixes les despeses. Per exemple, quan vàrem partir a Mèxic: són 15 dies de vacances, realment, fent el que més t’agrada, però sense cobrar res. Aquesta era un dels temes de fricció amb en Carlos. Ell volia estar amb el grup però amb una remuneració contínua com puc tenir jo, però és una cosa que ara mateix no puc oferir. Em dóna el just per a malviure jo. El pla d’L.A. per ara és aquest: estam junts en això; quan vagi bé hi anirà per a tots. I per ara estan tots molt contents. Intent que ho estiguin. Qui no ho estaria havent fet el que hem fet noltros el 2012? Hem estat de canyes amb Dave Grohl, hem tocat amb Arcade Fire al Guggenheim i telonejat a Franz Ferdinand a Mèxic.

Probablement qualsevol en la teva situació s’hagués conformat amb acomodar-se en el mercat nacional, tocant a festivals per aquí… Tu has decidit que el futur està allà defora. 

Sí. De fet van oferir-me això: seguir treballant el mercat nacional i en dos anys, amb sort, estar petant-ho aquí i ja està. O podem intentar tirar a fora i veure el que passa. El risc és molt i molt elevat, perquè l’hòstia pot ser important. Però, tio, jo som molt inquiet. A mi me tira molt sortir a fora i viatjar. M’estim més obrir un Reading que ser cap de cartell a Sonorama. Hi havia una autopista recta i un caminoi de cap el bosc fosc i ple de perills i hem optat per la segona opció.

També es tracta de viure una aventura que només tendràs l’oportunitat de viure un cop a la vida. 

Sí. Per mi la referència és Delorean. És un grup que, sense fer molt de renou, duu molt de temps tocant als Estats Units, omplint sales per a 500 persones a Nova York. Varen tocar a Coachella. Vas a qualsevol bar de Los Angeles i els coneixen. Són un grup petit, però que van allà i s’ho passen de puta mare. Aquest és el punt. Després toquen aquí i tampoc són Love of Lesbian ni omplen La Riviera cinc vespres seguits com han fet Supersubmarina.

Mai entendré aquest país. 

Jo tenia preparat un Heavenly Hell 2. El tenc dins un calaix. Hi havia hits per petar-ho però l’escoltava i em deia: ni escolt aquesta música ara, ni me motiva ni veig el panorama per a un disc així fora d’Espanya. Jo el Heavenly Hell no l’he tocat fora d’Espanya. És un disc que està de puta mare, però és el que és.

Un moviment premeditat per signar amb una multi? 

No, que va! Això és el que sembla, però quan el vàrem començar a gravar era el meu quart disc autoeditat. Pensava que mai no ens menjaríem una merda i estava a punt de rendir-me, així que vàrem decidir fer el que ens donés la puta gana. En Toni i jo tenim un punt molt estantís.

Ets fan de Sniff’n The Tears. 

No me diguis que Sniff’n The Tears no tenen temazos? Heavenly Hell havia de ser el meu darrer disc com a L.A. Volíem fer un disc hortera amb tot el que ens fes ganes fer, permetre’ns qualsevol cosa que se’ns acudís. Clar que va acabar caient a les mans equivocades, en cert sentit, però ha acabat essent el punt de partida de tot. Gràcies a aquell disc tens Dualize a les mans ara. Jo el que vull és fer el que me doni la gana i ara ho faig. Si a sobre hi ha gent que me riu les bromes, millor encara.

Jo sempre record els anys en què mamaves roda en el Bluesville, tocant cada setmana, autoeditant els teus discs… Has pringat molt també per arribar on estàs ara. 

No sé. Jo el que pens és que com més coses fas, com més feina fas i més material teu hi ha, més possibilitats hi ha que caigui en les mans apropiades i aquest és un món de merda que va així. Quan la gent em demana què han de fer per triomfar no sé molt bé què contestar. Ni tenc cap secret ni he triomfat. El tema està en fer feina i no hi ha més secret. No hi ha una fórmula. Ni els Beach Boys la tenien. Fes el que t’agrada. Sigues honest. Jo intent ser-ho. Amb Glycerine no ho era. Feia el que m’agradava en aquell moment però volíem ser Pearl Jam. Amb The Nash també era el mateix: en John estava obsessionat amb triomfar. L.A. va començar perquè jo havia de menester treure alguna cosa de dins i fer el que volgués sense pressió, per això en els primers discos hi ha temes que duren un minut i trenta segons i són una estrofa. Però això va donar pas a Bellflower Blvd i això a Welcome Halloween i això a Heavenly Hell i després SLNT FLM. No sé que vendrà després de Dualize però faig el que me surt. I això crec que ningú m’ho pot recriminar. Sé que hi ha crítiques. Sé que hi ha gent que pensa que vaig sortir amb Heavenly Hell o que vaig fer un disc per fer-me famós i signar amb una multinacional, però no és així. Jo amb Welcome Halloween em vaig arruïnar. El primer disc que tenc distribució i faig un puto disc doble. Vaig estar pagant el disc durant anys. Li vaig deure pasta durant anys a la meva ex.

I així i tot rescates Dreamville Records. Estàs sonat. 

Sí, tio.

Hem parlat de tot menys de les cançons del disc. Sempre he tengut la sensació que eres una persona bastant centrada i equilibrada, i em deman d’on sorgeix la inspiració per a les teves lletres. 

He tengut la sort i la desgràcia de no ser Johnny Cash, però no me puc queixar de la vida que tenc. Tot m’influeix. És difícil parlar-ne ara, quan estic bé amb una persona, he de ser pare i estic molt content, però, per exemple, no és fàcil passar la barrera dels 30. Encara que te diguin que és un mite, jo la vaig passar. Jo duia 13 anys amb una al·lota i tenia una vida molt plàcida i estàndard, però el cos te demana coses. És com una menstruació molt loca. Durant els cinc anys que duc amb la meva parella hi ha hagut moments fantàstics, però també moments difícils. De fet, dos abans de gravar el disc la meva vida va fer un crack: els meus pares varen tenir un accident de cotxe molt fort i haguessin pogut morir. Ma mare va estar morta durant una estona. Això va ser una setmana abans de partir de gira per Mèxic, que era una de les millors coses que m’havien passat a la vida. Va ser una experiència agredolça. En aquell moment se me va ajuntar tot. Va ser un dels pitjors moments de la meva vida. És llavors quan les lletres comencen a rajar. Vaig comprendre que no cal cercar problemes: ja vénen ells sols. Una setmana després que mon pare me cridés per dir-me que ma mare podia morir, estava a Mèxic tocant amb Franz Ferdinand davant de 3000 persones. Aquest còctel de sentiments va ser el punt en què vaig decidir assumir el risc i partir a fora, exprimir totes les nostres opcions i ja veurem. Jo no tenc res més: no tenc carrera ni estudis, no he fet res més que això. És una bogeria, però val la pena intentar-ho.

I no te sents mai aclaparat per la pressió de ser empresa? De tenir tanta gent que depèn de tu? 

Sí, i més ara que ens tornam a posar al càrrec de la nau. Sí que pesa, molt. Però intentes convertir-ho en una cosa quotidiana. Assajam cada dia, ens veim cada dia… De vegades ens passam l’assaig xerrant. Això és el més important: si dins del grup, que ara mateix és el nucli de tota aquesta història, hi ha harmonia, tot el demés és més fàcil de dur. Encara que tengui problemes a casa, encara que no tengui un duro, encara que els meus pares em demanin cada dia a veure meam quan feim un bolo cobrant, val la pena. La pressió desapareix en el moment en què pujam a un escenari. Quan comencem la gira crec que serà això, que veurem clar que haurà valgut la pena passar aquests dos anys de crisi de merda per això.

Realment han estat tants durs aquests darrers anys? 

Si te dic que sí, la gent pensarà “mira aquest, encara se queixa”. Molts es pensen que volam en primera o que tenim un Porsche al garatge, però la realitat és molt més feixuga: hi ha moltes reunions, molt de telèfon, molt de viatge, molta tensió i moltes decisions que s’han de prendre. Just que la fàbrica la cagui i te facin la ferratina negra quan havia de ser blanca suposa un munt de telefonades. El mínim detall implica hores i hores. Aquest és el meu dia a dia, en realitat. Però ho assumesc. Aquesta és la meva feina.

* Esper que aquest sigui el darrer cop que Phil Collins apareix a 40PUTES sense anar acompanyat d’un “mereix morir” o “és una puta merda”. Per cert, Phil Collins és el cantant preferit de José Ramón Bauzá. Està tot dit.